Aquest famós literat nord-americà nasqué a Boston, el 19 de gener de 1809, i morí a Baltimore el 7 d’octubre de 1849. El seu pare David, advocat, pertanyia a una família força distingida, però s’amullerà amb una actriu ambulant, esdevingué actor al seu torn, i ben aviat moriren tots dos de tisi i de misèria. El petit Edgar fou recollit per un negociant de tabac, John Allan, que el va educar curosament. Dut a Anglaterra pels seus protectors, en 1815, Edgar fou posat en un petit pensionat de les rodalies de Londres, on començà els seus estudis. Els prosseguí a Richmond i després a la universitat de Charlottesville, on cometé tals excessos i contragué tants deutes, que John Allan l’en va haver de treure al cap d’un any per a ocupar-lo en el seu comerç. La burocràcia fou odiosa a Edgar, que va fugir a Boston, s’allistà a l’exèrcit (1827) i entrà a l’escola militar de West Point, d’on fou acomiadat per indisciplina en 1831. Allan, que l’havia aviciat massa, l’abandonà aleshores bruscament. Poe, sense recursos, anà a Nova York, on publicà un volum de versos: Poems (1831), passà a Baltimore, donà a un diari el Manuscrit trobat dins una ampolla (1833) i a una revista de Richmond diversos altres contes. Els seus contemporanis no comprenien el seu geni; la crítica l’acusà d’haver manllevat als romàntics alemanys el gust de les històries lúgubres, fou tractat de boig i fins rebé el consell de canviar de manera. Mentrestant Poe s’havia casat, en 1836, amb una cosina, Virgínia Clemm, encantadora i frèvola criatura, ja tarada de tisi, que ell va estimar apassionadament. Per a mantenir la seva casa hagué d’acceptar tota mena de tasques de llibreria i de periodisme, que li feien fàstic i que no podia conservar gaire temps a causa de les seves habituds d’intemperància. Passà de redacció en redacció, conegué la més espantosa misèria, i quan va perdre la seva muller (1847) no tenia ni llenç per a enterrar-la. Aquest darrer cop fou terrible: Poe emmalaltí llargament; en haver-se refet, es tancà en un mutisme ferotge, s’abandonà més i més a l’alcohol i no pensava en gaire cosa més que en la mort. Assajà de suïcidar-se, tingué espantosos accessos de delirium tremens, féu dues temptatives successives per a casar-se amb velles ben acabalades. El 3 d’octubre de 1849, a punta d’alba, fou recollit en un carrer de Baltimore, davant d’una taverna, debatent-se sota un darrer atac de deliri. Finà a l’hospital al cap de quatre dies. Cinc o sis persones seguiren el seu enterrament.
No és lloc aquí per a discutir el seu temperament moral, delicadíssim fora el punt de la seva intemperància; basti només d’indicar que bona cosa de les seves dades biogràfiques són degudes a contemporanis tendenciosos, ofesos per l’extrema sinceritat de les crítiques que Poe havia escrit d’obres llurs.
* *
Aquesta delicada i rara presència d’Edgar Poe s’oblidarà, si voleu, moltes vegades; però tantes vegades la vostra sensibilitat us portarà per tal camí descurosament, i l’encontrareu allí de nou. Aquest és el fet dels autors que han desvelat tot d’una un gran secret: el secret dura i puny i excita a la recerca; aleshores, cada cosa us parla del seu pas, cada petja, intacta en el poc fressat viarany, és un monument d’ell.
“Entraren per un mar de tenebres, per si res hi havia d’explorador.” La més característica —almenys la més famosa— part de l’obra d’Edgar Poe pot ésser explicada per aquesta cita, tan cara a aquest singular analista de les sensacions marginals —illes estranyament fèrtils enmig d’una eixorca mar de tenebres.
I, amb tot, que es digui el que es vulgui, ell no és, en si, “tenebrós”. Ho és el viatge; però ell porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista, per la qual aquest, creant arbitràriament una situació de la qual partir, o un efecte al qual arribar, o totes dues coses juntes, procedeix endavant amb govern inalienable, però reconeixent els drets a cada pas més plens de la seva criatura, més ben dit, admetent gradualment a col·laboració de govern la seva mateixa obra, aquesta creixent personalitat a la qual ell donava el tust diví que la feia entrar dins l’ordre de les coses vives i lliures.
Vet aquí el procediment habitual d’Edgar Poe, aquella rigorosa lògica dins la fantasia que l’allibera de caure mai en l’extravagància, això és, en l’“errar fora” del camí; aquella sensació de seguretat, més, de serenitat, que en endinsar-se pels freus obacs, o per les dilatades marors de l’“excepció dins l’ordre moral”, l’acompanya com una intuïció incombatible de camí cert.
I encara, la plasticitat del geni de Poe. Concreta l’incorpori i el fa així accessible als nostres cinc sentits; prolonga les línies de la realitat i segueix la indesviable, la implacable prolongació sense tòrcer ni un grau l’angle que dins la realitat aquelles servaven. Hipòtesi còmoda, principi ardit arriben així, a través de la mort si cal i a través de l’eternitat, fins a la cobejada solució, que és una inquietant perspectiva metafísica, o un simple mot, més profund que no cap idea. O és la nova aplicació d’un principi físic, insospitada per la ciència experimental que tanmateix l’havia dictat, i que en la seva lenta marxa resta endarrerida al vol audaç i segur de la intuïció, o la descoberta de tota una nova regió de la vida psíquica, descrita amb una precisió palpable, concreta, anatòmica gosaríem dir. No és, en suma, un reflex, ni tan sols una projecció de la realitat: és un avançament de la realitat mateixa per camins sempre coneguts, a velocitat incomputable si voleu, però contínua —no a salts— i damunt l’èter mateix pintant-se no amb èter, sinó amb un relleu tan terrenal, tan “a ús d’home”, que és inatacable a qualsevol sospita d’inverosimilitud.
I encara, en fi, l’artifici de Poe. En un curiós article, ben famós altrament, Poe, explicant la gènesi del seu poema El Corb, exposava al nu els principis del seu métier. Produir un efecte; heus aquí la intenció primordial del seu compondre; un cop escollit l’efecte a produir, aleshores ve la tria i disposició tranquil·la dels elements que l’han de generar. Això no és dialèctica, avenç rigorós en cerca d’una veritat inconeguda; això és pura retòrica, definitiva troballa d’uns temps als quals l’adjectiu de “clàssics” no s’escatima.
És la utilització de la inspiració: Poe hi és ben sobri, tanmateix. Aïlla curosament, coratjosament, el punt a desenrotllar; l’“entrada en matèria és atraient sense violència, com un terbolí”, diu Baudelaire; en espiral ascendent o en davallada giravoltant, en severa línia recta o en calculada, inquietant paràbola, el moviment s’accelera de mica en mica; tots els recursos van entrant en joc, tots dirigits cap al mateix fi; tot d’una sentiu que ja no hi ha escapada ni pausa ni manera de tornar enrera: l’efecte és produït; l’artífex ha triomfat.
Dominador i no dominat de la inspiració, insubornablement lògic, serè, plàstic, sobri i estructurat en el joc dels seus recursos; aquest fill de romàntics té, per ventura, algun dret a ésser sospitat de ben clàssic, en rigor; almenys si mai és alliberat aquest títol de geloses detencions escolars o de beguines intromissions ètiques; almenys, si es considera la seva obra dins el principi, pel qual talment lluità contra els prejudicis de tot el seu poble: “que el fi de la poesia és de la mateixa natura que el seu principi, i que ella no ha de tenir a la vista altra cosa que ella mateixa”.
Cosa predicada i no gaire practicada pels així dits romàntics, i no gaire predicada i força realitzada, al capdavall, pels així dits clàssics.
* *
En el present volum són recollides diverses històries d’Edgar A. Poe que no havien aparegut encara en català. Forma el cos principal la cèlebre trilogia detectivesca: Els assassinats del carrer de la Morgue, El misteri de Maria Roget i La Carta robada, creació d’un gènere de literatura ara novellament ressuscitada en les tan conegudes ficcions de Conan Doyle. Les prodigioses facultats d’anàlisi que Poe, sota la figura de Dupin, hi desplega, foren un dels pocs èxits de gran públic que en vida arribés a gaudir: durant un cert temps s’ocupà escrivint sobre criptografia, desxifrant els criptogrames complicats que enviaven al seu diari, i predient, amb una exactitud sorprenent, el desenllaç de novel·les en curs de publicació, com per exemple el Barnaby Rudge de Dickens.
Segueixen aquesta trilogia Un conte de les “Ragged Mountains”, en què Poe combina singularment les seves ardides esperances en el poder magnètic amb la convicció d’una persistència de la consciència dins la tomba, o fins d’una reencarnació d’aquesta consciència, idees expressades en altres històries sota diversos aspectes. El sistema del doctor Quitrà i del professor Ploma és una bella mostra de les seves novel·les grotesques, així com Una davallada al Maelström, no solament pel vertigen de l’estil, sinó per la nova perspectiva que descobreix dels vells principis de la pesantor, és una peça magistral, precursora, amb altres companyes a traduir un altre dia, de les modernes epopeies científiques de Juli Verne i de Wells.
* *
Des dels temps, ja llunyans per a mi, en què vaig emprendre la traducció dels contes més característics de Poe, han sortit estudis capitals sobre aquest singular autor. Molt de la seva aparentment estranya psicologia sembla aclarit, s’ha establert la unitat de la seva imaginació, s’ha precisat el mecanisme de la seva ment, s’ha definit cada vegada més el camp de les influències rebudes per ell i sobretot el més extens de les per ell exercides. S’ha revelat just que Baudelaire el proclamés “un dels més grans herois literaris”. Cert és que en els països anglo-saxons Poe no és tan preat com dins la que podríem anomenar àrea d’influència literària francesa. Però no es pot rebaixar gaire la glòria d’un poeta, al qual s’ha de referir directament el principi que ha presidit el simbolisme, i tot el que en poesia n’ha derivat, fins de vegades, volent-s’hi oposar. I seria absurd de no reconèixer com és profundament americà el somni, vigorosament americana la invenció del Poe narrador, avui que en l’obra dels grans autors americans s’ha renovat la tècnica i àdhuc el concepte de la novel·la. Per tot això creiem d’interès actual la reedició de les versions contingudes en aquest volum: no simplement reimpreses, sinó revisades i corregides quant a llur fidelitat com a tals i quant a la netedat i la normalitat de l’idioma en què prengueren forma.
Carles Riba: Edgar A. Poe. Presentació que aplega en un sol text els dos textos introductoris a les dues edicions d’ Els assassinats del carrer Morgue de 1918 ( Editorial Catalana (Biblioteca literària), i de 1953 (Editorial Selecta), publicat dins Carles Riba: Obres Completes/4. Crítica, 3. A cura d’ Enric Sullà i Jaume Medina. Barcelona: Edicions 62, 1988, ps. 36-40.