Capítols CDXXXI i CDXXIX del Dotzè del Crestià

[DE COM FOU CREADA LLENGUA A LA FEMBRA I QUÈ SE'N SEGUÍ]

La fembra contínuament mouria la llengua a parlar, si trobava qui li tingués corda. Per açò digueren alguns poetes que Nostre Senyor crea la fembra sens llengua; e com Adam fos trist can ella no li podia parlar, dien que suplicà al Senyor que li faés llengua. E dien que lo Senyor dix: -Adam, lleixa-la estar, car si l'ha, mala parlarà a tos obs.-

E com Adam no cessàs encara de suplicar a Nostre Senyor Déu que li creàs llengua, dien que Nostro Senyor veés aquí una cabra, e pres-li la Coa e féu-ne llengua a la fembra. E de continent parla ab la serp; pus enclina Adam ab son parlar a pecat. E com Adam s'excusàs del pecat per la fembra, dien que dix-li Nostro Senyor així: -¿E no t'havia io dit que mala parlaria a tos obs, si parlava? Ara, doncs, guarda't que no la oges pus d'aquí avant, per tal que no et cost més; ne la creegues de res quant diga, si doncs per altra via no saps la veritat.-

E, jatsia açò sia ficció poètica, emperò prova assats lo nostro propòsit.

(Del Terç del Crestià, cap. CMXLVIII.)

1. Eiximenis repetí aquesta faula en Lo libre de les dones en una versió molt més resumida: “Lo Fabulari diu així mateix hi ajudava, car Deus féu llur llengua de coa de cabra, que tostemps se mou. Emperò açò són trufes, ne negú no ho deu creure”
(Lo libre de les dones, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1981, plana 21).

 

[EXEMPLE DEL MERCADER I EL DIABLE]

Deus saber que a Mallorques havia un mercader qui, entrant en la Seu e faent gràcies a Déu, aprés que fonc vengut de son viatge, encès candeles per los altars, e a la fi sobra-li'n una; e viu aquí la imatge del diable, e dix entre si mateix així: -Per ma fe, puis tots los sants han haüt de mes candeles e em sobra aquesta, aitambé te n'hauras.- Així, que encès la candela aquella a la imatge del diable.

E al vespre, durment, somnià en son llit que lo diable li apareixia fort alegre, faent-li gràcies de la honor que feta li havia, dient que cent anys havia que estava pintat en aquella esgleia, e mai no trobà qui tanta honor li faés; per la qual cosa ell li deïa que demanàs què es volgués, e ell dar-li-ho hia tantost.

E lo mercader demanà molts diners. Dix lo diable: -lo te'n daré assats,- E fonc-li vijares que el menàs en un gran camp; e aquí féu-lo cavar, e trobà una gran olla d'or plena. -Ara -dix lo diable- sia tua, e amaga-la aquí mateix; e torna-hi de nits, e port-la-te'n per guisa que negú no la veja. -Dix lo mercader, quan hagué cuberta l'olla del tessor: -Ací volria lleixar qualque senyal, sobre aquest lloc on era l'olla; e açò per tal que conega on serà.- E com lo dit mercader, girant-se de totes parts no trobàs pedra ne fust, ne res ab què hi lleixàs senyal, dix-li lo diable: -Vols fer bé? Puis que no trobes res ab que hi lleixs senyal, fes tos afers sobre lo lloc on és l'olla, e açò romandrà-hi per senyal.-

E com lo mercader fenyés ço que lo diable li consellava, lo diable se n'anà; e lo mercader se despertà ab infinit goig, esperant que anàs al camp aquell que havia vist en somnis, e que prengués lo dit tessor. E reconegué-se, e trobà que tot s'era sullat dins son llit. E dix entre si mateix per escarn: -Ara havem prou diners e pecúnia! Aquest és lo tessor qui dóna lo diable, car d'altre no en pot dar. ¡Ara facam-li honors, e ell per bones gràcies sullar-nos ha tots, de cap a peus!- Vet lo diable com escarní a aquest. Semblant se fa de tots aquells qui per mà sua volen ésser rics-hòmens, car a la fi tots ne van enganats. E meresquen que així els en prena, car fan Déu del diner, lo qual volen créixer e multiplicar sens fi.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CL.)

 

D'UNA GRAN DESCONEIXENÇA

L'abat de Cluïc, qui era hom poc e grosset de ventre (emperò era sant hom e bo) faent reverencia, a París, a la Regina de França, repta fort les sues donzelles perquè es pintaven e anaven tan dissolutament; e les donzelles, ofeses d'aquesta cosa, tractaren ab lo coc de la dita Reina que lo dia que ell seria convidat per la dita Reina, lo dit coc posàs aital cosa dins l'escudella del dit abat, per tal que aquí mateix se soltés tot.

E com així fos fet de fet, lo dit abat, estant ab la dita Rei?a en taula, se sentí brogir lo ventre fort e altament, e aprés se sentí tot disolre aquí mateix, ab tan gran brogit que la dita Reina e tothom ho oïa e se'n meravellaven; per la qual cosa lo dit abat hac tanta de vergonya que aquí mateix cuidà perdre lo seny. Majorment que sobtosament tot lo tinell pudí tan llejament, que la Regina s'hac a llevar de taula, e tots los altres aprés: e romàs lo bon hom aquí tot sol, així envergonyit e així sullat que per poc cuidà morir de vergonya.

E com açò vingués a saber al Rei, féu-ne fer diligent inquisició, e trobada la veritat del fet, dix així:

-E doncs, ¿a mos hostes gosa negun fer en mon regne aital ofensa com aquest l'ha rebuda? Cert, io en faré aital justícia que a tot mon regne passarà en eximpli.-

Diu aquí que mana que lo coc de la Reina fos tantost penjat, e que totes les donzelles que allò havien tractat fossen tantost ofegades. E així es feïa de fet, sinó que lo dit abat suplica al Rei que no es faés per res, car si es faia, ell s'entenia per irregular, que hauria a perdre la missa e l'abadia.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CDXXXI.)

 

[DE COM LA GUINEU POSÀ DIVÍS ENTRE TOTES LES BÈSTIES]

Diu lo Fabulari que la guineu, quan viu que totes les bèsties li volien mal, proposa de posar discordia e divís entre elles, per tal que, guerrejant entre si mateixes, lleixassen a ella estar. E anant per posar lo dit divís, encontrà lo guillot qui li dix què es feïa. Respòs la dita guineu que anava a guanyar los perdons. Dix lo guillot:

-¿En qual esgleia són aquests perdons?-

Dix la guineu que tots los perdons no són en les esgleies, ans n'havia de majors defora que dins. E dix lo guillot:

-Prec-vos que em digau en quins llocs són aquests perdons qui són fora les esgleies, per tal que bi vaja; e guanyar-los he.-

Dix la guineu:

-En la forca e en lo costell ha perdó a pena e a colpa a totbom qui hi aport guany ne presa; car aquestes coses no serveixen sinó per dar fi a mala gent. E així mateix anar en tot lloc on haja gent mala per torbar-los e per dar-los ço que mereixen o per posar entre ells divís, aquí ha grans perdons. E per tal vaig io ara en aital vall on són totes les bèsties contra mi ajustades, per tal que els pos en divís, e així serà perdonat a la mia pell a pena e culpa. Car d'aquí avant no hauré paor de neguna pena que em donen, ne em porràn enculpar de res.-

E diu aquí que mijançant lo gat ella posa de nits tant divís entre totes les bèsties, que totes se mataren entre si mateixes.

E diu que llavors dix la guineu al guillot, quan viu tantes bèsties mortes en aquella vall:

-iVet, ultra los perdons que he guanyats, Nostre Senyor Déu quina taula m'ha parada! Que hi ha que menjar d'aquest un any, a cent menjadors.-

-Dons, pare meu -dix ella-,

si mala gent ab força no pots desbaratar,
vulles-la ab art consumar;
car Déu te darà al cos ben viure a passar ,
e puis te farà l'arma salvar.-

(Del Dotzè del Crestià, cap. CLXXIX.)

1. Una versió francesa d'aquesta mateixa faula es troba en un recull francès de la primera meitat del segle XIV anomenat Cy nous dit.

Frances Eiximenis, "Contes i faules", dins Francesc Eiximenis; Ramon de Perellós, Prosa. Notes i glossari a cura de Bernat Miró. Barcelona: Edicions 62: Edicions Orbis, 1984, p.36-38, 45 i 83.