Literatura de l'Edat Mitjana

Literatura de l'Edat Mitjana Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 02:09

Literatura trobadoresca

Literatura trobadoresca Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:29

a. Poesia

a. Poesia Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:31

Cabestany, Guillem de

Cabestany, Guillem de Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:32

Lo dous cossire

Lo dous cossire

Esta poesía, de cierto empaque solemne y cifra de los conceptos del amor cortés, es la canción más famosa de Guillem de Cabestany, como revela el hecho de haber sido copiada en más de veinte cancioneros y porque su personal estrofismo y sus rimas fueron tomados por Bemart Sicart de Maruejols para su sirven tés Ab greu cossire (241) y por Peire Cardenal en Cals aventura (335, 43; edici6n Lavaud, pág. 436), en este caso con rimas distintas.

BIBLIOGRAFÍA. Mss.: A, B, C, D, E, F, H, Hª, I, K, L, Q, Q2, R, S, T, U, V, V, a', b y e (Q2 la atribuye a Giraut de Borndh). Ediciones principales: Bartsch, Chrest. prov., col. 79; Milá, De los trovadores, pág. 469 (415); Crescini, Manuate, pág, 226; Lommatzsch, Liederbuch, pág. 161 (Leben und Lieder, I, pág. 44); Lengfors, pág. 13 (V); Serra-Baldó, Els trobadors, pág. 156; Cavaliere, Cento, pág. 213. Texto: Langfors.

a4' b6 a4' b6 a4' b6 a4' b6 c6 c6 c6 d6' d6' c6 c6. Seis coblas doblas y dos tornadas, la primera de cinco versos y la segunda de tres (Frank, 247: 2), ;

Lo dous cossire
que.m don'Amors soven,
dona, .m fai dire
de vos maynh ver plazen.
Pessan remire
vostre cors car e gen,
cuy ieu dezire
mais que no fas parven.
E sitot me desley
per vos, ges no.us abney,
qu'ades vas vos sopley
ab fina benevolensa.
Dompn'en cuy beutatz gensa,
maytans vetz oblit mey,
qu'ieu lau vos e mercey.

II
Tots temps m'azire
l'amors que.us mi defen
s'ieu ja.l cor vire
ves autr'entendemen.
Tout m'avetz rire
e donat pessamen:
pus greu martire
nulhs hom de mi no sen;
quar vos qu'ieu plus envey
d'autra qu'el mon stey
desautorc e mescrey
e dezam en parvensa:
tot quan fas per temensa
devetz em bona fey
penre, neus quan no.us vey.

III
En sovinensa
tenc la car'e.l dous ris,
vostra velensa
e.l belh cors blanc e lis;
s'ieu per crezensa
estes vas Dieu tan fis,
vius ses falhensa
intrer'em paradis;
qu'ayssi.m suy, ses totz cutz,
de cor as vos rendutz
qu'autra joy no m'adutz;
q'una non porta benda
qu'ieu.n prezes per esmenda
jazer ni fos sos drutz,
per las vostras salutz.

IV
Tot jorn m'agensa
I desirs, tan m'abelhis
la captenensa
de vos cuy suy aclis.
Be.m par que.m vensa
vostr'amors, qu'ans qu'ie.us vis
fo m'entendensa
que.us ames e. us servis;
qu'ayssi suy remazuts
sols, snes totz ajutz
ab vos, e n'ai perdutz
mayns dos: qui.s vuelha.ls prenda!
Qu'a mi platz mais qu'atenda,
ses totz covens saubutz,
vos don m'es jois vengutz.

V
Ans que s'ensenda
sobre.l cor la dolors,
merces dissenda
en vos, don', et Amors:
jois vos mi renda
e.m luenh sospirs e plors,
no.us mi defenda
paratges ni ricors;
qu'oblidatz m'es tot bes
s'ab vos no.m val merces.
Ai, bella doussa res,
molt fora gran franqueza
s'al prim que.us ayc enqueza
m'amessetz, o non ges,
qu'eras no sai cum s'es.

VI
Non truep contenda
contra vostras valors;
merces vo.n prenda
tals qu'a vos si'honors.
Ja no m'entenda
Dieus mest sos preycadors
s'ieu vuelh la renda
dels quatre reys majors
per qu'ab vos no.m valgues
merces e bona fes;
quar partir no.m puesc ges
de vos, en cuy s'es meza
n'amors, e si fos preza
em baizan, ni us plagues,
ja no volgra.m solses.

VII
Anc res qu'a vos plagues,
franca dompn'e corteza,
no m'estet tan defeza
qu'ieu ans non la fezes
que d'als me sovengues.
VIII En Raimon, la belheza
e.l bes qu'en midons es
m'a gen lassat e pres.

I. La dulce cuita que a menudo me da Amor me hace decir de vos, señora, muchos versos agradables. Pensando contemplo vuestro cuerpo querido y gentil, al que deseo más de lo que doy a entender. Y aunque por causa vuestra me desencamino, no reniego de vos, pues siempre os suplico con amor leal. Señora a quien engalana la hermosura, muchas veces me olvido de mi mismo cuando os alabo y os suplico.

II. Siempre me deteste el amor que os hace prohibida para mí, si alguna vez desvío mi corazón hacia otro afecto. Me habéis quitado la risa y dado pesadumbre; ningún hombre sufre más grave martirio que yo, porque a vos, a quien anhelo más que a todas las que hay en el mundo, en apariencia rechazo, ignoro y desamo: todo cuanto hago por temor lo debéis aceptar como hecho de buena fe, incluso cuando no os veo.

III. Tengo en el recuerdo la cara y la dulce sonrisa, vuestra valía y el hermoso cuerpo blanco y terso; si en mi fe fuese tan fiel a Dios, sin duda alguna entraría vivo en el paraíso; pues sin vacilar me he entregado a vos de corazón, de modo que ninguna otra me proporciona gozo; pues no me acostaría con ninguna de las más señoriales ni sería su amante si en compensación tuviera vuestros saludos.

IV. Todo el día me ilusiona el deseo, tanto me agrada vuestra condición, señora a quien estoy sometido, Creo que vuestro amor me vence, pues antes de que os viera ya aspiraba a amaros y serviros; y así he quedado solo, sin ninguna ayuda, con vos, y he perdido muchos favores: ¡quien los desee que se los quede! Porque yo prefiero, sin ningún acuerdo previo, esperaros a vos, de quien me ha venido gozo.

V. Antes de que el dolor se incendie sobre el coraz6n, desciendan hasta vos, señora, la piedad y el Amor: el gozo os entregue a mí y me aleje suspiros y lloros, y la nobleza y el poder no os hagan inaccesible para mí, pues todo bien se me olvida si con vos no me vale la piedad. ¡Ay, bella y dulce criatura, muy gran favor hubiera sido si la primera vez que os requerí me hubieseis amado, o no [me hubieseis amado] nada, porque ahora no sé a qué atenerme!

VI. No encuentro armas contra vuestros poderes; tenedme tal piedad que os sea honorable. No me escuche Dios entre los que le ruegan si yo deseo la renta de los cuatro reyes mayores a cambio de que con vos no me valgan la piedad y la buena fe. Pues en modo alguno puedo separarme de vos, en quien mi amor se ha situado, y si [el amor] fuera aceptado besando, y os agradara, nunca me quisiera libre.

VII, Franca señora y cortés, nunca nada que os plazca me será tan vedado que yo no me apresure a hacerlo sin acordarme de otra cosa.

VIII. Raimon, la hermosura y el bien que hay en mi señora me han atado y preso gentilmente.

Extrets de Martín de Piquer. Los trovadores. Vol. II. Barcelona: Planeta, 1975, p. 1072-1076 i 1067-1068.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:33

b. Prosa

b. Prosa Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:35

Anònim

Anònim Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:36

Vida de Guillem de Cabestany

Vida de Guillem de Cabestany

Guillems de Cabestaing si fo uns cavalliers de l'encontrada de Rossillon, que confina amb Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona, e mout prezat d'armas e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom madona Soremonda, moiller d'en Raimon de Castell Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna, qu'era joves e gaia e gentils e bella, si'l volia ben mais que a ren del mon. E fon dich so a'n Raimon de Castell Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqueric tot lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moiller. E quan venc un dia, Raimons de Castell Rossillon trobet paissan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo; e fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e'l cor fetz portar a son alberc e la testa atressi; e fetz lo raustir e far a pebrada, e fet lo dar a manjar a la moiller. E quan la dompna l'ac manjat, Raimons de Castel Rossillon li dis: "Sabetz vos so que vos avetz manjat?" Ella li dis: "Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida". Et el li dis qu'el era lo cors d'en Guillem de Cabestaing so que ella avia manjat; et, a so qu'ella'l crezes mieils, si fetz aportar la testa denan lieis. E quan la dompna vic so auzic, ella perdet lo vezer e l'auzir. E quan ella revenc, si dis: "Seigner, ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais non manjarais d'autre". E quan el auzic so, el cors ab s'espaza e volc li dar sus en la testa; et ella cors ad un balcon e laisset se cazer jos, et enaissi moric. E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna qu'en Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort e qu'en Raimons de Castel Rossillon avia donat lo cor d'en Guillem a manjar a la dompna. Mout fo grans tristesa per totas las encontradas; e'l relams venc denan lo rei d'Aragon, que era seigner d'en Raimon de Castel Rossillon e d'en Guillem d Cabestaing. E venc s'en a Perpignan, en Rossillon, e fetz venir Raimon de Castel Rossillon denan si; e, quand fo vengutz, si'l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e'ls fetz desfar; e tolc li tot quant avia, e lui en menet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis de la glesia; e fetz desseignar desobre'l monumen cum ill eron estat mort; et ordenet per tot lo comptat de Rossillon que tuich li cavailler e las dompnas lor vergesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.

Texto de Boutiere-Schutz-Cluzel, pág. 531.)

Guillem de Cabestany fue un caballero de la comarca de Rosellón que confina con Cataluña y con el Narbonés. Fue hombre muy agradable en la persona y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba mi señora Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, fiero y orgulloso. Y Guillem de Cabestany amaba a la dama por amor y sobre ella cantaba y hacía sus canciones. Y la dama, que era joven, alegre, gentil y hermosa, lo quería más que a nada en el mundo. Y esto fue dicho a Ramon de Castell Rosselló; y él, como hombre iracundo y celoso, inquirió el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar a su esposa. Y cierto día Ramon de Castell Rosselló se encontró paseando con Guillem de Cabestany, que iba sin gran acompañamiento, y lo mató; le hizo extraer el corazón del cuerpo y le hizo cortar la cabeza; e hizo llevar el corazón a su casa, y asimismo la cabeza; e hizo asar el corazón y condimentar con pimienta, y lo hizo dar a comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramon de Castell Rosselló le dijo: «¿Sabéis qué es lo que habéis comido?» y ella dijo: «No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa.» Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany lo que ella había comido; y, para que lo creyera mejor, hizo llevar la cabeza delante de ella. Y cuando la dama rio y oyó esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: «Señor, me habéis dado tan buen manjar que nunca más comeré otro.» y cuando él lo oyó, corrió con su espada y quiso darle en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se dejó caer abajo, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la noticia de que Guillem de Cabestany y la dama habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado de comer a la dama el corazón de Guillem. Hubo gran tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó ante el rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y fue a Perpiñán, en el Rosellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara ante él; y, cuando hubo llegado, lo hizo prender y le quito todos sus castillos y los hizo destruir, y le quitó todo cuanto tenía, y lo metió en prisión. Y luego hizo recoger a Guillem de Cabestany y a la dama, y los hizo llevar a Perpiñán y poner en un monumento delante de la puerta de la iglesia; e hizo dibujar sobre el monumento cómo habían sido muertos; y ordenó que por todo el condado de Rosellón todos los caballeros y las damas les celebraran aniversario todos los años. Y Ramon de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

 

Extrets de Martín de Piquer. Los trovadores. Vol. II. Barcelona: Planeta, 1975, p. 1072-1076 i 1067-1068.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 12:37

Novel·la cavalleresca

Novel·la cavalleresca Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:32

Anònim

Anònim Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:51

Capítols 19-24 del Llibre I de Curial e Gúelfa

Capítols 19-24 del Llibre I de Curial e Gúelfa

LLIBRE I

19

Tant anaren per llurs jornades, que plegaren a l’emperador. Lo qual, sabent que Jacob de Cleves venia per defendre la duquessa e menava en sa companyia lo gentil home que havia vençuda la batalla, hac molt gran plaer; e molts ducs e prínceps los isqueren per fer-los honor, més per desig de veure Curial que per altra cosa, atès que havia fama del pus bell e millor home d'armes del món. Gran fonc la festa que fonc feta aquell jorn. Mas l'emperador tenia prop sí a Curial e no es podia fartar de mirar-lo; e demanà de la sua batalla, e per lo prom fonc tot lo cas recitat. de la qual relació mostrant Curial haver vergonya, anvides mirava degú en la cara.

Llavors Jacob de Cleves, en presència de molts senyors, dix a l'emperador:

-Senyor, io he sabut per awuest haraut que la duquessa d’Ostalriche és per dos malvats hómens d’adulteri acusada, e per aquesta raó, lo duc, crren massa lleugerament, haver-la condamnada a mort. Per què io e aquest companyó meu que ací és, ab l’ajuda de nostre senyor Déu e con fiant del bon bret de la duquessa, som prest per defendre-la; per qué us suplic e us clam merc é que la batalla se faça davant vós, car no em par raonable que lo duc dege ne pusca ésser jutge e part.

L’emperador respòs:

Jacob, la batalla se farà devant mi: e io faré venir aci la duquessa, e los acusadors, e encara lo duc.

E de present escrivi al duc que de continent vengués, menant en sa companyia la duquessa e semblantment aquells qui l’acusaven, e fossen devant ell per al dia de sant Marc, que és a vint-e-cinc dies d’abril, car aquí havia dos cavallers qui volien defendre per batalla la honor de la duquessa.

Lo duc fonc molt content, e per al dia assignat fonc davant l'emperador, acompanyat de molts barons e altra gent notable. Dins lo qual temps, emperó, Curial se mostrà molt, així en arrear, com en convits e molt grans festes, en les quals llargament despenia, e semblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que donava; en manera que era tengut en estima molt gran.

L'emperador hac feta fer la plaça on la batalla se devia fer, molt bella e gran, environada de llotges per mirar; car los senyors qui per mirar la batalla eren venguts, eren molts d' Alamanya, de França, e d'Itàlia e de moltes altres partides; e a l'un costat, fora emperó de la lliça. havia un cadafal, assats alt, environat de molta llenya, sobre el qual estava la duquessa acusada e lo foc encès a un depart.

Lo duc de Baviera, qui viu muntar la sua filla al cadafal, dix:

-Filla mia, si tu est sens colpa d'aquest crim que a tu és imposat, hages esperança en nostre senyor Déu, que ell te’n traurà ab aquella honor que tu desiges e veuràs dels acusadors cruel venjança.

La duquessa, sa mare. sobrada de dolor. plorà molt agrament, e sí feren moltes altres nobles dones qui en sa companyia eren vengudes; e no menys l’emperadriu, qui sa cosina germana era.

Emperò, manant l'emperador , cascú anà a son lloc, malaint aquells dos mals hòmens qui en tan gran e tan deshonest perill l’havien aportada.

 

20

E mentre que aquestes coses se feien. vets los dos cavallers acusants venir ab un estandard blau clar, tot sembrat de renarts burells, e tals los paraments dels cavalls: e, ben acompanyat, descavalcaren en la sua tenda. No trigà molt que l'altra part vengueren Jacob e Curial ab un estandard burell e negre mig partit e un lleó rampant en mig, ab gran brogit de trompetes e ministrers, acompanyats d'infinits comtes e barons qui entorn a peu los anaven. Tota la gent de les llotges se girà a mirar vers aquella part. E descavalcaren en la sua tenda. Los acusadors havien oït que Curial era molt valent home d’armes a cavall: perquè, pensant haver millor partit d'ell a peu, tengueren manera que a peu se fes: de què los altres foren molt contents.

Per què, eixint de les tendes, ordonant l’emperador, los ausadors, dels quals l’un Othó de Cribaut era nomenat, e l'altre Parrot de Sant Laydier, entraren en lo camp, e, feta reverència a l’emperador, al seu paballó, qui blau clar sembrat de renarc era, continuant se n'anaren, Tantost e sens triga vengueren Jacob e Curial, e, així com foren dins, Curial s'aturà e mira vers aquella part on l'emperador era, e anà envers ell, e, ficant lo genoll, lo requirí que el fes cavaller. L'emperador devallà en un de les escales de la sua lloja, e, acostant-se Curial, lo féu cavaller. E com se'n fonc tornat dix als princeps e senyors qui a prop li estaven:

-Certes io crec que he fet cavaller lo pus bell gentil home que io jamés veés, e si ell és així prous com és bell, no voldria i ésser lo un dels acusadors.

Moltes coses foren dites en aquella plaça en lloor de Curia lo qual aprés que hac feta reverència a l'emperadriu e a tots los ducs e duquesses qui en la plaça eren, se llevà un plor molt gran en lo cadafal de la duquessa de Baviera, que a totes les dones i quasi los hómens convidà a plorar: lo qual oint Curial, qui a la porta del seu tendelló era senyant-se ab lo ventallet, ab un gran crit féu un salt tan alt, que a tots los que el miraven féu maravellar; e, entrat dins, en la sua cadira segué. Era lo tendelló de vellut vellutat burell e negre brocat d'or molt ricós, sobre el qual havia un estandard mig partit de burell e negre, ab un lleó ran pant d'or.

L’emperador manà als ducs d'Holanda e de Lorreine, los quals eren vells e molt savis senyors, que es treballassen entre aquests cavallers per veure si per ventura sens batalla aquest foc se poguès toldre de camí e la duquessa fos delliure. E si començaren a tractar, e, anant primerament als acusadors, los digueren que els recordàs que eren cristians e que Déu era just e mostrava la sua justícia en tals jornades, e així que es tolguessen de l’acusació, en la qual no els anava res, e que cessàs la batalla: si per ventura algun partit sabien com la batalla s'escusàs, lo diguessen, car ells usarien d'aquell molt agradablement. Los cavallers respongueren que ells no sabien partit com la batalla pogués romandre, sinó que los altres cavallers lleixassen la defensa de la duquessa. Per què los ducs, continuant anaren a l'altre paballó, e entrants dins saludaren los cavallers e els digueren com ells eren estats a l’altre paballó e havien cert sentiment d’aquells dos cavallers que aquella batalla poria romandre ells volent-hi donar lloc: per què els pregaven que a açó se voguessen acordar e que cercar-se hia manera com aquest fet se llevàs de cami. Jacob respòs:

-Senyors, io no hi sé sino un camí, e és aquest: que aquells dos cavallers, així com han dit, se desdiguen, e cessaria la batalla.

E com los ducs responguessen que ells no tornarien als altres ab aquesta resposta, ni durien tal ambaixada, e així quel pensàs mills. que quantra aquest partjt molt deshonest los semblava, e sobre açò s’escampassen moltes paraules. finalment Curial, qui encara res no havia dit. dix així:

-Senyors. clam-vos mercè que us record que sots cavallers e fills de dones, e, si degut esguard hi és haüt. aquesta batalla romandre no pot. ne nos sens gran nostra deshonor lleixar no devem ne podem. car és interès de la duquessa. per la qual defendre som ací entrats. Si solamenl fos interès de nosaltres, lleugera cosa seria trobar partit que la batalla romangués; mas l'interès de la part ¿com lo podem relleixar essent-nos en mesos tan avant? Plàcie-us que mirets ço que io mjr. Ço és aquella trista e desaventurada senyora qui mira nosaltres d’una part e lo foc d’altra; e així, donant fi a paraules, façam ço per què venguts hi som, car no em par que aquestfet, ni als altres ni a nosaltres pogués donar honorable fi sinó la de la batalla. E de mi us certific que, posat que mon companyó ho relleixàs, ço que no crec, io no eixiré d’aquesta lliça sens batalla, e ací em trobarets mort o vencedor.

Jacob ho confermà així.

Per què los ducs no tornaren pus a l’altre tendelló, ans se n’anaren a l’emperador. Lo qual, oïda la relació, féu sonar una trompeta, e tantost los cavallers eixiren de fora e forent-los donades les atxes, e los paballons foren enderrocats e trets de la lliça; e manà l’emperador que tothom isqués del camp, salvant los cavallers qui la batalla devien fer e los feels. E així fonc fet.

E lo rei d’armes, per manament de l’emperador, féu crida a quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes, sots pena de mort, e féu pendre sagrament als cavallers que no tenien escrits, pedres, conjurs, ne alguns altres artificis que ajudar los poguessen, sinó les armes solament, que eren atxes, espases e dagues.

Ara podeu dir que mirant-se los uns als altres se raonava l’ànima ab lo cor, e la duquessa, trista, desconsolada, e de tot en tot aflicta, pregava Déu per los seus; e si es feien totes les dones e la major part dels hòmens qui eren en les lloges.

 

21

Estant en açó, lo trompeta de l’emperador féu un toc, per que los feels prengueren los cavallers, e els meteren al lloc on los havien partit lo sol; e així com lo trompeta féu altre toc, los cavallers mouen per ferir. Al moviment dels quals, la duquessa que estva en lo cadafal s’esmortí e caigué, emperó algun no n’havia cura ne mirava vers aquella part.

Otho de Cribaut vene vers Jacob de Cleves, e donen-se de les atxes grans cops en lo principi, e aprés se començaren a ginyar per enganar ¡'un l'altre, e combatien molt valerosament així com aquells qui eren valents e molt bons cavallers.

Parrot, qui en aquell temps ere tengut per un dels millors e pus aspres cavallers d' Alamanya, e lo qual moltes vegades s'ere trobat en lliça a ultrança, de què tots temps havia reportada honor, corregué vers Curial ab l'atxa baixa, per ferir-lo de punta en la cara, mas Curial, travessant un poc, lo lleixà passar, e donà-li tan gran cop de l'atxa per lo bacinet que lo mànec trencà; e com Parrot se giràs. Curial hac mès mans per l'espasa e aürten-se molt bravament. Curial, aprés de molts colps donats e rebuts, s'acostà tant a Parrot, e pres-lo ab la ma esquerra baix per les llaunes de les plates, e ab punta d’espasa començà-li a donar grans colps, e les tirades que li donava eren tals que el movia e el menava adès ençà, adèss enl!à. Així que Parrot. Veent que l'atxa en aquell cas no li aprolitava, la lleixa, e, més mans per l’espasa, se començà a defendre valerosament.

 

22

Estaven aquests dos cavallers en aquest punt quan los dos altres, ja lleixades les atxes, eren vençuts a abraçar-se. Mas Otho, qui era molt pus fort que Jacob, lo sobrà, e el mès per terra, e si s’esforçava toldre-li la vida, quant Curial, mirant vers aquella part, presa la sua espasa a dues mans, donà ab la punta per los flancs a Othó, qui estava encorbat sobre Jacob, que en terra el més d’espatlles tot enversat, e girant-se vers Parrot qui cuitava ja per frir-lo, li dix:

-A fals cavaller! ¿E cuides que en tu hage a romandre la plaça?

Per què aürta’l tan fort e li donà tan grans colps, que certes Parrot conegué que havie molt a fer en defendre’s de Curial; per què Curial, coneixent que l’altre més avant no podia, ans li fallia alè e força, cuïta’l molt poderosament, e, lleixada l’espasa, l’aferrà ab les mans, e despuis que l’hac un poc sodegat, d’un torn lo més per terra, e com fonc caigut fonc tan cansat que no havia cura ne poder de rellevar-se.

Curial, girant-se, viu los altres dos cavallers ja llevats e que feien molt aspra batalla, mas Curial la els féu finar tantost, car aferrà a Othó per les espatlles e donà-li tan gran torn que altra vegad l’enderrocà; per què Jacob correc a la sua atxa, e abans que Othó se rellevàs lo ferí pel cap de grans colps, en manera que Othó no hac cura de llevr-se, ans fonc tot perdut e desesperat de la sua vida.

Curial ja havia llevat a Parrot la cara del bacinet, com Parrot, qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar alè, ne per consegüent parlar, jaïa estès e no feia continença de llevar-se. Per què Curial li dix:

-Parrot, digues ¿què ha mogut tu e ton companyó a llevar tan deshonest crim a la duquessa?

Parrot respòs:

-Cavaller, demana-ho a mon companyó si és viu, car ell t'ho dirà, que io no hi sé res, sinó que só estat ajudador com tu mateix est.

Lladoncs Curial mirà envers Jacob, e viu que volia ociure a Othó, metent-li la daga per l'ull, mas Curial cridà:

-No faces, que altra fi deu fer aqueix cavaller.

E, continuant, Curial dix a Othó:

-Digues, cavaller deslleal, ¿e què t'havia fet la duquessa? ¿Per què a aquest punt la has amenada? Respòs Othó:

-Certes, ella no-res, mas; Jacob m'havia tret de ma honor, llançant-me de la privadesa del duc, e io no sabem com venjar me'n pogués, pensi que per aquella via lo poria sobrar, e confitiant de la cavalleria de Parrot. empris aquesta batalla, no pensant que a aquest punt vengués.

Dix Curial:

- Doncs, ¿la duquessa no ah comès lo crim de què la havets acusada?

- Certes -re¡spòs Othó-, no pas

- Ha, malvat cavaller -dix Curial-. e com has poca part en Déu e en honor de cavalleria!

Per què, apellats los feels, lo dit Olhó, sens opressió. confessà davant ells que malament e a gran tort havia acusada la duquessa, pensant que lo duc trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo camí, no creent que vers la duquessa tan cruelment se volgués captenir.

Per què Curial dix als feels:

-Senyors, ¿Jacob e io havem pus a fer en aquesta plaça?

Los feels respongueren:

-No, que assats basta ço que havets fet a present.

E rellevats los cavallers qui en terra jaïen, l’emperador devallà del cadafal e venc a Curial, E, prenent-lo per la mà, li dix:

-iA, valerós cavaller, ja plagués a Déu que io fos tal com tu, e tu fosses emperador! ¡A, honor e glòria de tota la cavalleria del món, e de quant te són tenguts los lleals cavallers! Certes, lo duc de Baviera no et satisfaria de tanta honor com li has feta ab la meitat del seu ducat, ne lo duc d'Ostalriche (lleixem estar sa muller), ab tol quant ha en lo món.

E girant-se als altres, dix:

--E vosaltres, malvats cavallers, ¿quina pena serà bastant a punir-vos de vostres culpes? Diga Curial que vol que de vosaltres sie fet.

Respòs Curial;

-Senyor, no plàcia a Déu que jo procure la mort a algun cavaller. Ací són abdosos, allí és la duquessa, de qui és interès; fets-ne ço que plasent vos s¡a, car io no me n’entenc pus entremetre.

Ja era ora de vespres quant l'emperador tragué los cavallers del camp. E, com isquessen primers los vençuts, la duquessa de Baviera, que a la porta de la lliça estava esperant l'eixida d’aquells mals hòmens, los corregué ab les ungles a la cara, cridant grans crits:

-Traïdors!

Mas los senyors qui entorn estaven la retengueren e la llunyaren, e així ab les caes baixes, carregats de vergonya, los tragueren del camp.

L’emperador comanà Jacob de Cleves als reis de Sicilia e de Bohèmia, e menaren-lo en mig d’ells fins al palau de l’emperador, lo qual pres Curial per la mà, e nulls temps del seu costat lo partí tins que al seu oalau e dins la sua cambra l’hac més.

La duquessa fonc devallada del cadafal, e muntaren-hi los dos falsos cavallers, e, encés lo foc, moriren a cruel e vergonyosa mort.

 

24

Mas l’emperador, que la nit passada no havia tota dormit, envià a Curial lo donatiu següent, ço és, una correja grossa d’or ab moltes perles de compte e moltes pedres precioses, la qual valia molt gran preu: un collar d’or ab perles tan grosses que per ventura semblants no eren estades vistes, e molts diamants e rubins. Encar li tramés una esquerpa d’or molt rica, e dues robes, una de setí ras verd escur, brodada en la següent forma: havia entorn de les faldes de la roba arbres ab les rails, lo tronc e tots los rams de perles, les fulles batents totes d’or fi, e lo fruit, que eren mores, era compost de maragdes, balaixos e safirs molt preciosos, e en tal manera aquests arbres ocupaven tota la roba que d’aquelia no es mostrava lo drap: l’altra roba era de vellut negre, e havia entorn de les faldes una testa de drac molt ben brodada, que paria que devoràs l’home qui aquella vertia, los ulls de la qual eren dos rubis grans tan resplandents que eren d’inextimable preu. E més, li donà tota la sua vaixella d’or, e quatre cavalls molt bells e deu hacanees molt belles.

I així com Curial, acompanyat d’aquells ducs e senyors, començas eixir de la cambra, lo donatiu de l’emperador atengué, lo qual fonc mirat per tots, e lloaren l’emperador de gran magnificiència dients que en ançò havia obrat molt notablement; per què Curial tornà arrere e vesti’s una d’aquelles robes, e més-se demunt, d’aquells joiells, los que li foren vist. Per estrena de les quals robes e altres joiells. Curial donà al portador tota la desferra sua d’escuder, de que fonc lloat molt.

I os ducs de Baviera e l’altre duc son gendre foren venguts, e, ab la major honor que fer li podien, lo menaren al palau de l’emperador, on ere aparellat lo gran convit, car l’emperador féu sala als reis, princeps, ducs e comtes que aquí eren.

No es maravell degú que per aquí no es parla de Jacob de Cleves, car no es pertany a nostra metèria parlar-ne pus, car solament hi som per recontar los fets de Curial, e d’altra part, no obstant que Jacob de Cleves fos festejat, honrat e favorit, emperò en esguard de ço que es feia a Curial, era fort pobre cosa, e per ço a present no en curarem.

Melchior de Pando se temia molt que Curial no hauria cara per dir al duc de Baviera del matrimoni que li havia mogut, veent la cosa tant gran e que no era de refusar a rei del món. E havia dubte que si Curial ho atorgava, atesa la honor que havia guanyada, de què la fama plegaria a les orelles de la Guelfa, la vida d’ella seria fort poca; per què, ab gran treball, per la multitud de la gent que hi era, se pogué acostar a Curial, lo qual entre aquells senyor estava, e dix-li ab veu baixa:

-Curial, si lo duc de Baviera vos torna a parlar, membre-us de qui us ha fet home, ço és, la Güelfa, a la qual, si a açò donats lloc, convendrà morir prestament o haurà vida dolorosa.

Curial, quan oi lo nom de la Güelfa, mirà en la cara a Melchior e canvià’s tot, perdent la color, de què l’emperador li dix:

-Que és açò, Curial? ¿Hi ha res de nou?

Respòs Curial:

-Senyor, aquest prom que aci és tenc en lloc de oare, e quasi m’ha nodrit, e a despeses seues m’ha fet home, donant-me tots temps copiosament tot ço que io he haut mester. –e ara és vengut aci e ha’m recordat un negoci lo qual e carrega molt: per què é a mi molt necessari cuidadament tornar-me’n en mon país.

L’emperador se girà a Melchior e féu-li honor. E dix-li.

Prom, no et penidas de ço que en aquest cavaller has obrat, car certes la tua vellesa ne los teus béns no podies mills esmerçar que nodrir tal cavaller com aquest és, al qual més que a altre del món io voldria semblar: e així veges si l’ajuda mia te pot en res ésser aprofitable, digues-ho, que per amor a Curial no et falliré.

Lo prom se lleixà caure als peus de l’emperador, e semblantment Curial, tot vergonyós, li besà les mans, fent-li infinides gràcies de la sua oferta.

Ab tant, l’emperador se més a taula ab los reis. Curial e la duquessa solament, davant la qual n’havia altra molt gran, on seien princeps, ducs e grans senyors e ab ells Jacob de Cleves e Melchor de Pando, e aprés altres taules on seien grans brons e cavallers. La festa fonc molt gran, e foren servits esplendidament e copiosa de moltes viandes e preciosos vins, l’ordre del qual convit lleixarè, per no tenir temps.

Après que foren dinats, los ministres vengueren e comencen a cornar, e l’emperador pres l’emperadriu per la mà e tot rient començà una baixa dansa, après dels quals seguiren molts, e en dançaren altres moltes. Gran e molt alegra fonc la festa que l’emperador féu aquell dia, en tant que tothom estava maravellat que, si tots los reis del món hi fossen, no poguera fer-ne major baudor.

La qual festa passada, lo duc de Baviera no oblidant ço que havia principiat, com l’emperador se n’anàs a reposar, pres Curial, per la mà e pregà’l que sopàs ab ell.

Curial lo hi atorgà molt agradablement, e tantost lo se’n menà al seu palau, e deliberà fer-li molt gran festa. E si ordonà que en la taula principal no seguessin sino la duquessa sa muller e Curial, e que no servissen sinó dones, entre les quals ordonà que la duquessa delliure, que filla sua era major, e havia nom Cloto, fos mestre d’hostal; l’altra filla donzella, la qual Laquesis era nomenada, lo servís de vi.

Era aquesta Laquessis donzella que anvides lo quinzèn zany traspassava, assats gran de la persona e de maravellosa bellesa, e la qual en aquell jorn s’estudià en ajustar artificial bellesa a la natural, de la qual nostre senyor Déus la havia dotada, devant totes altres de l’imperi d’Alamanya, amplament e molt copiosa. No vull mussar en escriure per menuts totes les circumstàncies de la sua bellesa, mas aquell qui ho voldrà saber llija Guido de Columpnis allà on descriu la bellesa d’Elena e sie content ab allò, e pense que a Laquesis no li fallia bellesa, car certes natura ab gran estudi per fer maravellar les gens la produi tal en lo mon. E sobre totes les belleses que havia, si tenia los pus bells ulls e pus resplandents e alegres que en algun temps fossen estat vists; ab los quals no era persona que ella miràs que de present no li fes oblidar totes altres coses, e solament de mirar a ella haver cura contínua; en tant, que ab los ulls solament tenia moltes bésties en pastura, los quals, si ella no fos, haguéran cercat en altra part llur delliurança; no obstant que ella era tan freda que nulls temps d’home algú, per bell ne valent que fos, s’era poguda escalfer, ne home del món pogué conèixer que ella més a una part que a l’altra s’inclinàs, e a moltes senyores, les quals si aquesta no fos, hagueren molts requeridors, féu servar forçada honestat. E ultra açò, totes les coses que feia o deia eren dites e fetes ab tanta gràcia e ab tan gran donari que aquesta era admiració sobirana.

Per què, com Curial miràs aquesta atentament e contemplàs particularment totes les seues belleses, tantost furtà lo seu cor a la Güelfa, a la qual primerament l’havia donat, e es començà a dispondre de presentar-lo a Laquesis, la qual tenia los ulls ficats en aquells de Curial, e dins si mateixa, contenta de la bellesa e cavalleria d’aquell, tota ansiosa, aparellava nova manera com a Curial plaure pogués.

E mentre ells dos estaven així alienats, una noble donzella apellada Tura, la qual a Curial servia de coltells, e no menys que Laquesis s'era altada d'ell, s'apercebé d’açò, e veent que Curial no menjava, així com aquella qui era assats bella e molt apta dix:

-Curial, ¿mirant a mi vos oblida lo menjar, o per ventura no us alta mon servei?
Curia lladoncs despertà lo cor, e, apartant un poc los ulls della on los tenia, allargà la desusada mà al plat e féu continença de menjar. Lladoncs la duquessa dix:

-Tura, plaer m’has fet, que l’has sol·licitat.

E Tura, rient, respòs:

-Senyora, estona ha que ho haguera fet, mas tement la usança de la sua terra, que dien que si hom los convida ells se'n van he callat.

La duquessa ris molt; lladroncs Curial, veent que d’ell reien, ris un poc, mas no fonc poderós a respondre. Emperò ell menjava poc e bevia menys, car no en gosava demanar, per ço que Laquesis anant a la copa no li giràs l'esquena. Mas la duquessa maná a Laquesis que aportàs a beure a Curial. Vestia aquest jorn Laquesis una roba de domàs blanc forrada d'erminis, tota brodada d'ulls, dels quals eixien llaços d'or fets en diverses maneres. E jatsia los llaços fossen buits, certes molts hi eren caiguts, e entre altres Curial, al qual lo llaç estenyia tant que ja no era a ell lo fugir. Així Laquesis, acompanyada de molts cavallers e donzelles, anà per la copa e, venint, la presentà a Curial. És ver que Curial coneixia que li era molt gran càrrec pendre-la de la mà de Laquesis, encara li semblava major carrec, refusant-la, fer-la-hi tenir; per què, allargant la mà pres la copa e begué. E com Laquesis cobràs la copa. la duquessa, sa mare, li dix
-Laquesis, beu lo romanent per amor de Curial.

E així ho féu.

En après la duquessa dix:

-Curial, ¿què us par de la mea mia filla?

Curial respòs:

-Certes senyora, io crec que vós havets la pus bella e pus donosa filla del món.
Replicà la duquessa:

.-¿ E que és allò de què més vos altats de la mia filla?

Respòs Curial:

-Senyora, totes les coses que io veig en Laquesis són les pus belles del món. emperò los seus ulls són tan bells que io no crec que Déu sàpia tornar altra volta a fer-ne altres tals; e certes la sua roba concorda bé ab la sua faç. E així, parlant d'açò e d’altres coses, lo sopar fonc acabat. No vull musar en descriure les viandes ne en nomenar los convidats; pens cascú que no hi fallia res que lo convit pogués ennobleir .

Mas, aprés que les taules foren llevades, lo duc venc en aquella part, e manà seure la sua filla prop Curia, de què ell fonc tan content com de cosa que avenir li pogués. Segueren així mateix molts comtes e grans barons e damas, damísel.les en gran nombre, e aquí jugaren fort alegrament a moltes maneres de jocs, segons que en tals festes en les grans corts s'acostuma.

Aprés de les quals, com fos ja gran part de la nit passada, tota la gent se n'anà; mas lo duc no lleixà aquella nit Curial eixir del seu palau, ans en la cambra on Laquesis dormir solía, mo!t ricament aparellada, ordonà que dormís. Ne encara Melchior de Pando hac poder de parlar una sola paraula ab Curial, tant lo veia circuït de dones e donzelles que a la cambra l'acompanyaven; per què, ab molt gran desplaer, emperò ben acompanyat a la sua casa se'n tornà.

Entrant adonc Curial en la cambra e feta col.lació la duquessa dix:

-Curial, vets ací lo llit de Laquesis: dormits bé e guardat-vos que no somiets algun mal.

Curial respòs:

-Senyora, aquest llit bé em pens que sia plasent; no, emperò crec que sia de dormir ne de reposar.

Per què la duquesa, entenent les paraules de Curial, tota rient, pres comiat, ensems ab les altres dones se n'anà.

Romàs adoncs Curial solamenl ab los seus cambrers. E puis que es viu descarregat de la gent que l'infestava, pres-se esment de la cambra de Laquesis, la qual viu molt ricament aparellada de totes aquelles coses que ab una senyora tal se pertanyian. E, entre altres , havia en aquesta cambra un altar a una part, ab un retule de monssenyor sant Marc, molt finament acabat.

E tantost que ell viu sant Marc en figura de lleó, si es recorda de la Güelfa, e, súbitament oblidats los ulls de Laquesis, se tengué per culpable, e ficant los genolls devant l’altar ab veu baixa dix:

-A, catiu de mi! E on són io? ¿Quiny ven és estat aquell qui m'ha transportat d'una terra en altra? 0, desaventurat! 0, home de pobre seny! E què he fet? ¿E qual penitència sera bastant a purgar tan gran crim com és aquest que he comès? A, cor deslleal! E que has pensat! A, ulls falsos e traïdors! ¿E per què io no us arranque ara de la mia faç, per tal que altra volta no em furtets a aquella de qui són?

E, mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits, recordant-se de la gran falta que a la Güelfa havia feta en mirar Laquesis ab ulls desitjosos, havia desig de planyer-se greument; mas, dubtant que el sentissen los qui eren en la cambra, no gosava parlar.

Per què, llevant-se de l'altar, se n'anà all lit, lo qual era molt ricament cubert d'un cubertor tot blanc, de domàs, forrat d'erminis, brodat d'ulls e de llaços d'or, segons era la roba de Laquesis. D'aquest mateix domàs eren les cortines, en aquesta mateixa forma brodades; per què Curial, mirant aquest llit, se començà a maravellar molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua aptesa, ajustant a açò que ell no creia que pus apta donzella ne pus bella hagués en lo món.

E mentre ell així pensava, oblidats los sospirs, allargant los ulls viu una recambra que aquí era, e entrà dins, en la qual Laquesis s'acostumava lligar e metre a punt, molt ben empaliada de draps de raaz; en la qual havia un altre llit molt bell e ricós sobre el qual trobà totes les joies de Laquesis, ço és: frontals de perles, arracades, collars, pitrals, esquerpes, cadenes, cjntures, manilles, fermalls, anell e molts altres joiells d'or ab pedres e perles d’inextimable preu. E, entre les altres coses, plagué-l, molt un fermall assats gran, en lo qual havia perles molt grosses e diamants molt rics; en mig del qual havia un lleó ab los ulls de dos rubins fins molt, e era nafrat en los pits, de la qua nafra li eixia un cartell ab lletres qui deien: "Cuer desirous n’enull sojorn” . La vista, emperò, d'aquest lleó, no hagué tanta virtut com la del retaule, car no li pogué reduir a memòria la Güelfa, ans allargant los ulls e mirant los joiells tots d'un en un deia entre si mateix:

-Certes no convenen coses menys precioses a tan noble e tan bella senyora com aquella és.

E, mentre mirava aquets joiells, la nit se n'anava sens Curial haver-ne sentiment; per què los cambrers seus li digueren:

-Curial, ans de gran estona serà alba.

E així Curial tantost se despullà, e es més al llit, e anvides h fonc que ell s’adormí així fort com si fos litàrgic [...]

Curial e Güelfa. A cura de Marina Gustà. Barcelona: Ed. 62: La Caixa, 1979 (MOLC,8), p. 44-59.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:34

Martorell, Joanot

Martorell, Joanot Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 03:32

Capítol CCXXXII de Tirant lo Blanc

Capítol CCXXXII de Tirant lo Blanc

CCXXXII. Reprensió que fa Plaerdemavida a Tirant.   

―Vós sou major en cap dels vicis, e primer en orde de les culpes mortals. E som ara en temps de dir moltes raons? E si vós açò no feu, sereu ocasió de fer-me viure en dolorosa vida e abreujar-me los dies. E per testimoni de vostres fictes e dissimulades paraules, jo parlaré clarament, e seran manifests los vostres mals qui demanen piadós enginy, per ço que los qui m’oiran ni ho sabran sien moguts a misericòrdia envers mi, avisant-vos que essent fallida en mi l’esperança que ab raons forts, si us recorda, me pregàs al que fugiu ara, tals paraules sembràs, present la Duquessa, que de donzella que és la faríeu tornar dona, e sabeu bé que jo no hi doní tarda, mas fui presta, segons experiència mostra, que us he portat en aquesta delitosa cambra, més plasent que perillosa, e veig ara que el vostre rebuat cor, que per les mies mans vos tinc que haveu de passar, per haver atès ço que d’un cavaller vençut s’ateny. E sobre aquest cas veure vull la fi, e ja só farta d’esperar vostra demanda, e par-me que més vos han altat paraules que fets, e més cercar que trobar. E per ço com a mi és deguda cosa de fer, vos faç cert que per lo tant esperar ab l’oferta dessús dita, puix vos contenten vanes paraules e dubtau la fi, a grans crits cridaré mostrant a l’Emperador i als altres com per força sou ací entrat. Oh cavaller de poc ànimo!, ¿temença de donzella vos espanta d’acostar-vos a ella? Oh malaventurat Capitá!, ¿ab tan poc esforç estau que em goseu dir semblants paraules? ¡Feu l’esforç! Com l’Èmperador vendrà, quina raó empaliada li direu? E jo us faré conèixer, e Dèu e lo món coneixerà que haveu parlat mal, i en vós s’ajustarà en aquest cas amor e temor, e record-vos que en aquest cas perdeu vostra honor e fama. Feu lo que us dic, e jo dar-vos he vida segura e us faré portar la corona de l’Imperi grec, car ja és venguda l’hora que no us puc altra cosa dir sinó que aneu prestament a fer aquells honorosos passos d’estar prop de la Princesa, que us serà en altre compte pres, e feu d’ací avant vostre camí.

Tirant, veent lo parlar obert de Plaerdemavida, ab veu baixa féu principi a un tal parlar.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:40

Capítol CCXXXIII de Tirant lo Blanc

Capítol CCXXXIII de Tirant lo Blanc

CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida.

―Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar paraís en aquest món e repòs en l’altre, emperò diré lo que em par, que en temps d’adversitat los parents e amics tornen enemics. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveis en aquella de qui só e seré tant com la vida m’acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui es representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya, e és nit escura, car no puc veure lo que desitge; per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cas jo em despulle la temor e vergonya, e abrigue’m d’amor e pietat, per què us prec que anem sens pus tardar, e veja jo aquest cos glorificat: puix llum no hi ha, ab los ulls de la pensa lo veuré.

―Puix ab tants ginys vos he portat ―dix Plaerdemavida― en defensa de ma honor, e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida l’havia deixat, e no sabia on era perquè llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalc: e tan baix com podia la cridava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou l’havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

―Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desitjosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell elles lo tenen per millor. ¡Força que em desplauria a mi que Hipòlit fes semblant! Que, d’una amor que ara li porte, llavors li’n portaria quaranta. E si estar no volia segura, no em desplauria que em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo n’estimaria més que jo conegués que és home e que no fes així com vós dieu, que no la voldríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran per millor.

―Per la mia fe ―dix Tirant―, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora.

Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l’empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall. La Princesa despertà’s e dix:

―Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:

―Oh, com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.

―Toca on te vulles ―dix la Princesa―, e no poses la mà tan avall com fas.

―Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és ―dix Plaerdemavida―, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s’adormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per més espai d’una hora, i ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la Princesa se començà a despertar, e mig adormida dix:

―Què, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l’orella perquè neguna de les altres donzelles no ho oïssen:

―Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir.

―Oh!, maleita sies tu ―dix la Princesa―, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m’has posada en tan gran treball e difamació!

―Ja, senyora, lo mal fet és ―dix Plaerdemavida―; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l’una part la vencia amor, e de l’altra tenia temor, mas la temor excel•lia l’amor e deliberà de callar e no dir res.

Com la Princesa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e hagué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella; pensà que si Tirant passava a la Princesa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom callava, e la Princesa no deia res, sinó que es defenia ab paraules gracioses que la plasent batalla no vingués a fi. La Viuda s’assigué al llit e donà un gran crit e dix:

―I què és lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor, e venc a notícia de l’Emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuitats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum. E en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla on volguera finar sa vida e posà’l en lo retret e féu-lo saltar en un terrat que hi havia e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’hort, e d’allí podia obrir la porta, car ella hi havia ben proveït perquè quan vingués, ans del dia, se’n fos pogut anar eixint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no el pogué traure per lo lloc on ella havia pensat, e fon forçat que el tragués per lo terrat, e donà-li la corda llarga, i ella prestament se’n tornà, e tancà la finestra del retret e anà on era sa senyora.

E Tirant donà volta e lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no pensà la corda si bastava en terra; deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de dotze alnes que no plegava en terra; fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos, e donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.

Deixem a Tirant, que està de llarg, gitat en terra, que no es pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la llum e totes entraren ab l’Emperadriu, i ella prestament li demanà quin avalot era estat aquell, per quina causa havia cridat.

―Senyora ―dix la Princesa―, una gran rata saltà sobre lo meu llit e pujà’m sobre la cara, e espantà’m tan fort que haguí de cridar tan grans crits que fora estava de tot record; e ab l’ungla ha’m arrapada la cara, que si m’hagués encertat en l’ull, quant mal m’haguera fet!

E aquell arrap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L’Emperador se fon llevat, e ab l’espasa en la mà entrà per la cambra de la Princesa, e, sabuda la veritat de la rata, cercà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que l’Emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament llevà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caigut, e no dix res e tornà-se’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, d’aquells de la guàrdia e dels oficials de la casa, que açò era cosa de gran espant de veure ni de sentir, que si los turcs fossen entrats dins la ciutat no s’hi fera major fet. L’Emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cercà, e totes les finestres féu obrir; e si la donzella un poc se fos tardada en llevar la corda, l’Emperador l’haguera trobada.

Lo Duc e la Duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era estat sentit. Pensau lo cor del Duc quin devia estar, que ves a Tirant en tan gran congoixa ésser posat, car pensava que l’haguessen mort o apresonat; armà’s prestament, que allí tenia les sues armes per ajudar a Tirant, e dient entre si:

―Hui perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

―¿Què faré jo ―dix la Duquessa―, que les mies mans no tenen forma per vestir-me la camisa?

Com lo Duc fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber on era Tirant; e anant trobà l’Emperador que se’n tornava a la sua cambra, e lo Duc li demanà:

―Què es açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és estada aquesta?

Respòs l’Emperador:

―Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’han recitat, es passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, ha-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi cal anar.

Lo Duc tornà-se’n a la sua cambra e recità-ho a la Duquessa, e prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era estat. Dix llavors lo Duc:

―Per nostra Dona, jo anava ab tal deliber, que si l’Emperador hagués pres a Tirant, que ab aquesta atxa jo haguera mort a l’Emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat; e aprés, Tirant o jo fóra estat emperador.

―Però més val que així sia estat ―dix la Duquessa.

Llevà’s corrent e anà a la cambra de la Princesa. Com Plaerdemavida la véu dix-li:

―Senyora, jo us clam mercé que estigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e jo iré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar per ço que no fos oïda de negú, e sentí que ell se planyia fort e deia en forma de semblants paraules.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:40

Capítol CLXII de Tirant lo Blanc

Capítol CLXII de Tirant lo Blanc

CLXII. La resposta que féu la Princesa a Tirant.

―Les llàgremes són escampades a vegades ab raó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no es pot ni es deu raonablement fer; car de mal principi no se’n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e em volies lo bé que em dius, no treballaries en tanta infàmia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tan prest te cuites, que les tues messes encara són herba? E gran follia seria posar a la fortuna lo que no et pot fallir.

L’Emperador s’acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà-la en raons, e parlant de moltes coses se’n tornaren al castell.

L’endemà per lo matí l’Emperador volgué diguessen la missa enmig d’una gran praderia, e volgué que Diafebus estigués enmig d’ell e de sa filla. E dita la missa, l’Emperador li posà l’anell en la mà e el besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment, e un rei d’armes dix en alt cridant: “Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sant Àngel e Gran Conestable de l’Imperi grec.”

E fet açò, començaren les danses e festes, e la Princesa tot aquell dia no féu sinó dansar ab lo Gran Conestable. Com fon hora de dinar, l’Emperador féu seure al Gran Conestable a la part dreta, e los ducs seien a la part sinestra, e la Princesa en dret del Conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feia la festa. En altres taules menjaven les donzelles; en dret d’elles menjaven los barons e cavallers. Aprés, tota la gent d’armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rossins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.

Com foren mig dinats, Tirant pres los reis d’armes, herauts e porsavants, e donà’ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l’Emperador e cridaven:

―Llarguesa, llarguesa!

Aprés lo dinar, fon feta la col•lació de molts confits de sucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del Conestable, corrent llances davant l’Emperador. Feren un bell fet d’armes sens fer-se mal. E així anaren fins al camp on solia estar lo Soldà, e ab molt gran alegria se’n tornaren.

Com los paregué hora de sopar, en aquell lloc mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, així com servia, estava ab la cara molt trista. La Princesa lo féu acostar prop d’ella e dix-li a l’orella:

―Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau, que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinc jo sobre los meus ulls? Digau-m’ho, jo us clam mercè!

―Senyora, tants són los mals que comport, que no es porien estimar, ni done res en ma vida, car la celsitud vostra partirà demà, e jo, desaventurat, restaré en la mia extrema pena pensant que no us veuré.

―Qui fa lo mal ―dix la Princesa― raó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l’Emperador que ab tots los presoners se’n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu jo em faça malalta quinze o vint dies, jo bé ho faré per amor vostra; e l’Emperador aturarà, bé só certa, per amor de mi.

―Mas ¿com ho farem ―dix Tirant― d’aquests presoners que tenim tants ací? No sé trobar remei a ma dolor. Moltes voltes tinc desig de verí, e moltes voltes desitge morir ab coltell o de mort sobtada per eixir de pena.

―No fésseu vós tal cas, Tirant ―dix la Princesa―. Anau a parlar ab Estefania e vejam quin remei pendre s’hi porà que a mi no sia càrrec e sia útil vostre.

Tirant prestament se n’anà e recità tot son mal a Estefania. E foren d’acord ensems ab lo Conestable que, com tothom fos assossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allí acordarien quin remei porien pendre en llurs passions. E així restaren d’acord.

Com fon nit e l’hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles s’eren gitades, e totes les dames dormien, apartades ab la Viuda Reposada, sinó cinc que en dormien en una cambra per on ells tenien de passar (i en la recambra dormia la Princesa e Estefania), e com Plaerdemavida véu que la Princesa no es volia gitar, e li havia dit que se n’anàs a dormir, e aprés sentí perfumar, prestament pensà que s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Venguda l’hora assignada, Estefania pres un estadal en la mà encès, e anà al llit on dormien les cinc donzelles, e mirà-les totes d’una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué’s, que no dormí. E com Estefania vingué ab la llum, tancà los ulls e féu semblant que dormia. Vist per Estefania que totes dormien, obrí la porta sens fer remor, perquè negú no ho sentís, e ja trobà a la porta los cavallers que estaven esperant ab més devoció que no fan los jueus al Messies.

Al passar, apagà la llum; pres al Conestable per la mà, mès-se primera, e Tirant seguí al Conestable; e així trobaren la porta de la cambra on era la Princesa, la qual estava sola esperant-los.

E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs verd, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones; lo collar que portava era tot de fulles d’or esmaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava sobre los daurats cabells un xapellet fulletat de molts batents, que llançava molt gran resplandor.

Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà-li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poder-se’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?

Tan prest com fon de dia, tothom se llevà per ço com aquell dia l’Emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon llevada, anà a la cambra de la Princesa, e trobà-la que es vestia, i Estefania, vestida e per vestir e asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tant estava de bona gana tota plena de lleixau-me estar; ab los ulls mig entelats, escassament hi podia veure.

―Ah, Santa Maria val! ―dix Plaerdemavida―. Digues, Estefania, quin és aqueix teu comport? ¿Què és lo que et fa mal? E jo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.

―No cal ―dix Estefania―, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap: anit ab l’aire del riu m’ha fet mal.

―Guarda ―dix Plaerdemavida― què dius, que gran dubte serà que no muires. E si mors, la tua mort serà criminosa. Guarda bé que no et facen mal los talons, com jo haja oït dir als metges que a nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés als peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entra en lo secret, e aquí dóna gran turment e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no et penses que vinga sovint, segons diu lo gran filòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinó una vegada en vida, e per bé que sia mal incurable, no és mortal, mas ha-hi molts remeis qui ajudar-se’n vol. Aquesta mia epístola és bona e verdadera, e per ço no deus haver admiració de mi si conec les malalties, que si em mostres la llengua jo et sabré dir lo mal que tens.

Estefania li tragué la llengua. Com Plaerdemavida l’hagué vista, dix-li:

―Jo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà estant jo en son poder, si tu no has perduda sang aquesta nit.

Respòs prestament Estefania:

―Veritat dius, que del nas m’és eixida.

―Jo no sé si és del nas o del taló ―dix Plaerdemavida―, mas sang haveu perduda, e per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia ciència, que lo que jo diré serà veritat. E si la majestat vostra, senyora, volrà que jo us recite un somni que he fet esta nit, jo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge l’altesa vostra, que lo perdó no em sia denegat.

La Princesa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab autoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en estil de semblants paraules.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:37

Capítol CLXIII de Tirant lo Blanc

Capítol CLXIII de Tirant lo Blanc

CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu.   

―A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l’entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà’s primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa que deia: “Deixa’m, Tirant, deixa’m!” E ell vos posava sobre lo llit de repòs. ―E Plaerdemavida s’acostà al llit, e dix: “Ai, En llit! ! E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?” E paregué’m del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.

Dix la Princesa:

―Has més somiat?

Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.

―Sí, Santa Maria! ―dix Plaerdemavida―. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: “Tirant, jo t’he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t’he.” E Tirant dubtava de fer lo que l’altesa vostra li deia. E vós dèieu: “Si tu ames a mi, per res no deus estar d’assegurar-me dels dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d’Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d’Estefania.” “Per l’extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d’amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent.” “Calla, Tirant, deia l’altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor.” E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: “E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable.” E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clotxeta dels pits e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: “Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu.” Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. “Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar.” E Tirant que li deia. “Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?” E ella prenia lo llançol e posava’l-se a la boca, e ab les dents estrenyia’l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: “Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.” Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d’amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d’amor que ignorava, e doblà’m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d’Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué’m que prenguí un poc d’aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: “Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t’ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda…”, cridà la Princesa e a Tirant e mostrà’ls la camisa e dix: “Aquesta sang mia ha força de reparar amor.” E tot açò deia ab les llàgremes als ulls. Aprés dix: “¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d’una cosa: que no he res fet que perjudique l’honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m’han pujada al llit per força, car jo m’hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.” D’estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s’acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l’altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l’altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertí’m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l’aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m’augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d’amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m’ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.

Les altres donzelles foren-se llevades i entraren dins la cambra per ajudar a vestir sa senyora. Aprés la missa l’Emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duc de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo Conestable acompanyaren-los una bona llegua. L’Emperador los dix que se’n tornassen. E ja que els ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que Tirant hagué pres comiat de l’Emperador e dels barons, ell s’acostà a l’excelsa Princesa e dix-li si li manava res la majestat sua que ell pogués fer. La Princesa s’alçà lo vel que portava davant la cara, e los seus ulls no pogueren estar que no llançassen vives llàgremes e no li pogué dir altra cosa sinó:

―Serà―; car la paraula li fallí e convertí’s en sanglots e espessos sospirs per lo departiment. Deixà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l’Emperador ne de tota l’altra gent.

No es troba en record de gents que semblant cas seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que havent pres comiat de la Princesa, caigué d’una hacanea en terra, que cavalcava, tot fora de si; e tan prestament com fon caigut, se fon llevat e alçà la mà a l’hacanea dient que es dolia. E l’Emperador ho véu e molts d’altres, e cuitaren envers ell. E feia demostració que mirava lo peu a l’hacanea.

Dix-li l’Emperador:

―Capità, e com sou caigut així?

E Tirant li dix:

―Senyor, a mi paragué que lo meu rossí se dolia. Abaixí’m un poc per veure lo seu mal, e ab lo pes de l’arnès, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa d’admirar que un home caiga, car un cavall té quatre peus e cau: quant més un home, que no en té sinó dos.

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La Princesa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Estefania quin cas era estat lo de Tirant. E ella lo hi recità segons la resposta que havia feta a l’Emperador.

―Certament ―dix la Princesa― que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida; e les temors que jo haguí quan me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e augmentí en major dolor que no sentia.

Així anaren parlant, e Tirant aplegà al castell del senyor de Malveí. Ordenà que lo Conestable ab la mitat de la gent, així de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

―E jo iré ―dix Tirant― al port on són les naus, e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’hi ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’han dit que han collit molt forment aquest any; e si lo càrrec los fall, iran en Xipre.

En la nit Tirant fon en lo port, e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del Capità, e digueren-li com les set naus de genovesos erent entrades en lo port de Bellpuig.

―E tots nosaltres estàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que ens prenguessen.

Dix Tirant:

―Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han hagut atreviment de d’escometre-us. ¿Voleu que els posem major temor que no tenen?

Hagueren un llaüt de peixcar, e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus poc més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregat tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que llavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

―Per lo Senyor qui tot lo món sosté ―dix Tirant―, jo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de llur forment.

Féu prestament adobar les naus, e posà-hi molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cas havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, no pogueren anar ab ell. Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l’u port a l’altre no hi havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les cinc naus de Tirant e pensaren-se que fossen d’aquelles que venien ab lo Gran Caramany, e no curaren res. Les naus s’acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua, e de continent saltà molta gent en les altres naus e aprés envestiren les dues que restaven, e perquè hi havia molt poca gent prengueren-les totes ab poc treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Xipre, de què us dic que per al camp dels crestians los vingué en gran socors i en molt bon cas, car per la molta guerra no trobava forment ni carns si no ho havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malveí; tot l’altre féu portar al camp en la ciutat de Sant Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turcs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia per veure si es concordarien ab les noves que Ciprès de Paternò li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rei de la sobirania Índia; e lo Caramany portava sa filla la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al Soldà.

―E porta moltes donzelles ab si, de gran estat, e ve en sa companyia l’esposada del fill del Gran Turc, e totes vénen molt ricament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix un turc:

―Jo viu vestir un dia a la filla del Gran Caramany; demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la salà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines, que estimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son eixovar, que vint-e-cinc esposades hi vénen totes per a grans senyors; e ve-hi la muller del rei de Capadòcia. E han-nos dit al port, com som arribats, que un diable de francès és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets així com dien, mas lo seu nom és lleig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, lladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una lletra que féu al rei d’Egipte, que no gosà combatre cos per cos, deia ésser enamorat de la filla de l’Emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’Emperador, car així ho acostumen de fer los francesos: molt mala gent! E vós veureu que si molt lo deixen viure los turcs e los crestians, ell se farà emperador.

―A la mia fe ―dix Tirant― tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pitjor que tu no dius, que és molt gran lladre e va per los camins a robar. E qui s’ho veurà, encara emprenyarà la filla de l’Emperador e pendrà la senyoria; aprés ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?

―Bona Pasqua vos done Déu! ―dix lo mariner―, car vós lo coneixeu bé, e coneixeu la sua gran tració que ha feta e farà.

Hipòlit, que estava allí, arrancà l’espasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se llevà e pres-li l’espasa de la mà. E Tirant tornà’l a posar en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

―Jo jur, per l’aigua que jo em bategí, que si jo el podia pendre, aquell traïdor de Tirant, així com moltes vegades n’he pres d’altres, que jo el penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reia molt, e prenia gran plaer en lo que deia lo mariner: altri fóra, que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e trenta ducats, e donà’ls-hi, e aprés lo posà en llibertat tan prest com fon en terra. ¡Pensau quin devia estar lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant! Agenollà’s als seus pesus, e demanà-li perdó. E Tirant de molta bona voluntat li perdonà e dix:

―Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a un tal parlar:

―Senyors, ja sabeu la nova que es diu del Gran Caramany e del rei de la sobirana Índia: ab quin poder tan gran vénen, e porten tantes donzelles, casades i per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací, que acapten per totes les moreries, e segons me dix Ciprès de Paternó, que havia oït dir al Soldà, que passats tres-cents mília ducats portaven, car per pendre aquest Imperi tota la morisma ha donat qui poc qui molt: que casa hi havia qui pagava quaranta ducats. E volen dir que del regne de Tunis han hagut més de setanta mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejau si fer-se poria poguéssem obtenir victòria d’ells. E cascù de vosaltres diga-hi son parer.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:38

Capítol CLXXV de Tirant lo Blanc

Capítol CLXXV de Tirant lo Blanc

CLXXV. Resposta feta per la Princesa a Tirant.

―Prec-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia esperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est estada causa, e com lo mal m’assaltà fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria; e cert és més estimaria que l’amor estigués secreta fins tingam temps d’alegria en la qual no hi haja temors mesclades; mas per experiència he mostrat que molt mal la tinc secreta, car ¿qui és que puga amagar lo foc que per la sua gran flama fum no n’ixca? Paraules te dic missatgeres de l’ánima e del cor. Per què et suplic vulles anar a veure a l’Emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.

E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:

―Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu.

E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, i ella dix:

―Senyor, de major premi és lo lloguer que no és son ofici, e d’aquestes coses més sol ésser la temor que el perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quan se penit.

Tirant no pogué satisfer a les paraules de la Princesa, mas partí’s d’ella molt content. Com fon a la cambra de l’Emperador, e los metges lo veren, reprengueren-lo molt per ço com s’era llevat del llit sens consentiment d’ells. Tirant respòs:

―Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no deixara per res de venir a veure la majestat del senyor Emperador. Com jo us viu partir de mi tan fatigats e ab tanta cuita, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.

Respòs l’Emperador en la següent forma.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:44

Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

Capítol CLXXXIX de Tirant lo Blanc

CLXXXIX. Les grans festes que l'Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà.

Feta la lletra, la donà a l'escuder que la hi havia portada, dient-li:

-Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d'aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d'ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà's prestament e ab cara molt alegre li dix:

-¿Què és d'aquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés girà's envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d'oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s'aturà fins a l'endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la'n pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc s'hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forçat d'anar.

Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de l'Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seia l'Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d'honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l'or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l'Emperador, tots de moneda d'or; e aprés venien les copes d'or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d'açó, l'argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d'aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l'Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer.

Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l'Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d'or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d'aquells valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima.

Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix:

-Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l'haguéreu trobada. E si vós l'haguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps s'alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé.

-Donzella -dix Tirant-, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l'hauria dins portada, o altra persona de què jo m'haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega.

-Jo a la senyoria vostra -dix Plaerdemavida- no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar.

Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix:

-Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d'entrar en, la mia cambra sens llicència mia; car si l'Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s'acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l'Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué's damunt ell. Estava's pentinant; e l'Emperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors I'Emperadriu se llevà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d'allí per dubte que l'Emperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant I'Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se'n ab la pinta que la Princesa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir a I'Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se'n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li:

-Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que I'Emperador ve?

-Ai trista! -dix la Princesa-; eixim d'un mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant I'Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si l'Emperador hi entràs, així com feia moltes voltes, que no el ves.

Com l'Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e I'Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L'Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix:

-Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap.

Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li:

-Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços.

-A tu engana lo parer -dix la Princesa- , car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'ho fa dir, car la cosa quant més s'ama més se desitja amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestimenta sots honest vel só lligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço jo et faré dar gloria, honor e fama, e, si açò no et basta e no en seràs content, tu seràs fet home sens record, e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e lleixa'm anar, car I'Emperador m'està esperant.

Tirant no hi pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans, per les burles e jocs que li feia, perquè no la deslligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes. Llavors la Princesa corrent ixqué de la cambra e anà on era I'Emperador, e la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de I'hort.

Com Tirant fon en sa posada, descalçà's les calces e sabates; e aquella calça e sabata ab què havia tocat a la Princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc-rnília ducats.

E lo dia del reng se calcá la calça e la sabata; e tots quants hi havia que veien semblant cosa, estaven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que hi havia, ne tan rica sabata de cuiro no era estada vista. E en aquella cama no portava atnès negú, sinó en la sinestra; e paria estar molt bé. Per cimera portava damunt l'elmet quatre pilars d'or, lo Sant Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà; sobre lo Sant Greal estava la pinta que la Princesa li havia dada, ab un mot que hi havia, e qui llegir-ho sabia deia: No ha virtut que en ella no sia. E així ixqué aquell dia.

Enmig del reng havia un gran cadafal tot cobert de draps de brocat. E enmig estava una gran cadira molt ricament guarnida , e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn; e alt seia la sàvia Sibil-la, molt ricament abillada, que mostrava en si gran magnificencia, e continuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seien totes les deesses ab les cares cobertes, per ço que en lo passat temps deien los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seien totes les dones qui be havien amat, aixi com fon la reina Ginebra, qui a Lançalot amà, la reina Isolda a Tristany, e la reina, Penèlope, qui a Ulixes amà, e Elena a Paris, Briseida a Aquil-les, Medea a Jason, la reina Dido a Eneas, Deiamira a Hèrcules, Adriana a Teseu, e la reina Fedra, qui requeri a Hipòlit, son fillastre; e moltes altres n'hi havia que seria fatiga de nomenar-les, que en la fi de llurs amors foren decebudes per los enamorats, així com féu Jason, qui decebé i destruí la gentil persona de Medea, e així com féu Teseu a Adriana: traguéla de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'hi havia moltes. E cascuna tenia uns assots en la mà, e lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal, e la sàvia Sibil-la donava-Ii sentencia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil-la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en assots. E lla, atorgant als precs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-Ii de grans assots, e així el feien davallar del cadafal en terra. En tal manera cascú qui per terra era mès havia semblant guardó.

Los taulatgers ixqueren al reng ans del dia e no deixaven júnyer a negu qui no portàs paraments de seda o de brocat o de xaperia.

Com I'Emperador manà fer aquestes festes e lo Conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde, e estant I'Emperador en lo millor de son menjar, entrà per la gran plaça lo Conestable en la forma que diré: ell portava los paraments de dos colors: l'una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat; e lo domàs era brodat de garbes de dacsa, e totes les espigues eren de grosses perles brodades, e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt rics. L'elm portava cobert d'aquell drap mateix, e sobre l'elm portava un capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que hi havia. Ab espasa cenyida be mostrava venir de camí. Portava trenta gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí: los uns eren de marts gebelins forrats, e los altres d'erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat.. E tots anaven ab les cares cobertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven sis trompetas que portava, e davant lo Conestable anava una donzella ricament abillada ab una cadena d'argent, que la un cap portava en la mà, e l'altre estava lligat al coll del Gran Conestable. E més, portava dotze atzembles, totes ab les albardes cobertes de carmesí, e les cingles totes de parxes de seda. L'una atzembla portava lo seu llit, l'altra portava una llança grossa, de brocat coberta; e d'aquestes llances ne portava sis, e cascuna llanga anava en sa atzembla. En tal forma entrà totes es dotze atzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo reng. Com fon davant l'Emperador, féu-li molt gran reverència, e passà per tots los estats, e cascun estat ell saludà. Com l'Emperador véu que tots venien ab les cares cobertes, tramès a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs així com los era estat, manat:

-Aquest és un cavaller de ventura.

E no en pogueren més saber.

Dix l'Emperador:

-Puix no es vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner d'amor. Vés e torna-hi, e demana a la donzella quina amor l'ha així apresonat; e si no et vol dir son nom, ell porta un escrit en I'escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de I'Emperador anà cuitat e féu son manament. La donzella li respòs:

-Lo dan e la presó d'aquest cavaller ha fet donzella verge e, consentint a la voluntat sua, I'ha subjugat en la forma que veeu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta, e l'Emperador dix:

-Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats; e cascú és desltjós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs s'és apartat e quasi no me'n record sinó de la temerosa vida. Digues: ¿has llest en aquell escut, qui no és romput ni menys temut?

-Senyor -respòs lo cambrer-, jo I'he ben llest una e moltes voltes, i és escrit en llengua espanyola, o en francès, e diu:

                               Malhaja amor, qui la'm féu abellir,
                               si no li fas de mes dolors sentir.

En açò lo Conestable era ja al cap del reng ab la llança en la cuixa. E demanà ab qui junyia. Fon-Ii dit que ab lo duc de Sinòpoli.

La u anà devers l'altre, e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo Gran Conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E d'allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil-la. E prestament fon desarmat e molt bé assotat per les dones qui eren estades desconegudes d'amor per los falsos enamorats.

Com tota la cirimònia fon feta, tomà a júnyer ab lo duc de Pera. E com foren a la deena carrera, lo Conestable l'encontrà enmig de la visera, i tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

-¿Quin home és aquest -dix Tirant- de mala ventura que així ha derrocats mos singulars amics?

Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del reng ab una grossa llança que demanà. E en aquell espai que ell se posà a punt, portaren lo Duc, com fon tornat en son record, al cadafal de la sàvia Sibil-la, e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo Conestable dix que no volla més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del reng. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les dotze carreres així com era estat ordenat. Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller no conegut així havia derrocats los dos ducs.

Dix l'Emperador:

-Esperau un poc, que poca meravella serà si no derroca lo Capità nostre.

-No farà- dix la Princesa-, que la Trinitat Santa lo guardarà de tal inconveniente; e si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs l'Emperador:

-Per mon Déu, jo no he vist en mon temps en deu carreres derrocar dos ducs, ni venir així bé en orde com aquest cavaller ha fet. E, a més, estime les atzembles com les albardes són dins e de fora cobertes de seda, e les cobreatzembles de brocat: açò no pertany a cavaller qui del meu Imperi sia, sinó a rei o fill d'aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte em fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles d'inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la Princesa, anassen al cavaller e que el pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perque era molt desitjat.

Respòs lo Conestable:

-Si algun càrrec ne reporte, pense la majestat sua que les coses de gran estima no ab poc càrrec se lleixen atènyer. Mas perquè no pareguen vanes les mies paraules: jo só de l'Últim Ponent, podeu dir a la senyora Princesa.

Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren llur relació. Al Conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La u anà devers l'altre, e lo Conestable posà's la llança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu així venir, alçà la sua llança e no el volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia: si ho feia perquè era Capità, que no ho fes gens per tal raó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se n'estigués.

E l'heraut qui semblants paraules li reportà les dix ab gran ultratge. Lo Conestable responent dix:

-Digau a aquell qui us tramet a mi: lo que jo he fet és per cortesia, mas que tinga bé esment a si mateix, car així com he fet dels altres altre tal faré d'ell.

E demanà la mes grossa llanta que,tenia. Com fon prop de l'encontre alçà també la llança. E Tirant, ab molta desesperaciò, llançà la sua llança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria, dels ducs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del Conestable los que l'Emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta d'honor lo portaren al cadafal de la Sibil-la, e aquí li llevaren l'elm del cap.Totes aquelles deesses, lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que els era possible.

Com saberen que aquell era lo Gran Conestable assiguerenlo en la cadira on seia la sávia Sibil-la, i ella ab totes les altres lo serviren de col-lació e de viandes e de totes les coses necessáries; L'una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara; cascuna d'aquestes lo servia en lo que podia.

E així com feren d'aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava, e havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seia.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Vol. I, A cura de Martí de Riquer, amb la col·laboració de Maria Josepa Gllofré. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1983 (MOLC,99), p. 407-414.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:36

Segona lletra de batalla a Joan de Monpalau

Segona lletra de batalla a Joan de Monpalau

En Johan de Monpalau. Crech no ignorau lo gran deute de parentesch que haveu ab mi e ab tots mos germans, Com siam fills de cosins germans, ne la gran e fixa amistat que havíeu ab mon pare e ab tots nosaltres, en tant que per rahó del deute de parentesch e de la dita amistat tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, contiant que’y veníeu Com a parent e amich, totes les portes vos eren ubertes, sens que nengú de nosaltres no's guardava gens de vós, ni's poguera pensar que vós pensàseu ni féseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa. E poch temps ha passat que vós, anant e venint a la nostra casa, a tota vostra requesta proferís(1) e ab sagrament juràs de pendre ma germana Damiata per muller e desposar-la dins fort breu temps, la qual cosa fins ací no haveu feta, abans en lo mig temps, pratiquant vós en la nostra casa, sots color de la prometensa ab sagrament per vós fet de pendre ma germana per muller, e confiant la dita ma germana de l'amistat e parentesch e del sagrament per vós fet de pendre-la per muller, e que vós ab leal e verdader prepòsit havíeu tel lo dit sagrament, haveu decebuda la dita ma germana deslealment e malvada, com a robador de la honor de la dita ma germana e mia; confiant que vós no féreu tan gran deslealtat ni maldat, haveu desonestament tocada he deshonrada incessant la dita ma germana, no guardant a Déu ni a vostra honor ni a la fe que us era donada en la casa de mon pare e mia.

    Per ço que tal maldat e deslealtat per vós feta no romanga sens punició, si lo contrari del dessús dit per vós és negat,(2) yo, a tota ma requesta, volent star al juhí de Déu, qu'en tals coses mostra lo seu gran poder, vos offir combatre a tota ultrança, mon cors contra lo vostre, a peu o a cavall, en aquella manera que per vós serà devisat, puix siam egualment armats, axí de les armes defensives com ofensives, o desarmats de armes defensives. E axí mateix, si volreu pendre càrrech de cerquar lo jutge, seré content per quatre o sis mesos lo cerqueu, christià o infel, no volent-ne haver nengú per sospitós, axí emperò que si’ll trobau, nos haja tenir la plaça segura e vostra batalla e mia leixar venir a tal fi, combatent-nos tant e tan longament e per tantes jornades fins que la hu de vós o de mi hi romanga mort o vençut. E si lo jutge per vós hagut per nenguna via no lexava venir vostra batalla e mia a tall fi que l'hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut, que en tal cars vós romangau fals e fementit e com a vençut hi contés de la deslealtat e maldat per vós teta e per mi a vós possada,(3) hi que en tal cars yo puxa usar contra vós de tots aquells drets que per dret d'armes me seran donats hi en totes altres maneres procehir contra vós com a vençut hi confés de la deslealtat e maldat per vós feta e per mi a vós posada.

    E si a vós no ve bé, o no voldreu pendre lo càrrech de cerquar e haver lo jutge ab totes les condicions damunt scrites, yo seré content de cerquar tant e tan longament fins l'aga trobat un tall jutge, crestià o infel, que'ns tenga la plaça segura ab les damunt dites condicions, fo és, que si no lexava venir vostra batalla e mia a tal fi, que la hu de vós o de mi no’y romagués mort o vençut del cars per mi a vós posat, e que en tal cars vós pujau usar contra mi de tots aquells drets que per dret d'armes vos seran donats, hi en qualsevol altra manera, tot per lo contrari de ,o, que yo poria usar contra vós venint lo cars que lo jutge per vós hagut no leixàs venir la batalla a tal fi que la hu de vós o de mi no'y romangués mort o vençut.

    E per testimoni de veritat vos tramet la present per Desirós, porsavant del molt il·lustre senyor lo senyor inffant don Enrich, partida per A B C, e sots scrita de la mia propria mà e sagellada ab sagell de les mies armes en València, a 'XII' dies del mes de maig de l'any de la nativitat de Nostre Senyor
    Mil CCCC XXXVII,

    Johanot Martorell

    (1) proferir en el sentido de «prometer».
    (2) Entiéndase: «si lo contrario de lo susodicho por vos es afirmado», o bien «si lo susodicho por vos es negado».
    (3) posar en el sentido de «imputar»

    Lletres de batalla, Cartells de deseiximents i capítols de passes d'armes. A cura de Martí de Rqieur. Vol. I. Barcelona: Barcino, 1963 (Els Nostres Clàssics, 90), p. 39-41.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:35

Vargas Llosa, Mario

Vargas Llosa, Mario Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 03:38

Carta de batalla por Tirant lo Blanc

Carta de batalla por Tirant lo Blanc
PRÓLOGO A TIRANT LO BLANC DE JOANOT MARTORELL.
 
 
«Es este el mejor libro del mundo» escribió Cervantes de Tirant lo Blanc y la sentencia parece ahora una broma. Pero lo cierto es que se trata de una de las novelas más ambiciosas, y, desde el punto de vista de su construcción, tal vez de la más actual entre las clásicas. Nadie lo sabe porque muy pocos la leyeron y porque ahora ya nadie la lee, fuera de algunos profesores cuyos trabajos de análisis histórico, vivisección estilística y cateo de fuentes suelen contribuir involuntariamente a acentuar la condición funeral de este libro sin lectores, ya que sólo se autopsia y embalsama a los muertos. Estos ensayos eruditos, y a veces admirables por su rigor e información, como el prólogo de Martí de Riquer a la edición de 1947, nunca demuestran lo esencial: la vitalidad de este cadáver. Ocurre que la vida de un libro —la vigencia de sus técnicas, la eficacia de su fantasía, su poder de persuasión que no disminuyó con los siglos— no se puede describir: se descubre por contaminación cuando se encuentran el libro y el lector. ¿Qué ha impedido hasta ahora que Tirant lo Blanc y los lectores se encuentren? Este drama no se explica sólo por el drama de la lengua en que la novela fue escrita (las lenguas en que se narraron las historias originales del Cid, de Beowulf, de Rolando o de Peredur son menos descifrables para el lector común de nuestros días y sin embargo esos héroes están más vivos que Tirant), sino, sobre todo, por el drama de un género: las novelas de caballerías. Un lugar común enseña que Cervantes las mató. ¿La solitaria mano de un manco pudo perpetrar genocidio tan numeroso? Las había condenado la Iglesia y perseguido la Inquisición, muchos escritores las vituperaron y por fin la sociedad las olvidó. ¿Qué temor inspiró esta conjura? He leído unos pocos libros de caballerías (¿dónde leer esos centenares de títulos catalogados por Pascual de Gayangos y Henry Thomas?) y pienso que fue el miedo del mundo oficial a la imaginación, enemiga natural del dogma y fuente de toda rebelión. En un momento de apogeo de la cultura escolástica, de cerrada ortodoxia, la fantasía de los autores de novelas de caballerías debió resultar insumisa, subversiva su visión sin anteojeras de la realidad, osados sus delirios, inquietantes sus criaturas fantásticas, sus apetitos diabólicos. En la matanza de las novelas de caballerías cayó Tirant y por la inercia de la costumbre y el peso de la tradición todavía no ha sido resucitado, vestido en su armadura blanca, montado en su caballo y lanzado en pos del lector, desagraviado. Pero más importante que averiguar la razón del olvido en que ha vivido esta novela es arrebatarla a las catacumbas académicas y someterla a la prueba definitiva de la calle. ¿Se derrumbará al salir a la luz como uno de esos fósiles que los museos conservan con sustancias químicas? No, porque este libro no es una curiosidad arqueológica sino una ficción moderna.
 
 
1. A imagen y semejanza de la realidad
 
Martorell es el primero de esa estirpe de suplantadores de Dios –Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tolstoi, Joyce, Faulkner– que pretenden crear en sus novelas una «realidad total», el más remoto caso de novelista todopoderoso, desinteresado, omnisciente y ubicuo. ¿Qué significa que esta novela es una de las más ambiciosas? Que Tirant lo Blanc es el resultado de una decisión tan descabellada como la de aquel personaje de Borges que quería construir un mapamundi de tamaño natural. Lo más difícil es tratar de clasificarla, porque todas las definiciones le convienen pero ninguna le basta.
 
¿Es una novela de caballería? Sí, pero «distinta», como han señalado los críticos, porque es menos inverosímil que las otras ya que en ella casi no hay acontecimientos sobrenaturales ni personajes fabulosos, y acaso la única historia estrictamente fantástica, la aventura del caballero Espèrcius, sea un añadido de Martí de Galba que no figuraba en el proyecto inicial de Martorell. Abolido Espèrcius ¿puede hablarse de una «novela realista»? Habría que olvidar también el sueño en que la Virgen se aparece al rey de Inglaterra para aconsejarle que ponga al frente de su ejercito a Guillem de Varoic, las «magnificencias de la Roca», la mágica desaparición del Dios del Amor durante las fiestas de bodas del rey de Inglaterra, la insólita llegada del Hada Morgana a Constantinopla, la imposible presencia del rey Artús entre los vasallos del emperador bizantino, y la «claredat d’àngels» que baja del cielo a llevarse las almas de Carmesina y de Tirant, aparte de que ¿puede considerarse probable (ésta parece ser la condición del «realismo» en su concepción corriente) que Tirant haya «conquistat en quatre anys e mig tres centes setanta dues viles, ciutats e castells», matado a millares de hombres y convertido y bautizado a otros tantos? Admitamos que se trata de excesos de inventiva que no afectan el conjunto de la obra y que la masa principal de hechos, personajes y lugares son de naturaleza no fantástica. Ahora bien: ¿de qué clase de novela realista se trata?
 
¿De una novela histórica? Los críticos han rastreado los sucesos verídicos emboscados detrás de las hazañas de Tirant, comprobado que el sitio de Rodas por los sarracenos se basa en hechos que ocurrieron y adivinado cómo y a través de quién pudo documentarse Martorell, demostrado que la gesta de Tirant en el Imperio griego evoca con alguna fidelidad la odisea de Roger de Flor y su compañía catalana relatada por Ramon Muntaner, identificado entre los personajes de la ficción a un puñado de monarcas, reinas, príncipes y nobles que existieron, separado las acciones, sitios y hasta accidentes geográficos ciertos de los inventados. No hay duda: los materiales que Martorell usurpa a la historia son abundantes y ésta desempeña en Tirant lo Blanc una función más importante que en otras novelas medievales. ¿Pero cómo considerar documental un libro que acerca acontecimientos separados por siglos, arrima ciudades distantes, cambia ríos e iglesias de lugar, inventa imperios y reyes, y «describe» una invasión de Inglaterra por los árabes? ¿Cómo fiarse del testimonio de un libro que distorsiona el tiempo y el espacio, atropella la cronología y la estadística, que mezcla tan inextricablemente la verdad y la mentira, que no diferencia entre lo ocurrido y lo soñado o inventado, que está tan enraizado en el mundo objetivo de lo sucedido como en el mundo subjetivo de lo imaginado?
 
¿Por qué no llamarla, más bien, una «novela militar»? Martorell conoce todos los secretos de la brutalidad de su época, su libro es (también) una exposición sobre el arte abyecto de la guerra y suministra en torno a la violencia medieval una información minuciosa, caudalosa y brutal. La crítica ha advertido que en tanto que otros héroes caballerescos son casi siempre combatientes solitarios, Tirant capitanea ejércitos; titán de la lucha singular como el Amadís o el Palmerín, es asimismo un estratega genial. Aquí también aparece esa ambición cuantitativa, ese apetito sin fronteras, esa emulación envidiosa de la realidad que caracteriza al suplantador de Dios. Martorell pretende saberlo y decirlo todo sobre los duelos, los torneos y las formas de la guerra en el mar, el campo y la ciudad. ¿Cómo aprende el caballero cristiano a soportar el castigo, a odiar, y a respetar las reglas del juego de la muerte? El hijo de Guillem de Varoic aparece en tres momentos furtivos de su «educación»: recién nacido, es golpeado para que llore por la partida de su padre y comparta la tristeza de su madre; niño, su padre lo hace rematar a un árabe malherido y lo enjuaga en la sangre del muerto; joven, se presta a las armas invictas de Tirant para participar en un torneo y derrota a sus adversarios. ¿Cuál es la formación guerrera de un infiel? Los hombres de la tierra de Enedasi, que combaten en el ejército del rey de Jerusalén, tuvieron el siguiente aprendizaje: «com és d’edat de deu anys, li mostren de cavalcar e de jugar d’esgrima; com sap dé d’açò, posenlo ab un ferrer perquè los braços li tornen asits e forts e sàpien colpejar en les armes com mester ho han; aprés los fan demostrar de lluitar e de tirar llança, e tota cosa que bona sia per les armes; e lo darrer ofici que els mostren és carnicers, perquè s’aveen a esquarterar la carn e no hagen temor de menjar la sang, e ab tal ofici tornen cruels». Hay duelos individuales y colectivos, a pie y a caballo, deportivos y a «tota ultrança». Dos requisitos les son comunes: igualdad aparente de fuerzas (Tirant arroja sus armas y lidia con el alano del duque de Gales con uñas y dientes hasta matarlo de un mordisco) y una «mise en scène» estricta que, como en e duelo entre Tirant y Tomás de Muntalbà, suele constar de cuatro actos o tiempos: 1) antes del duelo físico, los adversarios protagonizan un duelo oral o escrito en el que cruzan insultos y cumplimientos; 2) discuten las armas, el lugar y las características del combate, eligen los jueces y entregan prendas; 3) se abrazan y besan, y 4) luchan hasta que uno muere. Todo está puntualizado: las circunstancias de cada torneo y sus escenarios y ritos, el tenor de las cartas de desafío, las armas, vestiduras y símbolos adecuados para cada ocasión, cómo se establece y se rompe el cerco a una ciudad, y las tácticas y horrores específicos de cada batalla. ¿Cuánto ganan los soldados que van a Constantinopla con Tirant? «Al ballester donaven mig ducat lo dia, e al home d’armes un ducat». ¿Y los hombres del Gran Turco y del Soldán? «E cascun dia los donaven mig ducat per llança, e als de pue, mig florí». Hay batallas de a mentiras, como la que se lleva a cabo para tomar el castillo de la Roca; de pocos combatientes como la que enfrenta a Tirant y dieciocho moros en las afueras de Rodas, y multitudinarias; con intervención de máquinas de guerra, o sólo de infantes, o sólo ecuestres o mixtas. El repertorio estratégico es inagotable; una batalla se puede ganar cambiando por jabón blanco y queso los proyectiles de las ballestas enemigas y hasta el instinto sexual de las bestias puede ser aprovechado para el triunfo: Tirant acerca una manada de yeguas cristianas al campamento del Gran Turco y del Soldán y en la estampida rijosa de caballos musulmanes que se produce, ataca y vence. La violencia es alternativamente idealizada y descrita con detalles naturalistas atroces: los habitantes de Todas comen gatos y ratas durante el asedio, a menudo los sesos de las víctimas se chorrean por «los ulls e per les orelles», hay cabezas cercenadas y clavadas en lo alto de una pica, heridas que tardan meses en cerrar. En apariencia (y la apariencia, ya lo veremos, lo es todo en este mundo), los nobles guerrean porque aman ese deporte viril  ambicionan la gloria; pero bajo esos brillos se agazapan a veces la codicia y el tráfico: lo señores de Malveí se han enriquecido con la guerra, Tirant recibe luego de su primera victoria en Grecia quince ducados por cada prisionero (ha capturado cuatro mil trescientos), y al emperador bizantino le ofrecen por el rescate de sus rehenes, el Gran Caramany y el rey de la soberana India, tres veces el peso en oro del primero y el peso y medio del segundo. Sí, se trata de una «novela militar», en el sentido que lo es «La guerra y la paz», y Martorell tal vez hubiera reclamado como Tolstoi el título de historiador castrense, ¿pero cómo llamar sólo militar a un libro que dedica tantas páginas al reposo de los guerreros, que se demora en las alcobas y salones de los palacios, que se interesa en las conductas privadas de los personajes tanto como en sus hazañas públicas?

¿No sería mejor novela «costumbrista, social»? Aunque probablemente Martorell sólo conoció Inglaterra de todos los países donde transcurre su novela –su tierra no es escenario de ningún episodio, la única alusión a Valencia es lateral– Tirant lo Blanc aprisiona la sociedad de su tiempo con una envolvente mirada balzaciana y el sociólogo puede recoger en sus páginas un oceánico repertorio de datos sobre las clases sociales, las instituciones y las costumbres de esa Edad Media que, al aparecer el libro en 1490, está ya, como la Francia de La Comedia Humana, la Inglaterra de Dickens, la Rusia de Tolstoi y el Deep South de Faulkner, condenada a morir. Buitre que se alimenta de carroña histórica, sepulturero y rescatador verbal de una época, como todo novelista total, Martorell es también un maniático y perverso entomólogo. Aunque los personajes principales pertenecen a la aristocracia, o acceden a ella en el transcurso de la acción, como Plaerdemavida o Hipòlit, aquí el mundo plebeyo no es el borroso y promiscuo horizonte contra el cual centellean las gestas de los nobles, como ocurre en otras novelas de caballería. Leemente aparecen representados varios estratos de la sociedad –monarcas, nobles, religiosos, soldados, abogados, médicos, heraldos, pajes, dueñas, sirvientes, esclavos– y se dan indicios sobre sus pugnas externas y sus contradicciones internas. El furor temeroso del señor feudal ante esa burguesía naciente en la que adivina una rival, se transparenta en el episodio en que el Duc de Lencastre ahorca a seis juristas («e no es partí d’allí fins que hagueren trameses les miserables ánimes en infern»), en la expulsión de todos los abogados, salvo dos, de Inglaterra, en la naturalidad con que Diafebus destroza la cabeza del médico que tarda en curar a Tirant. La disputa de herreros y tejedores que perturba las bodas del rey de Inglaterra ilustra las rivalidades entre gremios y corporaciones de artesanos que alborotaban de cuando en cuando la Edad Media, y hay indicaciones constantes sobre los aspectos puramente económicos y sociales de las guerras: soldados, botines, rescates, tratamiento de prisioneros según su condición, invasiones y conquistas, sufrimiento de la población civil, rapiñas y crímenes. El material informativo sobre las instituciones es muy prolijo es lo relativo a la orden de caballería, pero abarca también al Estado, la administración social y el dictado y la aplicación de las leyes. Cargos, títulos, jerarquías nobiliarias, son explicados, documentados los entretenimientos, descritas las ceremonias religiosas y profanas, consignados las creencias y los mitos. Vista desde esta perspectiva no es abusivo afirmar que Tiran lo Blanc es un tratado sobre usos y costumbres, ¿porque acaso no lo es también La Comedia Humana? No sólo se describen procesiones, matrimonios, entierros, banquetes, cacerías, fiestas; también se precisa cuándo se saludan los caballeros abrazándose y cuándo besándose en la boca, y a quiénes besan la mano y el pie y por qué lo hacen. La moda es primordial, y no sólo se menciona el material y los colores y formas de los vestidos y de las joyas, sino incluso su precio: «E loRei ixqué ab una roba de brocat sobre lo brocat carmesí, forrada d’erminis, e hagué deixada la corona, e portava en lo cap un petit bonet de vellut negre ab un fermall que estimaven valer cent cinquanta mília escuts». El detallismo en la pintura de los fastos es moroso, y en lo que se refiere a las comidas a veces hay datos implacables: después de tomar un baño, la princesa Carmesina, criatura de catorce años que debía ser una belleza rubensiana, devora «un parell de perdius ab malvesia de Candia e aprés una dotzena d’ous ab sucre e ab canyella». Hasta aparecen observaciones sobre dietas terapéuticas : la carne de faisán, dice el emperador, es buena para el corazón. Pero sobre todo este vasto material sociológico pesa la misma duda que sobre el contenido histórico de la novela: ¿dónde termina la observación, dónde comienza la invención? El libro muestra un cuerpo macizo en el que no se distingue el miembro natural del postizo, lo tomado de la realidad objetiva y lo fabricado por la imaginación del creador, y precisamente esa perfecta fundición de elementos de filiación diferente, su integración sin cesuras , la apariencia de verdad que la coherencia del todo imprime a cada una de las partes de la novela, es el obstáculo mayor para la utilización científica de sus informaciones . Estas son cuantiosas, pero siempre relativas, porque el poder de persuasión de la novela puede hacer pasar gato por liebre con la mayor facilidad. Y en el gaseoso dominio de los usos y costumbres, el censo de lo cierto y lo falso es mucho más arduo que en el de la historia y la geografía.

¿Una novela erótica? Salvo en el plano sexual, donde la verificación de lo posible y lo imposible resulta más fácil. Y como en Tirant lo Blanc el sexo tiene un papel esencial –lo ha destacado el profesor Frank Pierce en un trabajo muy atinado– tal vez el calificativo que mejor le calce sea el de «novela erótica». En la novela el amor es tan importante como la guerra, e incluso el elemento heroico se halla subordinado al erótico, como lo subraya el emperador de Grecia: «Per cert jamés se féu en lo món negun bon fet d’armes si per amor no es fes». Tirant aspira a que la posteridad lo recuerde como enamorado, no como guerrero, ya que pide que su tumba lleve la siguiente inscripción: «Aquí yace Tirante el Blanco que murió por mucho amar» (su deseo no se cumple). El sexo aparece tardíamente en el libro; es casi invisible en lo que puede considerarse la primera parte de la historia, pero desde que asoma, en el instante en que casualmente toca Tirant los pechos de la bella Agnés al quitarle el relicario, su presencia ya no cesa y va paulatinamente creciendo hasta ocupar el primer plano de la acción durante la estancia de Tirant en la corte de Constantinopla . Pierde ímpetu durante los episodios africanos, pero reaparece con gallardía al final, y, de hecho, cierra la novela, cuando la emperatriz e Hipòlit coronan con un matrimonio sus amores adúlteros y subjetivamente incestuosos. El tratamiento del amor por Martorell no sólo es de una libertad poco frecuente; es sobre todo múltiple, complejo e imparcial. También aquí tiene el lector la sensación de que el suplantador de Dios ha alcanzado su soberbio designio de decirlo todo: desde el amor cortés de ritos matemáticos, lánguidas maneras y barroca retórica, que Tirant y la princesa representan (a ratos), hasta el ayuntamiento sin ceremonias, la pura fiesta del instinto, que celebran la emperatriz e Hipòlit, muchas formas y variedades intermedias aparecen, con su teoría y su práctica, sus desviaciones y sus fantasías. El novelista total es, como Dios, neutral. Martorell no toma partido entre el «amor tímido» y sentimental que Tirant considera el mejor, y el «amor vicioso» que alaba Estefanía y predica la casta Plaerdemavida: presenta ambos y deja que el lector juzgue por sí mismo. Los cuadros amorosos se suceden hasta constituir una verdadera exposición erótica: fiestas sensuales, fetichismo, lesbianismo, adulterios, amagos de violaciones, un incesto simbólico, «voyeurismo», técnicas de alcahuetería, juegos erógenos . Y también: el delicado simbolismo de la pasión, la idealización más refinada del deseo, las proyecciones míticas del amor, sus misterios, sus tormentos y goces secretos, sus impactos físicos, su críptico lenguaje. Es verdad que en el elenco de la novela no figura ninguna prostituta, pero sucede que en Tirant lo Blanc el amor tiene casi siempre implicaciones mercenarias. Los amantes cambian caricias y dinero indiferentemente: un escribano posee a la «honesta señora de Rodas» porque le arroja a las faldas unas joyas y un puñado de monedas, después de la primera noche de amor la emperatriz gratifica a su amante con una joya que vale más de cien mil ducados, la princesa Carmesina distrae dinero del Imperio para regalárselo a Tirant. El culto cristiano a la virginidad está puntillosamente descrito, y asimismo las complicaciones que origina y los sustitutivos que engendra. Los suspiros, sollozos, desmayos y lamentaciones poéticas del amor cortés se entrelazan inseparablemente con crudas exigencias de la carne, y así como un personaje ante el solo recuerdo de su amada cae al suelo de bruces malherido de amor, hay un beso que demora exactamente lo que un hombre en caminar una milla. El sexo contamina la guerra, la política, la moda, y hasta traumatiza la religión: Diafebus besa a Estefanía en la boca tres veces en honor a la Santísima Trinidad. Hay amores a primera vista como el de Tirant por Carmesina, graduales como el del infante Felip por la princesa Ricomana, sin éxito como el de Plaerdemavida por Hipòlit y el de la reina Maragdina por Tirant, fantásticos como el de Espèrcius por la doncella encantada de la isla de Llango, delictuosos como el de la Viuda Reposada por Tirant, y «transferidos» en el sentido psicoanalítico, como el de la emperatriz por Hipòlit. Una «novela erótica», desde luego, pero ¿sólo erótica?

¿Una novela psicológica? También podría ser una «novela psicológica» «avant la lettre», al menos porque en la caracterización de los personajes Martorell emplea sutilezas y matices desconocidos en las narraciones de caballería. En éstas, la riqueza de la acción suele contrastar con la monotonía subjetiva del protagonista, que es exclusiva superficie, como la figura de un tapiz, repetición mecánica de cualidades y defectos abstractos e inmutables. Capaz de empresas descomunales, el héroe caballeresco carece, sin embargo, de dimensión interior, y su psicología suele ser tan compleja como la de su caballo. En Tirant lo Blanc, en cambio, se advierte un afán de profundización en algunos personajes, una voluntad de atravesar su presencia sensible para descubrir el origen, las motivaciones de sus actos en su invisible vida interior. Esta averiguación de la intimidad, esta descripción de la psicología individual no es nunca forzada. El autor no la impone al personaje y al lector a fuerza de adjetivos: las personalidades se van dibujando de manera objetiva y gradual, a través de los comportamientos. Es cierto que un maniqueísmo convencional preside básicamente la acción de la novela: en las guerras, los cristianos encarnan la verdad y la justicia, y los musulmanes la mentira y la injusticia, y por ejemplo los genoveses siempre están en el lado de los malos. Pero este esquematismo se atenúa y la visión es menos rústica cuando la anécdota se aleja del campo de batalla. Por lo pronto, que los cristianos pertenezcan a la facción de la verdad, no significa que individualmente valgan lo mismo: hay entre ellos avaros como el infante Felipm envidiosos, traidores y asesinos como el duque de Macedonia, inescrupulosos y codiciosos como Hipòlit. Y entre los infieles de la «secta mahomética» hay seres generosos y dignos como Escariano y Maragdina (pero infaliblemente se convierten). En las novelas de caballería proliferan los sueños y su función es clarísima : son las puertas de entrada a la maravilla y el milagro. Aquí también hay sueños de esta índole, pero, además, hay dos sueños falsos que son puertas de entrada a la intimidad secreta del protagonista: el que inventa Plaerdemavida sobre las bodas sordas en el castillo de Maleví, y el que la emperatriz se atribuye luego de su noche de amor con Hipòlit . Ambos sueños falsos descubren la raíz, la razón profunda de la singular conducta de ambos personajes frente al sexo. La inhumanidad del personaje de la novela primitiva proviene de su rigidez: son seres previsibles, idénticos a sí mismos. En Tirant lo Blanc algunos personajes evolucionan, cambian de manera de pensar y de actuar, su personalidad aparece no como envoltura de una esencia fatídica, sino como resultado de un proceso. Antes de conocer a Carmesina, Tirant desdeña a las mujeres, las tiene por vanas cotorras («sabuda cosa és que tot l’esforç de les dones és en la llegua», dice) y se burla de los enamorados («Bé son folls tots aquells qui aman»); luego, las diviniza y antepone el amor a todas las cosas. Antes de conocer a Hipòlit, la emperatriz parece haber sido una esposa fiel, y la Viuda Reposada una dueña inmejorable antes de enamorarse de Tirant: esas experiencias las cambiaron. Pero, fuera de cambiar, los personajes también se contradicen y a veces se descubren abismos entre lo que aquellos creen o dicen que son y lo que sus actos muestran que realmente son. Esos conflictos y desajustes de que el personaje es sede, lo enriquecen y lo humanizan, porque aparece en él ese elemento privativo de lo humano que es la ambigüedad. Tirant, por ejemplo, parece en un momento querer dar de sí mismo la imagen de un seductor: «No acostume io de combatre donzelles sinó en cambra secreta, e si és perfumad e algaliada més me plau.» Pura fanfarronería: en realidad es un tímido. Su timidez se disimula con la máscara de la modestia, al principio de la novela, cuando no se atreve a decir al ermitaño que él fue «el mejor de los vencedores» durante el torneo de Inglaterra y cuando se retira avergonzado al comenzar a contar Diafebus sus hazañas a Guillem de Varoic, pero en la corte griega aparece al desnudo en sus vacilaciones y escrúpulos con Carmesina, lo que exaspera a Plaerdemavida, que es partidaria de la osadía y la violencia amorosa. Tirant sabe que en cuestión de amor es un ser inhibido, porque trata de justificar esta limitación personal con una teoría, la defensa intelectual que hace del «amor tímido» ante la infanta Ricomana . Pero, curiosamente, esta timidez que lo maniata cuando ama, desparece y es reemplazada por la mayor audacia cuando se trata de amores ajenos: no sólo es un habilidoso forjador de matrimonios, sino que recurre a la fuerza de sus brazos para ayudar a Felip cuando éste trata de violar a Ricomana. El caso de Plaerdemavida es parecido, y ya Menéndez y Pelayo señaló la contradicción que hay en ella: es el personaje que emplea el lenguaje sexual más atrevido, el que trama y refiere los sucesos eróticos más imaginativos de la novela, pero al mismo tiempo es relativamente casta. Sus juegos con la princesa la muestran como una moderada, inconsciente lesbiana. En todo caso, es innegable que goza viendo, oyendo, fomentando el amor y no practicándolo. Lo que puede significar que ver, oír y fomentar el amor ajeno sea su manera de practicarlo, y un indicio de esto es su reacción la noche que espía las bodas sordas del castillo de Malveí; se inflama tanto, confiesa, que tiene que correr a mojarse. Estefanía es menos ambigua, más consecuente: teoriza favorablemente sobre el «amor vicioso» ante Carmesina y la noche de las bodas sordas pone en práctica sus convicciones. Pero el personaje de mayor complejidad psicológica es, desde luego, la emperatriz, que parece concebida para servir de ejemplo a Freud. Gracias a ella, Tirant lo Blanc llega, si no a incorporar plenamente, por lo menos a insinuar, dentro de su construcción de una realidad total, la existencia del mundo subconsciente. Al principio, su amor con Hipòlit parece un adulterio trivial. Pero pasada la primera noche de amor, la emperatriz describe al emperador un sueño falso en el que hace una curiosa identificación entre su amante y su hijo muerto, una transubstanciación mental. Sus relaciones con Hipòlit le descubren a ella misma (en todo caso al lector) una tendencia incestuosa reprimida que se objetiva gracias a una sustitución. Esta transferencia está destacada durante toda la relación de los amores de la pareja: la emperatriz llama a Hipòlit «mon fill», y un día, ante el emperador, Tirant y las doncellas, toma a aquél de la mano y proclama: «E puic aquell que tant he amat no puc haver... aquest será en lloc d’aquell, e prenc a tu per fill, e tu preu a mi per mare». ¿Se da realmente cuenta la emperatriz de lo que ocurre? Tanto impudor ya no es impudor, sino probablemente ignorancia. Pero Hipòlit sí sabe muy bien lo que pasa, ya que, al morir la emperatriz, calcula «tota vergonya a part posada» que la emperatriz se casará con él por esta sorprendente razón: «car acostumada cosa és de les velles que volen llurs fills per marits esmenar les faltes de llur jovent volent-ne fer aquella penitencia».

Una «novela total». Novela de caballería, fantástica, histórica, militar, social, erótica, psicológica: todas esas cosas a la vez y ninguna de ellas exclusivamente, ni más ni menos que la realidad. Múltiple, admite diferentes y antagónicas lecturas y su naturaleza varía según el punto de vista que se elija para ordenar su caos. Objeto verbal que comunica la misma impresión de pluralidad que lo real, es, como la realidad, objetividad y subjetividad, acto y sueño, razón y maravilla. En esto consiste el «realismo total», la suplantación de Dios. ¿Es menos real lo que los hombres hacen que lo que creen y sueñan? ¿Las visiones, pesadillas y mitos existen menos que los actos? La noción de la realidad de los autores de caballería abraza en una sola mirada varios órdenes de lo humano y en ese sentido su concepto del realismo literario es más ancho, más completo que el de los autores posteriores. Pero hay que reconocer que, a menudo, en sus libros el elemento legendario, mítico e irracional acaba por sumergir y borrar al histórico, objetivo y racional. La originalidad de Martorell reside en que en su novela ocurre lo contrario, la proporción en que están representadas esas dos caras de lo real en Tirant lo Blanc es más bien la inversa. Esta ha llevado a algunos a aplicarle la estrecha definición de realismo literario que excluye de lo real aquello cuya existencia no es racionalmente demostrable. En Tirant lo Blanc la dimensión fantástica de lo real aparece al igual que en el Amadís de Gaula o en el Caballero Cifar, aunque en una dosis mucho menor. Además, en Martorell se advierte un suave escepticismo frente a la credulidad de su época: usa pero no abusa de los milagros, la magia no lo entusiasma en absoluto, sus supersticiones son discretas, los mitos que acepta son literarios. Es un imaginativo irredimible y, al mismo tiempo, un racionalista esforzado. Trata de explicar las infalibles victorias de Tirant por su resistencia física, «que li dura tant com vols», y permite que Tirant caiga herido muchas veces, lo que prueba que es vulnerable, y que tenga accidentes tan banales como caerse de una ventana y de un caballo y que muera de enfermedad, lo que indica que, pese a sus proezas, no es ontológicamente distinto de cualquier hombre vulgar. Diafebus, luego de enumerar a Guillem de Varoic los prodigios que contiene el palacio de la Roca –por ejemplo, una doncella esmaltada en oro que orina vino blanco–, trata de convencerlo de que estas maravillas no son obra «de nigromancia», sino de «artificio». Las explicaciones son poco convincentes, a veces la racionalización de lo fantástico resulta todavía más fantástica. Pero esto no debilita el realismo del libro, sino lo robustece, pues significa que el autor ha logrado inocular a los fantasmas de su mundo una vida propia tan poderosa que no consigue destruirla ni su propia inteligencia. Cada época tiene sus fantasmas, que son tan representativos de ella como sus guerras, su cultura y sus costumbres: en la «novela total» esos elementos vertiginosamente coexisten, como en la realidad. La Edad Media de Tirant lo Blanc, como la Francia de La Comedia Humana, la Rusia de La Guerra y la Paz, el Dublín del Ulises y el condado de Yoknapatawpha de las novelas de Faulkner, ha sido erigida a imagen y semejanza de la realidad. Pero de lo que conocían de la realidad los hombres de una época dada: ese enjambre de verdades y mentiras confundidas, ese cúmulo de observaciones e invenciones tienen fecha y lugar de nacimiento; fueron elaboradas con materiales que el creador recogió en alguna parte y que imaginó en algún momento: en otro lugar y en otro tiempo no hubieran sido los mismos. Es verdad que todo lo existente le sirvió de alimento; pero no lo que todavía no existía. Se valió de todo lo que la inteligencia y la fantasía de los hombres habían descubierto o puesto en la realidad: pero no de lo que los hombres venideros desecharían, agregarían o modificarían. Es en este sentido y sólo en éste que Tirant lo Blanc (la novela en general), además de creación autónoma, es también testimonio fiel de su época. Sus datos históricos pueden estar equivocados como los de La guerra y la paz, sus observaciones sobre la vida social ser exageradas y caricaturales como las de La comedia humana: pero esas equivocaciones, exageraciones y caricaturas son también rasgos distintivos de una época y reflejan tan válidamente como un hecho histórico o un documento social las características de un mundo. Las acciones desmedidas de Tirant lo Blanc, sus personajes inusitados, sus reinos ficticios, delatan una mentalidad: las creencias que estimulaban a los hombres medievales, los tabúes que los frenaban, el alcance de sus conocimientos y la frontera de sus sueños.

Hurtos, plagios, invenciones. Creación de una «realidad total» a imagen y semejanza de la realidad total de su época, Tirant lo Blanc es por lo mismo el producto más cabal de ésta, una representación de su modelo. Martorell utilizó todos los materiales que le ofrecía su tiempo: la vasta realidad fue su cantera al mismo tiempo que su paradigma. Aprovechó hechos históricos, experiencias personales y, desde luego, ajenas, saqueó vidas y muertes pasadas y contemporáneas. También saqueó libros: los críticos han localizado un rosario de plagios que comienzan en la dedicatoria de Tirant lo Blanc (copiada de la de Enrique de Villena en Los doze trabajos de Hércules) y terminan en las páginas finales de la novela (donde el segundo epitafio de Tirant y Carmesina reproduce el de dos personajes del valenciano Johan Roiç de Corella). En una novela, la procedencia de los materiales de creación importa menos que el uso que haga de ellos el autor; todo depende del provecho que les saque, pues en la creación literaria el fin justifica los medios. El novelista crea a partir de algo; el novelista total, ese voraz, crea a partir de todo. Los plagios de Martorell interesan en la medida que constituyen indicios de su ambición totalizadora, de su voluntad de servirse sin exclusiones y sin escrúpulos de toda la realidad como instrumento de trabajo, y en la medida en que muestran sus poderes omnímodos de creador, pues al no aparecer nunca como advenedizos, al estar tan perfectamente asimilados a su mundo verbal, esos hurtos literarios resultan tan necesarios a su ficción como los hurtos que perpetró en la historia, la geografía y los demás dominios de lo real y como sus propias invenciones. Es decir, interesan en la medida que esos plagios confirman su genio.

Una creación desinteresada. Todopoderoso porque se vale de todo para su empresa, omnisciente porque su mirada abarca desde lo más infinitamente pequeño hasta lo más infinitamente grande, ubicuo porque está en lo más recóndito y en lo más expuesto de su mundo, Martorell es también un novelista desinteresado: no pretende demostrar nada, sólo quiere mostrar. Lo que significa que, aunque está en todas partes de esa realidad total que describe, su presencia es (casi) invisible. La ignorancia que reinaba en torno a la novela de caballería hizo posible que se tuviera a Flaubert por el fundador de la noción de objetividad en la creación novelística. En realidad, el solitario de Croisset resucitó, perfeccionó, modernizó algo que se insinuaba ya en las novelas de caballería y que aparece más notoriamente que en otras en Tirant lo Blanc: la ficción como realidad autosuficiente, la desaparición del narrador del mundo de lo narrado. La novela total es una representación de la realidad a condición de ser una creación autónoma, un objeto dotado de vida propia. Si el espectador percibe al apuntador asomando entre bambalinas para dictar sus papeles a los actores la ilusión de la representación se rompe; si el lector divisa al autor interviniendo, actuando vicariamente, agazapado detrás de los personajes, la ficción se derrumba, porque quiere decir que esos seres no son libres y que la libertad del lector tampoco es respetada, que se le quiere hacer cómplice de un contrabando, imponerle ideas y credos que para que le resulten más digeribles vienen disfrazados de fábulas. Flaubert fue el primero en razonar lúcidamente sobre la necesidad de abolir al autor para que la ficción parezca depender sólo de sí misma y comunique al lector la perfecta ilusión de la vida, el primero en buscar conscientemente una técnica narrativa destinada a tal fin: «EL autor debe estar en su obra como Dios en el Universo, presente en todas partes y visible en ninguna parte», escribió a Louise Colet el 9 de diciembre de 1852. Pero cuatro siglos antes Martorell ya intuyó que la autonomía de su ficción era la condición de su existencia, que para que su mundo viviera ante el lector, él debía desterrarse, por lo menos esconderse. La realidad creada por él debía parecer desinteresada. El primer requisito para que un autor sea invisible es que sea imparcial frente a lo que ocurre en el mundo de la ficción. Martorell, ya lo vimos al hablar del amor en la novela, mantiene por lo general una actitud neutral respecto de lo que cuenta. Sus opiniones personales están tan hábilmente incorporadas a la anécdota que es difícil detectarlas. Resulta evidente que a veces un sentimiento de clase es más fuerte en él que la «conciencia profesional», como cuando rompe su estratégica reserva de autor para manifestar su odio a los juristas solidariamente con el Duc de Lencastre, y está claro también que participa del resentimiento de sus compatriotas contra los genoveses, pues además de colocarlos siempre en el bando de los infieles, en contra de la verdad histórica, no vacila en meter la cabeza en la novela para llamarlos «malos cristianos». Pero esas «intromisiones de autor» son escasas, y la mayoría se concentran en la última parte del libro, sobre todo durante los episodios africanos, lo que pudiera significar que la responsabilidad principal de ello incumbe a Martí de Galba. Incluso en el plano religioso, en el que para un autor medieval es muy difícil simular una actitud neutral, Tirant lo Blanc resulta sumamente equilibrada: los infieles tienen tantas ocasiones como los cristianos de exponer sus ideas, y sus discursos, desafíos y cartas de batalla no son nunca caricaturales, o lo son en la medida en que lo son también los de los cristianos. Es verdad que aquéllos pierden más batallas, pero Martorell consigue hacer creer al lector que las cosas ocurren así no por la voluntad del autor, sino por culpa de los propios árabes.
Ahora bien, ser imparcial no es ser indiferente: en el caso de Martorell quiere decir exactamente lo contrario. Si hay algo de lo que podemos estar seguros respecto de él a través de su novela es de su pasión narrativa. El placer de contar que se transparenta en esta selva de historias (y que contagia a los personajes, que no cesan de contarse historias unos a otros) es otro de los motivos de la relativa invisibilidad de Martorell, otra clave de su éxito en la creación de una realidad sino hilos, no empañada por la presencia intrusa del autor. Ávido de contar, no tiene tiempo para opinar; al abandonarse al placer de narrar, se extravía en la selva que su pluma va creando hasta desaparecer en ella, y sólo lo divisamos de cuando en cuando (por ejemplo, cuando interviene en primera persona para indicar que «deixe de recitar per no tenir prolixitat» las cosas que hablaron el Mestre de Rodas, el Rei, Felip y Tirant), reapareciendo un instante en medio de un claro, perdiéndose de nuevo en la maraña.

 

2. UNA REALIDAD «DISTINTA»
 
Pero además de parecernos soberana, emancipada de su creador, la realidad de Tirant lo Blanc nos convence de que está viva; refleja la realidad que le sirvió de modelo no como un cuadro, sino como un espectáculo, es una representación viviente. El poder de persuasión de un creador está en relación directa con su poder de convicción, su capacidad de convencer depende de su capacidad de creer. Martorell, este imparcial, cree ciegamente en lo que cuenta (en el peor de los casos hace creer que cree, pero aquí importa lo mismo). ¿Cómo ha conseguido transmitir esa fe que da movimiento, vibración, imprevisibilidad, espontaneidad, a ese mundo verbal liberado de él, en qué forma ha dotado a esa propia realidad de palabras de un poder de persuasión propio? ¿Por qué goza su ficción de vida autónoma? Porque es diferente de su modelo, porque se ha alejado de aquello que representa hasta convertirse en algo distinto. En Tirant lo Blanc se ve admirablemente esa relación dialéctica entre literatura y realidad, que exige de la ficción un distanciamiento de aquello que expresa para expresarlo vívidamente. La condición de la fidelidad en este caso es la traición. Porque la representación de la realidad total que puede dar una novela es ilusoria, un espejismo: cualitativamente idéntica, es cuantitativamente una ínfima partícula imperceptible confrontada al infinito vértigo que la inspira. Da la impresión de ser un caos tan vasto como el real, pero no es ese caos; representa la realidad porque tomó de ella todos los átomos que componen su ser, pero no es esa realidad. Su diferencia es su originalidad. Ya hemos visto cómo Martorell recogió todos los materiales para su obra de la realidad total de su tiempo; veamos ahora cómo los seleccionó, combinó y adulteró para crear una realidad total única, original.

Única, original: provista de unas leyes, unas maneras, unos significados, una coherencia y un orden que le son propios. ¿Cuáles son las características más sobresalientes de esta realidad «distinta»? En el mundo de Tirant lo Blanc es natural que un león haga de mensajero y lleve entre sus colmillos una carta de batalla al rey, y que haya muchachas tan blancas que se ve pasar el vino por su garganta, como la infanta de Francia. Un vistazo en la penumbra basta a un hombre para saber que las dueñas y doncellas que están en el aposento son ciento setenta, ni una más ni una menos; un caballero puede lidiar solemnemente con un perro, pero jamás con un plebeyo; no es sorprendente que la estatura de alguien (Tomás de Muntalbá) sea tal que un ser normal como Tirant le llegue a la cintura. Un temperamento sentimental y sanguíneo es el más común: los guerreros lloran como criaturas y se desmayan de amor, o los arrebatan cóleras que les «revientan la hiel» y los matan, como a Kirieleison de Muntalbá y al Duc d’Andria. Aquí pasa el tiempo pero los seres no parecen envejecer ni perder su lucidez ni su fuerza, y aunque beben y se reproducen, los hombres aparentemente nunca se embriagan ni crece el vientre de las madres, porque ni la embarazada ni el borracho aparecen jamás. Se vive para gozar y se goza matando, adornándose y fornicando, en este orden de importancia. Los hombres gozan tanto o más que las mujeres adornándose; violentos en el campo del honor, impetuosos en las alcobas, son también unas damiselas de una coquetería aterciopelada que aman los trapos, las joyas y los afeites casi tanto como la matanza. Pero, por encima de todo, aman los ritos, el ceremonial: la forma justifica o invalida su mundo, ella da sentido a los actos. Antes de un duelo, Tirant simula proponer a su adversario «pau, amor e bona amistad» y hace eso «per guanyar a nostre Senyor de sa part»; como Tirant vence y Dios conoce las intenciones ocultas bajo las palabras, cabe entender que aquí hasta la divinidad se interesa exclusivamente por las apariencias. El señor de Agramunt ha jurado que todos los infieles de la ciudad de Montágata «pasarán bajo su espalda», pero éstos se convierten al cristianismo gracias al ingenio de Plaerdemavida: ¿qué hará para cumplir su juramento sin volverse un genocida de cristianos? Él y Tirant sostendrán en alto la espada y los habitantes de Montágata desfilarán bajo el arma: la promesa queda así (formalmente) cumplida. Al llegar a Grecia Tirant estima impropio que «la filla qui es succeïdora en l’Imperi sea nomenada Infanta» y pide al emperador que en adelante se la llame princesa: el cambio de apelativo es en realidad un cambio del ser. En este mundo ritual no es el contenido el que determina la forma, sino ésta la que crea el contenido. Por eso la condesa golpea al niño recién nacido para que llore por la partida de su padre, Guillem de Varoic; no importa que la criatura no sienta tristeza alguna: su llanto es la tristeza. Por eso todas las doncellas que aparecen son «las más bellas del mundo», por eso la emperatriz es llamada incluso en sus noches adúlteras «señora virtuosa», por eso a cada momento los ojos de los personajes «destilan vivas lágrimas». Las palabras no nos dicen a nosotros lo que quieren decir en ese mundo. Allá ser doncella es ser siempre la más bella del mundo, y si se es señora se es fatalmente virtuosa, se haga lo que se haga, y la única manera posible de emocionarse es destilando vivas lágrimas por los ojos. Si los personajes hablan tanto, si los adversarios se eternizan cambiando desafíos escritos y orales antes de pasar a la acción (como le ocurrió en vida a Martorell) y los enamorados postergan la consumación física del amor con interminables discursos, es porque, en esta realidad formal, el lenguaje es una fuente inagotable de felicidad, el instrumento primordial del rito, la materia con que se fabrican las fórmulas: él embellece o afea los actos, él funda los sentimientos. También la religión importa por razones estéticas y hedonistas; suministra procesiones, misas, acciones de gracias, bautizos, conversiones: multitud de ceremonias, multitud de goces. Uno de los oficios más dignos de este mundo es la alcahuetería. La alcahueta principal de la novela es la joven, bella, inteligente Plaerdemavida, amada por todos los que la rodean; pero también son alcahuetas en algún momento todos los personajes importantes. Tirant, por ejemplo, practica la tercería en grados diversos con Felip y Ricomana, Escariano y Maragdina, Justa y Melquisedec, Plaerdemavida y el señor de Agramunt, y Diafebus u Estefanía colaboran con Plaerdemavida en facilitar la conquista de Carmesina por Tirant. ¿Por qué es un oficio tan practicado la alcahuetería? Porque es una forma de estrategia y de este modo se parece a la guerra, la diversión principal de este mundo: Tirant forja el matrimonio del avaro Felip con la infanta Ricomana mediante astucias y emboscadas semejantes a las que emplea para derrotar a sus enemigos. Casar y guerrear son para él una manera de gozar.

 
 
3. LA ESTRATEGIA NARRATIVA
 
Seleccionar dentro de los materiales de la realidad aquellos que serán la materia prima de la realidad que creará con palabras, acentuar y opacar las propiedades de los materiales usurpados y combinarlos de una manera singular para que esa realidad verbal resulte original, única, es el aspecto irracional de la creación de una novela, una operación condicionada por las obsesiones del novelista, el trabajo que realizan sus demonios personales. Hacer brotar la vida en el material seleccionado y preparado por los fantasmas de su vida interior es, en cambio, el aspecto racional de la creación, lo que depende únicamente de la inteligencia, la terquedad y la paciencia del novelista (estos dos aspectos de la creación no son, desde luego, separables en la práctica). La vida brota en la ficción gracias a una distribución, a un orden, a una manera de presentación de esa materia prima: es lo que se llama la «técnica» de un novelista, lo que el vocabulario de moda denomina la «estructura» de una novela. Si en Martorell se encuentra ya formulada la ambición totalizadora del suplantador de Dios, esa concepción de la novela total que ha originado las más osadas creaciones novelísticas, desde el punto de vista de su construcción, Tirant lo Blanc es todavía más actual, porque los procedimientos y métodos de organización de la materia narrativa de Martorell anuncian casi toda la estrategia de la novela moderna.
 
Los cráteres activos. A diferencia con lo que ocurre en un poema plenamente logrado, que su contenido emocional y sus tensiones internas (sus vivencias) se hallan parejamente distribuidas desde su iniciación hasta su fin, las corrientes anímicas de una novela (sus vivencias) siguen una línea fluctuante, desigual, debido a los irremediables «tiempos muertos», aquellos episodios indispensables, pero que tienen un valor puramente relacional, porque carecen de vida propia y sólo sirven para esclarecer o emparentar a los episodios esenciales, que sí la tienen. Estos últimos son los «cráteres activos» de una novela, aquellos puntos donde se registra una fuerte concentración de vivencias. Focos ígneos, derraman un flujo de energía hacia los episodios futuros y anteriores, impregnándolos de vitalidad cuando no la tienen, entonándolos cuando sus vivencias son débiles. Ninguna novela mantiene una misma sostenida vivencia de principio a fin: su grandeza consiste en la existencia de un mayor número de «cráteres activos» en el espacio narrativo, o si no, en la intensidad de sus núcleos de energía.
 
Episodios a imagen y semejanza de la novela. En Tirant lo Blanc, la formidable pretensión del conjunto de la obra –imponerse como una realidad total única que a la vez es representación de la realidad total, a la que refleja ilusoriamente en sus enormidades y minucias y a todos sus niveles– tiene su réplica o equivalencia en las partes esenciales que la componen. Novela concebida a imagen y semejanza de la realidad, sus «cráteres activos» están concebidos a imagen y semejanza de la novela. El emblema de su construcción podría ser un gran círculo que hospeda sucesivos círculos concéntricos, o, tal vez, una espiral. Cada «cráter activo» es una imagen reducida de la complejidad y multiplicidad del todo, porque cada episodio esencial es una pluralidad que representa un fragmento de realidad total, con sus contradicciones, ambigüedades y varios niveles, tan eficazmente como el todo a la realidad total. En dos de los episodios esenciales de Tirant lo Blanc puede observarse el funcionamiento de los procedimientos técnicos de Martorell que me parecen decisivos en su novela: aparición de Carmesina y enamoramiento de Tirant y las bodas sordas. Estos dos episodios no son, naturalmente, los únicos cráteres activos del libro, pero pueden servir de indicio suficiente para descubrir el mecanismo que mueve al conjunto, porque en ambos esos procedimientos operan de la manera más eficiente y porque en ellos se aprecia más llamativamente que en otros la seguridad, la sutileza y la pericia con que Martorell organiza su materia narrativa para que brote en ella la vida. Tienen en ese sentido un valor ejemplar en relación con los demás. Conviene señalar, de paso, que la división real de la novela en episodios esenciales y relacionales, en cráteres activos y tiempos muertos, no corresponde a la división en capítulos con que fue editada. ¿Fue Martorell el que impuso esa división en capítulos caprichosa y a veces disparatada, o fue Martí de Galba o fue el editor?
 
Aparición de Carmesina y enamoramiento de Tirant: la muda o salto cualitativo y los vasos comunicantes. Este episodio se inicia al final del capítulo CXVI («que un matí se trobaren davant la ciutat de Constantinoble») y termina con el primer párrafo del CXIX («...porem donar remei a la vostra novella dolor»). Su materia es la siguiente: recién llegado a Constantinopla, Tirant es recibido solemnemente por el emperador, que lo nombra capitán imperial y lo lleva al palacio donde la emperatriz y la infanta Carmesina guardan luto estricto por la muerte del príncipe heredero. Tirant ve a Carmesina y se enamora de ella, luego ordena que se levante el duelo y después se retira a su posada herido de amor. Allí lo encuentra su primo y compañero de armas Diafebus, a quien confiesa su pasión y quien lo consuela y anima. Esta materia está descompuesta en la narración en planos cualitativamente distintos que se cruzan y descruzan hasta constituir una perspectiva múltiple y contradictoria, cambiante, alternativamente vertical y horizontal, poliédrica, que agota (parece agotar) todas las direcciones, secretos y sentidos de lo narrado. A lo largo del episodio el eje de la narración rota imperceptiblemente por cuatro comarcas de lo real, lleva y trae al lector por cuatro estratos u órdenes de realidad, de modo que ese discreto, pero constante trajín, le permita atrapar ese fragmento de realidad en su complejidad y diversidad: en su totalidad. La narración ha integrado en una indiferenciable fluencia, en una unidad, cuatro planos, cuatro dimensiones de lo real:
 
a) Un nivel retórico, que puede llamarse también general, abstracto o filosófico, y que asoma en los momentos impersonales del episodio, cuando la narración es pura voz. Lo componen los discursos: el del emperador celebrando la llegada de Tirant, el de Tirant agradeciendo su nombramiento de capitán de las armas y de la justicia, el de Tirant en el palacio sobre las razones que tienen deprimida a la población del Imperio y el de Diafebus exhortando a Tirant a vencer el abatimiento en que lo ha sumido el amor. En ninguno de estos momentos hay narración de hechos; la acción ha sido reemplazada por consideraciones que adoptan siempre el carácter más general y convencional: con el pretexto de dar la bienvenida a Tirant, el emperador discurre sobre la nobleza del caballero que acuda en socorro de quien necesita de su brazo; al urgir a la familia imperial a abandonar el luto para animar a la población, Tirant reflexiona, en realidad, sobre la unión visceral que existe entre el monarca y sus súbditos y sobre los deberes de aquél para con éstos, y consolar a Tirant es el subterfugio que permite a Diafebus glosar a Aristóteles y hablar sobre la fatalidad del amor y las tácticas del varón en la guerra amorosa. Aquí los personajes no dialogan, en cierto modo ni siquiera hablan: recitan. No son personajes: sólo voces, en verdad una sola voz. No expresan opiniones personales; mientras pronuncian esos discursos se desindividualizan, adoptan una postura, un registro sonoro común en el que se disuelve su personalidad y adquieren otra, general y ruidosa, que los indiferencia y desvanece como individuos. Sus discursos son canjeables, partes de un solo largo, desmembrado, salpicado discurso, y en el instante de decir la parte que les toca, todos los personajes son uno, es decir ninguno, es decir todos: son la época, el momento histórico que viven, el mundo que los alberga. Y esa voz sin matices que habla a través de ellos, que por momentos los convierte en ventrílocuos, dice lo que siente, piensa, cree la comunidad: esta abstracción populosa es la que opina, dogmatiza, pontifica a través de la voz. La misma voz que, a lo largo de la novela, dicta las alambicadas frases de las cartas de batalla y de los desafíos orales, la que arma los artificiosos razonamientos que se emiten durante las ceremonias, la que fabrica las enredadas fórmulas de la vida cortés, la que se explaya sobre asuntos religiosos y cuenta la historia y explica los símbolos de la caballería. Es la ideología oficial de un mundo, las convenciones religiosas, culturales, sociales y morales que la sociedad ha entronizado y legitimado (y que no son necesariamente en la práctica las convicciones de los individuos de esa sociedad, como la novela lo muestra, al describir conductas que contradicen las ideas que dicen profesar los personajes), la superestructura espiritual lo que se expresa en este nivel retórico en el que se sitúa por momentos la novela. Es el nivel más fácilmente perceptible, porque se encarna casi siempre en formas dadas, como el discurso o el documento, y además porque cuando llega a él el lenguaje adquiere características muy precisas: estiramiento, erudición, inmovilidad, frondosidad, chatura conceptual. Siempre que es proyectada a ese nivel, la acción de la novela se generaliza y descarna, se vacía de sangre y de emoción, la recorre un frío glacial que, por un momento –hasta que se produce la muda o salto cualitativo a otro plano de realidad–, debilita hasta casi anularlo su poder de persuasión y amenaza con helar a los personajes. Pero que el nivel retórico sea el menos vital, el más mecánico de los niveles de realidad entre los que se mueve la narración, no significa que sea el menos real: esa pura emisión de conceptos convencionales es el telón de fonda contra el cual se dibujan las individualidades, el que permite establecer diferencias entre los personajes, el factor gracias al cual es posible medir, por contraste o parecido con los modelos ideales instituidos por la sociedad, la conducta personal: el grado de rebeldía o conformismo de cada cual, la manera como administra cada uno el margen de libertad que le dejan esas coordenadas entre las que se mueve. En este episodio, el contraste entre el nivel retórico y los otros es más fuerte, por la impetuosa carga emocional que contienen estos últimos. Ese contraste es revelador: exhibe el desajuste que hay entre la teoría y la práctica, entre los fetiches y los hombres en la sociedad de Tirant.
 
b) Un nivel objetivo, que se manifiesta en los momentos en que la narración describe la realidad como pura exterioridad. Los personajes se convierten en ojos y oídos, el relato en fotografía y grabadora, el mundo se reduce a lo visual y lo auditivo. Este nivel asoma cuando Tirant, guiado por el emperador, entra a la cámara de la emperatriz, que «era mol escura sens que ni hi havia llum ni claredat neguna». Se oyen unas voces (distintas de la voz, diferenciables entre sí): la del emperador, la desmayada voz de la emperatriz, la de Tirant pidiendo una «antorxa encesa». Al igual que Tirant, el lector flota un momento sin rumbo entre los ruidos humanos que brotan en la oscuridad, pero luego, en un largo párrafo de una objetividad implacable, es instalada en los ojos de Tirant y con éste, al chisporreteo de la antorcha, «véu un papalló tot negre... véu una senyora vestida tota de drap gros... véu un llit (donde la infanta) estava gitada... ab brial de setí negre...», y al pie de su cama «véu estar cent setanta dones e donzelles». La precisión numérica final no sólo indica la facultad de Tirant de averiguar con una simple ojeada el número exacto de personas que componen una multitud; sobre todo, subraya la voluntad de objetividad que anima en este momento al narrador. El lector se entera de lo que se ve y se oye en el cuarto, nada más; ignora los pensamientos y los sentimientos que inspiran a Tirant las imágenes y las voces que percibe. En este momento (y en todos los momentos en que se sitúa en el nivel objetivo) la novela es realidad sensorial compacta, mundo conformado por objetos y seres que son sólo forma, color, gesto, tamaño. Luego el eje de la narración se aparta de Tirant y el lector ve, de lejos, que aquél hace una reverencia a la infanta, que le besa la mano, que abre las ventanas de la cámara. Y en ese instante la narración cambia sutilmente de nivel, el lector es precipitador a través de esa superficie que era el mundo a una dimensión íntima, no conformada por actos, sino por sensaciones, sentimientos y emociones.
 
c) Un nivel subjetivo. Al abrirse las ventanas «aparegué a totes les dames que fossen eixides de gran captivitat por ço com havia molts dies que eren posades en tenebres per la mort del fill de l’Emperador.» Una frase como un breve fogonazo ha provocado un cambio cualitativo en la realidad, ésta ha mudado de naturaleza, ha saltado a una dimensión hasta entonces oculta. Pero inmediatamente después de esta frase la narración regresa al nivel retórico, en un nuevo salto o muda, y el lector oye a Tirant, convertido en la voz impersonal, razonar sobre la tristeza del pueblo y aconsejar a la familia imperial que cese el duelo, y la voz pasa entonces por unos segundos a la boca del Emperador para decir que estima bueno el consejo. Entonces, nuevamente, tiene lugar otro salto o muda, la narración cambia una vez más de nivel, regresa a esa dimensión subjetiva que había aparecido y desaparecido y ahora reaparece: «Dient l’Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d’altra part contemplaven la gran bellesa de Carmesina.» Tirant era un oído y una mirada indivisibles al entrar a la cámara, luego una voz que se confundía con las convenciones de su tiempo, ahora es dos coses a la vez: una oreja atenta al emperador, unos ojos que espían a la infanta. Ha ocurrido en él una duplicidad, un desgarramiento, y por esa resquebrajadura de su ser, que hasta ese instante era sólo presencia física, acto, sentidos y vehículo de la voz, porque sólo estaba descrito en los niveles retórico y objetivo, el lector va a irrumpir en su mundo interior y va a descubrir si vida afectiva. Orejas pendientes del emperador, ojos pendientes de los pechos desnudos de Carmesina, Tirant es dos: uno para el emperador, otro para el lector. Hasta entonces, lo que Tirant hacía, oía, veía y decía era advertido por el lector y también por el emperador y la demás gente que se halla en la cámara del palacio. A partir de ahora, ya no: algo sucede en Tirant que permanece escondido para todos los presentes, que sólo el privilegiado lector comparte con él; algo que no se puede oír ni ver, que pertenece a un estrato impalpable de lo real: lo que Tirant siente. La subjetividad se ha instalado en este mundo, la realidad ha crecido. Los hombres ya no sólo son acto, percepción y ventriloquía; ahora son también asiento de procesos misteriosos que los abruman o exaltan, víctimas de fuerzas incontrolables que los hacen gozar o sufrir. Procesos subjetivos que sólo se pueden expresar subjetivamente: los pechos de Carmesina son «dues pomes del paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació».
 
d) Un nivel simbólico o mítico. Luego de describir alegóricamente el intempestivo, fatídico enamoramiento de Tirant y de indicar que se ha levantado el duelo, la narración traslada al lector, junto con el emperador, la emperatriz, Carmesina y Tirant a otra habitación del palacio, y este cambio de lugar es importantísimo, porque implica una nueva muda o salto cualitativo, esta vez a un nuevo plano de realidad. ¿Qué tiene de particular esta habitación? No que esté «molt ben emparamentada», sino que está «tota a l’entorn hestoriada de les següents amors: de Floris e de Blanxes-flors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e d’Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancalot, e de molts altres». Esos enamorados mitológicos, esas parejas arquetípicas de la literatura medieval, están en las paredes de la habitación como elementos decorativos, pero en la narración cumplen otra función: son símbolos premonitorios. Tirant acaba de enamorarse de Carmesina; no es casual que un momento después él y la infanta se hallen rodeados de las imágenes de esas parejas que encarnan ante la mente medieval la pasión inefable, la idea misma del amor. Esa breve frase está llena de sobrentendidos proféticos, de contraseñas mágicas, y su mensaje oculto es el siguiente: el amor que acaba de nacer está llamado a inscribirse también, como esos amores pintados en las paredes, en el mundo eterno del mito y la leyenda, a perdurar fuera del tiempo, a convertirse a su vez en símbolo. Ha aparecido así la dimensión simbólica o mítica de lo real, que ya se había hecho visible en la novela antes, cuando el ermitaño Guillem de Varoic evocó a los «valentíssim cavallers, los quals foren Lancelot del Llac, Galvany, Boors e Perceval, e sobre todo Galeàs, qui per virtut de cavalleria e per sa virginitat fon mereixedor de conquistar lo Sant Greal» y con los episodios de la Roca, y que más tarde volverá a instalarse en la novela con la llegada de Morgana y la aparición del Rey Artús en la corte de Bizancio, y con la aventura del caballero Espèrcius en la isla del Llango. Ahora la realidad no sólo está hecha de convenciones (nivel retórico), de acciones (nivel objetivo), de sentimientos (nivel subjetivo), sino también de un nivel intemporal (simbólico o mítico), al que ciertas acciones y sentimientos se elevan por su cualidad inusitada y grandiosa para durar eternamente en las mentes, los corazones y las creencias de los hombres.
Así, la realidad ha ido extendiéndose a lo largo del episodio, descubriendo los diversos planos que la componen, y éstos, al cruzarse y descruzarse mediante mudas o saltos, han ido modificándose, enriqueciéndose mutuamente, porque las tensiones y cualidades propias de cada uno circulaban por los otros como el líquido por un sistema de vasos comunicantes. Porque lo que sucede en cada uno de estos planos sólo es plenamente inteligible desde la perspectiva de los otros planos, y esta interacción dinámica que encadena a convenciones, actos, sentimientos y símbolos hace de ellos elementos de un todo inseparable: de su alianza surge la vida. La maestría técnica de Martorell restituye en el momento de la narración esa perfecta unidad de la diversidad, esa diversidad de la unidad que caracteriza lo real, gracias al empleo simultáneo de los dos procedimientos: la muda o salto cualitativo, que separa, aparta, distingue en la realidad los diferentes planos que la componen, y los vasos comunicantes, que unifica, reúne, integra los elementos de una sola fluencia: de esa doble operación brota la vivencia como la chispa del frote de dos piedras. La narración pasa de un nivel a otro de una manera que sólo registra la lectura calculadora, desconfiada y cirujana del crítico; pero en la lectura desprevenida, desinteresada e inocente del lector, esas idas y venidas no se advierten. Se advierten, sí, las consecuencias de esos tránsitos: el movimiento, la ambigüedad, la profundidad, la animación de que dota al episodio esa perspectiva móvil. Las mudas o saltos generan átomos de energía que los vasos comunicantes distribuyen por los diversos planos, y al chocar entre sí y fundirse en unidades de energía cada vez mayor que siguen desplazándose al compás de esta perspectiva itinerante, estos átomos desatan el incendio generalizado que imprime a ese fragmento de realidad esa cálida fluencia interior que se llama la vida. Los cambios de perspectiva obedecen a una estricta necesidad, están graduados de tal modo que resultan siempre iluminadores, reveladores, porque aportan un elemento nuevo o introducen una modificación indispensables a la comprensión total de la realidad descrita. Eso da coherencia al relato, verosimilitud a lo narrado, precisión y transparencia a la dicción.
El procedimiento de la muda o salto cualitativo es frecuente en la novela de caballería, donde la realidad pasa constantemente de un nivel racional a un nivel irracional, de un plano histórico a un plano maravilloso, pero en ninguna obra caballeresca es utilizado con la eficacia que en Tirant lo Blanc. Alterar imperceptiblemente la naturaleza de una realidad, someter a mudas silenciosas una situación, reemplazando su contenido inicial por otro distinto sin que la apariencia exterior del relato registre la sustitución o la registre cuando el lector está ya empapado por la nueva materia, desarmado, sin fuerzas para rechazar esa distinta dimensión de lo real que le ha sido comunicada sin anuncio, es la estratagema más empleada por los autores del género fantástico, el recurso gracias al cual el lector acepta el destino de pesadilla de los personajes de Kafka, cree que el hombrecillo de Cortázar que visita el Jardín des Plantes acaba por convertirse en una bestiecilla acuática, admite que el mareo singular del héroe sórdido de Céline que cruza el Canal de la Mancha se propague y se transforme en un gran vómito universal en el que la humanidad entera parece arrojar las entrañas. En Martorell esta organización de la materia narrativa tiene ya la flexibilidad, la funcionalidad que tendrá más tarde en manos de los maestros de lo insólito, que harán de la muda o salto cualitativo el procedimiento básico para conseguir el asentimiento del lector hacia sus alucinadas criaturas y sus macabras visiones.
En cuanto al principio de los vasos comunicantes, aplicada a la ficción, ha llegado a ser tan corriente en la narración moderna, a identificarse tanto con la técnica de la novela, desde que Flaubert lo empleó en el célebre capítulo de «Los comicios agrícolas» de Madame Bovary, narrando simultáneamente el diálogo amoroso de una pareja y la farsa electoral que ambos observan al pie del balcón donde se hallan, hasta su utilización por Faulkner, que llegó a montar toda una novela sobre este procedimiento –The wild palms, donde las historias entrelazadas e independientes de la pareja adúltera y del presidiario se convierten, por obra de la construcción, en el anverso y reverso de una sola misteriosa historia–, que la crítica olvida con frecuencia señalar que ya aparece en la novela clásica. Asociar, dentro de una unidad narrativa, episodios que ocurren en tiempo o/y espacio diferentes, o que son de naturaleza distinta, de modo que las tensiones y emociones particulares a cada episodio pasen de uno a otro, iluminándose, esclareciéndose mutuamente, para que de estas mezclas brote la vivencia, es uno de los recursos que ya utilizó Martorell.
 
Las bodas sordas y el sueño de Plaerdemavida: la caja china y los vasos comunicantes. Las bodas sordas que celebran Tirant y Carmesina, Diafebus y Estefanía en un aposento del castillo de Malveí, espiados por Plaerdemavida (el episodio comienza a la mitad del capítulo CLXII, «Com fon nit e l’hora fon disposta...», y termina a la mitad del CLXIII, «Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia»), constituye uno de los episodios más logrados de la novela, por la riqueza de su materia, su lujosa, alborozada sensualidad, su libertad moral, y por la sabiduría de su composición. Una imaginación osada se alía aquí a un dominio excepcional de la técnica narrativa. Martorell cruza los planos temporales, modifica el punto de vista de la narración, combina los elementos eróticos, sentimentales, humorísticos y psicológicos con una inteligencia sin falla para sacar el máximo provecho de los contenidos anímicos de la materia utilizada.
Es preciso desmontar y armar el episodio para comprobar la habilidad con que está concebida su estructura. La materia es la siguiente: Carmesina y Estefanía introducen a Tirant y a Diafebus en un cuarto del castillo cuando la demás gente está dormida. Allí, sin saber que Plaerdemavida las espía por el ojo de la cerradura, las dos parejas pasan la noche entregadas a juegos amorosos, anodinos en el caso de Tirant y Carmesina, definitivos en el de Diafebus y Estefanía. Al amanecer, los amantes se separan y, horas después, Plaerdemavida revela a Carmesina y Estefanía que ha sido testigo ocular de las bodas sordas.
El orden cronológico real de los sucesos es: 1) Introducción de Tirant y Diafebus en el aposento (pasado); 2)Juegos amorosos (presente), y 3) Revelación de Plaerdemavida (futuro). Ahora bien, en la novela el episodio está referido de manera discontinua, según un ordenamiento temporal distinto del real. La narración relata los preliminares, la decisión de Carmesina y Estefanía de introducir a Tirant y Diafebus en el aposento para decidir «quin remei porien pendre en llurs passions», explica como Plaerdemavida, viendo que la princesa no se quiere acostar y sintiéndola luego perfumada, sospecha que «s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes», y simula dormir, y cómo Estefanía, cuando cree que todas las doncellas están dormidas, hace entrar a los dos amantes sigilosamente. El relato prosigue, hasta ahora dentro del orden real de los sucesos, refiriendo el deslumbramiento de Tirant al divisar a la princesa bellamente ataviada, y cómo aquél cae de rodillas a sus pies y les besa las manos. Y aquí, bruscamente, se produce una ruptura temporal: «E passaren entre ells moltes amoroses raons. Com los paregué hora de poderse’n anar prengueren llur comiat, e tornaren-se’n en la llur cambra.» El relato salta al futuro, dejando el abismo silenciado del presente una ambigua y sabia interrogación: «¿qui pogué dormir aquella nit, uns per amor, altres per dolor?» Martorell no olvida al lector: esta distorsión temporal está destinada a crear una expectativa, una ansiedad, un apetito, a interesar más profundamente en el relato al que lee, estimulando su imaginación y excitando su impaciencia. Luego la narración lleva al lector a la mañana siguiente. Plaerdemavida se levanta, entra al aposento de la princesa y halla a Estefanía «asseita en terra, e les mans no li volien ajudar a lligar lo capell: tan estava de bona gana tot plena de lleixau-me estar». He aquí un nuevo aguijón en el espíritu del lector, una nueva ambigüedad para azuzar su curiosidad y su malicia: ¿qué ha ocurrido, por qué ese voluptuoso abandono de Estefanía? Plaerdemavida demora todavía un rato el instante de la confidencia, bromea con suave perversidad, ¿qué siente Estefanía?, ¿por qué ese semblante?, ¿y si fuera a morirse?, ¿no le duelen los talones? Ya que Plaerdemavida ha oído decir a los médicos que a «nosaltres, dones, la primera dolor nos ve en les ungles, aprés al peus, puja als genolls e a les cuixes, e a vegades entre en lo secret, e aquí dóna gran turmen e d’aquí se’n puja al cap, torba lo cervell, e d’aquí s’engendra lo mal de caure.» Alusiones, indirectas que van enardeciendo la atmósfera, impregnándola de un vaho excitante y malsano, de relentes pecaminosos. Y, por fin, Plaerdemavida, valiéndose de un ardid, revela a las dos mujeres que ha sido testigo de lo ocurrido la noche anterior. Ha tenido un sueño, dice, y en él vio venir a Estefanía con un «estadal encès» e introducir a Tirant y a Diafebus en el aposento. He aquí la segunda ruptura temporal. El relato retrocede del futuro al presente, los juegos amorosos son revelados al lector a través del supuesto sueño que Plaerdemavida refiere a las dos princesas. Así, pues, la distribución de la materia es: 1) Introducción de Tirant y Diafebus (pasado); 2) Revelación de Plaerdemavida (futuro), y 3) Juegos amorosos (presente).
A esta primera complejidad en la construcción se añade otra: el cambio del punto de vista, la modificación del nivel de la narración. Todos los preliminares y lo que sigue a los juegos amorosos está contado por el narrador, corresponde al plano objetivo de la realidad, en tanto que el núcleo del episodio, los incidentes en el aposento –las caricias que cambian las parejas, las infructuosas tentativas de Tirant para poseer a Carmesina, el doloroso desfloramiento de Estefanía– no son contadas por el autor al lector, sino por un personaje, Plaerdemavida, a otros personajes de la novela, Carmesina y Estefanía. La narración se ha trasladado al plano subjetivo de la realidad. Entre el lector y la materia narrativa ha surgido un intermediario: el plano objetivo desaparece, se cruza un plano subjetivo a través del cual pasa la materia antes de llegar al lector. En ese tránsito, como es lógico, la materia sufre modificaciones, se carga de elementos emocionales que no le son propios, que pertenecen al intermediario. Esta mezcla sutil es otro de los recursos más viejos de la novela y podría llamarse de «la caja china». Así como en esas cajas que, al abrirlas, aparece una caja más pequeña que a su vez contiene otra, etc., en las ficciones construidas según el sistema de la caja china, un episodio contiene a otro y a veces éste a otro, etc. Las mil y una noches son un ejemplo mayor de utilización de este procedimiento –Scherezada cuenta al sultán el cuento del mercader ciego en el que el derviche cuenta a otros personajes el cuento de en el que, etc.–, y es significativo que Martí de Riquer haya descubierto que el cuento del filósofo de Calabria, narrado en el capítulo CX de Tirant lo Blanc, es muy parecido al relato de la noche 459 de Las mil y una noches. Martorell se vale del procedimiento de la caja china varias veces: las proezas de Tirant a lo largo del año y un día que duran las fiestas en la corte de Inglaterra son reveladas al lector a través del relato que hace Diafebus al Comte de Varoic; la captura de Rodas por los genoveses es narrada a través de la relación que de ese episodio hacen a Tirant y al duque de Bretaña dos caballeros de la corte del rey de Francia; la aventura del mercader Gaudebí es contada a través de una historia que cuenta Tirant a la Viuda Reposada. En el episodio de las bodas sordas el empleo de este recurso es más perfecto que en los otros, y más complejo, porque se combina con el empleo simultáneo de la muda o salto temporal: cruce de planos temporales (pasado-futuro-presente) y cambio de nivel de realidad (objetivo-objetivo-subjetivo).
Si el empleo del primer procedimiento tiene como finalidad manipular el ánimo del lector, prepararlo psicológicamente, sorprendiéndolo, intrigándolo, impacientándolo (esos trastornos anímicos del lector se vuelcan en la ficción, la materia narrativa se alimenta de esas emociones, extrae de ellas su propia vivencia) para el momento culminante del episodio, el segundo –la presencia del intermediario– tiene por objeto en este caso atemperar la crudeza de la materia, que, entregada directa y brutalmente a la experiencia del lector, podría provocar en éste un movimiento de rechazo, de incredulidad frente a lo que ocurre en la ficción: se rompería el asentimiento del que depende la vida del relato. ¿En qué forma atempera la crudeza este intermediario, de qué modo salva la verosimilitud de lo narrado esquivando las prevenciones del lector? Gracias al humor, el elemento más disolvente y conformista, el contemporizador por excelencia. El largo monólogo de Plaerdemavida está lleno de la risueña desenvoltura, de la empecinada alegría que este personaje desplaza en todos sus actos y, gracias a su naturalidad, a las bromas y disfuerzos con que acompaña su relato, el «saborós plant» de Estefanía, sus gemidos durante el desfloramiento, pierden carácter dramático, adquieren un aire ligero, superficial y admisible. El paso del nivel objetivo al subjetivo no es, sin embargo, absoluto; durante la evocación por Plaerdemavida de lo ocurrido la noche anterior, Martorell es lo bastante hábil para impedir que el lector olvide que simultáneamente está desarrollándose la acción en otro plano del relato, que ese presente (juegos amorosos) es evocado, que está visto desde un futuro, que Plaerdemavida está contándolo, y este plano objetivo aparece y desaparece en ciertos resquicios del plano subjetivo, a través de la princesa, que, muerta de risa, interrumpe a Plaerdemavida y la exhorta a seguir contando o a dar más precisiones sobre su sueño.
Cruce de planos temporales, cambio de nivel de realidad: a esto hay que agregar aún la dosificación, la combinación sutil de los contenidos anímicos. Martorell recurre al humor en éste y en otros episodios (casi siempre en los más osados), pero no deja que aquél «irrealice» los hechos, que los debilite hasta matar la vivencia. Por eso, en este episodio equilibra la función debilitadora del humor con la vigorosa energía de la sensualidad, con las exageraciones eróticas. El elemento erótico del episodio está dado no sólo por los hechos que suceden, es decir, por lo que Plaerdemavida «ha visto» en su sueño, sino también por lo que «ha sentido» (plano subjetivo): se inflamó tanto con el espectáculo, confiesa, que tuvo que correr a echarse agua en «lo cor, los pits e lo ventre» y luego no pudo dormir recordando lo soñado. De este modo queda revelado un rasgo esencial de la personalidad de Plaerdemavida. En el mismo episodio, la descripción de los juegos amorosos enjuicia, mostrando su infectividad, su carácter artificial e inhumano, uno de esos valores que en el plano retórico aparecen con más frecuencia y que, si uno tomara al pie de la letra los discursos de los personajes, sería el fundamento moral más sólido de su mundo. El «honor» que tan tenazmente opone Carmesina al deseo de Tirant impide que le entregue su virginidad, pero la autoriza a aceptar todas sus otras fantasías sexuales. La existencia meramente retórica de ese valor, su encanallamiento y burla cuando pasa de la voz a los actos o a los sentimientos, queda así subrayada.
Al igual que la mudo o salto cualitativo, el procedimiento de la caja china es utilizado según un sistema de vasos comunicantes que integra todas las partes del episodio en una unidad vital. Las tensiones y emociones de los diversos planos se funden en una sola vivencia, y las variaciones temporales adoptan la apariencia de una continuidad sin ruptura, de una totalidad cronológica, gracias a ese sistema de distribución de la materia, gracias a esa cuidadosa planificación. La caja china es también uno de los procedimientos más usuales de la novela moderna, en la que el intermediario, el testigo, es personaje esencial: él establece la ambigüedad y la complejidad de lo narrado, él multiplica los puntos de vista, él matiza, profundiza y eleva a una dimensión subjetiva los actos que refiere una ficción. Para citar sólo un ejemplo mayor, conviene recordar que casi todas las historias de Faulkner no están contadas directamente al lector, sino que son historias que se van estructurando a través de historias que se cuentan entre ellos los personajes de ficción.
 
Que en Martorell aparezca la ambición de escribir una novela total que caracterizará más tarde a los mejores narradores; que en su libro apunten técnicas que luego serán frecuentes en la novela, tendría un interés sólo anecdótico, si esta ambición y estas técnicas no le hubieran servido (a él solo, o a él y a Martí Joan de Galba, si es que la intervención de este último en la elaboración de la novela fue importante, lo que a mí me parece dudoso) para escribir un libro de la grandeza de Tirant lo Blanc. No son esta ambición y estas técnicas las que dan grandeza a esta creación, es esta creación la que da grandeza a esa ambición y a esas técnicas. Porque aquí, una vez más, se comprueba que una técnica no existe ni vale por sí misma, sino en función de la materia que organiza y que esta materia adquiere autonomía, representatividad y poder de persuasión suficientes para vivir por cuenta propia, cuando ha sido organizada del único modo posible para que brotara en ella la vida. Tirant lo Blanc, ese cadáver, está ahí, en su injusta tumba de olvido, esperando que entren por fin los lectores a su mundo de vida hirviente y prodigiosamente conservada.
 
 
Mario Vargas Llosa
Juan les Pins, agosto 1968
 
 
 
Mario Vargas Llosa. “Carta de batalla por Tirant lo Blanc”, “Prólogo” a Joanot Martorell (1969). Tirant lo Blanc. Madrid: Alianza editorial. Págs. 9-41.

 

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:41

Poesia lírica dels segles XIV i XV

Poesia lírica dels segles XIV i XV Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:53

March, Ausiàs

March, Ausiàs Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 10:40

Poesies

Poesies

Molt he tardat en descobrir ma falta,
per joventut, que em negà experimento
En un eas nou l'hom és mal coneixent
e ja pus fort havent raó malalta
per gran esforç de folla voluntat,
car tant com és la voluntat moguda
hom deu haver del seny major ajuda
si virtuós deu ésser nomenat.
Qui son camí verdader ha errat
per anar lla on vol sojorn haver,
és-li forçat que prenga mal sender
e mai venir a son lloc desijat.
Tal cas m'ha pres volent-me contentar
mon ferm valer per altre tant amant:
no ha trobat lo seu propi semblant,
car son esguard és verament amar.
L'enteniment en qui el juí no és clar
forçadament ha pendre opinions:
voluntat mou sofístiques raons,
fent-les valer e per bastants passar.
Sí com florí qui bona color ha
e no val res, coneguda sa llei,
n'ha pres a mí, que en pensa muntí rei
faent raons quals veritat desfà.
E, si pas mal, bon dret ha consentrà,
puix és dit foll cell qui serveix senyor
qui no pot fer content bon servidor
e per null temps negun dret juí fa;
e més, que mal administrador és:
al cavador dóna lloguer de metge,
en los llocs plans fa durar l'estret setge
e, fort castell, en terra tost l'ha mes.
Pren-me'n així com al grosser pagès
que ban sement en mala terra met:
altrecuidat, pensa haver bon esplet
d'aquell terreny qui buida los graners.
Assats ha seny qui no ha sentiment
per encercar e trobar la raó
e pren esment de mal del companyó:
per cas passat jutja lo seu presento
Seguint l'estil que natura consent
e ço que el seny en veure clar abasta,
negre forment no dóna blanca pasta
ne l' ase ranc és animal corrent:
tan poc sera que nulla dona senta
ne veja prim lo fin secret d'amor
si per amar no sofir gran dolor
i en sentiment triada en millers trenta.
Plena de seny, si algú mi esmenta,
tots los oents dien que só mellor,
pus flac e fort e callant amador,
ma voluntat faent d'amor serventa.

 

Sí com rictat no porta béns ab si
mas val aitant com cell qui n'és senyor,
amor no val mas tant com l' amador:
manxa bufant orgue fals no ret fi.
Amor val poc com tot enamorat
ha falsedat en son pits fals endosa
o és ajunt ab una tal esposa:
peguea és son dret nom apellat.
Amor no pot haver desordenat
ço que Déus fa, natura mijançant,
car home pec no pot ser fin amant
ne lo subtil contra sa qualitat.
Mal pendrà, pint en l'aigua, sa figura,
molt menys amor pendrà lo no dispost,
ne pot estar l'aigua dins un lloc rost:
així amor en cap d'hom foll atura.
Per ben amar ab angoixosa cura
en temps passat eren lladoncs volguts:
Ovidi el prous dix que amor és crescuts
per altra amor demostrant sa factura.
Verdader fon son dit esos presics
tant quant amor fon prop de coneixença,
mas en est cas entre ells ha malvolenlja,
tal, que no creu null temps sien amics.
Si fóssem nats, vós e jo, entre els andes,
lai quan amor amant se conqueria
sens praticar alguna maestria,
lo vostre cor no fóra tan inics.
En vós conec gran disposició
de fer tot ço que gentilea mana,
mas criament veig que natura engana,
car viure ab mals és d'hom perdició.
Per mal grair ne per mala saó
mon cor no pot amor desemparar;
devotament los me plau remembrar,
aquells passats, a qui don Déus perdó.
E, com seré trespassat d'aquest món,
lletres diran sobre la mia tomba:
«Plena de seny, no tingau a gran bomba
car per vós muir e vaig no sabent on».
Enveja és tal que tot primer confon
a tots aquells qui ab si la s'ajusten:
los envejats un poc ne molt no gusten
aquell mal tast que als envejosos fon.
Tal és amor, car jo, qui la m'ajust,
sent grans dolor s dant-me folls moviments
e vós haveu d'açò tals sentiments
com fort destral ha de tallar molt fust.
Sí com Adam pres mal del vedat gust
com sa muller li mostra mal camí
dient: «Adam, mengem d'aquest bocí
e semblarem a Déu, qui és tot just»,
ne pren a mi, car mon seny ha cregut
la voluntat fent-li promissió
que ben servint aconsegria do
que per null temps tal no fon conegut.
Per mal servir no cree l'haja perdut,
car, si els treballs hagués soferts per Déu,
cos gloriós fóra en lo regne seu
e ja, plorant, sovint me trobe mut.
Si em fos donat aquest temps en entendre
los grans secrets endosos en natura,
no fóra al món cosa que em fos escura;
dels fets divins, gran part ne pogra atendre.
Plena de seny, tot mon seny vull despendre
amant a vós sens algun grat cossegre
e durarà fins que del riu de Segre
l' aigua corrent amunt se puga estendre.

 

Ja tots mos cants me plau metre en oblit,
foragitant mon gentil pensament,
e fina amor de mi es partrà breument
e, sí com fals drut, cercaré delito
Així es conquer en aquest temps aimia!
Cobles e lais, danses e bon saber
lo dret d'amor no poden conquerer:
passà lo temps que el bo favor havia.
Seguiré el temps ab afanyós despit
sí co el dansant segueix a l'esturment
e mostra bé haver poc sentiment
si per un temps dansa rostit bullit.
En temps passat mudança no sentia .
(d'açò em reprenc e em tinc per molt grosser),
cuidant saber tot. quant era mester:
foll és perfet qui es veu menys de follia.
Sí com l'infant qui tem mal esperit
com li defall companyia de gent,
prenia a mi, qui dubtava el turment
que em dava amor, acostant-se la nit,
e desigé ço que ésser no poria,
car fermet en ell no pot haver,
puix no és pus que destemprat voler
e dura tant com la passió el guia.
Sí com a aquell qui està al bosc escondit,
robant les gents, matant lo defenent,
e cuida es ser a Déu humil servent,
faent retret del temps qui l'ha servit,
n'ha pres a mi, que vós, amor, servia,
passant afanys esperant lo plaer,
amant molt ferm ab un escur esper:
puix he pecat, jo meresc punit sia.
Molt me reprenc com d' amor he mal dit
ne diré mal de dona al món vivent
e, si lo sol és cald naturalment,
si no és fred no deu ser corregit.
Per que d'amor jo mal ja no diria,
que en ell no és de ben fer lo poder,
car fermetat de dona hi és mester
e, si la ves, per déu l'adoraria.
Per sa bondat prec la verge Maria
que en son servir canvie mon voler
mostrant-me clar com han perdut carrer
los qui en amor de les dones han via.

 

Amor se dol com breument jo no muir.
Pus no li fall per ésser de mi fart,
car sos mals ginys m'han portat en tal part
que mon delit és quan de plor abuir,
e de mon dan jo no só malmirent,
car só forçat d' entrar dins tal presó
que el seny tine pres, l' arbitre i la raó:
amor ho té per seu forçadament.
Jo faç tot quant me diu lo pensament
e, si hagués tant seny com Salamó,
fóra tot poc, no dar ocasió
que no temés a son gran manament.
Cell qui no sent que pot fer molt amar,
jo li perdó si de mi es va trufant:
Píramus volc morir passat d'un bran
e per semblant mort Tisbe volc passar.
Si no és pec, ¿qui es deu maravellar
d'algun cas fort que esdevenga en l'amant?
L'hom fora seny no pot ser ben usant:
tal me confés; dones, no em vullau reptar.
Amor ha pres lo carc, si en res fallesc,
car só abstret de seny e de saber
e res no faç en contra son voler:
desijant bé, la dolor li graesc.
Estant a part e sol, jo m'empeguese
imaginant ço que deuria fer:
d'executar no dec haver esper,
puix lo primer assaig no enseguesc.
L'imaginar amor me vol rependre,
tan llargament ab vergonya em refrena:
¿com se farà que ab cara serena
haja poder de ma raó estendre?
Los fets d'amor jo no puse ben entendre:
de grans contrasts ma opinió és plena.
Hora ha en lo jorn que no sent ulla pena
pensant en ço que vine a l' arma rendre.
Si, altra veu, l'imaginar m'hi porta
per dar senyal que jo sia cregut,
suplic la mort que en tal cas me ajut.
E, si no em val, ma veritat jau morta!
Llir entre cards, fins a veure la porta
de mos delits sobirans son vengut:
no hi he tocat, ans me'n torn com a mut,
e per tornar ja trop la via torta.

 

Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;
lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:
llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.
E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.
De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.
Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

 

Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort qui t’espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços uberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udulaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat,
car si l’hom és a mals aparellat
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em maravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador.
No demanant a mi qui és amor,
en mi sabran sa força dolorosa.
Tots, maldient, sagramentejaran
que mai amor los tendrà en son poder
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut, sospirant, maldiran.
Null hom conec, o dona, a mon semblant,
que, dolorit per amor, faça plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car de mon cor la sang se’n va llonyant.
Per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida
e en mon socors mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.

 

Ja no esper que sia amat,
car mon voler no us veu report
per mon esforç, qui no és tan fort
que dir que us am haja gosat.
Per vós me só mes en amar
e mon ull no em vol descobrir;
molt menys ma llengua volrà dir
ço que el gest no gosa mostrar.
Volgra haver l'ull tan esforçat
ab que us mostras lo que dins port
e que us fes venir en acord
que diu l'esguard enamorat.
De mon cor no puc compte far
ne de ma llengua, per lo dir:
dien que es deu l'ull atrevir,
car mills se'n pot atràs tornar.
Sobre vós és tot bé cargat,
mas feu semblant no voler port
de la mercè qui el càrrec tort
ab son bell giny ha redreçat.
¿Qui pot ne deu tal feix portar
volent tal pena soferir
e la mercè no hi vol suplir
per lo gran càrrec parençar?
¿Qui és aquell tan malfadat
que, sens esper, li fall conhort
e no s'esforç contra el cas fort,
puix en aquell és desperat?
E jo no em puc aconhortar,
ans prenc tot giny per no sentir
los grans afanys qui em sent venir
en part venguts per no gosar.
No puc recollir lo desgrat
que em ve de mi, sens fer-me tort
(faent menys mal, vei passar mort
a molt mesquí desventurat),
car no em só mes en assajar
d'ésser lo mills nat en auir
per no poder mi enardir
en passions d'amor mostrar.
Les dones prec vullen pensar,
cascuna, ab quin esguard la mir:
en lo gest me vull enardir,
puix que amor m'ha tolt parlar.

Joan Ferraté (ed.), Les poesies d'Ausiàs March. Introducció i text revisat per Joan Ferraté. Barcelona: Quaderns Crema, 1979, p.26-40.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:55

“Amor se dol com breument jo no muir”

“Amor se dol com breument jo no muir” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:12

“Ja no esper que sia amat”

“Ja no esper que sia amat” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:15

“Ja tots mos cants me plau metre en oblit”

“Ja tots mos cants me plau metre en oblit” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:11

“Molt he tardat en descobrir ma falta”

“Molt he tardat en descobrir ma falta” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:02

“Quins tan segurs consells vas encercant”

“Quins tan segurs consells vas encercant” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:14

“Sí com rictat no porta béns ab si”

“Sí com rictat no porta béns ab si” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:10

“Sí com un rei, senyor de tres ciutats”

“Sí com un rei, senyor de tres ciutats” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:13

“Tots jorns aprenc e desaprenc ensems”

“Tots jorns aprenc e desaprenc ensems” Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:15

Prosa i poesia narrativa dels segles XIV i XV

Prosa i poesia narrativa dels segles XIV i XV Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:24

Eiximenis, Francesc

Eiximenis, Francesc Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:29

Capítols CDXXXI i CDXXIX del Dotzè del Crestià

Capítols CDXXXI i CDXXIX del Dotzè del Crestià

[DE COM FOU CREADA LLENGUA A LA FEMBRA I QUÈ SE'N SEGUÍ]

La fembra contínuament mouria la llengua a parlar, si trobava qui li tingués corda. Per açò digueren alguns poetes que Nostre Senyor crea la fembra sens llengua; e com Adam fos trist can ella no li podia parlar, dien que suplicà al Senyor que li faés llengua. E dien que lo Senyor dix: -Adam, lleixa-la estar, car si l'ha, mala parlarà a tos obs.-

E com Adam no cessàs encara de suplicar a Nostre Senyor Déu que li creàs llengua, dien que Nostro Senyor veés aquí una cabra, e pres-li la Coa e féu-ne llengua a la fembra. E de continent parla ab la serp; pus enclina Adam ab son parlar a pecat. E com Adam s'excusàs del pecat per la fembra, dien que dix-li Nostro Senyor així: -¿E no t'havia io dit que mala parlaria a tos obs, si parlava? Ara, doncs, guarda't que no la oges pus d'aquí avant, per tal que no et cost més; ne la creegues de res quant diga, si doncs per altra via no saps la veritat.-

E, jatsia açò sia ficció poètica, emperò prova assats lo nostro propòsit.

(Del Terç del Crestià, cap. CMXLVIII.)

1. Eiximenis repetí aquesta faula en Lo libre de les dones en una versió molt més resumida: “Lo Fabulari diu així mateix hi ajudava, car Deus féu llur llengua de coa de cabra, que tostemps se mou. Emperò açò són trufes, ne negú no ho deu creure”
(Lo libre de les dones, Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1981, plana 21).

 

[EXEMPLE DEL MERCADER I EL DIABLE]

Deus saber que a Mallorques havia un mercader qui, entrant en la Seu e faent gràcies a Déu, aprés que fonc vengut de son viatge, encès candeles per los altars, e a la fi sobra-li'n una; e viu aquí la imatge del diable, e dix entre si mateix així: -Per ma fe, puis tots los sants han haüt de mes candeles e em sobra aquesta, aitambé te n'hauras.- Així, que encès la candela aquella a la imatge del diable.

E al vespre, durment, somnià en son llit que lo diable li apareixia fort alegre, faent-li gràcies de la honor que feta li havia, dient que cent anys havia que estava pintat en aquella esgleia, e mai no trobà qui tanta honor li faés; per la qual cosa ell li deïa que demanàs què es volgués, e ell dar-li-ho hia tantost.

E lo mercader demanà molts diners. Dix lo diable: -lo te'n daré assats,- E fonc-li vijares que el menàs en un gran camp; e aquí féu-lo cavar, e trobà una gran olla d'or plena. -Ara -dix lo diable- sia tua, e amaga-la aquí mateix; e torna-hi de nits, e port-la-te'n per guisa que negú no la veja. -Dix lo mercader, quan hagué cuberta l'olla del tessor: -Ací volria lleixar qualque senyal, sobre aquest lloc on era l'olla; e açò per tal que conega on serà.- E com lo dit mercader, girant-se de totes parts no trobàs pedra ne fust, ne res ab què hi lleixàs senyal, dix-li lo diable: -Vols fer bé? Puis que no trobes res ab que hi lleixs senyal, fes tos afers sobre lo lloc on és l'olla, e açò romandrà-hi per senyal.-

E com lo mercader fenyés ço que lo diable li consellava, lo diable se n'anà; e lo mercader se despertà ab infinit goig, esperant que anàs al camp aquell que havia vist en somnis, e que prengués lo dit tessor. E reconegué-se, e trobà que tot s'era sullat dins son llit. E dix entre si mateix per escarn: -Ara havem prou diners e pecúnia! Aquest és lo tessor qui dóna lo diable, car d'altre no en pot dar. ¡Ara facam-li honors, e ell per bones gràcies sullar-nos ha tots, de cap a peus!- Vet lo diable com escarní a aquest. Semblant se fa de tots aquells qui per mà sua volen ésser rics-hòmens, car a la fi tots ne van enganats. E meresquen que així els en prena, car fan Déu del diner, lo qual volen créixer e multiplicar sens fi.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CL.)

 

D'UNA GRAN DESCONEIXENÇA

L'abat de Cluïc, qui era hom poc e grosset de ventre (emperò era sant hom e bo) faent reverencia, a París, a la Regina de França, repta fort les sues donzelles perquè es pintaven e anaven tan dissolutament; e les donzelles, ofeses d'aquesta cosa, tractaren ab lo coc de la dita Reina que lo dia que ell seria convidat per la dita Reina, lo dit coc posàs aital cosa dins l'escudella del dit abat, per tal que aquí mateix se soltés tot.

E com així fos fet de fet, lo dit abat, estant ab la dita Rei?a en taula, se sentí brogir lo ventre fort e altament, e aprés se sentí tot disolre aquí mateix, ab tan gran brogit que la dita Reina e tothom ho oïa e se'n meravellaven; per la qual cosa lo dit abat hac tanta de vergonya que aquí mateix cuidà perdre lo seny. Majorment que sobtosament tot lo tinell pudí tan llejament, que la Regina s'hac a llevar de taula, e tots los altres aprés: e romàs lo bon hom aquí tot sol, així envergonyit e així sullat que per poc cuidà morir de vergonya.

E com açò vingués a saber al Rei, féu-ne fer diligent inquisició, e trobada la veritat del fet, dix així:

-E doncs, ¿a mos hostes gosa negun fer en mon regne aital ofensa com aquest l'ha rebuda? Cert, io en faré aital justícia que a tot mon regne passarà en eximpli.-

Diu aquí que mana que lo coc de la Reina fos tantost penjat, e que totes les donzelles que allò havien tractat fossen tantost ofegades. E així es feïa de fet, sinó que lo dit abat suplica al Rei que no es faés per res, car si es faia, ell s'entenia per irregular, que hauria a perdre la missa e l'abadia.

(Del Dotzè del Crestià, cap. CDXXXI.)

 

[DE COM LA GUINEU POSÀ DIVÍS ENTRE TOTES LES BÈSTIES]

Diu lo Fabulari que la guineu, quan viu que totes les bèsties li volien mal, proposa de posar discordia e divís entre elles, per tal que, guerrejant entre si mateixes, lleixassen a ella estar. E anant per posar lo dit divís, encontrà lo guillot qui li dix què es feïa. Respòs la dita guineu que anava a guanyar los perdons. Dix lo guillot:

-¿En qual esgleia són aquests perdons?-

Dix la guineu que tots los perdons no són en les esgleies, ans n'havia de majors defora que dins. E dix lo guillot:

-Prec-vos que em digau en quins llocs són aquests perdons qui són fora les esgleies, per tal que bi vaja; e guanyar-los he.-

Dix la guineu:

-En la forca e en lo costell ha perdó a pena e a colpa a totbom qui hi aport guany ne presa; car aquestes coses no serveixen sinó per dar fi a mala gent. E així mateix anar en tot lloc on haja gent mala per torbar-los e per dar-los ço que mereixen o per posar entre ells divís, aquí ha grans perdons. E per tal vaig io ara en aital vall on són totes les bèsties contra mi ajustades, per tal que els pos en divís, e així serà perdonat a la mia pell a pena e culpa. Car d'aquí avant no hauré paor de neguna pena que em donen, ne em porràn enculpar de res.-

E diu aquí que mijançant lo gat ella posa de nits tant divís entre totes les bèsties, que totes se mataren entre si mateixes.

E diu que llavors dix la guineu al guillot, quan viu tantes bèsties mortes en aquella vall:

-iVet, ultra los perdons que he guanyats, Nostre Senyor Déu quina taula m'ha parada! Que hi ha que menjar d'aquest un any, a cent menjadors.-

-Dons, pare meu -dix ella-,

si mala gent ab força no pots desbaratar,
vulles-la ab art consumar;
car Déu te darà al cos ben viure a passar ,
e puis te farà l'arma salvar.-

(Del Dotzè del Crestià, cap. CLXXIX.)

1. Una versió francesa d'aquesta mateixa faula es troba en un recull francès de la primera meitat del segle XIV anomenat Cy nous dit.

Frances Eiximenis, "Contes i faules", dins Francesc Eiximenis; Ramon de Perellós, Prosa. Notes i glossari a cura de Bernat Miró. Barcelona: Edicions 62: Edicions Orbis, 1984, p.36-38, 45 i 83.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:26

Metge, Bernat

Metge, Bernat Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:32

Sermó

Sermó

«Segueixca el temps qui viure vol;
si no, poria's trobar sol
e menys d'argent.»
Per ço que haja bon fonament
nostre sermó                                              5
digats ab gran devoció:
Ave Maria;
consell-vos que de tot lo dia
no en digats pus.
Lo tema que us be dit dessús                    10
és prou notori,
e lloat per lo Consistori
dels grans doctors
e dels solemnes glossadors
de l'Escriptura.                                          15
Doncs, fets ab sobirana cura
ço que ausirets.
Jarnés alrnoina no farets,
que això us perdríets;
no us confessets, si dir devíets                   20
les veritats;
e en dejú missa no ojats
ne begats poc.
Si volets hui haver gran lloc
llagotejats;                                                25
e privadea no vullats
de dona casta
(molt hom se'n vana qui no en tasta
d'aital vianda).
Haver no porets valor granda                       30
si no robats.
Consciència no hajats
si volets viure.
Jarnés no farets la gent riure
si no sóts nici.                                          35
Treball llunyarets e desfici
de vostre cos;
e girats a tothom lo dors
qui lleal sia.
E no vullats haver paria                              40
de pobra gent
si no us donen de llur argent
o us fan fermança.
Tomb d'aquella part la balança
on facen llum.                                           45
A tothom pagarets de fum,
a qui degats;
e jamés cosa no façats ,
qui bé us estia.
Si el cor havets plen de falsia,                    50
serets del temps.
Ab l'enemic irets ensems,
e burlarets.
E si desig d'infants havets,
colets les festes.                                       55
Les dones que no són requestes
presats fort poc.
Ab l'hom qui haja lo bec groc
fets companyia;
e si bella muller havia,                                60
dats-li entenent
que sóts son acostat parent,
o el fets compare;
e si lo marit haurà mare,
guardats-vos d'ella.                                     65
Si volets haver muller bella,
grassa e plena,
si batre us vol, parau l'esquena
o us morits tost.
Dona qui us faça mal respost                      70
quan l'enquerrets,
gens per això no us ne lleixets,
que trufes són.
No us n'estigats per res del món
d'anar de nits.                                            75
E farets a tothom despits,
qui res vos diga.
La dona no val una figa
si no és lloçana,
e que certs jorns de la setmana                   80
vaja per vila.
Siats de natura d'anguila
en quant farets.
E jamés no dejunarets
sinó durment.                                             85
No pot haver poc estament
l'hom atrevit.
Si volets ésser bon marit,
siats modorro.
A tothom donarets pel morro,                      90
qui pler vos faça;
e si algun mal vos percaça,
aquell anlats.
Si en monestir privadejats,
tot és finat.                                                95
Si volets ésser mullerat
a vostra honor ,
no hi entrevinga corredor,
mas qualque dona
a qui sia feta part bona                              100
de les cillades.
I jugarem a les canviades
de les mullers.
Ab viudes haurets diners,
si us hi feixats;                                         105
car, puix han llurs marits robats,
si ho sabets fer,
pujar-vos han a cavaller
o a ric-hom.
Jamés no porets ésser prom,                     110
si no sóts sord.
Si volets estament en cort,
siats frescal.
Si veets hom que faça mal,
no el ne reptets.                                        115
En tots los consells que darets
fets nas de cera.
E mostrarets amistat vera
a qui us fa nosa;
e puix trametets-li aital cosa                      120
que breu se'n vaja,
o que de son estament caja,
que es trenc lo coll.
La gent vos tendra per hom foll,
si no guanyats                                          125
o la muller no computats;
puix guany aport,
lleixats-la s'anar al deport
en nom de Déu;
car vostra vida serà breu                            130
si als ne fets,
A vostre amic farets retrets
dels plers passats;
e farets moltes malvestats
com haurets lloc.                                      135
Si us altats de la muller poc,
vaja al demoni,
e separats lo matrimoni
encontinent,
Males obres fets a la gent                          140
e bon respost,
Si volets aconseguir tost
amor de dones,
totes, les àvols e les bones,                                     
difamarets,                                               145
e faran ço que vos volrets
alegrement.
Si malcarat sóts e dolent,
e desastruc,
per tots temps serets pus astruc                150
en muller bella.
No menyspreets la dona vella
puix sia llisa,
majorment si entén la guisa
de l'arrear,                                                155
O si volets bones tractar
en qualque part,
dones hic ha que van en part
totes setmanes,
sinó el diumenge, que són sanes:              160
vejats miracle!
Puix van besar lo tabernacle
jus santa creu.
Bé és orb qui per garbell no veu:
jo sé què dic,                                           165
Jamés no tingats per amic
home que us am,
e si el veiets morir de fam,
no li aidets.
E quan muller pendre volrets,                     170
si és encetada
per vós no en sia menyspreada,
car més ne val;
e si algú vos en diu mal
deils-lo-hi tantost.                                     175
E si no és venguda al sol post,
jaga defora;
quan la veurets tornar, si plora
ni és fellona,
abralçats-la, que a poca estona                 180
farets la pau.
No us altets d'hom si no té clau
de la farina,
Tothom prenga aquesta doctrina,
car fort és bona:                                       185
«lo marit deu pintar la dona
e fer lo llit».
Si volets ésser mal graït
deits veritats,
Tots los absents són oblidats                    190
així com morts.
Injúries farets e torts
generalment,
e puix haurets gran estament
e bana fama,                                            195
e serets quiti de la llama
que en infern crema,
E doncs, provat és nostre tema.
Aixi us port Déu ,
quan vós morrets, al regne seu                  200
e us guard de mal,
la confessió general
ja la sabets:
«Del bé que en lo món fet haurets
vos penedits:                                            205
les malvolences retenits
mentre viscats;
sobre tota res camportats
los hòmens rics
e cells qui es fan vostres amics                 210
quan ops vos han».

 

1-3. L'autor fa la parodia d'un sermó, i comença posant un tema de disertació, de la mateixa manera que els predicadors glossen en llurs prediques uns versicles de l'Escriptura. El sentit és diàfan: que cadascú segueixi el corrent del seu temps,
perquè si no ho fa es trobarà sol i sense diners.
3. menys de, "sense".
9. és a dir: no torneu a resar.
12-13. Al·lusió irònica al Consistori de la Gaia Ciència de Barcelona o de Tolosa. Cal recordar que als poetes se'ls donava el nom de doctors de trobar.
22. ojats, "oïu, sentiu", ..
24. hui, "avui",
25. llagoteiats, "aduleu".
40. paria, "companyia".
44-45. "decidiu-vos pel que us sigui profitós".
46-47. "pagueu amb fum (amb res) aquells a qui degueu diners".
49. estia, "estigui"
55. colets, “celebreu”.
58. Tenir el bec groc vol dir ésser novell, inexpert, com en francès béjaune (en francès medieval bec jaune).
72-73. "per això no ho deixeu córrer, perquè són bromes"
89. modorro, "ximple",
92. "i si algun dolent us persegueix ",
98. entrevinga, "intervingui",
100-101. "a qui es doni bona part dels guanys".
105. "si us hi lliguen".
110. prom, "prohom",
113. frescal, "fresc, sense escrúpols".
120. puix, “després”.
121. breu, “ràpidament”.
122. caja, "caigui".
126. computats, “poseu reu”.
131. àls, “altra cosa”; fets, “feu”.
136. “si esteu poc satisfet de la muller”.
139. en continent, “de seguida”.
144, àvols, "dolentes".
148, "si feu mala cara i esteu malalt".
149. desastruc, "infortunat".
155. arrear, “abillar-se”.
179. fellona, "irada".
182, No us altets de, "no us complagueu amb".
194. E puix, "i en acabat",
196. quiti, "lliure”.
208. comportats, “poseu”.
211. "quan us necessiten"

Bernat Metge, "Sermó", dins Bernat Metge, Obra completa. A cura de Lola Baia i Xavier Lamuela. Barcelona: Selecta, 1975. (Biblioteca Gasela, 7), p. 51-59.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:28

Roig, Jaume

Roig, Jaume Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:37

Fragments de la Quarta part del Prefaci i del Primer llibre: "De sa joventut", d’Espill o llibre de les dones

Fragments de la Quarta part del Prefaci i del Primer llibre: "De sa joventut", d’Espill o llibre de les dones

QUARTA PART

Hauré ordir,
puis me n'empatx, aquest meu scaig
de parlament, curt, flac, fallent,
a fil per pua. La forja sua,
stil e balanç serà en romanç:
noves rimades, comediades,
aforismals, facecials,
no prim scandides, al pla texides,
de l'algemia e parleria
deIs de Paterna, Torrent, Soterna,
prenent manobra. Si temps me sobra
e me'n record, sols per confort
e per retraure, no llexar caure
los qui treballen, juguen e fallen,
(uns mates baten, los altres maten,
tots enganats, de seny torbats;
a ses requestes cerquen les festes,
troben la mort), faré'ls report.
Serà consell de l'home vell
ja scarmentat, puis ha tentat
si'l volen pendre. Si vols apendre,
nebot valent, llig-hi sovent,
mas ab repós. En procés clos
ma negra vida, de mals fornida,
vull recitar per exemplar
e document; car molta gent
veent penar, altri passar
mal e turment, no pren scarment
e se'n castiga; qui no s'hi triga,
seny vol haver. Del meu penser,
aquest trellat mig cordellat
e flux texit, sera partit
en quatre tals parts principals,
con la present lo próleg fent.
Cascuna part té altre quart
de parts pus txiques. Si tu hi pratiques
e tens bé sment, prou fàcilment
poràs trobar de què menjar
a ta comanda: pren la vianda
quala més vulles: flors, fruits o fulles,
raels o fust. Segons son gust
e sa sabor cascun lector
prest trobarà lo que volrà:
veure'l tot cure ans que murmure.
Primerament, en mon jovent,
essent llibert, lo que he sofert
recitaré. Puis contaré,
segonament, bé stesament,
mos casaments negres, dolents,
ab pena tanta per anys cinquanta.
La part tercera, a mi certera,
de lluny tramesa, una cortesa
instrucció, diu e lliçó
speritual e divinal.
Quarta e darrera clou la manera,
ja enfranquit, d'elles partit
o enviudat, com he mudat
oi en amor, pena en dolçor,
e consellat e arreglat ,
los meus darrés anys vint o més,
tots servint Déu, segons veureu.

[Fagment de la Quarta part del Prefaci de l'Espill o llibre de les dones]

PRIMER LLIBRE:
DE SA JOVENTUT

III
CONTINUA LOS ACTES FETS A PARÍS

En lo giner
una polida, galant, ardida,
gentil burgesa, flor de bellesa
de tot París, un joro de pris
on io junyí e lo guanyí
a sa requesta, me mostrà festa,
e'm féu saber son bon voler,
lo grat e alt, ab prou desalt
de son burges, car l’entramès
bé'l conegué. La que hu tixqué
e ordidora fon la traidora
de sa cambrera, falsa tercera;
ella hu tracta i'ns afrontà.
Ans que hi entràs ni m'hi trobàs,
cert no hi cabí ni res sabí.
Feta l'ampresa ordena presa
aquella nit a son marit
perquè dormís. Com ho sentís
en la sabor: "Bebeu, senyor
-dix-, l'hipocràs." Com se'n calàs
una gran tassa, ell begué'n massa;
lo fort dormir fon tost morir.
I les vailetes tan indiscretes
mogueren crits; foren sentits
per los veïns e, tots venins,
oint los plors, veren lo cors
stes jaent, un tant calent,
mas ja finat. Per bon veinat
volent sentir e inquirir
sa malaltia, però mentia
molt sospirant, dix, alt plorant:
“D'un gras porc ell
ha molt tragat; és-se ofegat
de poplexia.” Molt s'escroxia;
tots la'n cregueren e la'n plangueren
de sa dolor. Nostra baudor
fon desviada e destorbada.
Tal soberg mal molts de l'hostal
lo conegueren: d'ells ho cregueren,
altres negaven, los uns ploraven,
altres bonien lo que hi sentien.
No's poc cobrir tan prest morir
e fort desastre no llexàs rastre
de gran sospita. Per mala dita
ella fon presa e fon defesa
e favorida per ser nodrida
entre'ls de cort. Mas un fill bord
que'l mort tenia la perseguia
fort bravament; diligentment
ne féu l'enquesta; a sa requesta
instant fortment, pel parlament
fon condempnada ser soterrada
viva dejús, lo mort dessús,
e, viva treta, duta'n carreta
fora'l raval, al cap d'un pal
no gaire baix obrat com aix,
mesa la roda, per l'ull on roda
ella lligada aparellada
davall foguera com metzinera
hi fos rodada e socarrada
fins tot fos cendra. La jove tendra,
de pena fort e dura mort
ab paciència pres la sentencia
e la rebé. A mi també
qualque beuratge o mal potatge,
fitilleries o porreries
m'haguera fet. Per ço de fet
m'aconhortí i'm deportí.
Mas aquell any un cas estrany,
en lo món neu, jorn de Ninou
s'hi esdevenc. Jo tinguí'l reng;
fiu convidar tots a sopar
e rigolatge, los de paratge
qui junt havíem; allí teníem
detot potatges, de carns salvatges,
volateria, pastisseria
molt preciosa, la pus famosa
de tot París. En un pastís,
capolat, trit, d'hom cap de dit
hi fon trobat. Fon molt torbat
qui'il conegué; reconegué
què hi trobaria; més hi havia
un cap d'orella. Carn de vedella
creiem menjàssem, ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit tros mig partit;
tots lo miram e arbitram
carn d'hom cert era. La pastissera,
ab dos aidans filles ja grans,
era fornera e tavernera;
dels que hi venien, allí bevien,
alguns mataven; com capolaven,
feien pastells, e dels budells
feien salsisses o llonganisses,
del món pus fines. Mare i fadrines
quants ne tenien tant ne venien,
e no hi bastaven; elles mataven
alguns vedells, ab la carn d'ells
tot ho cobrien, assaborien
ab fines salses les dones falses.
En un dot tou, fondo com pou,
descarnats ossos, carnes e tossos,
allí'ls metien e ja l'omplien
les fembres braves, cruels e praves,
infels, malvades e scelerades
abominables; cert los diables,
com los mataven, cree los odiaven,
e lo dimoni. Fac; testimoni
que 'n mengí prou: mai carn ni brou,
perdius, gallines, ni francolines,
de tal sabor, tendror, dolçor
mai no sentí. Per lo mati,
de totes tres feren quartés,
e llur posada fon derrocada,
e la planaren; sal hi sembraren,
e tots los cossos tallats a trossos
(cent n'hi contaren), los soterraren
en lloc sagrat. Molt haguí grat
d'aquell país; mai viu divís,
bandolejar ni breguejar;
hòmens prou rics e pacifics,
suaus, benignes: dones malignes
moltes vegades viu condempnades;
mil bandejaven, més ne penjaven
que de raïms per varis crims.
Una'n penjaren, viva scortxaren,
gran fitillera e metzinera.
De nit venia sens companyia:
sola pujava e arrancava
dents e quexals dels qui en pals
ben alt muntats eren penjats.
La falsa folla, dintre un olla
ben enginyada. llum amagada
ella tenia: e si sentia
algú passàs e s'acostàs,
la descobria. De lluny paria
spaventable cap de diable:
per cinc forats ben compassats
los raigs exien, ulls, nas parien,
gran boca ab foc: ab semblant joc
tots s'espantaven, fogir cuitaven:
gens no's torbava, ans acabava
sos malificis. Porc ple de vicis,
un mal matí son sanct Martí
ella troba; la pell llexà
per fer-ne bots.

[Fragment del capítol tercer del Primer llibre: "De sa joventut"]

Jaume Roig, Espill o llibre de les dones. Barcelona: Edicions 62/La Caixa, 1978 (MOLC, 3), p. 33-34 i 44-47.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:30

Roís de Corella, Joan

Roís de Corella, Joan Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 16:48

Tragèdia de Caldesa

Tragèdia de Caldesa

Tragèdia raonant un cas afortunat(1) que ab una dama li esdevenc

A tan alt Grau l'extrem de ma dolor ateny, que de present me dolc en algun temps sia ver ma tristor finar puga.(2) En acó passe los infernats,(3) que l'ésser trist me delita, e só content ma dolor eternament coldre. E, si a ma dolorida pensa alguna hora la mort se presenta, refuse acceptar, per lo del it que la pérdua de ma vida em porta. ¿Com, doncs, serà causa de tanta dolor escriure's puga? ¿Quin paper soferrà ésser tint(4) de lletgea de tant crim? ¿Consentrà l'aire que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia llesta? Obra's l'infern, esperits immundes sobrïxca;(5) tornen los elements en la confusió primera;(6) mostren-se clar dels damnats les penes, perquè lo món, en terror convertit, alegria no celebre. Estiguen los rius segurs(7) e los monts cuitats(8) córreguen; bullint la mar, los peixos a la riba llance; repose lo sol davall l'habitable terra, e nunca jamés en nostra vista los seus daurats cabells estenga; no es compten pus de l'any los dotze mesos, e sola una nit l'esdevenidor temps comprenga. Mas, ¿per què vull ab llarguea(9) de paraules encarir crim de tant sobreabundant lletgea, la qual, planament raonada, feredat de tan espantable meravella ab si porta, que és impossible los oints, sens gran alteració, les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del món a la qual encara de present de la gentil filía d'Agenor propi nom Ii resta,(10) en la feroce bel•licosa província d' Espanya, en lo delitós ameníssim regne de València, dins los murs de la sua major ciutat, regnant aquell que a l'animós troià ha succeït en egual ànimo, rei don Joan,(11) una ínclita donzella, en bellea sens par,(12) en avisament passant totes les altres, ab gràcia e singularitat tan extrema que seria foll qui en sa presència alguna altra lloàs en estima de tanta vàlua, delliberà, aprés que en son servir molt temps de mon adolorit viure despés tenia,(13) los meus cansats pensaments ensems ab ma persona, en lo desitjat estrado de la sua falda descansassen.

Llarga història seria tenyir lo paper de les enamorades raons que entre nosaltres, ab mostra d'extrema benvolença, passaven: fengia la bella senyora tant contentament de mos passats servirs e presents paraules, que lo seu ésser en mi transpostava: tot lo que a sa volentat, persona e viure s'esguardava,(14) abandonadament deixà en discreció de ma coneixença. Mas, perquè de mi sols no fos ver paraís en aquest món haver atés, aprés poc espai de tan reposat estament, tocant a la porta de la casa, dix l'avisada senyora que, per aquella hora, esperava una persona, ab la qual sens tarda desempatxant de molta necessitat breus faenes, a mi tornaria, perquè ab més repòs tot aquell jorn algú no tingués poder partir dos persones,(15) a les quals extrema benvolença en tan alta e delitosa concòrdia acordava.

Ab esperança de tan discretes noves, romanguí jo sol en la cambra, la porta de la qual ella no s'oblidà, ab fel tancadura, segellar. No sé si fretura de finestra feia la casa tenebrosa, que a mi paregué, dos hores aprés migjorn, la nit ab ses escures ales ocupava la terra, o si Apol•lo(16) amagava la sua lluminosa cara, estimant cosa no raonable aquesta casa fos per ell il•luminada a l'hora que tan deshonest crim se cometia.

Així passí la major part d'aquest egipcíac dia, sol, e acompanyat de molts e dubtosos pensaments. Locos, carregat per feixuga càrrega de mortals enuigs, llançant sobre el llit,(17) esperava la fi de tan enutjosa tarda; però, ma pensa tribulada no consentint la mia persona estar segura,(18) fón-me forçat, passejant, seguir la varietat de mos trists e sol•lícits pensaments. Dreçant los ulls a una poca(19) finestra que en lo pati de la casa responia,(20) viu un home que, ab continença d'esperar algun altre, suaus passos passejava, donant resposta, als qui de la bella senyora demanaven,(21) que en faenes secretes e de gran importància ocupada estava.

O piadosos oints! Transportant vostres misericordes penses en mi, diga cascú si semblant dolor a la mia jamés ha sofert, e ab adolorit pensament mirau(22) la tristor que a tal hora ma trista pensa combatia, esperant quina seria la fi que de tan dolorós principi esdevendria. Mas, ¿per què detinc lo temps,(23) cercant paraules a tanta pena conformes, puix és impossible tan gran tristor raonar se puga? A la fi, restant del dia tan poc que els cavalls de Febo dellà les colones d'Hèrcules en l'occident calcigaven,(24) los meus plorosos ulls mereixqueren veure la tan estimada donzella, que partint-se d'una cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres d'amor extrema, d'honestat enemigues, a un enamorat presentà la figura: pràtica, manera, gràcia e gentil continença de la qual d'escriure deixe, perquè a la fi de la present(25) sol esguarda en fer palès quant la granea de ma desaventura les altres totes avança. E, per cas de més adversa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma oïda arribà, en estil de semblants paraules: "Adéu sies, manyeta!",(26) tancant la darrera síl•laba un deshonest besar, lo so del qual les mies orelles ofené, no de menor ofensa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient-los nostre Redemptor: "Anau, maleits, al foc eternal!", quan, ab justa sentència, en aquest món formarà les sues darreres paraules.

Partint-se de la casa lo tan estimat enamorat, féu-li present la senyora de una tan loçana e humil reverència, que sol la gonella féu estalvi(27) lo seu genoll esquerre no tocàs la dura terra, senyalant ab la sua bella cara tristor no poca de la sua absència. Acompanyà les sues espatíes ab piadosa e enamorada vista, acostant-se après a un pou, que poc espai d'ella distava. Ab la freda aigua assajà apartar de la sua afable cara la color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres havia; e, acostant-se al carçre de la mia trista presó o cambra, obrint la porta, fengí alegria de la mia vista, tanta com havia mostrat vera dolor, al que en extrem amava, de la sua partida. Estava, però, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blancs lliris mesclades, si ab sútzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat havia, era en extrem no conforme al delicament de tan tendra donzella. Demanant-me si la sua tarda m'era estada enutjosa, que les faenes que desempatxat havia, si no ella present, no era possible se acabassen -o Déu immortal, qui lo món en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau, no refuseu altra vegada metre les vostres d'infinit preu estimades espatles en l'estret pal, per acabadament rembre tan profana culpa!-, ab gran treball, l'extrem de ma dolor, los ulls endreçats a la terra, me llicencià(28) ab tremolosa llengua formàs,(29) en dos cobles, raons de semblant manera:

"Mourà's corrent la tramuntana ferma(30)
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l'espera(31)
en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e tot escur lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l'ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir "Bon pos"(32) a l'ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

"E, si és ver vos digui mai "Senyora,"
no es trobe en l'any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable
no sia al món persona que l'esmente;
ans, del tot ras(33) de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser
tinguen per fals lo que fón de mon viure,
e res de mi, en lo món, no hi romanga.
E, si per cas, del meu cos, gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga'n cascú la part d'una centil·la,(34)
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre,
que, el món finit,(35) no es trobe la carn mia,
ni es puga fer que mai io ressuscite".

Conegué per l'adolorit estil de mes paraules, l'ínclita senyora, que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes llàgremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada, que no és possible en semblant manera recitar-la, respòs en rims estramps la seguida(36) cobla, acompanyada de gest no estrany(37) al significat de ses paraules:

«Clarament veig que, en la mundana orla,(38)
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal, que en l'infern no trob(39) pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre:
si fer se pot, en vostres braços muira.
En vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast,(40) per vostres mans expire,
o, si voleu; coberta de celici
iré pel món peregrinant romera.
Déu no farà que el passat fet no sia;(41)
mas, si esperau esmena de mon viure,
jo la faré, seguint a Magdalena,
los vostres peus llavant ab semblant aigua."

Si follia és començar lo que és impossible fi atenyga,(42) folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa pensa combatien, après d'haver oït resposta de tan humils paraules: volguera,(43) ab preu de ma vida, la sua tan gran erra se pogués rembre. O! Quant estimara(44) beure de l'aigua del riu Letes,(45) perquè, lo passat absent de la memòria, sol en lo present atengués mon enteniment terme! E fóra més alegre, aquesta bella senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tan subtil enteniment fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falsa estima guiada, cercàs un cos lleig e diforme, en part d'aquell qui indignament l'havia tractada!

Ab diversitat de tan impossibles pensaments, me partí de la cambra o sepulcre a on tanta pena sofert havia. Acceptant la ploma, que sovint greus mals descansa, la present ab ma pròpia sang pinte, perquè la color de la tinta ab la dolor que raona se conforme.

(1) casual, fortuït.
(2) sigui possible que acabi la meva tristor.
(3) els sotmesos a les penes de l’infern.
(4) sofrirà ésser tenyit (per la narració de).
(5) vessi l’infern.
(6) El caos anterior a la creació.
(7) quiets.
(8) apressats.
(9) abundància.
(10) a la qual resta el nom de la gentil filla d’Agènor, és a dir, Europa.
(11) Joan II, que succeí Alfons el Magnànim (l’animós troià) el 27 de juny de 1458.
(12) incomparable.
(13) després que havia despès molt temps del meu adolorit viure servint-la.
(14) feia referència, pertocava.
(15) poder de separar dues persones.
(16) el sol.
(17) llançant sobre el llit el cos carregat...
(18) no permetent la pensa tribulada que la meva persona s’estigués quieta.
(19) petita.
(20) tenia sortida.
(21) als qui preguntaven per la bella senyora.
(22) jutgeu, considereu.
(23) esmerce temps.
(24) És a dir, que el sol ja baixava, es ponia.
(25) present escriptura, narració.
(26) estimada, familiarment.
(27) preservà.
(28) em permeté que.
(29) compongués.
(30) En el sentit més general de planeta, terra ferma.
(31) esfera.
(32) en pau sia.
(33) suprimit, esborrat.
(34) una petita part.
(35) a la fi del món.
(36) següent.
(37) ajustat, concorde.
(38) en la terra.
(39) trobo.
(40) si us hi sembla suficient.
(41) no s’hagi esdevingut.
(42) atenyi.
(43) voldria que.
(44) estimaria.
(45) Vegeu la nota 42, al poema Cor crudel.

Joan Roís de Corella, "Tragèdia de Caldesa", dins Joan Roís de Corella, Rimes i poesies. A cura de Tomàs Martínez. Barcelona: Edicions 62, 1994 (El Garbell, 95), p. 75-82

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 14:30

Ramon Llull

Ramon Llull Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:40

Anònims; capítols XX, XXXIX i XLII de Bestiaris

Anònims; capítols XX, XXXIX i XLII de Bestiaris

XX
DE LA NATURA DE L'UNICORN E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

Lo unicorn si és una bestia de les pus cruels qui sien, e no ha sinó un corn, lo qual ha devant, entre abdosos los ulls, e ha'l tan fort [e tan agut] que no és alguna armadura qui li stigués devant, ni no és algun hom qui'l pogués pendre si donchs no'l trobava durment, Mas la sua pròpria natura és aquesta : que com ell veu alguna fembra puncella e verga [qui li ve devant] ten gran odor li ve de la sua virginitat que de mantinent se dorm als seus peus, e en aquesta manera lo cassador lo pren e l'alciu, car sab que aquesta és la sua natura.

Aquest unicorn significa una manera de cruels hòmens de aquest món qui són stats tan malvats e tan cruels, que no és algun hom que ells no conquiren ab lur malea. Axí com fo sent Pau, qui perseguí malament tots los cristians els alepidave els marturiave; mas com nostre senyor Déu Jesucrist, qui nasqué de la verga punçella, nostra dona sancta Maria, li mostra e li dix : "Pau, Pau, ¿per què.m persegueys?", e sent Pau, qui viu la resplandor del fill de la verga Maria, sí fo ple de la odor de nostre senyor Déu, e caech en terra com a mort, e, d'aquella hora ensa, tots los mundenals delits foren mortificats en ell, e a la fi volch pendre mort corporal per nostre Senyor, e fo scapsat en Roma, ab sent Pere ensemps, en un jorn. E axí s'esdevench de molts, e fa vuy en die.

 

XXXIX
DE LA NATURA DE LA BELLENA E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

La bellena sí és un peix molt gran, la qual, quant hom la troba e la veu sobra mar, los marinés se pensen que sia illa, e ormegen-hí lur leny, e pugen-hi de sobre [per cuynar e] per fer foch e altres coses; e com la bel!ena sent la calor del foch, entra-se'n, e fa parir lo leny e los hòmens [qui dessús li són].

Aquesta bellena podem acomparar a aquest món; que axí com la bellena fa parir tots aquells quí s'i fien, semblant és d'aquest món, que com més hom s'i fia, aytant més és enganat. Car nós veem que emperadors, e reys, e prínceps, e comtes, o de qualsevltlla dignitat sien, axí leugerament se moren o perden lurs senyories, o mullers o infants, com un pobre home; e aytant com més han, aytant ho planyen més, com ho desemparen ne ho han a lexar.

E aquell qui més se confia en aquest món, més se lunya de la amor de Déu. E donchs, pus que lo món se lunya de aquells qui més s'i confien, e's met desots, cové que'ls fassa parir, [axí com fa la bellena en aquells qui s'i fien ni li estan de sobra]

 

XLII
DE LA NATURA DE L'ORIFANT E DE LA SUA SIGNIFICACIÓ

L'orifant si és una gran bèstia, la major que hom sàpia, e ha moltes belles natures. E és tant poderós, que no és algun hom qui mal li pogués fer, sinó que hom lo pren o l'alciu ab gran enginy, so és: que ell no ha alguna junctura en les cames, e com vol dormir, ell s'apitra en qualque arbre, per so car, sis gitave en terra, jamés no se'n poria lavar per si mateix; e en aquesta guisa dorm es posa tota vegada que vol dormir. E com los cassadors troben aquell arbre on ell és vesat de dormir, serren-lo [a la calç a l'entorn], si que a penes se pot sostenir; e com l'orifant s'i vol apitrar e dormir, l'arbre li fall, e ve en terra ab l'arbre ensemps ; e en aquesta manera los cassadors lo maten.

Aquest orifant podem comparar a una manera d'omens d'aquest món, e l'arbre podem acomparar en aquest món, e lo cassador podem acomparar al diable. Car axi com lo orifant no ha junctures en les cames, per que no.s pot doblegar, axí hi ha homens tant superbiosos que no han en si alguna subtilitat, e tot lur enteniment és en les speranses terrenals, en les quals speranses se troben tot die ínganats aquells qui s'i apitren. Car los homens s'apitren [es recolzen], alguns en lurs riqueses, altres en lur forsa, altres en lur proea e altres en lurs parents, e lo diable sta apperellat, qui quant veu que més se confia [e.s té per pus assegurat] en aquestes speranses vanes, adonchs ell lo fa parir ab aquelles. Car aytant com més I'ome se fia en les coses mundanes, aytant més se parteix de la amor de Déu, e Déu se lunya més d'ell ; e en ao que Déu se parteix de l'om, e l'om de Déu per los seus peccats, sí ha lo diable forsa e poder sobra ell, per que .I fa parir en anima e en cors, e ac;o se troba per molts aximplis.

Encara ha l'orifant una altra natura: que com ve al temps que deu infantar, sí se'n va en un flum de ayga lo qual se appella Eufratres, e dins aquell flum ell fa sos fills, per so car si.ls fahia en terra no.s poria lavar. E com l'orifant mascle sab que sos fills són nats, mantinent hi corre per pahor que ha de un dragó qui habita en aquell flum, lo qual és molt verinós, perque nols pogués mal fer.

Aquesta natura que l'orifant ha en si nos demostra. que nós, ab pura intenció e ab gran providencia, nos deuriem gardar que no cayguéssem en tal peccat hon no'ns poguéssem relevar. Que fort és perillosa cosa a l'hom de relevar-se pus que és caygut en peccat, car si no era la misericordia e la gracia que Déus nos fa, jamés per la nostra bondat no’ns poríem relevar.

Encara, deuríem totes nostres obres fer ab gran providència per tal que’l diable no les nos pogués enverinar ab algun mal verí; que si nos donàvem tot quant havem, per amor de Déu, a pobres, e tots temps dejunàvem ab pa e ayga, e dehíem totes les hores del die e de la nit, e rebíem martiri de nostros cosos, axí com féu sent Lorenç, qui fo rostit, sí les nos poria lo diable enverinar leugerament -que no ho conexeríem-, solament ab vanaglòria, e hauríem perdut tot quant hauríem fet de bé.

Per què nós devem fer so que farem a entenció solament per amor de nostre senyor Déu Jesucrist, lo qual se volch liurar a martiri per la nostra amor.

 

XLII
LO FENIS

Lo fenis és un hocell que ha una cresta que li toca fins al coll, e ha plomes de color de çera e de roses, e viu bé CCCC fins a V cents anys. E com ve que és fort envelit, ell ajusta de la pus sequa lenya que ell pot trobar, e fa'n un gran munt halà hon él conex que lo sol fir més, ab més fervor, e met-se dejús la lenya, e bat les ales tro que a 'quella lenya se pren foch per la gran calor del sol; e axi's crema ell matex, ab la lenya ensemps. E de la çendra que fa, de nit cau-hi lo rós, e fa's un verme, e aquell verme crex tant, que fa un poch, lo qual per tostemps torna axí com lo fènix, e viu tro al demundit temps. E axí no n'és sinó hu, null temps, qui's crema, axí com demunt és dit; [es diu "semper vivens"].

Aquest fènix, que en aquesta manera mor e nex, nos demostre lo poder de Déu com ha fetes les criatures de diverses semblanses, e creades naturalment, sens acostament de çement natural, per ço que conega hom que ell és Déu totpoderós e creador, [e no li és posible a ffer totes coses que Déu ha creades dejús lo çell. Mostren e manifesten en Déu a conèxer, per què nostre Senyor nos mostre que axí ho poguere haver fet d'ome e de totes al tres creatures, les quals ha ordenat que's fassen naturalment, ab ajustament de mascle e de fembra, ab la çemensa que ix del mascle, a mostrar nós com és poderós de fer creatió naturalment e sens natura.]

Bestiaris. 2 vols. A cura de Javerio Panurzio. Barcelona: Barcino i Fundació Jaume I, 1988 (Els Nostres Clàssics, 91-92)

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:46

Fragment del "Llibre de les bèsties" dins el Fèlix o Llibre de les meravelles

Fragment del "Llibre de les bèsties" dins el Fèlix o Llibre de les meravelles

“Llibre de les bèsties”, dins Fèlix o Llibre de les meravelles del món

Un dia s’esdevenc que lo rei hac entendre* en un gran fet que es fo esdevengut en son regne, e aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall dix al rei que no era suficient a consellar lo rei en tants grans afers, sens altres companyons; e consellà al rei que es cregués de consell*, car no era honor de rei que es minvàs de consell*, del qual consell s’era aminvat puixes que en fo menys* la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tenc lo rei que faés consellers, e hagra’ls fets, tro que Na Renard dic aquestes paraules:
―En una terra s’esdevenc que havia un hom, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot ço que deien les bèsties e los aucells. Aquella ciència havia Déus donada a aquell hom sobre tal condició, que de res que oís ni entenés de ço que dirien les bèsties ni los aucells, no digués a neguna persona, e aquell dia que ho diria, que morís*. Aquell hom havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que lo bou fo enutjat, e l’ase l’aconsellà que lo vespre no menjàs la civada, per ço que l’endemà no el mesés* hom a tirar la sénia, e que pausàs. Lo bou estec a consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà cuidà’s que el bou fou malalte, e mès l’ase en son lloc a tirar la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase la sénia ab molt gran treball. Can venc a la nit, ell venc a l’establa, on atrobà lo bou que jasia* e sejornava. L’ase plorà denant lo bou, e dic aquestes paraules: «Lo senyor», dix l’ase, «ha en volentat que et vena* a un carnisser, car cuida’s que sies malalte, e per ço, ans que no t’aucia, és bo que tu torns* a ton ofici, e no dons* semblant que sies malalte». Aquestes paraules dix l’ase al bou, per ço que hom no el tornàs a tirar la sínia, qui li era de major treball que los fems que aportava. Lo bou hac paor de morir e menjà aquella nit civada, e fo semblant que fos garit*. Aquell hom, qui era senyor del bou e de l’ase, entès ço que havien dit lo bou e l’ase, lo qual hom se ris* denant sa muller de ço que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell hom volc saber son marit de què es reia, e ell no li ho volc dir. Sa muller li dix que no menjaria ni beuria, e que es lleixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volc menjar ni boure. Lo marit, que molt l’amava, dic que li ho diria, e féu son testament; e aprés lo testament, volc dir a sa muller ço de què s’era ris*. Mas, jo oí ço que el ca dix al gall, e ço que el gall respòs al ca.
―E com fo açò? ―dix lo Lleó a Na Renard.
Na Renard recontà al Lleó, e dix que dementre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprès lo gall, que canatava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li recontà com son senyor devia morir, e volia morir, per ço que sa muller visqués. Respòes lo gall, e dix que bé estava que morís, car àvol hom era, car no sabia ésser senyor d’una fembra. Adoncs lo gall cridà deu gallines que havia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles ó que es volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort de son senyor. Ambdosos se consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», dix lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què li faeres*, si es fos aventura* que en aquest cas t’aportàs de mort, en què ha aportat mon senyor?». Adoncs lo gall dix que si ell fos en lloc de son senyor, que ell tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, tro totes les hagués trencades, e fasés menjar e beure sa muller, o que la lleixàs morir de fam e de set. L’hom, qui hac entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu ço que lo gall havia aconsellat; e sa muller, con fo bé batuda, menjà e bec*, e féu tot ó que son marit volc.
Can Na Renard hac recontat l’eximpli damunt dit, ell dix que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes coses, e per açò no calia que lo rei se cresqués* de consell; e majorment com en multitud de consellers ha trop gran desvariament de diverses entencions e opinions e volentats, per la qual multitud és moltes vegades torbat consell de príncep.
Con Na Renard hac parlat, e lo Gall dix aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, car cuidava’s que fos* foc, e bufava en aquella llenya per entenció que faés foc en què es calfàs*. Lo papagai cridava al simi, e deia―li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb dix al papagai que no volgués castigar ni adictrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades dix lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc ço que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, com volia endreçar ço que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, per ço que li pogués mills dar a entendre ço de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi lo pres e l’aucís.
Con lo Gall hac dit aquest eximpli, lo rei hac opinió que per ell ho digués*, e féu un semblant escrú contra el Gall, en semblant de mala volentat. E adoncs Na Renard pres lo Gall e l’aucís, e el menjà denant lo rei.
Can Na Renard fo tan solament conseller del rei, e lo Conill fo lo cambrer del rei, e lo Paó fo porter, adoncs fo Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot ço que es volia. Dementre que Na Renard estava en esta benanança, ell* membrà en la traïció la qual havia concebuda contra el reu, adoncs con dix a l’Orifany fos rei. Volenter esteguera* Na Renard en l’estament en què estava, mas hac temor que l’Orifany no la descobrís; e per açò fo en volentat que tractàs la mort del rei, per ço que atesés* a l’Orifany ço que li havia promès.

*
hac entendre: hagué d’entendre, de dictaminar
que es cregués de consell: que s’assessorés amb el consell
que es minvàs de consell: que estigués sense consell
en fo menys: n’havien desaparegut (del consell)
morís: moriria
mesés: posés
jasia: jeia
que et vena: de vendre’t
torns: tornis
dons: donis
garit: guarit
se ris: rigué
s’era ris: havia rigut
faeres: faries
si es fos aventura: si s’escaigués
bec: begué
se cresqués: augmentés
fos: era
es calfàs: s’escalfés
digués: deia
ell: ella (Na Renard)
esteguera: hauria estat
atesés: atenyés, aconseguís

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:45

Pròleg i capítol I del Llibre de l’orde de cavalleria

Pròleg i capítol I del Llibre de l’orde de cavalleria

Per significança de les set planetes, qui són corsos celestials e governen e ordonen los corsos terrenals, departim aquest Llibre de Cavalleria en set parts, a demostrar que los cavallers han honor e senyoria sobre lo poble a ordonar e a defendre. La primera part és del començament de cavalleria; la segona és de l'ofici de cavalleria; la tercera és de l'examinació qui cové ésser feta a l''escuder con vol entrar en l'orde de cavalleria; la quarta és de la manera segons la qual deu ésser fet cavaller; la quinta és de ço que signifiquen les armes de cavaller; la sisena és de les costumes que pertanyen a cavaller; la setena és de la honor qui cové ésser feta a cavaller.

En una terra s’esdevenc(1) que un savi cavaller, qui llongament hac mantengut l’orde de cavalleria en la noblesa e força de son alt coratge, e saviesa e ventura l’hagren(2) mantengut en la honor de cavalleria en guerres e en torneigs, en assauts e en batalles, elegí vida ermitana con viu que sos dies eren breus e natura li defallia per vellesa a usar d’armes. Enadoncs desemparà sos heretatges e heretà sos infants; e en un boscatge gran, abundós d’aigües e d’arbres fructuoses féu sa habitació, e fugí al món, per ço que lo despoderament de son cors, en lo qual era esdevengut per vellesa, no el deshonras en aquel les coses on saviesa e aventura llong de temps l'havien tengut honrat. On per açò, lo cavaller cogita en la mort, remembrant lo traspassament d'aquest segle en l'altre,(3) e entès(4) la sentència perdurable a la qual havia a venir.

En un bell prat hac(5) un arbre molt gran, tot carregat de fruit, on lo cavaller vivia en aquella forest. Dessots aquell arbre hac una fontana molt bella e clara, de la qual era abundós lo prat e els arbres qui li eren entorn; e lo cavaller havia en costuma tots jorns de venir en aquell lloc adorar e contemplar e pregar Déu, al qual fasia (6) gràcies e mercès de la gran honor que li havia feta tots temps de sa vida en est món.

En aquell temps, en l'entrada del gran hivern s'esdevenc que un gran rei, molt noble e de bones costumes bé abundós, hac manades corts; e per la gran fama qui fon per la terra de sa cort, un asaut escuder, tot sol en son palafrè cavalcant, anava a la cort per ésser adobat a novell cavaller. On, per lo treball que hac sostengut(7)de son cavalcar, dementre que anava en son palafrè, adormí's. E, en aquella hora, lo cavaller qui en la forest faïa sa penitència fon vengut(8) a la font contemplar Déu e menysprear la vanitat d'aquest món, segons que cascun jorn havia acostumat.

Dementre que l'escuder cavalcava enaixí, son palafre eixí del camí e mès-se(9) per lo boscatge; e anà tant lla on li plac(10) per lo boscatge, tro esdevenc en la fontana on lo cavaller estava en oració. Lo cavaller, qui viu(11) venir l'escuder, lleixà sa oració e assecse(12) en lo bell prat a l'ombra de l'arbre, e començà a llegir a un llibre que tenia en sa fauda. Lo palafrè, con fo a la font, bec(13) de l'aigua; e l'escuder, qui sentí en dorment que son palafrè no es movia, despertà's e viu denant si lo cavaller, qui fo molt vell, e hac gran barba e llongs cabells e romputs vestiments, per la vellea e per la penitencia que fasia, fo magre e descolorit e, per les llàgremes que gitava, sos ulls foren apoquits e hac(14) esguard de molt sancta vida. Molt se meravellà la un de l'altre, car lo cavaller havia llongament estat en son ermitatge, en lo qual no havia null hom vist depuis que hac desemparat lo món e es lleixa de portar armes; e l'escuder se meravellà fortment con era esdevengut en aquell lloc.

L'escuder davallà de son palafrè saludant agradablement lo cavaller, e lo cavaller l'acollí on pus bellament poc(15), e assegren-se en la bella herba un prés de l'altre. Lo cavaller, qui conec que l'escuder no volia primerament parlar -per ço car li volc(16) dar honor-, parlà primerament e dix:(17)

-Bell amic, qual és vostre coratge, ni on anats,(18) ni per què sóts ací vengut?

-Sènyer -dix l'escuder-, fama és per llongues terres que un rei molt savi ha manada cort e farà si mateix cavaller, e aprés farà cavallers altres barons estranys e privats. On, per açò jo vaig a aquella cort, per ésser novell cavaller; e mon palafrè, dementre que jo m'adormia per lo treball que he haüt(19) de les grans jornades, ha'm amenat en aquest lloc.

Con lo cavaller ausí parlar de cavalleria, e remembrà l'orde de cavalleria e ço que hi pertany a cavaller, adoncs gità un sospir e entrà en consirer, membrant en l'honrament en lo qual cavalleria l'havia llongament mantengut. Dementre que lo cavaller cogitava en si mate ix, l'escuder li demana de què -era son consirer. Lo cavaller dix:

-Bell fill, mos pensaments són de l'orde de cavalleria, e del gran deute en què és cavaller con mantenga l'alta honor de cavalleria.

L'escuder pregà lo cavaller que li dixés l'orde de cavalleria qual és, ni per qual manera hom lo pot mills honrar e conservar en la honor que Déus li ha donada.

-Com, fill! -ço dix lo cavalIer-, ¿e no saps tu qual és la regla e l'orde de cavalleria? Car negun cavaller no pot mantenir l'orde que no sap, ni pot amar son orde ni ço que pertany a son orde, si no sap l'orde de cavalleria ni sap conèixer lo falliment que sia contra son orde; ni negun cavalIer no deu fer cavaller si no sap l'orde de cavalleria, car desordonat cavaller és qui fa cavaller e no li sap mostrar les costumes qui es pertanyen a cavaller.

Dementre que el cavaller deia aquestes paraules e reprenia l'escuder qui demanava cavalleria, l'escuder demana al cavaller:

-Sènyer, si a vós plasia que em dixéssets(20) l'orde de cavalleria, assats me sent coratge(21) que l'orde apendria, e que seguiria la regla e l'orde de cavalleria.

-Bell amic -ço dix lo cavaller-, la regla e l'orde de cavalleria és en aquest llibre en lo qual jo llig(22) alcunes vegades, per ço que em faça remembrar la gràcia e la mercè que Déus m'ha feta en aquest món, per ço car honrava e mantenia l'orde de cavalleria a tot mon poder;(23) car en així con cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, en així cavaller deu donar totes ses forces a honrar cavalleria.

Lo cavaller lliura la llibre a l'escuder; e con l'escuder l'hac llest,(24) en la qual entès que cavaller és un de mil hòmens elet(25) a haver pus noble ofici que tots, e hac entesa la regla e l'orde de cavalleria, adoncs consirà un petit e dix:

-Ah, sènyer Déus!, beneit siats vós qui m'havets aduit(26) en lloc e en temps con jo haja coneixença de cavalleria, la qual he llong temps desirada, sens que no sabia la nobilitat de son orde, ni l'honrament en què Déus ha posats tots aquells qui són en l'orde de cavalleria.

-Amable fill -dix lo cavaller-, jo són(27) prés de la mort e mos dies no són molts; on, con aquest llibre sia fet per retornar la devoció e la lleialtat e l'ordonament que cavaller deu haver en tenir son orde, per açò, bell fill, portats-vos-en aquest llibre a la cort on anats, e mostrats-lo a tots aquells qui volen ésser cavallers novells. Guardats-lo e car lo tenits,(28) si amats orde de cavalleria. E con serets adobat a novell cavaller. retornats per aquest lloc e digats-me quals són aquells qui seran fets novells cavallers e no hauran estats obedients a la doctrina de cavalleria.

  1. s’esdevingué
  2. l’hagueren
  3. el pas d'aquesta vida a l'altra.
  4. entengué.
  5. hi havia.
  6. feia.
  7. per l’esforç que havia fet.
  8. vingué.
  9. s'endinsà.
  10. plagué.
  11. veié.
  12. s'assegué.
  13. begué.
  14. tenia.
  15. pogué.
  16. volgué.
  17. digué.
  18. aneu.
  19. hagut, fet.
  20. diguéssiu.
  21. em veig prou capa!.,.
  22. llegeixo.
  23. amb totes les meves forces.
  24. l'hagué llegit.
  25. elegit.
  26. dut.
  27. sóc.
  28. aprecieu-lo.

I. Del començament de cavalleria

Defallí caritat, lleialtat, justícia e veritat en lo món. Començà enemistat, deslleialtat, injúria e falsetat. E per açò fo error e torbament en lo poble de Déu, qui era creat per ço que Déus sia amat, conegut, honrat, servit e temut per home.

Al començament, con fo en lo món vengut menyspreament de justícia per minvament de caritat, covenc que justícia retornàs en Son honrament per temor. E per açò de tot lo poble foren fets milenaris, e de cascun mil fo elet a triat un home pus amable, pus savi, pus lleial e pus forts, e amb pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres.

Encercat fo en totes les bèsties qual és pus bella bèstia e pus corrent e que pusca sostenir més de treball, ni qual és pus covinent a servir home. E car cavall és la pus noble bístia e la pus covinent a servir home, per açò de totes les bèsties hom eleec(1) cavall e donà-lo a l'home qui fo elet de mil hòmens. E per açò aquell home ha nom cavaller.

Con hom hac ajustada la pus noble bístia al pus noble home, enaprés covenc que hom elegués e triàs, de totes les armes, aquelles que són pus nobles e pus covinents a combatre e a defendre hom de nafres e de mort. E aquelles armes hom dona e aproprià e cavaller. Qui vol, doncs, entrar en l'orde de cavalleria, aesmar e pensar li cové lo noble començament de cavalleria; e cové que la noblea de son coratge e son bon nodriment se concord e es covenga ab lo començament de cavalleria, car, si no ho tala, contrari seria a l'orde de cavalleria e a sos començaments. E per ço no es cové que l'orde de cavalleria reeba sos enemics en sos honraments, ni aquells qui són contraris a sos començaments.

Amor e temor se covenen contra desamor e menyspreament; e per açò covenc que cavaller, per noblea de coratge e de bones costumes, e per la honor tan alta e tan gran la qual li és teta per elecció, e per cavall, e per armes, fos amat e temut per les gents, e que per la amor retornàs caritat e ensenyament, e per la temor retornàs veritat e justícia.

Home, en quant ha més de seny e d'enteniment, e és de pus forts natura que fembra, pot ésser millor que fembra; car, si no era tan poderós a ésser bo com la tembra, seguir s'hia(2) que bondat e força de natura fos contrari a bonea de coratge e de bones obres. On, enaixí con home per sa natura és pus aparellat a haver noble coratge e a ésser bo que la tembra, enaixí home és pus aparellat a ésser àvol que la fembra; car, si no era, no seria digne que hagués major nobilitat de coratge e major mèrit d'ésser bo que fembra.

Guarda, escuder, que faras si prens l'orde de cavalleria; car, si est(3) cavaller, tu reeps l'honrament e la servitud qui es cové als amics de cavalleria, car, en quant has pus nobles començaments, est pus obligats a ésser bo e agradable a Déu e a les gents; e si est àvol, tu est lo major enemic de cavalleria e est pus contrari a sos començaments e a son honrament.

Tant és alt e noble l'orde de cavalleria, que no basta a l'orde que hom lo faés(4) de pus nobles persones, ni que hom li donàs les pus nobles bísties ni les pus honrades armes; ans covenc que hom faés senyors de les gents aquells hòmens qui són en l'orde de cavalleria. E car senyoria ha tanta de nobilitat, e servitud ha tant de sotsmetiment, si tu qui prens l'orde de cavalleria est vil ni malvat, pensar pots qual injúria fas a tos sotsmeses e a tos companyons qui són bons; car per la viltat en què est, deuries ésser sotsmès, e per la nobilitat dels cavallers qui són bons, est indigne que sies apellat cavaller.

Elecció ni cavall ni armes ni senyoria encara no abasta a l'alta honor qui pertany a cavaller, ans cové que hom li dó(5) escuder e troter qui el servesquen e qui pensen de les bèsties. E cové que les gents aren e caven e traguen mal, per ço que la terra lleu(6) los fruits on viva(7) cavaller e ses bèsties, e que cavaller cavalc e senyoreig e haja benanança d'aquelles coses on los homens han maltret e malanança.

Ciència e doctrina han los clergues, Con pusquen e sàpien(8) e vullen amar, conèixer e honrar Déu e ses obres, e que donen doctrina a les gents e bon eximpli en amar e honrar Déu; e per ço que sien ordenats a(9) aquestes coses, aprenen e estan en escoles. On, enaixí con los clergues, per honesta vida e per bon eximpli e per ciència, han orde e ofici con enclinen les gents a devoció e a bona vida, enaixí los cavallers, per noblea de coratge e per força d'armes, mantenen l'orde de cavalleria, han l'orde en que són per ço que enclinen les gents a temor, per la qual temen a fer falliments los uns hòmens contra los altres.

La ciència e l'escola de l'orde de cavalleria és que cavaller faça a son fill mostrar de cavalcar en son jovent; car si l'infant en son joven no aprèn a cavalcar, no ho porà apendre en sa vellesa. E lo fill del cavaller cové que, dementre que és escuder, sàpia pensar de cavall; e lo fill de cavaller cové que sia enans sotsmès que senyor, e que sàpia servir senyor car, en altra manera, no coneixeria la nobilitat de sa senyoria con seria cavaller. E per açò lo cavaller deu sotsmetre son fill a altre cavaller, per açò que aprenga a tallar e a guarnir, e les altres coses qui es pertanyen a la honor de cavaller.

Qui ama orde de cavalleria cové que, enaixí com aquell qui vol ésser fuster ha mes ter maestre qui sia fuster; e aquell qui vol ésser sabater cové que haja rnaestre qui sia sabater, enaixí qui vol ésser cavaller cové que haja maestre qui sia cavaller; car enaixí és descovinent cosa que escuder aprena(10) l'orde de cavalleria d'altre home mas d'home qui sia cavaller, con seria descovinent cosa si el fuster mostrava a l'home qui vol ésser sabater.

Enaixí con los juristes e els metges e els clergues han ciència e llibres, e oen(11) la lliçó e aprenen llur ofici per doctrina de lletres, tant és honrat e alt l'orde de cavaller, que no tan solament abasta que a l'escuder sia mostrat l'orde de cavalleria per pensar de cavall, ni per servir senyor, ni per anar ab ell en fet d'armes, ni per altres coses semblants a aquestes; oc encara seria covinent cosa que hom de l'orde de cavalleria faés escola, e que fos ciència escrita en llibres, e que fos art mostrada així com són mostrades les altres ciències; e que los infants fills dels cavallers, en lo començament que apresessen(12) la ciència qui pertany a cavalleria, e enaprés que fossen escuders e que anassen per les terres ab los cavallers.

Si falliment no fos en clergues ni en cavallers, quaix a penes fóra falliment en les altres gents; car per los clergues hagra(13) hom devoció e amor a Déu, e per los cavallers temera hom injuriar son proïsme.

On, si los clergues han maestre e doctrina, e estan en escoles per ésser bons, e si tantes ciències són que estan en doctrina e en lletres, injúria molt gran és feita a l'orde de cavalleria con no és enaixí una ciència demostrada per lletres e que en sia feta escola, con és de les altres ciències. On, per açò, aquest qui compon aquest llibre soplega al noble rei e a tota la cort qui és ajustada a honor de cavalleria que sia satisfet e restituït a l'honrat orde de cavalleria qui és agradable a Déu.

  1. elegí
  2. se’n seguiria, voldria dir.
  3. ets.
  4. fes.
  5. doni.
  6. faci créixer.
  7. dels quals visqui.
  8. sàpiguen.
  9. es preparin per a.
  10. aprengui.
  11. ouen, escolten.
  12. aprenguessin.
  13. tindria.

Ramon Llull. Llibre de l'orde de cavalleria. A cura d'Albert Soler i Llopart Barcelona: Barcino, 1988 (Els Nostres Clàssics, 127).

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:42

Selecció de versicles del Llibre d’Amic e Amat

Selecció de versicles del Llibre d’Amic e Amat

Acompanyaren-se memòria i volentat, e pujaren en lo munt de l'Amat, per ço que l'enteniment s'exalçàs, e l'amor se doblàs en amar l'Amat. (99)

Nuaven-se les amors de l'amic e l'Amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l'amic e l'Amat no es partissen. (126)

Qüestió fo entre los ulls e la memoria de l'amic, car los ulls dehien mellor cosa és veer l'Amat que membrar-lo. (18)

Contemplava l'amic son Amat; s'asubtillava en son enteniment e enamorava's en sa volentat. E és qüestió per qual dels dos asubtillava pus fortement sa remembrança a remembrar son Amat. (339)

Eguals coses són propinqüitat e llunyedat, enfre l'amic e l'Amat. Car enaixí con mesclament d'aygua e de vi, se mesclen les amors de l'amic e l' Amat; e enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors. (50)

Oblida, un dia, l'amic son Amat, e membra un altre dia que l'avia oblidat. E en aquell dia en lo qual l'amic membrava que son Amat oblidat avia, fo l'amic en tristícia e en dolor e en glòria e en benanança, per oblidament e per membrança. (194)

Dehia l' amic a son Amat: -Tu est tot, e per tot, e en tot; e ab tot tu vull tot, per ço que haja e sia tot mi. -Respòs l' Amat: -No'm pots aver tot, sens que tu tot no sies de mi. -E dix l'amic: -Ajes me tot, e jo tu tot. (67)

Digueren a l'amic: -¿On vas? -Venc de mon Amat. -¿On vens? -Vaig a mon Amat. -¿Quan tornaràs? -Estaré ab mon Amat. -¿Quan estaràs ab ton Amat? -Aytant de temps con seran en ell los meus pensaments. (25)

Demanaren a l'amic: -¿Quals són tes riquees? -Respòs: -Les pobretats que sostenc per mon Amat. -E ¿qual és ton repos? -Lo llanguiment que en dona amor. (57)

Dix l'amic a son Amat: -En tu és mon sanament e mon llanguiment; e on pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueix, mujor sanitat me dónes. (51)

Pus ivaçosa és amor
en coratge d'amador,
que llamp en resplandor. (38)

Alt est, Amat, en tes altees, a les quals exalces ma volentat, exalçada en ton exalçament ab ta altea, qui exalça en mon remembrament mon enteniment, exalçat en ton exalçament, per conèixer tos honraments, e per ço que la volentat n'aja exalçat enamorament, e la memòria n'aja alta remembrança. (290)

Glòria est, Amat, de ma glòria, e ab ta glòria, en ta glòria, dónes glòria, a ma glòria, qui ha glòria de ta glòria. Per la qual tua glòria, me són glòria, egualment, los treballs e los llanguiments qui’m vénen per honrar ta gloria ab los plaers e’ls pensaments qui’m vénen de ta glòria. (291)

Ramon Llull, Versicles del LLibre d'Amic e Amat extrets d'Álvaro Galmés de Fuentes, Ramon Llull y la tradición árabe. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

Josep M. Ramis dl., 07/05/2012 - 13:43