La febre d'or

1a. part, cap. XX.

Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare:

Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós, acompanyant l’estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: ―Gràcies. Ja ho veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.

―¡Cuánta molestia! ―féu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d’agraïment―. Ah!, ¿i vostè, mossèn Ignasi? Dispensi’m: no l’havia vist. Estic no sé com.

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s’arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l’Hospici i noies de la Misericòrdia.

Però els fums que tornaven a pujar al cap d’en Foix li esvaïen altra volta els records negres. «La presència d’aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d’ell, era ben bé l’apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d’afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l’home del dia.» I tot considerant això, esponjat el cor per llàgrimes d’agraïment, sentí més que vergonya, dol d’haver obligat els altres a pujar tantes escales per reunir-se en un pis tan humil. No era vergonya del seu passat, ni clam tampoc d’una vanitat mesquina (que no tenia estada en qui tant sentia la gran), allò que li feia demanar dispensa: era sols l’entusiasme generós, l’agraïment profundíssim que aquella mostra de consideració pública despertava en son esperit. ―Tants escalons! un pis tan reduït… Però, senyors, el meu cunyat és artista, i els artistes sempre viuen pels núvols, com sap tothom.

Per fi, el remoreig de la plaça cresqué, es sentiren a baix els cants dels capellans, i les feixugues sabates dels cotxers morts arrossegant-se pel corredor del pis. En Foix avançà, seguit del governador i mossèn Ignasi, cercant, esverat, la cara d’en Francesc entre l’atatxonada gent que els obria pas; però en arribar al rebedor hagueren de parar-se: els cotxers podien amb prou feines girar, entre la gernació, aquella caixa tan feixuga i llarga. En aquest conflicte, en embocar la sortida, l’aixecaren per carregar-se-la al cap; però el peu… pom!… topà contra la porta, i, enganxant-se la corona del capçal amb la lira del gas, hi hagués un esglai entre els que temeren que anava a caure el globus o el parafum. Tot ensems es sentiren els gemecs i plors de les senyores de la casa, que aparegueren per l’altre extrem entre veïnes i amics que no les deixaven avançar. En Foix mogué el cap amb tristesa, quan, sentint-se a dues passes el plor de la portera i de l’Úrsula, exclamà, amb veu rogallosa:

―Bé, vaja!, no ploreu, no ploreu!

El capçat del taüt, amb les violetes artificial un xic destrossades, desaparegué, a la fi, per l’ull de la porta, deixant el parafum brandant com una esquella dins els braços tremolosos de la lira.

―Semblava que no ens volia deixar ―exclamà l’Úrsula entre sanglots.

Llavors, en Foix, els ulls entelats, la gola nuada, reprengué el camí amb l’Eladi i els altres. La comitiva del pis, premsant-se i silenciosa, baixà darrera el dol; i quan, cantades les absoltes, aquest traspassà el llindar i en Foix veié la placeta plena a desdir d’invitats, tot el veïnat als balcons, son landó endolat de dalt a baix darrera el cotxe de respecte, i, a l’embranzida dels vuit cavalls, tremolar l’estàtua de la Fe al cim de la gran carrossa mortuòria… no pogué més, rompé el plor: la darrera frase d’en Francesc li ressonà al cor com una punyalada traïdora. Pensaments i més pensaments contradictoris l’assaltaren, sense poder pinçar-ne ni un que li calmés la consciència.

―I, no obstant ―exclamà entre si― (puc jurar-ho!), jo no he dut mala intenció!

Tot just devia arribar la cua dels cotxes a la pròxima església, quan en Francesc, ja revingut i ple de temors, corregué a l’alcova amb sa mare.

―Me l’han reobada!, me l’han robada! ―exclamà, amb el major desconhort, caient aplomat damunt d’una cadira.

Sa germana, sa neboda, en Bernat, li demanaren per Déu, que es tragués semblant mania del cap. «Dubtar del cor d’en Foix era injustíssim. Aquella ostentació era filla de sa generositat: no podia prendre’s com una profanació; no duia, ni remotament, gota d’intenció grossera.» Ell no els escoltava ni els sentia: la gelosia de fill, sa rivalitat amb l’Eladi, reapareixien. El fèretre se li presentà de sobte pels carrers, acompanyat de tothom menys de qui havia d’anar-hi. Una punyida de consciència l’estremí de cap a peus: s’aixecà o s’eixugà les llàgrimes. «Ell volia creure sa mare; l’havia de rebre al cementiri; no podia deixar-la enterrar sense el seu darrer adéu.»

I, tot resolt i amb espant dels presents, agafà el barret i fugí cap a la porta. Detenir-lo era inútil. En Bernat el seguí.

―Vols anar al cementiri? ―digué aquell bon amic endevinant-li la intenció―. Fas el que deus. Jo t’hi acompanyaré. Però calma’t, tranquil·litza’t. A la plaça de Sant Jaume prendrem un cotxe.

―Gràcies ―féu en Francesc posant-se raonable i estrenyent la mà d’aquell home excel·lent.

I dins d’un cotxot, fent marrades estranyes per no trobar-se amb l’enterrament, arribaren abans que els altres, sense haver desplegat els llavis, al cementiri del Sud-oest. El jove entrè a la sala de dipòsit, i allí romangué, abatut i en silenci, esperant el taüt de sa mare, mentre en Bernat guaitava per fora. Per fi arribà aquella interminable corrua de cotxes darrera la luxosa carrossa, ja tota empolsada, com les tristes lliurees de son nombrós servei.

―Fes-me el favor de la clau i dels papers, i aneu-vos-en. Ton cunyat és aquí: l’enterrarem nosaltres. Digues a l’acompanyament que la deixes en dipòsit. Fes-me aquest favor ―digués en Bernat a en Foix, confidencialment, dintre l’administració.

En Gil, que, amb la conversa tinguda al cotxe venint amb en Jordi, en Giró i en Llobera, havia oblidat ja l’emoció de la sortida i entrat de nou a son estat normal, arronsà l’espatlla, com vexat per una impertinència que allí no podia corregir sense escàndol, i obeí. Però, abans de marxar, seguit de gran nombre d’amics, s’enfilà cementiri amunt per ensenyar a sos oients, des d’aquella altura, el tros de platja i horta que li caldria comprar per instal·lar-hi l’arsenal en projecte.

Sa vista, encesa d’ambició, s’esplaiava per aquella immensa plana. I tot era moure’s, i anar i venir, i assenyalar amb aquell bastó inquiet els grans rodals de terra que ja es veia seva, que adquiriria sens dubte. Sos acompanyants el seguien, l’escoltaven sense pestanyejar, com l’estat major d’un general que traça el pla de batalla. Per fi un pensament nou l’assaltà: «un home ric com ell havia de tenir panteó; un panteó gran, ben alt, que es veiés de lluny.» I no eixí del cementiri sense haver triat el punt on el faria fer.