LLIBRE I

19

Tant anaren per llurs jornades, que plegaren a l’emperador. Lo qual, sabent que Jacob de Cleves venia per defendre la duquessa e menava en sa companyia lo gentil home que havia vençuda la batalla, hac molt gran plaer; e molts ducs e prínceps los isqueren per fer-los honor, més per desig de veure Curial que per altra cosa, atès que havia fama del pus bell e millor home d'armes del món. Gran fonc la festa que fonc feta aquell jorn. Mas l'emperador tenia prop sí a Curial e no es podia fartar de mirar-lo; e demanà de la sua batalla, e per lo prom fonc tot lo cas recitat. de la qual relació mostrant Curial haver vergonya, anvides mirava degú en la cara.

Llavors Jacob de Cleves, en presència de molts senyors, dix a l'emperador:

-Senyor, io he sabut per awuest haraut que la duquessa d’Ostalriche és per dos malvats hómens d’adulteri acusada, e per aquesta raó, lo duc, crren massa lleugerament, haver-la condamnada a mort. Per què io e aquest companyó meu que ací és, ab l’ajuda de nostre senyor Déu e con fiant del bon bret de la duquessa, som prest per defendre-la; per qué us suplic e us clam merc é que la batalla se faça davant vós, car no em par raonable que lo duc dege ne pusca ésser jutge e part.

L’emperador respòs:

Jacob, la batalla se farà devant mi: e io faré venir aci la duquessa, e los acusadors, e encara lo duc.

E de present escrivi al duc que de continent vengués, menant en sa companyia la duquessa e semblantment aquells qui l’acusaven, e fossen devant ell per al dia de sant Marc, que és a vint-e-cinc dies d’abril, car aquí havia dos cavallers qui volien defendre per batalla la honor de la duquessa.

Lo duc fonc molt content, e per al dia assignat fonc davant l'emperador, acompanyat de molts barons e altra gent notable. Dins lo qual temps, emperó, Curial se mostrà molt, així en arrear, com en convits e molt grans festes, en les quals llargament despenia, e semblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que donava; en manera que era tengut en estima molt gran.

L'emperador hac feta fer la plaça on la batalla se devia fer, molt bella e gran, environada de llotges per mirar; car los senyors qui per mirar la batalla eren venguts, eren molts d' Alamanya, de França, e d'Itàlia e de moltes altres partides; e a l'un costat, fora emperó de la lliça. havia un cadafal, assats alt, environat de molta llenya, sobre el qual estava la duquessa acusada e lo foc encès a un depart.

Lo duc de Baviera, qui viu muntar la sua filla al cadafal, dix:

-Filla mia, si tu est sens colpa d'aquest crim que a tu és imposat, hages esperança en nostre senyor Déu, que ell te’n traurà ab aquella honor que tu desiges e veuràs dels acusadors cruel venjança.

La duquessa, sa mare. sobrada de dolor. plorà molt agrament, e sí feren moltes altres nobles dones qui en sa companyia eren vengudes; e no menys l’emperadriu, qui sa cosina germana era.

Emperò, manant l'emperador , cascú anà a son lloc, malaint aquells dos mals hòmens qui en tan gran e tan deshonest perill l’havien aportada.

20

E mentre que aquestes coses se feien. vets los dos cavallers acusants venir ab un estandard blau clar, tot sembrat de renarts burells, e tals los paraments dels cavalls: e, ben acompanyat, descavalcaren en la sua tenda. No trigà molt que l'altra part vengueren Jacob e Curial ab un estandard burell e negre mig partit e un lleó rampant en mig, ab gran brogit de trompetes e ministrers, acompanyats d'infinits comtes e barons qui entorn a peu los anaven. Tota la gent de les llotges se girà a mirar vers aquella part. E descavalcaren en la sua tenda. Los acusadors havien oït que Curial era molt valent home d’armes a cavall: perquè, pensant haver millor partit d'ell a peu, tengueren manera que a peu se fes: de què los altres foren molt contents.

Per què, eixint de les tendes, ordonant l’emperador, los ausadors, dels quals l’un Othó de Cribaut era nomenat, e l'altre Parrot de Sant Laydier, entraren en lo camp, e, feta reverència a l’emperador, al seu paballó, qui blau clar sembrat de renarc era, continuant se n'anaren, Tantost e sens triga vengueren Jacob e Curial, e, així com foren dins, Curial s'aturà e mira vers aquella part on l'emperador era, e anà envers ell, e, ficant lo genoll, lo requirí que el fes cavaller. L'emperador devallà en un de les escales de la sua lloja, e, acostant-se Curial, lo féu cavaller. E com se'n fonc tornat dix als princeps e senyors qui a prop li estaven:

-Certes io crec que he fet cavaller lo pus bell gentil home que io jamés veés, e si ell és així prous com és bell, no voldria i ésser lo un dels acusadors.

Moltes coses foren dites en aquella plaça en lloor de Curia lo qual aprés que hac feta reverència a l'emperadriu e a tots los ducs e duquesses qui en la plaça eren, se llevà un plor molt gran en lo cadafal de la duquessa de Baviera, que a totes les dones i quasi los hómens convidà a plorar: lo qual oint Curial, qui a la porta del seu tendelló era senyant-se ab lo ventallet, ab un gran crit féu un salt tan alt, que a tots los que el miraven féu maravellar; e, entrat dins, en la sua cadira segué. Era lo tendelló de vellut vellutat burell e negre brocat d'or molt ricós, sobre el qual havia un estandard mig partit de burell e negre, ab un lleó ran pant d'or.

L’emperador manà als ducs d'Holanda e de Lorreine, los quals eren vells e molt savis senyors, que es treballassen entre aquests cavallers per veure si per ventura sens batalla aquest foc se poguès toldre de camí e la duquessa fos delliure. E si començaren a tractar, e, anant primerament als acusadors, los digueren que els recordàs que eren cristians e que Déu era just e mostrava la sua justícia en tals jornades, e així que es tolguessen de l’acusació, en la qual no els anava res, e que cessàs la batalla: si per ventura algun partit sabien com la batalla s'escusàs, lo diguessen, car ells usarien d'aquell molt agradablement. Los cavallers respongueren que ells no sabien partit com la batalla pogués romandre, sinó que los altres cavallers lleixassen la defensa de la duquessa. Per què los ducs, continuant anaren a l'altre paballó, e entrants dins saludaren los cavallers e els digueren com ells eren estats a l’altre paballó e havien cert sentiment d’aquells dos cavallers que aquella batalla poria romandre ells volent-hi donar lloc: per què els pregaven que a açó se voguessen acordar e que cercar-se hia manera com aquest fet se llevàs de cami. Jacob respòs:

-Senyors, io no hi sé sino un camí, e és aquest: que aquells dos cavallers, així com han dit, se desdiguen, e cessaria la batalla.

E com los ducs responguessen que ells no tornarien als altres ab aquesta resposta, ni durien tal ambaixada, e així quel pensàs mills. que quantra aquest partjt molt deshonest los semblava, e sobre açò s’escampassen moltes paraules. finalment Curial, qui encara res no havia dit. dix així:

-Senyors. clam-vos mercè que us record que sots cavallers e fills de dones, e, si degut esguard hi és haüt. aquesta batalla romandre no pot. ne nos sens gran nostra deshonor lleixar no devem ne podem. car és interès de la duquessa. per la qual defendre som ací entrats. Si solamenl fos interès de nosaltres, lleugera cosa seria trobar partit que la batalla romangués; mas l'interès de la part ¿com lo podem relleixar essent-nos en mesos tan avant? Plàcie-us que mirets ço que io mjr. Ço és aquella trista e desaventurada senyora qui mira nosaltres d’una part e lo foc d’altra; e així, donant fi a paraules, façam ço per què venguts hi som, car no em par que aquestfet, ni als altres ni a nosaltres pogués donar honorable fi sinó la de la batalla. E de mi us certific que, posat que mon companyó ho relleixàs, ço que no crec, io no eixiré d’aquesta lliça sens batalla, e ací em trobarets mort o vencedor.

Jacob ho confermà així.

Per què los ducs no tornaren pus a l’altre tendelló, ans se n’anaren a l’emperador. Lo qual, oïda la relació, féu sonar una trompeta, e tantost los cavallers eixiren de fora e forent-los donades les atxes, e los paballons foren enderrocats e trets de la lliça; e manà l’emperador que tothom isqués del camp, salvant los cavallers qui la batalla devien fer e los feels. E així fonc fet.

E lo rei d’armes, per manament de l’emperador, féu crida a quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes, sots pena de mort, e féu pendre sagrament als cavallers que no tenien escrits, pedres, conjurs, ne alguns altres artificis que ajudar los poguessen, sinó les armes solament, que eren atxes, espases e dagues.

Ara podeu dir que mirant-se los uns als altres se raonava l’ànima ab lo cor, e la duquessa, trista, desconsolada, e de tot en tot aflicta, pregava Déu per los seus; e si es feien totes les dones e la major part dels hòmens qui eren en les lloges.

21

Estant en açó, lo trompeta de l’emperador féu un toc, per que los feels prengueren los cavallers, e els meteren al lloc on los havien partit lo sol; e així com lo trompeta féu altre toc, los cavallers mouen per ferir. Al moviment dels quals, la duquessa que estva en lo cadafal s’esmortí e caigué, emperó algun no n’havia cura ne mirava vers aquella part.

Otho de Cribaut vene vers Jacob de Cleves, e donen-se de les atxes grans cops en lo principi, e aprés se començaren a ginyar per enganar ¡'un l'altre, e combatien molt valerosament així com aquells qui eren valents e molt bons cavallers.

Parrot, qui en aquell temps ere tengut per un dels millors e pus aspres cavallers d' Alamanya, e lo qual moltes vegades s'ere trobat en lliça a ultrança, de què tots temps havia reportada honor, corregué vers Curial ab l'atxa baixa, per ferir-lo de punta en la cara, mas Curial, travessant un poc, lo lleixà passar, e donà-li tan gran cop de l'atxa per lo bacinet que lo mànec trencà; e com Parrot se giràs. Curial hac mès mans per l'espasa e aürten-se molt bravament. Curial, aprés de molts colps donats e rebuts, s'acostà tant a Parrot, e pres-lo ab la ma esquerra baix per les llaunes de les plates, e ab punta d’espasa començà-li a donar grans colps, e les tirades que li donava eren tals que el movia e el menava adès ençà, adèss enl!à. Així que Parrot. Veent que l'atxa en aquell cas no li aprolitava, la lleixa, e, més mans per l’espasa, se començà a defendre valerosament.

22

Estaven aquests dos cavallers en aquest punt quan los dos altres, ja lleixades les atxes, eren vençuts a abraçar-se. Mas Otho, qui era molt pus fort que Jacob, lo sobrà, e el mès per terra, e si s’esforçava toldre-li la vida, quant Curial, mirant vers aquella part, presa la sua espasa a dues mans, donà ab la punta per los flancs a Othó, qui estava encorbat sobre Jacob, que en terra el més d’espatlles tot enversat, e girant-se vers Parrot qui cuitava ja per frir-lo, li dix:

-A fals cavaller! ¿E cuides que en tu hage a romandre la plaça?

Per què aürta’l tan fort e li donà tan grans colps, que certes Parrot conegué que havie molt a fer en defendre’s de Curial; per què Curial, coneixent que l’altre més avant no podia, ans li fallia alè e força, cuïta’l molt poderosament, e, lleixada l’espasa, l’aferrà ab les mans, e despuis que l’hac un poc sodegat, d’un torn lo més per terra, e com fonc caigut fonc tan cansat que no havia cura ne poder de rellevar-se.

Curial, girant-se, viu los altres dos cavallers ja llevats e que feien molt aspra batalla, mas Curial la els féu finar tantost, car aferrà a Othó per les espatlles e donà-li tan gran torn que altra vegad l’enderrocà; per què Jacob correc a la sua atxa, e abans que Othó se rellevàs lo ferí pel cap de grans colps, en manera que Othó no hac cura de llevr-se, ans fonc tot perdut e desesperat de la sua vida.

Curial ja havia llevat a Parrot la cara del bacinet, com Parrot, qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar alè, ne per consegüent parlar, jaïa estès e no feia continença de llevar-se. Per què Curial li dix:

-Parrot, digues ¿què ha mogut tu e ton companyó a llevar tan deshonest crim a la duquessa?

Parrot respòs:

-Cavaller, demana-ho a mon companyó si és viu, car ell t'ho dirà, que io no hi sé res, sinó que só estat ajudador com tu mateix est.

Lladoncs Curial mirà envers Jacob, e viu que volia ociure a Othó, metent-li la daga per l'ull, mas Curial cridà:

-No faces, que altra fi deu fer aqueix cavaller.

E, continuant, Curial dix a Othó:

-Digues, cavaller deslleal, ¿e què t'havia fet la duquessa? ¿Per què a aquest punt la has amenada? Respòs Othó:

-Certes, ella no-res, mas; Jacob m'havia tret de ma honor, llançant-me de la privadesa del duc, e io no sabem com venjar me'n pogués, pensi que per aquella via lo poria sobrar, e confitiant de la cavalleria de Parrot. empris aquesta batalla, no pensant que a aquest punt vengués.

Dix Curial:

- Doncs, ¿la duquessa no ah comès lo crim de què la havets acusada?

- Certes -re¡spòs Othó-, no pas

- Ha, malvat cavaller -dix Curial-. e com has poca part en Déu e en honor de cavalleria!

Per què, apellats los feels, lo dit Olhó, sens opressió. confessà davant ells que malament e a gran tort havia acusada la duquessa, pensant que lo duc trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo camí, no creent que vers la duquessa tan cruelment se volgués captenir.

Per què Curial dix als feels:

-Senyors, ¿Jacob e io havem pus a fer en aquesta plaça?

Los feels respongueren:

-No, que assats basta ço que havets fet a present.

E rellevats los cavallers qui en terra jaïen, l’emperador devallà del cadafal e venc a Curial, E, prenent-lo per la mà, li dix:

-iA, valerós cavaller, ja plagués a Déu que io fos tal com tu, e tu fosses emperador! ¡A, honor e glòria de tota la cavalleria del món, e de quant te són tenguts los lleals cavallers! Certes, lo duc de Baviera no et satisfaria de tanta honor com li has feta ab la meitat del seu ducat, ne lo duc d'Ostalriche (lleixem estar sa muller), ab tol quant ha en lo món.

E girant-se als altres, dix:

--E vosaltres, malvats cavallers, ¿quina pena serà bastant a punir-vos de vostres culpes? Diga Curial que vol que de vosaltres sie fet.

Respòs Curial;

-Senyor, no plàcia a Déu que jo procure la mort a algun cavaller. Ací són abdosos, allí és la duquessa, de qui és interès; fets-ne ço que plasent vos s¡a, car io no me n’entenc pus entremetre.

Ja era ora de vespres quant l'emperador tragué los cavallers del camp. E, com isquessen primers los vençuts, la duquessa de Baviera, que a la porta de la lliça estava esperant l'eixida d’aquells mals hòmens, los corregué ab les ungles a la cara, cridant grans crits:

-Traïdors!

Mas los senyors qui entorn estaven la retengueren e la llunyaren, e així ab les caes baixes, carregats de vergonya, los tragueren del camp.

L’emperador comanà Jacob de Cleves als reis de Sicilia e de Bohèmia, e menaren-lo en mig d’ells fins al palau de l’emperador, lo qual pres Curial per la mà, e nulls temps del seu costat lo partí tins que al seu oalau e dins la sua cambra l’hac més.

La duquessa fonc devallada del cadafal, e muntaren-hi los dos falsos cavallers, e, encés lo foc, moriren a cruel e vergonyosa mort.

24

Mas l’emperador, que la nit passada no havia tota dormit, envià a Curial lo donatiu següent, ço és, una correja grossa d’or ab moltes perles de compte e moltes pedres precioses, la qual valia molt gran preu: un collar d’or ab perles tan grosses que per ventura semblants no eren estades vistes, e molts diamants e rubins. Encar li tramés una esquerpa d’or molt rica, e dues robes, una de setí ras verd escur, brodada en la següent forma: havia entorn de les faldes de la roba arbres ab les rails, lo tronc e tots los rams de perles, les fulles batents totes d’or fi, e lo fruit, que eren mores, era compost de maragdes, balaixos e safirs molt preciosos, e en tal manera aquests arbres ocupaven tota la roba que d’aquelia no es mostrava lo drap: l’altra roba era de vellut negre, e havia entorn de les faldes una testa de drac molt ben brodada, que paria que devoràs l’home qui aquella vertia, los ulls de la qual eren dos rubis grans tan resplandents que eren d’inextimable preu. E més, li donà tota la sua vaixella d’or, e quatre cavalls molt bells e deu hacanees molt belles.

I així com Curial, acompanyat d’aquells ducs e senyors, començas eixir de la cambra, lo donatiu de l’emperador atengué, lo qual fonc mirat per tots, e lloaren l’emperador de gran magnificiència dients que en ançò havia obrat molt notablement; per què Curial tornà arrere e vesti’s una d’aquelles robes, e més-se demunt, d’aquells joiells, los que li foren vist. Per estrena de les quals robes e altres joiells. Curial donà al portador tota la desferra sua d’escuder, de que fonc lloat molt.

I os ducs de Baviera e l’altre duc son gendre foren venguts, e, ab la major honor que fer li podien, lo menaren al palau de l’emperador, on ere aparellat lo gran convit, car l’emperador féu sala als reis, princeps, ducs e comtes que aquí eren.

No es maravell degú que per aquí no es parla de Jacob de Cleves, car no es pertany a nostra metèria parlar-ne pus, car solament hi som per recontar los fets de Curial, e d’altra part, no obstant que Jacob de Cleves fos festejat, honrat e favorit, emperò en esguard de ço que es feia a Curial, era fort pobre cosa, e per ço a present no en curarem.

Melchior de Pando se temia molt que Curial no hauria cara per dir al duc de Baviera del matrimoni que li havia mogut, veent la cosa tant gran e que no era de refusar a rei del món. E havia dubte que si Curial ho atorgava, atesa la honor que havia guanyada, de què la fama plegaria a les orelles de la Guelfa, la vida d’ella seria fort poca; per què, ab gran treball, per la multitud de la gent que hi era, se pogué acostar a Curial, lo qual entre aquells senyor estava, e dix-li ab veu baixa:

-Curial, si lo duc de Baviera vos torna a parlar, membre-us de qui us ha fet home, ço és, la Güelfa, a la qual, si a açò donats lloc, convendrà morir prestament o haurà vida dolorosa.

Curial, quan oi lo nom de la Güelfa, mirà en la cara a Melchior e canvià’s tot, perdent la color, de què l’emperador li dix:

-Que és açò, Curial? ¿Hi ha res de nou?

Respòs Curial:

-Senyor, aquest prom que aci és tenc en lloc de oare, e quasi m’ha nodrit, e a despeses seues m’ha fet home, donant-me tots temps copiosament tot ço que io he haut mester. –e ara és vengut aci e ha’m recordat un negoci lo qual e carrega molt: per què é a mi molt necessari cuidadament tornar-me’n en mon país.

L’emperador se girà a Melchior e féu-li honor. E dix-li.

Prom, no et penidas de ço que en aquest cavaller has obrat, car certes la tua vellesa ne los teus béns no podies mills esmerçar que nodrir tal cavaller com aquest és, al qual més que a altre del món io voldria semblar: e així veges si l’ajuda mia te pot en res ésser aprofitable, digues-ho, que per amor a Curial no et falliré.

Lo prom se lleixà caure als peus de l’emperador, e semblantment Curial, tot vergonyós, li besà les mans, fent-li infinides gràcies de la sua oferta.

Ab tant, l’emperador se més a taula ab los reis. Curial e la duquessa solament, davant la qual n’havia altra molt gran, on seien princeps, ducs e grans senyors e ab ells Jacob de Cleves e Melchor de Pando, e aprés altres taules on seien grans brons e cavallers. La festa fonc molt gran, e foren servits esplendidament e copiosa de moltes viandes e preciosos vins, l’ordre del qual convit lleixarè, per no tenir temps.

Après que foren dinats, los ministres vengueren e comencen a cornar, e l’emperador pres l’emperadriu per la mà e tot rient començà una baixa dansa, après dels quals seguiren molts, e en dançaren altres moltes. Gran e molt alegra fonc la festa que l’emperador féu aquell dia, en tant que tothom estava maravellat que, si tots los reis del món hi fossen, no poguera fer-ne major baudor.

La qual festa passada, lo duc de Baviera no oblidant ço que havia principiat, com l’emperador se n’anàs a reposar, pres Curial, per la mà e pregà’l que sopàs ab ell.

Curial lo hi atorgà molt agradablement, e tantost lo se’n menà al seu palau, e deliberà fer-li molt gran festa. E si ordonà que en la taula principal no seguessin sino la duquessa sa muller e Curial, e que no servissen sinó dones, entre les quals ordonà que la duquessa delliure, que filla sua era major, e havia nom Cloto, fos mestre d’hostal; l’altra filla donzella, la qual Laquesis era nomenada, lo servís de vi.

Era aquesta Laquessis donzella que anvides lo quinzèn zany traspassava, assats gran de la persona e de maravellosa bellesa, e la qual en aquell jorn s’estudià en ajustar artificial bellesa a la natural, de la qual nostre senyor Déus la havia dotada, devant totes altres de l’imperi d’Alamanya, amplament e molt copiosa. No vull mussar en escriure per menuts totes les circumstàncies de la sua bellesa, mas aquell qui ho voldrà saber llija Guido de Columpnis allà on descriu la bellesa d’Elena e sie content ab allò, e pense que a Laquesis no li fallia bellesa, car certes natura ab gran estudi per fer maravellar les gens la produi tal en lo mon. E sobre totes les belleses que havia, si tenia los pus bells ulls e pus resplandents e alegres que en algun temps fossen estat vists; ab los quals no era persona que ella miràs que de present no li fes oblidar totes altres coses, e solament de mirar a ella haver cura contínua; en tant, que ab los ulls solament tenia moltes bésties en pastura, los quals, si ella no fos, haguéran cercat en altra part llur delliurança; no obstant que ella era tan freda que nulls temps d’home algú, per bell ne valent que fos, s’era poguda escalfer, ne home del món pogué conèixer que ella més a una part que a l’altra s’inclinàs, e a moltes senyores, les quals si aquesta no fos, hagueren molts requeridors, féu servar forçada honestat. E ultra açò, totes les coses que feia o deia eren dites e fetes ab tanta gràcia e ab tan gran donari que aquesta era admiració sobirana.

Per què, com Curial miràs aquesta atentament e contemplàs particularment totes les seues belleses, tantost furtà lo seu cor a la Güelfa, a la qual primerament l’havia donat, e es començà a dispondre de presentar-lo a Laquesis, la qual tenia los ulls ficats en aquells de Curial, e dins si mateixa, contenta de la bellesa e cavalleria d’aquell, tota ansiosa, aparellava nova manera com a Curial plaure pogués.

E mentre ells dos estaven així alienats, una noble donzella apellada Tura, la qual a Curial servia de coltells, e no menys que Laquesis s'era altada d'ell, s'apercebé d’açò, e veent que Curial no menjava, així com aquella qui era assats bella e molt apta dix:

-Curial, ¿mirant a mi vos oblida lo menjar, o per ventura no us alta mon servei?
Curia lladoncs despertà lo cor, e, apartant un poc los ulls della on los tenia, allargà la desusada mà al plat e féu continença de menjar. Lladoncs la duquessa dix:

-Tura, plaer m’has fet, que l’has sol·licitat.

E Tura, rient, respòs:

-Senyora, estona ha que ho haguera fet, mas tement la usança de la sua terra, que dien que si hom los convida ells se'n van he callat.

La duquessa ris molt; lladroncs Curial, veent que d’ell reien, ris un poc, mas no fonc poderós a respondre. Emperò ell menjava poc e bevia menys, car no en gosava demanar, per ço que Laquesis anant a la copa no li giràs l'esquena. Mas la duquessa maná a Laquesis que aportàs a beure a Curial. Vestia aquest jorn Laquesis una roba de domàs blanc forrada d'erminis, tota brodada d'ulls, dels quals eixien llaços d'or fets en diverses maneres. E jatsia los llaços fossen buits, certes molts hi eren caiguts, e entre altres Curial, al qual lo llaç estenyia tant que ja no era a ell lo fugir. Així Laquesis, acompanyada de molts cavallers e donzelles, anà per la copa e, venint, la presentà a Curial. És ver que Curial coneixia que li era molt gran càrrec pendre-la de la mà de Laquesis, encara li semblava major carrec, refusant-la, fer-la-hi tenir; per què, allargant la mà pres la copa e begué. E com Laquesis cobràs la copa. la duquessa, sa mare, li dix
-Laquesis, beu lo romanent per amor de Curial.

E així ho féu.

En après la duquessa dix:

-Curial, ¿què us par de la mea mia filla?

Curial respòs:

-Certes senyora, io crec que vós havets la pus bella e pus donosa filla del món.
Replicà la duquessa:

.-¿ E que és allò de què més vos altats de la mia filla?

Respòs Curial:

-Senyora, totes les coses que io veig en Laquesis són les pus belles del món. emperò los seus ulls són tan bells que io no crec que Déu sàpia tornar altra volta a fer-ne altres tals; e certes la sua roba concorda bé ab la sua faç. E així, parlant d'açò e d’altres coses, lo sopar fonc acabat. No vull musar en descriure les viandes ne en nomenar los convidats; pens cascú que no hi fallia res que lo convit pogués ennobleir .

Mas, aprés que les taules foren llevades, lo duc venc en aquella part, e manà seure la sua filla prop Curia, de què ell fonc tan content com de cosa que avenir li pogués. Segueren així mateix molts comtes e grans barons e damas, damísel.les en gran nombre, e aquí jugaren fort alegrament a moltes maneres de jocs, segons que en tals festes en les grans corts s'acostuma.

Aprés de les quals, com fos ja gran part de la nit passada, tota la gent se n'anà; mas lo duc no lleixà aquella nit Curial eixir del seu palau, ans en la cambra on Laquesis dormir solía, mo!t ricament aparellada, ordonà que dormís. Ne encara Melchior de Pando hac poder de parlar una sola paraula ab Curial, tant lo veia circuït de dones e donzelles que a la cambra l'acompanyaven; per què, ab molt gran desplaer, emperò ben acompanyat a la sua casa se'n tornà.

Entrant adonc Curial en la cambra e feta col.lació la duquessa dix:

-Curial, vets ací lo llit de Laquesis: dormits bé e guardat-vos que no somiets algun mal.

Curial respòs:

-Senyora, aquest llit bé em pens que sia plasent; no, emperò crec que sia de dormir ne de reposar.

Per què la duquesa, entenent les paraules de Curial, tota rient, pres comiat, ensems ab les altres dones se n'anà.

Romàs adoncs Curial solamenl ab los seus cambrers. E puis que es viu descarregat de la gent que l'infestava, pres-se esment de la cambra de Laquesis, la qual viu molt ricament aparellada de totes aquelles coses que ab una senyora tal se pertanyian. E, entre altres , havia en aquesta cambra un altar a una part, ab un retule de monssenyor sant Marc, molt finament acabat.

E tantost que ell viu sant Marc en figura de lleó, si es recorda de la Güelfa, e, súbitament oblidats los ulls de Laquesis, se tengué per culpable, e ficant los genolls devant l’altar ab veu baixa dix:

-A, catiu de mi! E on són io? ¿Quiny ven és estat aquell qui m'ha transportat d'una terra en altra? 0, desaventurat! 0, home de pobre seny! E què he fet? ¿E qual penitència sera bastant a purgar tan gran crim com és aquest que he comès? A, cor deslleal! E que has pensat! A, ulls falsos e traïdors! ¿E per què io no us arranque ara de la mia faç, per tal que altra volta no em furtets a aquella de qui són?

E, mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits, recordant-se de la gran falta que a la Güelfa havia feta en mirar Laquesis ab ulls desitjosos, havia desig de planyer-se greument; mas, dubtant que el sentissen los qui eren en la cambra, no gosava parlar.

Per què, llevant-se de l'altar, se n'anà all lit, lo qual era molt ricament cubert d'un cubertor tot blanc, de domàs, forrat d'erminis, brodat d'ulls e de llaços d'or, segons era la roba de Laquesis. D'aquest mateix domàs eren les cortines, en aquesta mateixa forma brodades; per què Curial, mirant aquest llit, se començà a maravellar molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua aptesa, ajustant a açò que ell no creia que pus apta donzella ne pus bella hagués en lo món.

E mentre ell així pensava, oblidats los sospirs, allargant los ulls viu una recambra que aquí era, e entrà dins, en la qual Laquesis s'acostumava lligar e metre a punt, molt ben empaliada de draps de raaz; en la qual havia un altre llit molt bell e ricós sobre el qual trobà totes les joies de Laquesis, ço és: frontals de perles, arracades, collars, pitrals, esquerpes, cadenes, cjntures, manilles, fermalls, anell e molts altres joiells d'or ab pedres e perles d’inextimable preu. E, entre les altres coses, plagué-l, molt un fermall assats gran, en lo qual havia perles molt grosses e diamants molt rics; en mig del qual havia un lleó ab los ulls de dos rubins fins molt, e era nafrat en los pits, de la qua nafra li eixia un cartell ab lletres qui deien: "Cuer desirous n’enull sojorn” . La vista, emperò, d'aquest lleó, no hagué tanta virtut com la del retaule, car no li pogué reduir a memòria la Güelfa, ans allargant los ulls e mirant los joiells tots d'un en un deia entre si mateix:

-Certes no convenen coses menys precioses a tan noble e tan bella senyora com aquella és.

E, mentre mirava aquets joiells, la nit se n'anava sens Curial haver-ne sentiment; per què los cambrers seus li digueren:

-Curial, ans de gran estona serà alba.

E així Curial tantost se despullà, e es més al llit, e anvides h fonc que ell s’adormí així fort com si fos litàrgic [...]

Curial e Güelfa. A cura de Marina Gustà. Barcelona: Ed. 62: La Caixa, 1979 (MOLC,8), p. 44-59.

CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant.   

―Vós sou major en cap dels vicis, e primer en orde de les culpes mortals. E som ara en temps de dir moltes raons? E si vós açò no feu, sereu ocasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, jo parlaré clarament, e seran manifests los vostres mals qui demanen piadós enginy, per ço que los qui m’oiran ni ho sabran sien moguts a misericòrdia envers mi, avisant-vos que essent fallida en mi l’esperança que ab raons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la Duquessa, que de donzella que és la faríeu tornar dona, e sabeu bé que jo no hi doní tarda, mas fui presta, segons experiència mostra, que us he portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa, e veig ara que el vostre rebuat cor, que per les mies mans vos tinc que haveu de passar, per haver atès ço que d’un cavaller vençut s’ateny. E sobre aquest cas veure vull la fi, e ja só farta d’esperar vostra demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar. E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant esperar ab l’oferta dessús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits cridaré mostrant a l’Emperador i als altres com per força sou ací entrat. Oh cavaller de poc ànimo!, ¿temença de donzella vos espanta d’acostar-vos a ella? Oh malaventurat Capitá!, ¿ab tan poc esforç estau que em goseu dir semblants paraules? ¡Feu l’esforç! Com l’Èmperador vendrà, quina raó empaliada li direu? E jo us faré conèixer, e Dèu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, i en vós s’ajustarà en aquest cas amor e temor, e record-vos que en aquest cas perdeu vostra honor e fama. Feu lo que us dic, e jo dar-vos he vida segura e us faré portar la corona de l’Imperi grec, car ja és venguda l’hora que no us puc altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos d’estar prop de la Princesa, que us serà en altre compte pres, e feu d’ací avant vostre camí.

Tirant, veent lo parlar obert de Plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un tal parlar.

CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida.

―Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar paraís en aquest món e repòs en l’altre, emperò diré lo que em par, que en temps d’adversitat los parents e amics tornen enemics. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveis en aquella de qui só e seré tant com la vida m’acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui es representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya, e és nit escura, car no puc veure lo que desitge; per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cas jo em despulle la temor e vergonya, e abrigue’m d’amor e pietat, per què us prec que anem sens pus tardar, e veja jo aquest cos glorificat: puix llum no hi ha, ab los ulls de la pensa lo veuré.

―Puix ab tants ginys vos he portat ―dix Plaerdemavida― en defensa de ma honor, e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida l’havia deixat, e no sabia on era perquè llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalc: e tan baix com podia la cridava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou l’havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

―Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desitjosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell elles lo tenen per millor. ¡Força que em desplauria a mi que Hipòlit fes semblant! Que, d’una amor que ara li porte, llavors li’n portaria quaranta. E si estar no volia segura, no em desplauria que em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo n’estimaria més que jo conegués que és home e que no fes així com vós dieu, que no la voldríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran per millor.

―Per la mia fe ―dix Tirant―, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora.

Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l’empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall. La Princesa despertà’s e dix:

―Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:

―Oh, com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.

―Toca on te vulles ―dix la Princesa―, e no poses la mà tan avall com fas.

―Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és ―dix Plaerdemavida―, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s’adormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per més espai d’una hora, i ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la Princesa se començà a despertar, e mig adormida dix:

―Què, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l’orella perquè neguna de les altres donzelles no ho oïssen:

―Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir.

―Oh!, maleita sies tu ―dix la Princesa―, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m’has posada en tan gran treball e difamació!

―Ja, senyora, lo mal fet és ―dix Plaerdemavida―; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l’una part la vencia amor, e de l’altra tenia temor, mas la temor excel•lia l’amor e deliberà de callar e no dir res.

Com la Princesa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e hagué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella; pensà que si Tirant passava a la Princesa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom callava, e la Princesa no deia res, sinó que es defenia ab paraules gracioses que la plasent batalla no vingués a fi. La Viuda s’assigué al llit e donà un gran crit e dix:

―I què és lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor, e venc a notícia de l’Emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuitats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum. E en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla on volguera finar sa vida e posà’l en lo retret e féu-lo saltar en un terrat que hi havia e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’hort, e d’allí podia obrir la porta, car ella hi havia ben proveït perquè quan vingués, ans del dia, se’n fos pogut anar eixint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no el pogué traure per lo lloc on ella havia pensat, e fon forçat que el tragués per lo terrat, e donà-li la corda llarga, i ella prestament se’n tornà, e tancà la finestra del retret e anà on era sa senyora.

E Tirant donà volta e lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no pensà la corda si bastava en terra; deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de dotze alnes que no plegava en terra; fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos, e donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.

Deixem a Tirant, que està de llarg, gitat en terra, que no es pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la llum e totes entraren ab l’Emperadriu, i ella prestament li demanà quin avalot era estat aquell, per quina causa havia cridat.

―Senyora ―dix la Princesa―, una gran rata saltà sobre lo meu llit e pujà’m sobre la cara, e espantà’m tan fort que haguí de cridar tan grans crits que fora estava de tot record; e ab l’ungla ha’m arrapada la cara, que si m’hagués encertat en l’ull, quant mal m’haguera fet!

E aquell arrap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L’Emperador se fon llevat, e ab l’espasa en la mà entrà per la cambra de la Princesa, e, sabuda la veritat de la rata, cercà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que l’Emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament llevà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caigut, e no dix res e tornà-se’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, d’aquells de la guàrdia e dels oficials de la casa, que açò era cosa de gran espant de veure ni de sentir, que si los turcs fossen entrats dins la ciutat no s’hi fera major fet. L’Emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cercà, e totes les finestres féu obrir; e si la donzella un poc se fos tardada en llevar la corda, l’Emperador l’haguera trobada.

Lo Duc e la Duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era estat sentit. Pensau lo cor del Duc quin devia estar, que ves a Tirant en tan gran congoixa ésser posat, car pensava que l’haguessen mort o apresonat; armà’s prestament, que allí tenia les sues armes per ajudar a Tirant, e dient entre si:

―Hui perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

―¿Què faré jo ―dix la Duquessa―, que les mies mans no tenen forma per vestir-me la camisa?

Com lo Duc fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber on era Tirant; e anant trobà l’Emperador que se’n tornava a la sua cambra, e lo Duc li demanà:

―Què es açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és estada aquesta?

Respòs l’Emperador:

―Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’han recitat, es passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, ha-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi cal anar.

Lo Duc tornà-se’n a la sua cambra e recità-ho a la Duquessa, e prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era estat. Dix llavors lo Duc:

―Per nostra Dona, jo anava ab tal deliber, que si l’Emperador hagués pres a Tirant, que ab aquesta atxa jo haguera mort a l’Emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat; e aprés, Tirant o jo fóra estat emperador.

―Però més val que així sia estat ―dix la Duquessa.

Llevà’s corrent e anà a la cambra de la Princesa. Com Plaerdemavida la véu dix-li:

―Senyora, jo us clam mercé que estigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e jo iré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar per ço que no fos oïda de negú, e sentí que ell se planyia fort e deia en forma de semblants paraules.

CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant.

―Les llàgremes són escampades a vegades ab raó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no es pot ni es deu raonablement fer; car de mal principi no se’n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e em volies lo bé que em dius, no treballaries en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tan prest te cuites, que les tues messes encara són herba? E gran follia seria posar a la fortuna lo que no et pot fallir.

L’Emperador s’acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en raons, e parlant de moltes coses se’n tornaren al castell.

L’endemà per lo matí l’Emperador volgué diguessen la missa enmig d’una gran praderia, e volgué que Diafebus estigués enmig d’ell e de sa filla. E dita la missa, l’Emperador li posà l’anell en la mà e el besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment, e un rei d’armes dix en alt cridant: “Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sant Àngel e Gran Conestable de l’Imperi grec.”

E fet açò, començaren les danses e festes, e la Princesa tot aquell dia no féu sinó dansar ab lo Gran Conestable. Com fon hora de dinar, l’Emperador féu seure al Gran Conestable a la part dreta, e los ducs seien a la part sinestra, e la Princesa en dret del Conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feia la festa. En altres taules menjaven les donzelles; en dret d’elles menjaven los barons e cavallers. Aprés, tota la gent d’armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rossins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.

Com foren mig dinats, Tirant pres los reis d’armes, herauts e porsavants, e donà’ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l’Emperador e cridaven:

―Llarguesa, llarguesa!

Aprés lo dinar, fon feta la col•lació de molts confits de sucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del Conestable, corrent llances davant l’Emperador. Feren un bell fet d’armes sens fer-se mal. E així anaren fins al camp on solia estar lo Soldà, e ab molt gran alegria se’n tornaren.

Com los paregué hora de sopar, en aquell lloc mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, així com servia, estava ab la cara molt trista. La Princesa lo féu acostar prop d’ella e dix-li a l’orella:

―Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau, que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinc jo sobre los meus ulls? Digau-m’ho, jo us clam mercè!

―Senyora, tants són los mals que comport, que no es porien estimar, ni done res en ma vida, car la celsitud vostra partirà demà, e jo, desaventurat, restaré en la mia extrema pena pensant que no us veuré.

―Qui fa lo mal ―dix la Princesa― raó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l’Emperador que ab tots los presoners se’n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu jo em faça malalta quinze o vint dies, jo bé ho faré per amor vostra; e l’Emperador aturarà, bé só certa, per amor de mi.

―Mas ¿com ho farem ―dix Tirant― d’aquests presoners que tenim tants ací? No sé trobar remei a ma dolor. Moltes voltes tinc desig de verí, e moltes voltes desitge morir ab coltell o de mort sobtada per eixir de pena.

―No fésseu vós tal cas, Tirant ―dix la Princesa―. Anau a parlar ab Estefania e vejam quin remei pendre s’hi porà que a mi no sia càrrec e sia útil vostre.

Tirant prestament se n’anà e recità tot son mal a Estefania. E foren d’acord ensems ab lo Conestable que, com tothom fos assossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remei porien pendre en llurs passions. E així restaren d’acord.

Com fon nit e l’hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles s’eren gitades, e totes les dames dormien, apartades ab la Viuda Reposada, sinó cinc que en dormien en una cambra per on ells tenien de passar (i en la recambra dormia la Princesa e Estefania), e com Plaerdemavida véu que la Princesa no es volia gitar, e li havia dit que se n’anàs a dormir, e aprés sentí perfumar, prestament pensà que s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Venguda l’hora assignada, Estefania pres un estadal en la mà encès, e anà al llit on dormien les cinc donzelles, e mirà-les totes d’una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué’s, que no dormí. E com Estefania vingué ab la llum, tancà los ulls e féu semblant que dormia. Vist per Estefania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no ho sentís, e ja trobà a la porta los cavallers que estaven esperant ab més devoció que no fan los jueus al Messies.

Al passar, apagà la llum; pres al Conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant seguí al Conestable; e així trobaren la porta de la cambra on era la Princesa, la qual estava sola esperant-los.

E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs verd, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones; lo collar que portava era tot de fulles d’or esmaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava sobre los daurats cabells un xapellet fulletat de molts batents, que llançava molt gran resplandor.

Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poder-se’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?

Tan prest com fon de dia, tothom se llevà per ço com aquell dia l’Emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon llevada, anà a la cambra de la Princesa, e trobà-la que es vestia, i Estefania, vestida e per vestir e asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tant estava de bona gana tota plena de lleixau-me estar; ab los ulls mig entelats, escassament hi podia veure.

―Ah, Santa Maria val! ―dix Plaerdemavida―. Digues, Estefania, quin és aqueix teu comport? ¿Què és lo que et fa mal? E jo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.

―No cal ―dix Estefania―, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap: anit ab l’aire del riu m’ha fet mal.

―Guarda ―dix Plaerdemavida― què dius, que gran dubte serà que no muires. E si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no et facen mal los talons, com jo haja oït dir als metges que a nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no et penses que vinga sovint, segons diu lo gran filòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable, no és mortal, mas ha-hi molts remeis qui ajudar-se’n vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conec les malalties, que si em mostres la llengua jo et sabré dir lo mal que tens.

Estefania li tragué la llengua. Com Plaerdemavida l’hagué vista, dix-li:

―Jo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà estant jo en son poder, si tu no has perduda sang aquesta nit.

Respòs prestament Estefania:

―Veritat dius, que del nas m’és eixida.

―Jo no sé si és del nas o del taló ―dix Plaerdemavida―, mas sang haveu perduda, e per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia ciència, que lo que jo diré serà veritat. E si la majestat vostra, senyora, volrà que jo us recite un somni que he fet esta nit, jo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge l’altesa vostra, que lo perdó no em sia denegat.

La Princesa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab autoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en estil de semblants paraules.

CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu.   

―A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l’entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà’s primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa que deia: “Deixa’m, Tirant, deixa’m!” E ell vos posava sobre lo llit de repòs. ―E Plaerdemavida s’acostà al llit, e dix: “Ai, En llit! ! E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?” E paregué’m del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.

Dix la Princesa:

―Has més somiat?

Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.

―Sí, Santa Maria! ―dix Plaerdemavida―. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: “Tirant, jo t’he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t’he.” E Tirant dubtava de fer lo que l’altesa vostra li deia. E vós dèieu: “Si tu ames a mi, per res no deus estar d’assegurar-me dels dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d’Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d’Estefania.” “Per l’extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d’amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent.” “Calla, Tirant, deia l’altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor.” E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: “E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable.” E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clotxeta dels pits e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: “Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu.” Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. “Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar.” E Tirant que li deia. “Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?” E ella prenia lo llançol e posava’l-se a la boca, e ab les dents estrenyia’l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: “Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.” Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d’amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d’amor que ignorava, e doblà’m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d’Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué’m que prenguí un poc d’aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: “Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t’ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda…”, cridà la Princesa e a Tirant e mostrà’ls la camisa e dix: “Aquesta sang mia ha força de reparar amor.” E tot açò deia ab les llàgremes als ulls. Aprés dix: “¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d’una cosa: que no he res fet que perjudique l’honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m’han pujada al llit per força, car jo m’hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.” D’estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s’acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l’altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l’altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertí’m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l’aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m’augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d’amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m’ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.

Les altres donzelles foren-se llevades i entraren dins la cambra per ajudar a vestir sa senyora. Aprés la missa l’Emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duc de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo Conestable acompanyaren-los una bona llegua. L’Emperador los dix que se’n tornassen. E ja que els ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que Tirant hagué pres comiat de l’Emperador e dels barons, ell s’acostà a l’excelsa Princesa e dix-li si li manava res la majestat sua que ell pogués fer. La Princesa s’alçà lo vel que portava davant la cara, e los seus ulls no pogueren estar que no llançassen vives llàgremes e no li pogué dir altra cosa sinó:

―Serà―; car la paraula li fallí e convertí’s en sanglots e espessos sospirs per lo departiment. Deixà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l’Emperador ne de tota l’altra gent.

No es troba en record de gents que semblant cas seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que havent pres comiat de la Princesa, caigué d’una hacanea en terra, que cavalcava, tot fora de si; e tan prestament com fon caigut, se fon llevat e alçà la mà a l’hacanea dient que es dolia. E l’Emperador ho véu e molts d’altres, e cuitaren envers ell. E feia demostració que mirava lo peu a l’hacanea.

Dix-li l’Emperador:

―Capità, e com sou caigut així?

E Tirant li dix:

―Senyor, a mi paragué que lo meu rossí se dolia. Abaixí’m un poc per veure lo seu mal, e ab lo pes de l’arnès, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa d’admirar que un home caiga, car un cavall té quatre peus e cau: quant més un home, que no en té sinó dos.

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La Princesa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Estefania quin cas era estat lo de Tirant. E ella lo hi recità segons la resposta que havia feta a l’Emperador.

―Certament ―dix la Princesa― que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida; e les temors que jo haguí quan me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e augmentí en major dolor que no sentia.

Així anaren parlant, e Tirant aplegà al castell del senyor de Malveí. Ordenà que lo Conestable ab la mitat de la gent, així de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

―E jo iré ―dix Tirant― al port on són les naus, e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’hi ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’han dit que han collit molt forment aquest any; e si lo càrrec los fall, iran en Xipre.

En la nit Tirant fon en lo port, e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del Capità, e digueren-li com les set naus de genovesos erent entrades en lo port de Bellpuig.

―E tots nosaltres estàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que ens prenguessen.

Dix Tirant:

―Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han hagut atreviment de d’escometre-us. ¿Voleu que els posem major temor que no tenen?

Hagueren un llaüt de peixcar, e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus poc més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregat tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que llavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

―Per lo Senyor qui tot lo món sosté ―dix Tirant―, jo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de llur forment.

Féu prestament adobar les naus, e posà-hi molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cas havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, no pogueren anar ab ell. Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l’u port a l’altre no hi havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les cinc naus de Tirant e pensaren-se que fossen d’aquelles que venien ab lo Gran Caramany, e no curaren res. Les naus s’acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua, e de continent saltà molta gent en les altres naus e aprés envestiren les dues que restaven, e perquè hi havia molt poca gent prengueren-les totes ab poc treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Xipre, de què us dic que per al camp dels crestians los vingué en gran socors i en molt bon cas, car per la molta guerra no trobava forment ni carns si no ho havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malveí; tot l’altre féu portar al camp en la ciutat de Sant Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turcs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia per veure si es concordarien ab les noves que Ciprès de Paternò li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rei de la sobirania Índia; e lo Caramany portava sa filla la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al Soldà.

―E porta moltes donzelles ab si, de gran estat, e ve en sa companyia l’esposada del fill del Gran Turc, e totes vénen molt ricament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix un turc:

―Jo viu vestir un dia a la filla del Gran Caramany; demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la salà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines, que estimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son eixovar, que vint-e-cinc esposades hi vénen totes per a grans senyors; e ve-hi la muller del rei de Capadòcia. E han-nos dit al port, com som arribats, que un diable de francès és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets així com dien, mas lo seu nom és lleig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, lladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una lletra que féu al rei d’Egipte, que no gosà combatre cos per cos, deia ésser enamorat de la filla de l’Emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’Emperador, car així ho acostumen de fer los francesos: molt mala gent! E vós veureu que si molt lo deixen viure los turcs e los crestians, ell se farà emperador.

―A la mia fe ―dix Tirant― tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pitjor que tu no dius, que és molt gran lladre e va per los camins a robar. E qui s’ho veurà, encara emprenyarà la filla de l’Emperador e pendrà la senyoria; aprés ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?

―Bona Pasqua vos done Déu! ―dix lo mariner―, car vós lo coneixeu bé, e coneixeu la sua gran tració que ha feta e farà.

Hipòlit, que estava allí, arrancà l’espasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se llevà e pres-li l’espasa de la mà. E Tirant tornà’l a posar en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

―Jo jur, per l’aigua que jo em bategí, que si jo el podia pendre, aquell traïdor de Tirant, així com moltes vegades n’he pres d’altres, que jo el penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reia molt, e prenia gran plaer en lo que deia lo mariner: altri fóra, que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e trenta ducats, e donà’ls-hi, e aprés lo posà en llibertat tan prest com fon en terra. ¡Pensau quin devia estar lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant! Agenollà’s als seus pesus, e demanà-li perdó. E Tirant de molta bona voluntat li perdonà e dix:

―Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a un tal parlar:

―Senyors, ja sabeu la nova que es diu del Gran Caramany e del rei de la sobirana Índia: ab quin poder tan gran vénen, e porten tantes donzelles, casades i per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací, que acapten per totes les moreries, e segons me dix Ciprès de Paternó, que havia oït dir al Soldà, que passats tres-cents mília ducats portaven, car per pendre aquest Imperi tota la morisma ha donat qui poc qui molt: que casa hi havia qui pagava quaranta ducats. E volen dir que del regne de Tunis han hagut més de setanta mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejau si fer-se poria poguéssem obtenir victòria d’ells. E cascù de vosaltres diga-hi son parer.

CLXXV. Resposta feta per la Princesa a Tirant.

―Prec-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia esperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est estada causa, e com lo mal m’assaltà fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria; e cert és més estimaria que l’amor estigués secreta fins tingam temps d’alegria en la qual no hi haja temors mesclades; mas per experiència he mostrat que molt mal la tinc secreta, car ¿qui és que puga amagar lo foc que per la sua gran flama fum no n’ixca? Paraules te dic missatgeres de l’ánima e del cor. Per què et suplic vulles anar a veure a l’Emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.

E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:

―Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu.

E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, i ella dix:

―Senyor, de major premi és lo lloguer que no és son ofici, e d’aquestes coses més sol ésser la temor que el perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quan se penit.

Tirant no pogué satisfer a les paraules de la Princesa, mas partí’s d’ella molt content. Com fon a la cambra de l’Emperador, e los metges lo veren, reprengueren-lo molt per ço com s’era llevat del llit sens consentiment d’ells. Tirant respòs:

―Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no deixara per res de venir a veure la majestat del senyor Emperador. Com jo us viu partir de mi tan fatigats e ab tanta cuita, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.

Respòs l’Emperador en la següent forma.

CLXXXIX. Les grans festes que l'Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà.

Feta la lletra, la donà a l'escuder que la hi havia portada, dient-li:

-Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d'aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d'ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà's prestament e ab cara molt alegre li dix:

-¿Què és d'aquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés girà's envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d'oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s'aturà fins a l'endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la'n pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc s'hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forçat d'anar.

Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de l'Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seia l'Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d'honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l'or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l'Emperador, tots de moneda d'or; e aprés venien les copes d'or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d'açó, l'argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d'aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l'Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer.

Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l'Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d'or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d'aquells valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima.

Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix:

-Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l'haguéreu trobada. E si vós l'haguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps s'alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé.

-Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l'hauria dins portada, o altra persona de què jo m'haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega.

-Jo a la senyoria vostra -dix Plaerdemavida- no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar.

Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix:

-Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d'entrar en, la mia cambra sens llicència mia; car si l'Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s'acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l'Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué's damunt ell. Estava's pentinant; e l'Emperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors I'Emperadriu se llevà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d'allí per dubte que l'Emperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant I'Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se'n ab la pinta que la Princesa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir a I'Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se'n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li:

-Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que I'Emperador ve?

-Ai trista! -dix la Princesa-; eixim d'un mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant I'Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si l'Emperador hi entràs, així com feia moltes voltes, que no el ves.

Com l'Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e I'Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L'Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix:

-Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap.

Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li:

-Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços.

-A tu engana lo parer -dix la Princesa- , car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'ho fa dir, car la cosa quant més s'ama més se desitja amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestimenta sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar gloria, honor e fama, e, si açò no et basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e lleixa'm anar, car I'Emperador m'està esperant.

Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia, perquè no la deslligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era I'Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de I'hort.

Com Tirant fon en sa posada, descalçà's les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc-rnília ducats.

E lo dia del reng se calcá la calça e la sabata; e tots quants hi havia que veien semblant cosa, estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hi havia, ne tan rica sabata de cuiro no era estada vista. E en aquella cama no portava atnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé. Per cimera portava damunt l'elmet quatre pilars d'or, lo Sant Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot que hi havia, e qui llegir-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia.

Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmig estava una gran cadira molt ricament guarnida , e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn; e alt seia la sàvia Sibil-la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificencia, e continuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deesses ab les cares cobertes, per ço que en lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones qui be havien amat, aixi com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina, Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil-les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deiamira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requeri a Hipòlit, son fillastre; e moltes altres n'hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destruí la gentil persona de Medea, e així com féu Teseu a Adriana: traguéla de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'hi havia moltes. E cascuna tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal, e la sàvia Sibil-la donava-Ii sentencia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil-la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en assots. E lla, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-Ii de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra. En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó.

Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negu qui no portàs paraments de seda o de brocat o de xaperia.

Com I'Emperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde, e estant I'Emperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran plaça lo Conestable en la forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: l'una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren de grosses perles brodades, e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt rics. L'elm portava cobert d'aquell drap mateix, e sobre l'elm portava un capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que hi havia. Ab espasa cenyida be mostrava venir de camí. Portava trenta gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e los altres d'erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat.. E tots anaven ab les cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetas que portava, e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena d'argent, que la un cap portava en la mà, e l'altre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles, totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. L'una atzembla portava lo seu llit, l'altra portava una llança grossa, de brocat coberta; e d'aquestes llances ne portava sis, e cascuna llanga anava en sa atzembla. En tal forma entrà totes es dotze atzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant l'Emperador, féu-li molt gran reverència, e passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com l'Emperador véu que tots venien ab les cares cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs així com los era estat, manat:

-Aquest és un cavaller de ventura.

E no en pogueren més saber.

Dix l'Emperador:

-Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner d'amor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor l'ha així apresonat; e si no et vol dir son nom, ell porta un escrit en I'escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de I'Emperador anà cuitat e féu son manament. La donzella li respòs:

-Lo dan e la presó d'aquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, I'ha subjugat en la forma que veeu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e l'Emperador dix:

-Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desltjós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s'és apartat e quasi no me'n record sinó de la temerosa vida. Digues: ¿has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut?

-Senyor -respòs lo cambrer-, jo I'he ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola, o en francès, e diu:

                               Malhaja amor, qui la'm féu abellir,
                               si no li fas de mes dolors sentir.

En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llança en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-Ii dit que ab lo duc de Sinòpoli.

La u anà devers l'altre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E d'allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil-la. E prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes d'amor per los falsos enamorats.

Com tota la cirimònia fon feta, tomà a júnyer ab lo duc de Pera. E com foren a la deena carrera, lo Conestable l'encontrà enmig de la visera, i tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

-¿Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics?

Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del reng ab una grossa llança que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record, al cadafal de la sàvia Sibil-la, e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo Conestable dix que no volla més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs.

Dix l'Emperador:

-Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre.

-No farà- dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconveniente; e si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs l'Emperador:

-Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia, sinó a rei o fill d'aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte em fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles d'inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la Princesa, anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perque era molt desitjat.

Respòs lo Conestable:

-Si algun càrrec ne reporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de l'Últim Ponent, podeu dir a la senyora Princesa.

Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La u anà devers l'altre, e lo Conestable posà's la llança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se n'estigués.

E l'heraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix:

-Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré d'ell.

E demanà la mes grossa llanta que,tenia. Com fon prop de l'encontre alçà també la llança. E Tirant, ab molta desesperaciò, llançà la sua llança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria, dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que l'Emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta d'honor lo portaren al cadafal de la Sibil-la, e aquí li llevaren l'elm del cap.Totes aquelles deesses, lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que els era possible.

Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assiguerenlo en la cadira on seia la sávia Sibil-la, i ella ab totes les altres lo serviren de col-lació e de viandes e de totes les coses necessáries; L'una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara; cascuna d'aquestes lo servia en lo que podia.

E així com feren d'aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Vol. I, A cura de Martí de Riquer, amb la col·laboració de Maria Josepa Gllofré. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1983 (MOLC,99), p. 407-414.

En Johan de Monpalau. Crech no ignorau lo gran deute de parentesch que haveu ab mi e ab tots mos germans, Com siam fills de cosins germans, ne la gran e fixa amistat que havíeu ab mon pare e ab tots nosaltres, en tant que per rahó del deute de parentesch e de la dita amistat tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, contiant que’y veníeu Com a parent e amich, totes les portes vos eren ubertes, sens que nengú de nosaltres no's guardava gens de vós, ni's poguera pensar que vós pensàseu ni féseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa. E poch temps ha passat que vós, anant e venint a la nostra casa, a tota vostra requesta proferís(1) e ab sagrament juràs de pendre ma germana Damiata per muller e desposar-la dins fort breu temps, la qual cosa fins ací no haveu feta, abans en lo mig temps, pratiquant vós en la nostra casa, sots color de la prometensa ab sagrament per vós fet de pendre ma germana per muller, e confiant la dita ma germana de l'amistat e parentesch e del sagrament per vós fet de pendre-la per muller, e que vós ab leal e verdader prepòsit havíeu tel lo dit sagrament, haveu decebuda la dita ma germana deslealment e malvada, com a robador de la honor de la dita ma germana e mia; confiant que vós no féreu tan gran deslealtat ni maldat, haveu desonestament tocada he deshonrada incessant la dita ma germana, no guardant a Déu ni a vostra honor ni a la fe que us era donada en la casa de mon pare e mia.

    Per ço que tal maldat e deslealtat per vós feta no romanga sens punició, si lo contrari del dessús dit per vós és negat,(2) yo, a tota ma requesta, volent star al juhí de Déu, qu'en tals coses mostra lo seu gran poder, vos offir combatre a tota ultrança, mon cors contra lo vostre, a peu o a cavall, en aquella manera que per vós serà devisat, puix siam egualment armats, axí de les armes defensives com ofensives, o desarmats de armes defensives. E axí mateix, si volreu pendre càrrech de cerquar lo jutge, seré content per quatre o sis mesos lo cerqueu, christià o infel, no volent-ne haver nengú per sospitós, axí emperò que si’ll trobau, nos haja tenir la plaça segura e vostra batalla e mia leixar venir a tal fi, combatent-nos tant e tan longament e per tantes jornades fins que la hu de vós o de mi hi romanga mort o vençut. E si lo jutge per vós hagut per nenguna via no lexava venir vostra batalla e mia a tall fi que l'hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut, que en tal cars vós romangau fals e fementit e com a vençut hi contés de la deslealtat e maldat per vós teta e per mi a vós possada,(3) hi que en tal cars yo puxa usar contra vós de tots aquells drets que per dret d'armes me seran donats hi en totes altres maneres procehir contra vós com a vençut hi confés de la deslealtat e maldat per vós feta e per mi a vós posada.

    E si a vós no ve bé, o no voldreu pendre lo càrrech de cerquar e haver lo jutge ab totes les condicions damunt scrites, yo seré content de cerquar tant e tan longament fins l'aga trobat un tall jutge, crestià o infel, que'ns tenga la plaça segura ab les damunt dites condicions, fo és, que si no lexava venir vostra batalla e mia a tal fi, que la hu de vós o de mi no’y romagués mort o vençut del cars per mi a vós posat, e que en tal cars vós pujau usar contra mi de tots aquells drets que per dret d'armes vos seran donats, hi en qualsevol altra manera, tot per lo contrari de ,o, que yo poria usar contra vós venint lo cars que lo jutge per vós hagut no leixàs venir la batalla a tal fi que la hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut.

    E per testimoni de veritat vos tramet la present per Desirós, porsavant del molt il·lustre senyor lo senyor inffant don Enrich, partida per A B C, e sots scrita de la mia propria mà e sagellada ab sagell de les mies armes en València, a 'XII' dies del mes de maig de l'any de la nativitat de Nostre Senyor
    Mil CCCC XXXVII,

    Johanot Martorell

    (1) proferir en el sentido de «prometer».
    (2) Entiéndase: «si lo contrario de lo susodicho por vos es afirmado», o bien «si lo susodicho por vos es negado».
    (3) posar en el sentido de «imputar»

    Lletres de batalla, Cartells de deseiximents i capítols de passes d'armes. A cura de Martí de Rqieur. Vol. I. Barcelona: Barcino, 1963 (Els Nostres Clàssics, 90), p. 39-41.