La Fundació Bernat Metge

    La Fundació Bernat Metge té quinze anys d’existència. Des del 1923, ha publicat una vuitantena llarga de volums d’obres dels autors clàssics, traduïdes a la nostra llengua. Cada pàgina catalana porta enfront la corresponent del text grec o llatí, responsabilitzant-se així per ella com a versió, alhora que invitant talment el lector a acudir, amb el seu ajut, directament a l’original.

    La intenció i el sentit de la noble empresa són ja per això sol també manifestos: actuar sobre una llengua en restauració, sobre un esperit en recobrament. Fer, en suma, del principi clàssic antic alguna cosa d’íntimament operant, en tant que replasmat i expressat en la llengua del sentiment i del pensament català. Tots els pobles d’Europa han passat per aquest exercici de renovació. La mateixa Catalunya havia figurat en l’avançada del moviment humanístic ja des de mitjans tres-cents, i donat a Europa el gran educador, el lúcid representant de la unitat supranacional que fou Lluís Vives. Si la literatura catalana, per múltiples raons, des del segle XVI anà emmudint, el cert és que els estudis clàssics, baldament decaiguts, tingueren prou força per a fer-la renéixer en ple Romanticisme. Les trobes d’Aribau a la Pàtria (1833) degueren el millor del seu èxit fecund a l’operació del principi clàssic. Després de segles durant els quals només havia estat vivent, diguem-ho així, per inèrcia, en el fons d’allò més bell del nostre cançoner popular, en la famosa oda tornava a operar plenament: una enyorança difusa prenia forma, eren eficaços no uns sentiments en ells mateixos, sinó llur expressió, en concentrar-se, lapidaris i nets, en la primera obra poètica tornada a realitzar en llengua catalana segons una idea absoluta de la seva perfecció. De l’escola mallorquina a Verdaguer, de Verdaguer a Carner i als postmaragallians: la freqüentació dels models clàssics ha salvat artísticament la poesia catalana, és a dir, la més apassionada, la més directa afirmació de l’ànima catalana en la seva personalitat; anostraments d’obres antigues han acompanyat les produccions originals al llarg de tota la Renaixença.

    Els estudiosos i homes de lletres aplegats dins la F. B. M. es proposaren sistematitzar esforços fins aleshores dispersos, donar-los continuïtat i responsabilitat conjunta, resoldre’ls en obra de cos i de massa, per dir-ho així. D’aquesta manera, i solament d’aquesta manera, l’eficàcia educativa podia ésser duta al màximum. En la història de la F. B. M. hi ha hagut, i sens dubte no és clos encara, el seu període heroic; el mateix, compte fet, de tota la nostra cultura: el del trànsit de la improvisació i l’autodidactisme al professionalisme especialitzat; i això sobre la tasca i sobre la marxa, tot fent l’obra que l’èxit mateix, en suma, confirma cada vegada més com a urgent. Cada col·laborador ha hagut de provar-se a si mateix, més difícilment que als altres, la seva vocació i la seva aptitud; i tots ells aplegats, preparar la vocació i l’aptitud de llur públic.

    D’on l’eixamplament gradual, orgànic, de la primera idea de la F. B. M. Donada l’atonia de la Universitat de Barcelona abans de la seva renovació autonòmica, i a petició precisament d’associacions d’estudiants, foren creades càtedres de llengües grega i llatina: elementals on es formessin lectors; i superiors, on els col·laboradors futurs s’entrenessin en l’establiment crític dels textos i en llur interpretació literària fonamental; pensions a l’estranger completaven l’obra d’aquests veritables seminaris d’estudis clàssics.

    Tot humanisme implica lliure recerca de la realitat de si mateix; sense ella, restaria en bell joc acadèmic. Els iniciadors d’aquest nou humanisme català estaven dins l’orientació realista que havien pres tota la nostra cultura i tota la nostra vida col·lectiva al tombant del segle XIX. Catalanisme, per a dir-ho en el mot més entenedor, ja no podia significar un atur en la nostàlgia del passat; pels camins d’un apassionat examen, calia remuntar-s’hi, poble endins, talment, història endins, per a des d’allí replantejar-se la qüestió de la missió col·lectiva i en tot cas seguir endavant. Posats així a reconquerir els mateixos orígens de la personalitat nacional, a fer-los de nou actuals i actuants cap al futur, els nostres humanistes havien de trobar tot d’una, al costat de la tradició greco-llatina, entrellaçada amb ella, i donant-se força i sentit mútuament, la tradició bíblico-cristiana; i això no sols dins el sentiment i el pensament col·lectius, sinó també dins l’estil col·lectiu, en la llengua i en l’art.

    Això, que ens limitem a esbossar, explica que la Fundació Bernat Metge des dels seus primers temps es doblés d’una Fundació Bíblica Catalana, amb la finalitat paral·lela de donar al nostre poble la versió directa i completa de les Escriptures que encara no posseïa, dins una intenció també primordialment literària. Com explica les altres vastes empreses culturals que són la publicació d’un repertori gràfic i històrico-crític dels monuments del nostre art (Monumenta Cataloniae), d’una història política i d’una història literària de Catalunya, d’una Etnologia de la Península Ibèrica, d’una biblioteca de rabins catalans, etc. Així entorn de la F. B. M., com a primer nucli, s’anà constituint l’anomenada Editorial Alpha, que organitzà el treball dels nostres humanistes i la seva difusió industrialment i comercialment, si fos lícit de parlar en termes tals d’una empresa deficitària per generós principi.

    Avui, F. B. M. i Editorial Alpha estan sota l’alt patronatge de la Generalitat, en íntim enllaç amb els seminaris adients de la Universitat de Catalunya. Per a continuar, simplement. Perquè res, en efecte, de tan útil per al nostre poble, avui en la cruïlla suprema de la seva renaixença, com assegurar-li, per a qualsevol camí que es decideixi a prendre, el bagatge de bellesa i de saviesa, de tradició essencial, d’exemples de dignitat i de fortitud d’anhel sempre insatisfet de justícia, el tresor de veritat i d’experiències humanes, en suma, que són els llibres d’on ha fluït originalment tota la cultura europea. “No mera delectació de l’orella, sinó un bé per a sempre”, el que l’home no pot fer hi apareix clarament; el que pot fer, hi és assenyalat il·limitadament. Per això, si totes les revolucions n’han sortit, totes en certa manera imitant-se, totes també hi han après a superar-se elles mateixes superant les anteriors.

    Carles Riba: La Fundació Bernat Metge, “Nova Ibèria”, 3/4 (sense data, (1937)), sense paginació.