El 1968 la Unesco publicava la seva nova Guía para la redacción
de artículos científicos destinados a la publicación, on
es van tenir en compte totes les suggerències i comentaris rebuts
en relació amb les normes redactades el 1962. El document va
tenir molt bona acollida, en conservar tots els elements essencials
de les normes, però acompanyats de comentaris, detalls i suggerències
secundàries, de caràcter explicatiu, que facilitaven la seva
comprensió i utilització.
L'American National Standards Institute (ANSI) de Nova York
va publicar el 1969 una norma per abreujar els títols a les
publicacions periòdiques i el 1972 va presentar l'article "Preparación
de los artículos científicos para su presentación escrita u
oral", on definia la fòrmula coneguda com IMRaD (Introducció,
Material i Metodologia, Resultats i Discusió; en català,
IMRiD). Actualment se sol utilitzar aquest esquema en redactar
els articles científics.
El 1978 es van reunir els directors de les revistes mèdiques
generals de referència a Vancouver (Canadà) per establir unes
pautes sobre el format dels originals dels autors. Als participants
en aquesta reunió se'ls va anomenar Grup de Vancouver. Les normes
que van sorgir de la reunió es van publicar per primera vegada
un any després. El grup es va convertir més tard en l'actual
International Committee of Medical Journal Editors (ICMJE),
que es reuneix anualment. El comitè va elaborar el 1982 uns
Requisitos de uniformidad para originales presentados a revistas
biomédicas. El 1997 teníem la cinquena edició (veure http://usuarios.bitmailer.com/rafabravo/uniformcast.htm,
pàgina on apareix un resum en castellà d'aquestes pautes). L'acceptació
de les Normes de Vancouver és general actualment; més de 500
revistes de tot el món les segueixen, i són considerades de
referència en l'àmbit de la publicació científica de primer
ordre.
Existeixen diversos tipus de text que serveixen per a la comunicació
científica i que són de gran importància, a més de l'article
científic. Es tracta de publicacions com les comunicacions
breus, en què els temes són similars als dels articles originals,
però la informació és preliminar o només suggerent (la seva
extensió admet fins a 750 paraules, 10 referències i 2 taules,
més figures en la investigació mèdica). En Medicina també s'utilitza
el cas clínic, amb una extensió semblant a la dels articles
més breus, i que pot ampliar-se si inclou més d'un sol cas.
Existeixen també publicacions secundàries i serveis d'informació,
administrats per importants organismes comercials o governamentals
i que s'ocupen de l'elaboració dels resums i de l'indexat de
les publicacions primàries (amb articles originals, és a dir,
articles científics propiament dits), així com emmagatzematge
i recuperació de la informació que contenen (resums analítics
i paraules clau). Per últim, hi ha els articles de revisió,
que són investigacions realitzades sobre un tema determinat,
en els quals es reuneixen, analitzen i discuteixen informacions
ja publicades. El seu abast depèn de la publicació a la qual
es destina. L'autor d'un estudi recapitulatiu ha de tenir en
compte tots els treballs publicats que han fet avançar el tema.
En totes aquestes publicacions s'utilitza el mateix tipus de
llenguatge: clar, ben estructurat, amb tendència a les frases
curtes i a l'ordre lògic (sintaxi molt senzilla), amb molta
terminologia, i esperit de síntesi i de concisió. El text és,
en general, lingüísticament demodalitzat, és a dir, impersonal,
sense marques del "jo" ni elements que es puguin entendre com
a subjectius. Domina el to d'imparcialitat i de rigor que s'espera
de les obres científiques.
Ens centrarem ara en l'article de recerca, com a text
científic primari, és a dir, fonamental per al progrés de la
Ciència. Els articles científics consten dels següents elements
constitutius quant a la seva estructura:
- Títol
- Autoria
- Resum analític o abstract
- Línia de paraules clau
- Introducció
- Material i mètodes
- Resultats
- Discussió
- Agraïments
- Referències bibliogràfiques
- Apèndixs
El títol ha de descriure el contingut de forma clara
i precisa, de manera que el lector pugui identificar el tema
fàcilment, i que els serveis d'informació puguin catalogar i
classificar el material amb exactitud. Ha de ser curt, no ha
d'excedir les 15 paraules, segons les Normes de Vancouver, raó
per la qual aquestes normes aconsellen que s'evitin les preposicions
i els articles, l'ús d'expressions repetitives com: "estudi
sobre", "investigació al voltant de", etcètera, així com els
subtítols innecessaris. El títol ha de ser l'últim que s'escrigui,
perquè és al final quan l'autor té una idea general completa
de l'article i la identificació clara i precisa tant del problema
com dels objectius.
La autoria és un aspecte molt tractat a les Normes de
Vacouver. Han d'aparèixer com a autors aquelles persones que
han realitzat una contribució intel·lectual substancial i les
que per això han d'assumir la responsabilitat del contingut
de l'article. No és adequat incloure com a autors a persones
la contribució de les quals ha estat mínima o nul·la (autoria
injustificada) o negar crèdit d'autor a una persona que és responsable
d'una part decisiva del contingut intel·lectual del text (autoria
incompleta). La usurpació de l'autoria és èticament inacceptable
i qui comet aquest tipus d'infracció hauria de rebre, com a
mínim, una sanció moral de part dels seus col·legues.
Per a l'autoria múltiple no existeix un límit clar que
permeti distingir un número "acceptable" d'autors d'un número
"excessiu". Actualment són cada vegada més freqüents els articles
multiautorials, però és important tenir en compte dues qüestions:
s'ha de concedir tal categoria quan aquesta sigui merescuda
i responsable, i no oblidar que l'augment d'aquest tipus d'articles
causa molts problemes als editors, als bibliògrafs i als investigadors.
Quant a l'autoria corporativa, és freqüent en el món científic
general, i no és altra cosa que una autoria múltiple a la qual,
a més, es cita el centre coordinador de l'estudi o el conjunt
de centres involucrats en aquest; igualment s'ha de mencionar
a peu de pàgina els autors principals del treball. Respecte
del centre o centres implicats en la investigació, s'han de
donar les dades completes d'aquestes institucions, amb l'adreça
exacta.
El resum orienta el lector perquè aquest pugui identificar
el contingut bàsic de l'article de forma ràpida i precisa, i
perquè pugui determinar el seu nivell de rellevància. Després
del resum sol aparèixer un abstract, que sol ser el mateix text
del resum però traduït a l'anglès. L'abstract té la funció
de resumir l'article en llengua anglesa perquè es pugui indexar
el seu contingut i d'aquesta manera distribuir la informació
a tota la comunitat internacional de científics.
El contingut ha d'expressar de manera clara i breu els objectiu
i l'abast de l'estudi, els procediments bàsics, els mètodes
analítics i observacionals i les principals aportacions i conclusions.
Segons les indicacions del Grup de Vancouver, ha de redactar-se
en tercera persona i en temps passat, excepte la frase que conclou.
S'han d'excloure les abreviatures i les referències bibliogràfiques.
El resum pot ser de tres tipus: descriptiu, informatiu i estructurat.
El resum descriptiu dóna una idea general de l'estudi,
la seva extensió és de 50 a 100 paraules i no sol ser recomanable
per a revistes científiques. El resum informatiu és similar
a un miniarticle; la seva extensió és d'entre 150 i 200 paraules.
El resum estructurat es divideix en els següents apartats:
objectius, disseny, lloc i circumstàncies, pacients (o objectiu
de l'estudi), intervenció, medicions i principals resultats
i, finalment, conclusions.
El resum serà de diferent tipus segons la publicació i les
normes editorials de la revista en la qual aparegui l'article.
Els errors més freqüents respecte dels resums en els articles
d'investigació són: que no n'hi hagi, que no sigui intel·ligible,
que no contingui informació rellevant, que inclogui conclusions
no relacionades amb el text, o que falti precisió, concisió
i ordre.
Al final del resum l'autor ha de definir de 3 a 10 paraules
clau que ajudin a l'indexat creuat de l'article. En Medicina
es recomana utilitzar els termes de l'MeSH (Medical Subject
Headings) de l'Index Medicus més recent. En d'altres
especialitats científiques es pot utilitzar un altre tipus de
tesaures específics, o bé tesaures generals elaborats per organismes
internacionals de referència (com la Unesco, per exemple).
A la introducció és necessari identificar nítidament
el problema o qüestió de la qual tracta l'article i enquadrar-lo
en el moment actual, exposant breument quins són els treballs
més rellevants, i destacant les contribucions d'altres autors
al tema objecte d'estudi. Es tracta de contextualitzar la investigació,
i per això s'utilitza el temps present. També cal justificar
les raons per les quals s'ha optat per aquell estudi i formular
les hipòtesis i els objectius pertinents.
La redacció del capítol sobre els materials i la metodologia
utilitzats és molt important. El seu contingut ha de permetre
a qualsevol científic especialitzat en el tema contestar la
investigació. La pedra angular del mètode científic està en
què els resultats obtinguts, per tenir valor científic, siguin
reproduïbles; per tant, cal aportar la base necessària perquè
altres científics puguin repetir els experiments per ampliar
els resultats o bé per arribar a conclusions diferents.
En aquest apartat metodològic s'haurà de definir la mostra
o el grup d'estudi i l'adscripció de determinats subjectes al
grup o grups d'estudi, definir el disseny experimental que s'ha
de seguir, la intervenció dels investigadors en la mostra per
produir una sèrie de canvis que després hauran de ser valorats,
el mètode d'anàlisi i el tractament de la informació (anàlisi
estadístic). Respecte dels mètodes, es farà una breu referència
als que ja són coneguts per la major part dels científics, però
els mètodes nous o que s'hagin modificat substancialment s'hauran
d'explicar, donant les raons del seu ús i valorant les limitacions
que puguin tenir, si és el cas.
En els experiments amb éssers humans (en Medicina, sobretot)
s'ha d'indicar si s'han seguit els patrons ètics de la Declaració
d'Helsinki de 1975, revisada el 1983. En experimentació animal
s'indicarà si s'han seguit les pautes assenyalades per la institució
competent o per alguna llei nacional en l'ús i la cura dels
animals, o es notificaran les recomanades de la guia del National
Research Council.
Els errors més freqüents en el capítol metodològic són que
el disseny sigui inapropiat per als objectius de l'estudi, que
estigui en desacord amb el nivell actual de coneixements sobre
el problema o que contingui inconvenients ètics (només en determinades
àrees científiques), que la mostra no sigui representativa de
l'univers, que existeixi imprecisió en la descripció dels materials
o dels mètodes d'anàlisi propis de l'especialitat (per exemple,
clínics en Medicina) o estadístics, i que existeixi falta d'ordre
en la presentació dels materials i dels mètodes.
En el capítol dels resultats cal presentar només la
informació pertinent als objectius de l'estudi, l'exposició
dels descobriments realitzats ha de seguir una seqüència lògica,
mencionant-se els més rellevants, inclús aquells contraris a
les hipòtesis; s'ha d'informar amb suficient detall el que permeti
justificar les conclusions. Els resultats obtinguts han de quantificar-se
amb mesures adequades d'error o d'incertitud, notificar les
reaccions de la mostra, indicar el nombre d'observacions i el
recorregut de les dades observades, notificar la pèrdua de participants
en l'estudi i especificar les proves aplicades per analitzar
els resultats. Els autors han d'utilitzar els termes com a tals,
evitant la seva banalització, fins i tot en paraules que també
puguin ser usades com a elements del lèxic comú.
Els quadres i les gràfiques s'utilitzaran només quan contribueixin
a la nitidesa de l'explicació. Cal citar al text les taules,
les figures i les referències bibliogràfiques. Convé usar el
temps passat i tenir compte de no repetir el que ja s'ha descrit
al capítol anterior (metodologia).
La discussió és el capítol fonamental en la redacció
de l'article de recerca. En ella s'examinen i interpreten els
resultats obtinguts en la investigació en el marc conceptual
de referència, es discuteix la coherència i les contradiccions
fonamentals de les dades obtingudes, s'evaluen i qualifiquen
les implicacions dels resultats respecte de les hipòtesis originals.
És l'espai en el que es produeix el vol teòric de l'investigador,
d'on sorgeixen els nous coneixements i les hipòtesis que hauran
de ser verificades en estudis posteriors.
Cal que el lector obtingui en aquest punt respostes clares
i directes sobre si l'estudi ha donat resposta al problema plantejat
en la introducció. Serà necessari explicar aquí quina és la
contribució real de l'article, a quines conclusions s'ha arribat
i les implicacions teòrico-pràctiques que es poden inferir de
l'estudi. En moltes revistes el capítol de les conclusions està
inclòs en la discussió. No s'han de repetir els resultats sinó
discutir-los a la vista de tot el treball en conjunt, de l'experiment,
del marc teòric i de les perspectives que l'estudi obre per
a més endavant. S'hauran d'evitar les conclusions que no tinguin
recolzament de les dades obtingudes i les discussions superficials
que enfosqueixen i limiten el treball, en comptes d'enriquir-lo.
En els agraïments l'autor reconeix la cooperació de
les persones i de les institucions que l'han ajudat en les seves
investigacions, a aquells qui han revisat el manuscrit de l'article
i als qui han contribuït a la seva redacció.
Les referències bibliogràfiques permeten identificar
les fonts originals de les idees, dels conceptes i dels mètodes,
de les tècniques i dels resultats que provenen d'estudis anteriors,
als quals l'autor ha tingut accés i que d'alguna manera l'han
orientat en el seu treball. Les referències se solen numerar
de forma consecutiva, amb números aràbics situats entre parèntesi,
en l'ordre en què han aparegut per primera vegada en el text.
El Grup de Vancouver recomana usar en les referències bibliogràfiques
el format utilitzat en l'Index Medicus per la Biblioteca Nacional
de Medicina dels Estats Units d'Amèrica (US National Library
of Medicine).
Convé evitar l'ús dels resums en qualitat de referències, de
les observacions no publicades, o de la cita de cites: les referències
han de ser consultades sempre a partir dels documents originals.
Les explicacions personals poden ser introduïdes en el text
entre claudàtors ([ ]). Caldrà excloure les cites de les tesis
de màsters o de doctorat no publicades, que, en el cas de ser
imprescindibles, es ressenyaran a peu de pàgina. Es poden incloure
els treballs acceptats per a la seva publicació, encara que
no hagin estat publicats encara, afegint "en premsa" entre parèntesi.
Alguns articles s'han de complementar amb uns documents adjunts
que anomenem apèndixs. En aquests apartats podem incloure tota
la informació que, per la seva extensió o configuració, no quadra
dins del cos de l'article i que, en canvi, és necessària per
a la seva adequada comprensió.
Bibliografia
i vincles
