Un bon amic, Albert Manent, dedicà fa tres o quatre anys un estudi a la seva generació, que és la meva. Qui tingui la sort de llegir-lo hi trobarà moltes notícies i remarques sucoses, que algun dia potser caldrà ampliar i discutir. De moment, voldria parlar d'una de tantes experiències concretes, la meva personal. Hi ha dies baixos, plens de malagana o, almenys, de desgana. I, aleshores, el record bull com una cassola al forn -que diria el poeta Ausias, Ausies o Ausiàs March (tant me fot!). La meva consciència es despertà amb la guerra. Imatges vagues d'una revolució, draps bicolors al coll, cromos de bombardeigs, llargues cues, fam, absències, morts, grup escolar «Ramon Llull», avions que ranegen la teulada de les cases i corrues de carros esventrats que fugen cap a França. La meya generació nasqué amb un mal record i, des d'aquell instant, es debaté entre un passat que pesa com una llosa i un futur incert que condiciona els gestos, les paraules. Tots sabem quan comença la postguerra però ningú sap quan acabarà. Visc la falsa pau paradisíaca de Mallorca i tot seguit, a Barcelona, trobo el racionament, l'estraperlo, la fam. De lluny, arriben ecos de Dunkerque i d'Hiroshima i, del Maestrat o dels Pirineus, n’arriben d’altres mig apagats dels maquís. Ah, aquells somnis de vida fabricats als cinemes de barri, a les pagines dels còmics, a les novelles de l'Oest o a les de lladres i serenos! La mística de la radio ens robava el cor: «Raskayú", Machín, Luis Mariano, devessalls de musiquetes pop, retransmissions esportives... Ah, els grans herois de la pilota, les grans gestes del Barça! Vedettes al Paral·lel o al final de la Rambla, ah, aquelles vedettes de carns tan esplèndides! Comença la inacabable agonia del llicenciat sense horitzons que treballa per a editorials de consum. Insatisfacció, sexe, obsessió, molt sexe. Vivim tancats i descobrim amb sorpresa l'Avantguarda, Picasso, Miró, Sartre. Salons de Tardor a les Laietanes, Club 49, «Ariel», «Dau al set»... Estilística i, malgrat tot, primeres aventures de compromís. Milícies a Los Castillejos i a Salamanca. 98 i més 98. Viatges per terres de Castella amb la boca oberta. Passió per Dámaso i Salinas, enveja d'Alberti. Clàssics locals, Salvat-Papasseit. Llargues converses amb Riba, amb Foix, amb Ferran Soldevila, amb Vicens Vives, amb Espriu, amb Pere Quart, amb... Quin món, Mao, quin món! Anem de casa en casa, demanant no sabem què... Les portes són sempre obertes, les finestres tancades. Premi Nobel per a Faulkner, lectura de Dos Passos a la Residència d'Oficials. Cine de Vittorio i de tots els altres, somnis d'alta nit amb Gina i la B. B. De mica en mica, treuen el nas Armstrong, Xostakovitx, Juli González, Kafka, BIas, Neruda, Pavese, Maiakovski, Brecht... Ah, la troballa decisiva de Brecht! Canviem Karl Vossler i Leo Spitzer per Gyorgy Lukács. Tavernes del barrí antic amb cants internacionalistes. Un món nou. París, Londres, Liverpool... Fronteres de Carlyle: Edimburg florit, amb la torre de Walter Scott presidint-la. TV, nouvelle vague, els Beatles que comencen... Lectures de Gramsci a Barcelona i de Goldmann a Ginebra. Ja som ahir, quasi avui. Però la generació continua, tots continuem. Cap a on?
Dins Joaquim Molas: Una cultura en crisi, Barcelona, 1971.