TÈCNIQUES NARRATIVES
La seqüència narrativa es pot combinar amb qualsevol altra seqüència: en el diàleg, en forma d'anècdota, xafarderia, etc. En una explicació, en forma de relat que serveix d'exemple; en una descripció, sobretot si és de llocs, a vegades adquireix la forma de relat d'un petit viatge. També apareix en els mitjans de comunicació, dins de gèneres periodístics com la notícia, el reportatge, la crònica...
En l'àmbit acadèmic, la narració constitueix un recurs didàctic de primer ordre, tot i que no sol aparèixer com a seqüència predominant, sinó que se subordina a altres seqüències. Per exemple, utilitzem la narració en un informe o en una memòria per presentar les accions realitzades; en un examen, per mostrar les seqüències de fets d'un esdeveniment important.
Per construir un text narratiu hem de tenir en compte diferents perspectives. La informació que vehicula el text narratiu variarà segons aquestes perspectives; així, es poden presentar des de perspectives molt diferents textos amb el mateix contingut informatiu; cal tenir presents els segúents paràmetres:
1. El punt de vista del narrador
Importància del narrador: el protagonista d'una narració, no per manca de psicologia, sinó perquè l'espiem en una sola peripècia, no ens dóna prou temps perquè intimem amb ell. El narrador, en canvi, sabent que no disposa de temps suficient per aconseguir aquesta identificació, d'entrada convida el lector a identificar-se, no amb el personatge, sinó amb ell. El narrador és el verdader protagonista de la narració, ni més ni menys que el poeta ho és del seu poema líric.
En la vida pràctica el narrador no existeix. En la narració, en canvi, només existeix el narrador. Però el més important és des de quin punt de vista explica la història un narrador l'existència del qual és convencional. El narrador pot narrar ja que primer ha percebut. S'ha d'analitzar el punt de vista imaginari en què es van ordenar les accions del conte.
Podem distingir 4 tipus de narradors:
a) Narrador-protagonista: l'acció de la narració és l'activitat del narrador-protagonista.
b) Narrador-testimoni: un personatge menor que observa les accions externes del protagonista.
c) Narrador-omniscient: coneix tota la història i ens explica el que passa a l'exterior dels personatges, és a dir, como es mouen, què diuen, etc. També ens pot explicar què passa a l'interior dels personatges, els seus pensaments, desitjos. Fins i tot a vegades coneix el futur, és a dir, sap el final del relat i què faran els personatges.
d) Narrador-quasi omniscient: no és omniscient perquè ni entra en les ments dels seus personatges, ni busca explicacions per completar-nos el coneixement del que ha succeït. Per exemple, sent el que diuen uns presos en una presó, però si murmuren ja no ho sent; té llibertat de moviments per observar el seu personatge en situacions privades a les quals una persona normal no tindria accés.
Aquests punts de vista poden mantenirse fixos al llarg d'una narració; però també se'n pot escollir més d'un, fent-los servir successivament i combinant-los.
2. El punt de vista del temps
És la posició cronològica en què se situa el narrador per relatar. Amb aquesta tècnica s'intenta fer oblidar que hi ha un altre temps fora del fictici. El narrador pot col·locar-se en el present per narrar fets passats, en el futur per narrar fets passats, en el mateix temps de la narració o en un passat per explicar fets futurs.
3. El punt de vista espacial
L'espai és el lloc on transcórrer l'acció; l'escenari pot presentar-se com:
a) un senzill cop d'ull a un lloc;
b) una mirada atenta a un ambient que influeix amb força en el dinamisme d'una trama.
La descripció de l'escenari està al servei de la narració i compleix diferents funcions:
1. Donar versemblança a l'acció: La funció més efectiva del marc espaciotemporal d'un conte és la de convèncer-nos que l'acció és probable.
2. Manifestar la sensibilitat dels personatges: Revelar l'estat d'ànim del narrador i influir en els pensaments i emocions dels personatges. La descripció d'un ambient és a vegades índex del caràcter. Hi ha d'haver harmonia entre la part física i la psicològica.
3. Lligar els fils de la trama: La descripció de l'on i el quan pot ser vàlid com a "fons físic" en escenes costumbristes, però també pot ser vàlid com a "atmosfera", i aleshores intervé en el desenvolupament de l'acció i usurpa el paper principal.
4. La descripció dels personatges
Com es descriu cada un dels personatges? Què sabem del seu aspecte físic i del seu caràcter?
La descripció dels personatges pot ser:
a) una descripció moral, psicològica; es fa un retrat moral i es donen a conèixer els valors del personatge.
b) una descripció física, externa; es fa una descripció exterior dels personatges.
5. Progressió temàtica
Pel que fa a la progressió temàtica, es combina principalment la progressió temàtica de tipus lineal i la de tipus tema constant, ja que en una narració tan important és assegurar la unitat temàtica com fer progressar l'acció amb nous elements i descriure amb detall tot allò que creiem convenient.
6. Connectors i marcadors que s'utilitzen en la narració
Els connectors i els marcadors textuals s'utilitzen segons les parts de la narració que hem descrit anteriorment. En la part dedicada a l'acció i a les transformacions, s'utilitzen bàsicament connectors temporals, causals i consecutius; en les parts descriptives, predominen els connectors que indiquen espai i els organitzadors discursius d'ordre.
Deus conèixer el conte tradicional de la Caputxeta Vermella. Imagina que has de fer-ne un resum des de dos punts de vista diferents. Et proposem els següents resums d'exemple. Observa com canvien els persontages i els punts de vista. Un resum està fet des del punt de vista del llop; l'altre, des del punt de vista de la Caputxeta:
