Dia cobert (II)

La boira va dient a cau d'orella

dels arbres nus que el sol, engorronit,

amagarà la seva faç vermella

darrera els grisos paraments del llit

 

I en aquesta alba morta, allargassada,

llaurat, fa olor de fossa cada tros,

i els penyals tenen cara traspostada,

amb tot de negres cicatrius de plors.

 

Jo sé, però, que a l'hora ponentina,

qui tan emperesit s'embolcallà,

amb un dit displicent a la cortina,

un pom de malves esparpillarà

(d'amagat del passant i la veïna)

per a mi sol, que hi pararé la mà.