Incorporat a la tradició xilena del Viejito Pascuero, Mr. Edward De Bittencourt, nascut a Bombai, doctorat en Filosofia i Lletres, que s’encarregà de donar-me lliçons d’anglès del 1943 al 46, va obsequiar-me amb un exemplar de The Complete Tales and Poems of Edgar Allan Poe, edició de «The Modern Library, New York»: considerable volum de 1026 pàgines.

«Una advertència prèvia –va dir-me en to professoral–: tal com a Mallarmé, també a mi em repugna l’espuri Allan que li endossà el seu protector, fins i tot la “paràsita inicial” quan signava Edgar A. Poe; però americans i anglesos, caps de brot, com sempre, encolonialisme, han imposat la bastarda mistificació ... Al capdavall, jo exerceixo només de professor, i sembla que el meu deure és resignar-me. Bé, em resigno, però ningú no pot impedir-me de considerar Edgar Poe el més important poeta d’Amèrica, l’artista més musical i perfecte que manipulà la llengua anglesa, al mateix temps que l’artista que va sofrir les més dures humiliacions i amargors en la seva pròpia terra... Únicament m’atreviria a objectar la seva “filosofia de la composició”, el maniàtic afany d’explicar a base d’enginyoses però comptat i debatut absurdes teoriesracionalistes allò que per naturalesa ha de quedar inexplicable, sobretot si, com en el cas de The Raven (“El Corb”), Poe mateix va confiar a certa dama per carta que es tractava d’una teoria elaborada una vegada escrit el poema. Més que supèrflua, trobo que put a demoníaca la pretensió de demostrar la visió del vident o de desmentir la revelació del poeta, del profeta...»

Vaig intentar de llegir per primera vegada en anglès aquell poeta que definia la poesia com «una rítmica creació de bellesa» i que creia innecessari demostrar que «la Bellesa és l’única legítima província del poema».

Al cap d’un temps, Mr. De Bittencourt va proposar-me de traduir en prosa The Raven. «En el possible –va aconsellar-me ingènuament–, conserveu el ritme sistemàtic del poema, un dels més bells que s’hagin mai escrit.» Per poder-me assegurar una aproximadainterpretació , vaig fer-ne una versió en prosa castellana sense vestigis, no cal dir-ho, de ritme sistemàtic, i en la qual el meu professor va introduir gran quantitat d’esmenes.

En aquell temps jo havia traduït alguns poemes de Baudelaire. No coneixia, però sabia que l’autor de Les fleurs du mal havia dedicat cinc volums de traduccions a l’obra d’Edgar Poe. No es tractava, doncs, d’una admiració circumstancial, sinó d’una passió, d’una participació cada vegada més intensa, com guanyada a pols i, en el cas de Baudelaire, després de no poques resistències sobretot d’ordre estètic; també, qui sap, d’obscures concomitàncies mentals, fins i tot d’ordre fisiològic, polítiques, socials, que un dia el portarien a declarar: «Vaig dedicar-me bastant de temps a Poe perquè ens assemblem una mica.» ¿Una mica només, o bé qui me ressemble comme un frère?

D’Edgar Poe havia escrit que a causa de la seva extraordinària lucidesa, de ser «el geni de l’anàlisi i l’inventor de les combinacions més noves i les més seductores de la lògica amb la imaginació, de la misticitat del càlcul, el psicòleg de l’excepció, l’enginyer literari que profunditza i utilitza tots els recursos de l’art», va modificar el destí d’un poeta tanoriginàriament ben dotat com Charles Baudelaire . Aleshores... Fins i tot de vell, i de més vell encara, no he deixat d’afegir nous capítols a les meves incursions de pirata. Aleshores, ja buscava, trobava arguments que m’inclinaven a intentar la traducció de The Raven i no en tant que exercici escolar, sinó «literari». Reforçava aquesta gradual inclinació amb tot d’estrafolàries singularitats existencials que presentaven la vida de Poe i la seva obra: per exemple, des de la cabalística coincidència de POE=POEta, a l’estructura de la casa que habitava a Baltimore: aïllada, alta, estreta, de dos pisos i una sola finestra (i, encara, de la mansarda), molt adequada a l’escenografia d’un dels seus contes; de l’esborronadora i fatídica relació que podia existir entre l’obra i el mortal atac que l’aterrà al peu de la taverna on havia passat la nit i de la qual, borratxo fins a l’ànima, l’havien tret a la matinada, i la lesió cerebral que el teniaclínicament sentenciat a una mort prematura... i que, en morir, només tenia quaranta anys, l’edat que jo ranejava...

Sovint, cap al tard, sortia a passejar-me per la Quinta Normal del barri suburbà on jo vivia. Als parcs frondosos i amb recers selvàtics, les tardors, en declinar, excreten transpiracions sufocants, corrompudes: provoquen estranyes deliqüescències, lírics desvaris, amors il·lícits, extravagants vocacions, suïcidis... Un dia, entre dos foscants i quan ja em disposava a abandonar la Quinta, un ocell negre, esbategant-se, baixà a parar-se a la branca inclinada d’una enorme quil·laia. L’au em mirava, i em mirava fixament. Vaig aturar-me colpit per un rapte, atret per una seductora idea temerària: es tractava d’una muda proposició del Corb... Molt bé, l’acceptava humilment agraït, i amb fervor. M’encararia amb els «seus» versos, però sense precipitar-me, com si fos un exercici dels que solia encarregar-me Mr. De Bittencourt . A més, trobava que valia la pena de comprovar si progressava en el domini, no tan sols de l’anglès, sinó de l’ofici i, de retop, del meu idioma. Acceptar «tiranies» semblants a les que s’infligia Poe havia de resultar un saludable gènere didàctic per partida doble. Després de tot, dos poetes que comptaven no poc en la meva admiració:Baudelaire i Mallarmé, no tan sols l’havien traduït sinó exaltat a la categoria d’escriptor genial, de poeta i crític d’excepció, de creador d’arravatadores maneres de narrar; en rigor, l’arrencaven a la indiferència, l’atonia, la vulgaritat dels seus compatriotes, i li asseguraven una merescuda immortalitat literària.

Abans d’emprendre la traducció vaig alternar la lectura de poemes sobretot amb els contes de Poe. D’entre tantes modalitats, m’atreia un encara no sé prou bé què d’enigmàtic inherent, més que als temes, ja enigmàtic de per si, jo diria, a rigorosos principis estètics, a tot d’insòlites i peculiars actituds mentals; m’atreia fins i tot, i no poc, l’ús, si no l’abús, d’unes inflexibles rimes internes queproporcionaven tant o més que un suplement d’harmonia als versos, una torbadora suggestió de secreta, d’íntima transcendència molt típica de l’autor. Probablement es tracta de la desconcertant qualitat que Pablo Neruda qualificaria de «su matemática tiniebla», mena de «temps» amb fascinadores, metàl·liques insistències com les de certs moviments d’ El clavecí ben temperat, de Bach.

Que em sigui permesa una breu confessió: pateixo de constants sensacions d’inestabilitat idiomàtica; he covat enveges que els anys no han afeblit. Els simbolistes francesos m’havien exigit, en tant que traductor, considerables esforços de concisió, infidelitats motivades tan sols per una personal insuficiència ingrata i rasposa com paper de vidre. A bell ull, The Raven exigia més encara. Però és que un estil flonjo, desmanegat, imprecís, em descoratja. Una sola vegada vaig traduir uns poemes d’Eluard amb la rescabaladora intenció de sentir-me ben assistit «contra» els poetes que tal vegada abusen d’un excés de consistència, de mesura. Per a mi, inveterat aprenent de la meva llengua, esmerçar temps i esforç en una empresa que no reclama tota la meva capacitat d’expressió, acaba, en aquest sentit, per descoratjar-me.

Temeritat inconcebible la de traduir poemes. Per si fos poc, les traduccions solen ser, al meu entendre, suscitades per l’admiració i, en secret, és a dir, a lainsabuda d’un mateix, per certa mena d’enveja que intenta rescabalar de les congènites incapacitats personals per a la creació. M’ho repetia amb l’intent de posar un dic a la meva impaciència, i l’apuntalava amb lesprudentíssimes paraules de Baudelaire en referir-se justament als poemes d’Edgar Poe: «...la meva humil i molt devota facultat de traductor no em permet de suplir les voluptats absents del ritme i de la rima.» ¿És que jo me les podia permetre? Per Déu, siBaudelaire i Mallarmé n’havien fet una traducció en prosa, ¿amb quina autoritat podia jo aventurar-me a traduir-lo en vers? ¿Impulsat per l’insensat entusiasme que no es priva d’entrar a mata-degolla en propietat privada? Raonaments d’una lògica que emdesconcertava , però que no aconseguien acovardir-me del tot. Al capdavall, el procés de la meva traducció es trobava tan sols en estat d’exercici escolar i en castellà en unes pàgines del meu quadern de classe. Cert que, en la meva imaginació, s’executaven tot de provisoris experiments basats en laflexibilitat del català en tant que eficacíssim instrument d’adaptació, de subtil poder de dependència. De moment i fins aleshores, tot es reduïa, doncs, a vagues especulacions que implicaven, no ho nego, conformitat amb la definició que el mateix Poe s’havia donat de la poesia. Vaig seguir operantclandestinament. En última instància, si pecava, era per excés de fervor i sense altre testimoni que la meva consciència.

Vaig discutir llargament amb mi mateix l’encara difús propòsit. Em preguntava si no es comet una més greu infidelitat en traduir un poema en prosa que no pas en vers –heretgia, la de traduir-lo en prosa, denunciada per Paul Valéry en ple Collège de France: «És un error contrari a la naturalesa de la poesia, deia, i seria atemptar-hi mortalment pretendre que a tot poema correspon un sentit veritable, únic, i conforme o bé idèntic a alguna idea de l’autor. Una conseqüència d’aquest error és la invenció de l’absurd exercici escolar que consisteix a fer posar els versos en prosa. Vet aquí una manera d’inculcar a la poesia la més fatal de les idees, perquè representa ensenyar que és possible de dividir la seva essència en parts que no poden subsistir separades. És creure que la poesia és un accident de la substància prosa. Però la poesia només existeix per a aquells ulls dels quals aquesta operació és impossible, i que justament coneixen la poesia a causa d’aquestaimpossibilitat.»

La infidelitat involucrada en la traducció vers=vers, amb respecte pel ritme i la rima, em deia jo subsidiàriament, tan sols atempta a la literalitat d’unes personals formes d’expressió d’un autor, formes tanmateix modificables per ell mateix (si més no teòricament, i que en no poques reedicions comprovava que ho havien estat en la pràctica) i que ho poden ser,respectuosament, per un tercer –en aquest cas, el traductor–, com més sensitives les seves facultats d’identificació , com més versat en la manipulació del seu propi idioma. Perquè, evidentment, afegia per justificar-me, el moviment d’un poema és d’essència i, el continent, ho és de potència, de potència expressiva,complementaris l’un de l’altre, i l’un i l’altre necessaris. Una traducció vers=vers, mantenint ritme i rima, és possible (per a mi aconsellable si no indispensable) perquè participa de la naturalesa idèntica de l’original: compenetració amb els discutits fins a la sacietat conceptes de fons i de forma i que ara utilitzo per expeditius, vull dir, tant per còmodes com per entenedors. Hi ha, naturalment, maneres i maneres de traduir i, en aquesta diversitat, compten només, i ho repeteixo, graus d’intensitat,d’identificació i destresa en l’ofici.

En definitiva, la fórmula vers=vers, amb ritme i rima, també m’era imposada per la definició del propi Poe d’ençà que havia escrit que la poesia és una «rítmica creació de bellesa». I per bé que subordinat a la concreta relacióautor-traductor , sempre que em dedicava a traduir tenia ben present que aquest monstre de la «fantasia analítica» s’havia proposat de buscar, tal com declara en Eureka, la Veritat en raó de la Bellesa que conté, i de revelar-la com si es tractés d’un Objecte d’Art, d’expressar-la com un Poema.

M’ho repetia: no és que sigui difícil de traduir un gran poema, és impossible. Tanmateix sempre trobava la rèplica a punt; si es vol, la meva excusa: però ni que una versió resulti parcialment reeixida, ni que resulti fins i tot frustrada, crec que es produeixen, per a un mateix, el traductor, excepcionals moments d’una comunicació tan fonda, tansingularment intensa (probablement incomunicables ) que t’adones que has aconseguit d’arribar al moll del poema: el sents bategar, i que el poema cedeix vers a vers una gran part del seu misteri.

En el curs de la meva primera versió d’El Corb consultava naturalment el meu professor d’anglès. Revisava, esmenava incansablement, inevitablement. Per mantenir-me en un clima apropiat, Mr. De Bittencourt em feia llegir i traduir en veu alta fragments del primer capítol d’Arthur Gordon Pym. «Ens trobem –deia– de ple dins una al·legoria de la vida de Poe, de la progressiva catàstrofe d’una vida, pobra vida, d’obsés per la lucidesa, per la perfecció... En l’oceà en què bregava per navegar, el naufragi era fatal i, en el fons, desitjable...» Fatal, desitjable: comportava la idea d’arrodonir la biografia de Poe en la més patètica de les seves «històriesextraordinàries»: la darrera.

Considerar-lo a distància, definitivament emmarcat per la mort: anguniosa complicitat de desordres, turments físics, mentals, al·lucinacions, humiliacions; considerar aquesta vida des del meu recersantiaguí d’exiliat, em produïa una rara, vergonyosa, però al capdavall i per contrast, confortable sensació de benestar, de comoditat. Jo era només un traductor. Tot era, en rigor,irreversible. En una pàgina del llibre deia:

EDGAR ALLAN POE
1809— Nascut a Boston, fill d’uns còmics ambulants que el van deixar orfe als dos anys i en la misèria.
1849— Mort a Baltimore, pobre, sol, d’un atac de delírium trèmens.

Obsessionat per «l’àngel de l’insòlit», lliurat a l’alcohol, a les drogues, expulsat d’escoles, universitats, acadèmies, redaccions, a causa d’immoderats excessos... En canvi, jo, l’assidu a les úlceres duodenals, entrava en la seva obra com en casa pròpia de la mà no de «l’àngel del’extraordinari », sinó d’un àngel de tarannà domèstic, que no es cansava de recomanar-me moderació, l’ús del bicarbonat i del bismut i, en ser de nit, de la sintaxi, la sinonímia, l’analogia, per anar traduint pacientment The Raven, ara un vers, ara l’altre:

Temps ha, una nit desolada, feble, cansat, l’oblidada
saviesa meditava d’uns rars i arcaics papers
i, en abaltir-me...

Lliure d’introduir-me en aquell prodigiós domini, regirava secretes matèries impalpables, escampava damunt la taula les paraules dels versos, les sotmetia a torsions,desfiguracions, les retallava perquè encaixessin amb les justes mides de les previstes exigències...

La meva primera versió de The Raven va ser publicada a «Germanor», la vella revista de la colònia catalana xilena, pel desembre de 1944, exactament un segle després de la seva publicació al «New York Mirror» (29 de gener de 1845). Entre d’altres falles (algunes de les quals haurien bastat perquè Poe m’hagués negat l’imprimatur, i que jo anava descobrint amb pena cada vegada que en rellegia les primeres versions) n’hi ha una d’intolerable perquè, justament, conculca la rigorosa bellesa que el poeta s’exigia per a cada un dels seus poemes: de les divuit estrofes de la meva primera versió –les divuit de què consta The Raven–, tan sols vaig ser capaç de conservar-ne aleshores la meitat amb la rima interna que reclama el quart vers de cada estrofa en marcar la cesura de l’hemistiqui. En la nova i sempre «definitiva» versió d’aquest poema –la d’aquest volum és la quarta– crec haveracceptablement i «definitivament » reparat aquestes deficiències d’estructura al marge d’altres de tanta o més importància d’ordre formal. El mateix Poe m’ha servit d’exemple. Ja és sabut: van ser tantes les revisions a què va sotmetre els seus versos a l’hora de reeditar-los que, un cop mort (mort als quaranta anys), crítics i editors van haver de discutir llargament per posar-se d’acord sobre quina, de les disset versions conegudes, era la «definitiva». Poe, doncs, justifica revisions, esmenes, reedicions; les justifica i les estimula.

Fins bastant de temps després de la meva primera traducció de The Raven, no vaig llegir «Filosofia de la composició» del nostre poeta. A despit del sincer entusiasme que els raonaments científico-literaris d’aquest assaig van despertar en Baudelaire, Mallarmé i Valéry, confesso que, des de la meva sincera i obligada modèstia, tot d’instintives resistències, al principi, més tard d’una suma de reflexions, m’impedien de participar-ne. De sempre m’havia semblat que un home de granintel·ligència corre el perill de transformar una obsessió en teoria o doctrina; i que, com més fixa i arrelada l’obsessió, més, doctrina o teoria, poden ser contagioses, semblar vàlides. «L’èxtasi intuïtiu o alguna cosa com un delicat frenesí» de Poe venia a operar de cordó umbilical que el relligaria als «humiliants agents transmissors» de Valéry i, el seu modus operandi, a una pretesa aplicació de les matemàtiques a la poesia.

¿Què es proposa Edgar Poe amb la seva peculiar filosofia referida circumstancialment a El Corb, però que no exclou pas l’elaboració d’altres poemes? Demostrar que, per a un poeta, la «bellesa» d’un poema es redueix a un fonamental sistema de càlcul en el qual «cap detall de la seva composició no pot assignar-se a un atzar o a una intuïció, sinó que l’obra s’executa pas a pas fins a quedar completa, amb la precisió i el rigor lògic d’un problema matemàtic»; fins i tot cal mesurar astutament la seva extensió: no més de cent versos, si no es vol perdre  laindispensable condició «d’unitat que li és intrínseca», atesa la capacitat d’atenció, la durada sensible del lector i, molt especialment, cal saber trobar el to, un to que, en un poema com El Corb, no podia ser altre que el de la tristesa. «La malenconia és el més autèntic dels tons poètics», afirmava. I cas de ser cert que aquest poema havia estat concebut i realitzat abans d’escriure «Filosofia de la composició», el fet que en una determinada conjuntura hagués «mentit» revelava fins a quin límit extrem el seu esperit de creador sistemàtic repudiava el que ell anomenava «èxtasi intuïtiu», «delicat frenesí». En suma, que per naturalesa tant com per càlcul, aspirava, si més no, a sotmetre la pràctica poètica a una rígida teoria.

Afortunadament, la lectura d’El Corb no produeix, no em produeix, cap sensació de problema aritmètic, ni tan sols després de saber amb quin rigor podien haver estat calculats els efectes a provocar, per exemple, amb la reiteració del mateix recoble tot al llarg del poema, de les precises diversitats de peus rítmics per als cinc versos de cada estrofa. En el pròleg a les Obras Completas de Poe, Julio Cortázar, que n’era el traductor, s’expressava en aquests termes a propòsit de «Filosofia de la composició»: «...però sí que és lícit de sospitar, a la claror d’una anàlisi d’impulsos i propòsits, que la rellotgeria d’El Corb neix de la passió més que de la raó, i d’allò que s’agita en les profunditats tal com va sentir-ho Rimbaud.»

D’acord. L’espès, l’impàvid grallar «mai més» del corb i el símbol que entranya, entenc que no suggereix de cap manera una pissarra empedrada d’equacions, sinó la patètica nit deBaltimore, la miserable, torturada vida d’un solitari desesperadament malalt però capaç d’interrogar, d’increpar amb accent prodigiós i únic, el Destí.

Confesso que em produeix un confortable sentiment d’orgull considerar-me el traductor dels dotze llibres de faules de M. Jean de La Fontaine, contemplar-me apadrinat per un personatge que ha superat gloriosament els inevitables estralls del temps i que, ja de criatura, m’he avesat a reproduir-me segons el popular retrat de Rigaud: nas acusat –qui sap si simbòlicament– com el bec ganxut d’un ocell mig garrulador i canor, mig de presa; negra perruca fluvial, blanc fulard nuat en llangorós desmai sota la barba bífia; ampla, afinadíssíma boca ajustada al moble de la cara: calaix gelosament tancat i que cedeix als ulls de mirada intensa, rudimentaris elements de la desconcertant composició de la seva ànima. També, i principalment, perquè en la meva modesta biografia d’escriptor.

A partir dels meus anys escolars, La Fontaine va ser, per a la meva tendra vocació, el primer gran poeta amb màgia, dels qui saben acolorir una ànima jove amb tocs decisius de misteri. No té res d’estrany: quan no en boca dels meus professors, se m’apareixia en boca del pare, si no de l’avi, o bé me’l recíitava jo. Me’l recito encara, sobretot quan, i no és infreqüent, trontollen els meus principis relacionats amb les circumstàncies que ens toca de viure.

Monsieur Alphonse Pérrier, un dels meus dos professors ostensiblement lafontainians, arrugat, minvat per llargues dècades de pedagogia, el de bonet acadèmic coronat per una borla, el del popular mètode, recitava La Fontaine com si toqués la flauta, acusava les gradacions cromàtiques agudes, es recolzava morosament en les greus, vull dir que n’acusava les flonges sonoritats i, al final d’un vers de rima plana, era capaç de convertir l’acuïtat d’una vocal en l’esllanguiment d’un fiato. En canvi, per no apartar-me d’aquest símil, l’altre professor, monsieur Montal, el del curs superior, recitava La Fontaine com si toqués el fagot.

Dec, sobretat a monsieur Montal, un accelerat progrés en la meva simpatia d’origen familiar per La Fontaine i els seus contemporanis. Per al meu professor, el dissetè francès, le grand siècle, resultava ser un invulnerable patrimoni. Al Congo, pobre i estimat monsieur Montal, la mosca tse-tse li havia ocasionat la malaltia de la son. Saltava als ulls la seva precipitada desfeta. Acaba per convertir-se en home eixut, amb dies arravatats, ombrívols, d’altres, arrossegant soporoses absències. Racine, Corneille, Boileau, lligaven en secret amb la seva decadència física, la dramatitzaven, més que més quan, enmig d’una lectura, s’anava adormint a capcinades reclinat sobre el pupitre. En les males ratxes, La Fontaine li arrencava enigmàtics somriures. Ens considerava, reüllós, amb mirada agressiva abocada sobre el pont de les ulleres mentre recitava, com si esperés de nosaltres un crit, un gest d’indignació o d’adhesió davant les blasfèmies que el fabulista proferia contra una moral contemporitzada i monàrquica, i ens menyspreava per la nostra estúpida impassibilitat...

Alguns dies, en sortir de l’escola, de pas pels camps, camí de casa i quan ja havia deixat enrera els solars de l’Estació del Nord, cultivava la il·lusió de ser el protagonista d’una faula pel simple fet d’assaborir l’anisada frescor d’una tija de fonoll, de palpar el tronc nafrat d’un eucaliptus, de contemplar unes lànguides hortalisses com tocades de poagre, d’aturar-me a escoltar els interminables deliris d’un grill, el xiscle de les orenetes, d’imitar els salts d’una llagosta, d’aturar-me encantat per assistir al trafeguejar de les formigues.

Devia ser aleshores que vaig començar a traduir La Fontaine, vull dir, mentalment, tan sols per als meus divertiments abstractes, sense preceptes i, és clar, sense la més mínima prevenció entorn d’unes impugnades ambigüitats morals, si no immorals, inadmissibles, deien, en la faula... ¿I qui era, com era, en la seva vida, aquell poeta? Els manuals, els diccionaris, ho repetien cançonerament edició rera edició: ingenu, peresós, somiador, distret, independent, indolent, voluptuós, inquiet, melangiós... Fins i tot els amics li ho retreien afectuosament:

La Fontaine est un bon garçon
Qui n’y fait pas tant de façon.
II ne l’a point fait par malice.
Belle paresse est tout son vice...

Qui sap. Es calculava que en trenta-cinc anys de treball no va escriure més enllà d’una pàgina per setmana. Qui sap. Monsieur Hippolyte Taine havia dit: «S’ha descobert una de les primeres versions i s’ha comprovat que la faula definitiva conserva tan sols dos versos de la faula esbossada.» Ell mateix, La Fontaine, confessa que «fabricava els seus versos a còpia de temps». Era amb extraordinària «assiduïtat al treball que aconseguia l’art natural», concloïa l’autor de la Philosophie de l’Art, monsieur Taine, en la seva tesi doctoral sobre les Faules. Anys més tard, André Gide afegiria que ni una sola faula no conté «una paraula de massa, ni un aspecte ni un motiu de diàleg que no sigui revelador... És un objecte perfecte». Magnífic, aquestes dues opinions lligaven amb la modesta però apassionada manera d’entendre’m, jo, amb la literatura. Sigui com sigui, La Fontaine ocupa un lloc molt destacat en la Història de la Literatura francesa, i en tot cas ha resultat un cadàver de mal tancar en la seva sepultura. Ho corrobora el fet que Paul Valéry, després de revocar vells judicis i destruir les injustícies d’una falsa llegenda, s’ocupés de la vida i l’obra de La Fontaine ja a partir del primer volum dels seus famosos Variété, en referir-se al «rumor de peresa i de somieig», al «murmuri ordinari d’absència i de distracció perpètua» que la tradició havia dipositat igual que figures de cera sobre la biografia de l’autor de les Faules, observa: «...no és de cap manera amb absències i fantasies que s’imposa a la paraula tan precioses i rares concisions. La veritable condició d’un veritable poeta és la que més difereix de l’es­tat de somni... Qui es proposa de descriure el seu somni cal que estigui infinitament despert... Qui diu exactitud i estil, invoca el contrari de somni... El La Fontaine de les Faules només pot ser un esperit singularment atent, tot ell exploracions i delicadeses.» Les llegendes, doncs, són exactament el que signifiquen: narració els episodis de la qual les tradicions han anat estrafent al llarg dels segles.

Implícitament ho vaig aprendre aleshores, a l’escola, a casa, pel carrer, sobretot quan a partir dels quinze anys em va tocar d’asseure’m als tamborets altíssims d’unes cases de comerç on, pel que podia deduir, jo estava destinat a formar-me en tant que home d’empresa. Però, d’una manera explícita, em vagà d’aprendre-ho vers rera vers a partir de la primera faula el dia que vaig posar-me a traduir La Fontaine sistemàticament, com si fos cosa de predestinació, d’un deure familiar que m’era reservat en exclusiva. I és curiós, allo que vaig entendre tot d’una als dotze o tretze anys és allo que a l’hora de traduir vaig entendre amb la mateixa enlluernadora simplicitat d’aleshores.

Home original i d’excepció –declamava monsieur Montal, passejant-se d’un cantó a l’altre de la tarima per a resistir l’insidiós setge de la son. Se sabia de cor Horaci, el tenia per mestre: el de les Odes, de les Epístoles, de l’Art Poètic, sí, pero també el de les Sàtires, irònic, groller a estones i, no poc sovint, brutal... Però la senilitat arriba fatalment: es van fer vells tots dos: monsieur Montal i La Fontaine. S’apaga el caliu del fabulista, la proximitat de la mort el va moure a pietat, a penitència, a la crema d’originals jutjats herètics. Monsieur Montal va decaure vertiginosament, se li accentuà l’estil llangorós; a dies, l’acrimònia. No menys que vencills i bordons, les venes s’endureixen, es trenquen, es clivella l’instrument del cos, que es converteix en ruïna. A vegades, a classe, monsieur Montal tenia una anguniosa manera de treure’s el rellotge de la butxaca de l’armilla, d’obrir-ne impacient la tapa, de contemplar-lo amb insistència: es tractava només d’ell, és clar, i del seu temps, però estic segur que, mogut per símptomes premonitoris, s’inclinava sobre la llacuna en miniatura de l’esfera per contemplar-hi el precipitat amagrir-se d’una ombra...

Fa de catorze o quinze anys que, a M. Jean de La Fontaine, l’havia seguit, perseguit, fins arribar a apoderar-me ínte­grament dels seus sis primers llibres de Faules: 124 en total, més la Dedicatòria i l’Epíleg en vers, i 12 dels altres sis llibres restants: en conjunt 138 composicions; més tard, com un deure que ningú no m’exigia i que m’hagués estat encomanat des de qui sap quan, si no des dels meus anys escolars, vaig entossudir-me a traduir la segona tanda de sis llibres –dotze en total– que componen l’opus lafontainià. En total, doncs, 238 faules, o sigui 9.042 versos, a més dels 318 de les Dedicatòries, Epílegs i Discursos: 9.360 en total. Durant aquesta llarga temporada, distribuïda entre èpoques distintes, m’exigia recloure’m dins la cel·la de cada faula per procurar d’explorar-ne els versos, tocar, jo diria amb els dits, la polpa d’unes paraules sovint tan «vulgarment» reals com les imatges reflectides en una aigua immòbil, vull dir paraules-imatges recobertes d’un tel de claror, intimar amb les cauteloses maneres del poeta, tant que, en inesperats tombants del poema, fins i tot em semblava escoltar propagar-se el sobrant d’espai, d’aire, que un vers de peu trencat cedia a la folgada ressonància del vers anterior. Aleshores em resultava del tot entenedor que La Fontaine escrivís poc i treballés amb amorosa delicadesa una matèria tan densa i al mateix temps tan trencadissa... ¿Què tenia de sorprenent? La Fontaine anava pel món amb l’alè contingut d’un entomòleg i l’afinadíssima sensibilitat d’un poeta; i era natural: prenia nota del color, de l’aroma, de la densitat de plantes i de flors com si fossin paraules; escoltava els animals, i entenia què deien; en les històries que aquests animals li contaven retrobava la crònica domèstica i social d’una altra espècie d’animals en certs aspectes superiors –només en certs aspectes–, i a la qual ell mateix pertanyia... Festina lente. Sí, senyor Horaci, i, afanyant-se lentament, va acabar per escriure una original, amarga, cruel, trista, tendra, hilarant, patètica comèdia humana en la qual els homes, tots els homes sense excepció, tant els escau la disfressa d’ase com d’elefant, de lleó com de cérvol, d’anyell com de llop, de corb com de guineu, de tortuga com de cigonya... I no em sorprenia gens ni mica que el professor ens expliqués que en tornar, La Fontaine, de l’enterrament d’una formiga, en fes una deliciosa descripció als amics, ni que jo, en sortir de l’escola, vagués pels camps amb el desig d’imitar-lo.

Lisez, relisez chez-vous La Fontaine. El rellegia, plantat davant cada poema com si em trobés encantat davant «aquell» arbre del seu dia fred, plujós, escoltant-lo com si m’expliqués una extravagant història dels homes.

De tant en tant me’l recitava a mi mateix, el recitava als fills, als amics. Tot d’una descobria que el significat de segons quines de les seves paraules, tot i ser idèntiques a les del llenguatge comú, adquirien definicions distintes. I a vegades, de la faula que en una primera lectura n’havia tret determinades conseqüències, en una segona o tercera lectura, o la que fos, m’adonava que se’n modificava la intenció, que la presumpta «moralitat» en dissimulava una altra fins i tot oposada. El primer a tenir consciència d’aquests tropismes, naturalment!, era ell, i a la seva peculiar i saborosa manera ho declarava sense falsa modèstia ni aixecar el to de veu:

Cependant jusqu’ici d’un langage nouveau

J’ai fait parler le loup et répondre l’agneau;

J’ai passé plus avant: les arbres et les plantes

Sont devenus chez moi créatures parlantes.

(Tanmateix, fins avui, amb llenguatge novell

he fet, quan parla el llop, que contestés l’anyell.

És més, he donat verb als arbres i les plantes:

criatures que parlen igual que una de tantes.)

Sumit del tot dins el màgic univers de les faules, jo l’anava traduint, a casa, pel carrer, mentre dormia. En els meus afectuosos records interrogava monsieur Montal, interrogava, sobretot, La Fontaine, m’interrogava. ¿En què consistia, realment, aquest langage nouveau? A fer parlar les bèsties? Des d’Isop, des de Fedre, des de molt abans, les bèsties, ¿no havien après d’expressar-se, de discutir, fins i tot de moralitzar ex-cathedra? ¿Era perquè «Sire loup, sire corbeau, / chez moi se parlent en rime» (Senyor llop, senyor corb, a casa es parlen en rima)? ¿O bé perquè «Le loup en langue des dieux / parle au chien dans mes ouvrages» (El llop en la llengua dels déus parla al gos en les meves obres)? ¿Era aquest llenguatge dels déus, servir-se de ritme i rima, l’autèntica novetat de les faules? ¿O bé, comptat i debatut, tot hauria estat no res més que una farsa i, al final, haurem de donar la raó a Jean Giraudoux que no gasta compliments ni s’entreté en eufemismes en declarar que La Fontaine és un home sense pietat, «que el seu pretès manual de dolçor és la catàstrofe universal», «que era de preveure que un dia aquestes faules, aquestes petites obres cíniques i dures, que havien conduït La Fontaine a l’Acadèmia en tant que le bon La Fontaine, serien descobertes en la seva virtut moral i nociva»? ¿Aleshores, un engany col·lectiu s’havia anat perpetuant a través dels segles?... Jo anava traduint pacientment, escoltava fins a l’extrem de la meva creixent sol·licitud, la veu del vell La Fontaine, i construïa i ampliava amb acumulació d’alexandrins i octosíl·labs catalans el meu afecte per aquest gran poeta. M’imagino tanmateix l’estranya ganyota de l’autor de les Cinq tentations de La Fontaine rendint acatament a la distingidíssima societat que l’escoltava. Reconeixia, reconec, és clar, que els problemes de moral, delicats com són, exigeixen claredat, precisió, entenc que provoquin daltabaixos, complexos de culpabilitat en ànimes primmirades o, per dir-ho d’una manera aproximadament lafontainiana, que no es toleri que es faci passar gat per llebre. D’acord. No era d’estranyar, doncs, que un autor tan original que gosava emprar le langage des dieux per fer parlar el llop i altres bèsties de major o menor quantia, seguís suscitant polèmiques d’envergadura: a la dreta, censurant-lo amb agror, Rousseau (1712-1778), Lessing (1729-1781) –que arribava a «rehabilitar» els animals maltractats per La Fontaine rectificant les seves faules a base d’una moralitat apropiada a les animes joves–, Lamartine (1790-1869), Eluard (1895-1952), Thierry Maulnier (1909), i d’altres moralistes de saló, sense comptar els de sala-i-alcova. A l’esquerra, i jo en prenia nota gelosament com si es tractés de restituir la bona reputació de la família: Sainte-Beuve (1804-1869), autor de les cèlebres Causeries du Lundi, es limitava a constatar que els apòlegs de La Fontaine no eren res més que ornaments de la narració, però que l’autor de les Faules havia estat «l’únic gran poeta personal del seu segle»; Alexandre (1797-1847), crític i teòleg protestant suís, elabora una síntesi que probablement hauria satisfet el nostre poeta: «...no de ser virtuós, sinó de ser prudent, ensenyen les Faules»; Mme. de Sévigné (1626-1696) va escriure que eren divines; Gide (1869-1951) s’exaltava: «He acabat la relectura completa de les Faules de La Fontaine», diu: «Cap literatura no ha ofert mai res de més exquisit, de més savi, de més perfecte.» Stendhal (1783-1842), tan extraordinàriament lúcid i sensible, confessa en el seu Journal: «La Fontaine i Pascal, vet aquí els dos homes que m’han inspirat el màxim d’amor des de sempre»...

Tantes bones notícies incrementaven més encara el meu fervor. Al capdavall, i des de l’interior de les faules, ni jo mateix no podia sostreure’m a una pregunta que em semblava capital: ¿És que La Fontaine galejava de predicador, de preceptista, fins al punt de veure’s compromès en tants reiterats debats d’altura? D’instructor dels homes, sí: «Je me sers d’animaux pour instruire les hommes»; ho havia declarat a partir de la Dedicatòria del Llibre Primer de faules. Aleshores... Exactament: els posava en guàrdia, «justificava» les raons d’ofici de les bèsties: el corb paga un raonable tribut a la pedanteria «cedint» el seu formatge al renard; conill i mostela són les incautes víctimes d’una insensata falta d’entesa mútua; el llop, què té d’estrany, fa de llop quan devora el càndid anyell sense cap mena de procés; la cigala, que no ha parat de baladrejar tot l’estiu i que a entrada d’hivern mor de gana, no ha de sorprendre’s de la sarcàstica resposta de la formiga; ni en el judici dels animals presidit pel lleó, «el dret» d’immolar el ruc mansuet que ha gosat confessar haver-se saciat d’herba tendra en passar pel prat d’un convent, o el de cruspir-se, simplement perquè es diu Lleó i per ser rei de la jungla, el cérvol que pertany a la societat que va legalitzar amb el marrà i la cabra, etcètera, etcètera. Tot, transsumpte de la realitat més adotzenada. En definitiva, La Fontaine es concreta a registrar la perdurabilitat del clàssic repertori d’injustícies respectades i posades escrupolosament en pràctica per tots els regims d’ençà que l’home va descobrir i sostenir que la raison du plus fort est toujours la meilleure. Però, sempre, en els apòlegs de La Fontaine, es descobreix un pòsit d’amargor, de decepció, en constatar tot el que d’absurd, latent o flagrant, es manté en l’estat natural de l’home, de les bèsties. Justament jo diria que, llevat de comptades excepcions, la seva obra és una límpida i realista lliçó de moral pràctica en la qual tot de miralls deformadors confirmen el deliberat intent de l’autor: instruire les hommes. Cínic, pensava jo, hauria estat de predicar una moral de color de rosa amb premis immediats a la virtut, càstigs fulminants al vici...

El traduïa, i no em cansava d’acompanyar-lo, d’observar-lo, de preocupar-me pels seus perpetus ennavegaments econòmics d’ençà que, a més dels càrrecs de Maître des Eaux et Fôrets i Capitaine des Chasses, hereta del seu pare tot de deutes que s’acumularen amb els que ell mateix havia contret; d’engrescar-me pel gran èxit de les Fables choisies mises en vers par M. de la Fontaine amb les seves tres edicions consecutives en un any; per la publicació dels Contes i un nou recull de faules en l’època que freqüentava Mme. de Sévigné, Mme. de La Fayette, La Rochefoucauld; em dolia quan, sense ocupació ni recursos a la mort de la duquessa d’Orleans, tanmateix prestigi i obra li valien hospitalitat i vitalici al casal de Mme. de La Sablière, femme d’esprit, separada del marit, quinze anys més jove que el poeta, «molt bella i admirablement instruïda», en dir de les cròniques, i que després de retentissantes amours, va esdevenir, sol passar, beguina i pensadora cristiana.

En les hebdomadàries reunions a casa de la bonica, culta i excitant madame, que rebia els dissabtes molts dels beaux esprits du temps i algunes précieuses, és facil d’imaginar-lo ocupant la «seva» poltrona sense alterar la severa modèstia que li és reconeguda, una tradicional indolència, unes poètiques i respectades absències. Dins aquella gàbia entapissada, al llarg de qui sap quantes adormidores hores de sentir-se obligat a representar el paper d’homme de lettres que li ha assignat Mme. de La Sablière, La Fontaine recapitula. És ben probable que envegi el propietari i senyor de Montaigne que als trenta-vuit anys –segons confessió pròpia–, «las de la seva servitud al Parlament... en repòs i seguretat, passarà els dies que li queden de vida» en la fortificada hisenda que li ha llegat el seu pare. N’estic segur, tot i considerar-se deixeble de Rabelais, pensa molt més en la plàcida existència de l’autor dels Assaigs que no pas en el vagabundeig de «maître François» , «charme de la canaille» i «régal des plus délicats», al dir de La Bruyère. I és que La Fontaine, home prematurament inclinat a la meditació i a l’examen interior, té molt de solitari. No tant, però, com suposa. En aquell mateix saló, arriba a apassionar-se per les narracions dels viatges de Bernier, metge del Gran Mogol, divulgador de la doctrina de Gassendi, per tot el que conta dels apòlegs de Pilpay, llegendari braman al qual, en l’Avertissement del segon recull de Faules (1694), reconeix haver manllevat gran part dels temes que el componen. I, segons el seu temperament, deu, com a mínim, distreure’l, l’égayer, l’encara fogosa presència de Ninon de Lenclos, un any més jove que ell, però que encara ne renonçait pas à plaire... Ni solitari del tot ni prou ocell de gàbia; essencialment, un líric, inconstant, inquiet, atret tot d’una per la companyia del jove Racine, de la mà del qual s’introdueix al saló de Madame la marquise de Montespan, favorita titular del rei, que l’ha afavorida amb set fills i a la qual ditiràmbicament, segons ús i costum, La Fontaine ha dedicat el seu segon recull de Faules...

Té cinquanta-dos anys. En fa una dotzena que la mort va trucar a la seva porta. Si hagués mort aleshores –en tenia exactament quaranta–, no existirien les Faules. Probablement hauria passat en to menor a la Història al costat dels seus grisos companys de la Table ronde.

Jean s’en alla commé il était venu,

Mangea le fonds avec le revenu,

Tint les trésors chose peu nécessaire.

Quant à son temps, bien le sut dispenser:

Deux parts en fit, dont il soulait passer

L’une à dormir et l’autre à ne rien faire.

(Tal com vingué se’n va tornar en Joan:
 redit i capital, al botavant!
 Va negligir els tresors i la fortuna.
 Del temps, sí, que va treure’n interès:
 va fer-ne dues parts: passava l’una
 a ben dormir i l’altra a no fer res.)

Fals epitafi, escrit temps ha, i que la seva producció desmenteix. Així i tot, cultiva certs originals defectes que li atribueixen, que ell tampoc no objecta, i que contribueixen a perfilar la seva personalitat social i literària. Amfitriona i salonnards confien que no els defraudarà, que seguirà desconcertant-los amb la diversitat del seu geni.

Sire, Acante est un homme inégal à tel point
Que d’un moment à l’autre on ne le connait point.

(Senyor, Acante és un home mudable a tal excés,

que d’un moment a l’altre un ja no sap qui és.)

De ser com és –com esperen que sigui–: «Diversité c’est ma devise», se’n confessa públicament davant Mme. de La Sablière i dels seus «immortals» col·legues en posar punt final a l’acte de la seva recepció a l’Acadèmia (1684) amb la lectura del poema inèdit, Discours à Madame de La Sablière:

Je suis chose légère, et vole à tout sujet;
Je vais de fleur en fleur, et d’objet en objet;
A beaucoup de plaisirs je mêle un peu de gloire.
J’irais plus haut peut-être au temple de Mémoire,
Si dans un genre seul j’avais usé mes jours;
Mais quoi! je suis volage en vers comme en amours.

(Jo sóc cosa lleugera, tot tema em sembla bo;

i vaig d’objecte a objecte, d’aquesta a l’altra flor;

a moltes voluptats barrejo un poc de glòria.

Hauria brillat més al cens de la Memòria

si a un gènere tan sols hagués estat constant;

mes no! sóc tan voluble en vers com estimant.)

Sap escoltar («tout parle dans l’univers») i apassionar-se. El problema de l’ànima de les bèsties, que ha posat en pugna dues cèlebres doctrines: el gassendisme i el cartesianisme, excita la seva atenció. Pero «el decòrum no permet a un fabulista de tractar de l’ànima: és tema del domini de la teologia més encara que de la psicologia, i de cap manera de la poesia lleugera –o tinguda com a tal», ha escrit Georges Couton. D’acord, La Fontaine guardarà el decòrum, però des del seu ja indiscutible camp entrarà en lliça contra Descartes amb el Discours à Madame de La Sablière (que no té res a veure amb el que li adreça el dia de la seva recepció a l’Acadèmia Francesa). Per decorós principi de creador, per amor a unes criatures creades a imatge i semblança seva i dels altres homes, a les quals ell, poeta, ha atorgat les facultats del verb i del raonament, ha de sortir en defensa de l’ànima que se’ls nega. «Mais que répondra-t’on à ce que je vais dire?» Tota la seva arborada defensa dialèctica es redueix, en definitiva, a esgrimir l’argument (l’instrument) de la faula, a repetir la idea tradicional de l’ànima vegetativa continguda en les plantes; l’ànima sensitiva en les bèsties i, en els homes, l’ànima espiritual i raonadora. D’atribuir, doncs, la possessió d’una ànima vegetativa i sensitiva als animals. Existeixen, diu, per citar uns exemples que convenen al seu ofici, bèsties d’intel·ligència superior a la de certes categories humanes: més astutes, més previsores, més industrioses; i especifica el cas concret d’uns castors del Canadà:

Passent les étangs sur des ponts,

Fruit de leur art, savant ouvrage,

Et nos pareils ont beau le voir,

Jusqu’à present tout leur savoir
Est de passer l’onde à la nage.

(Traspassen els estanys damunt uns ponts,
 fruit del seu art, prodigi d’inventiva;
 i en canvi és bo de veure els meus semblants
 valer-se per tot giny de peus i mans
 per a passar nedant a l’altra riba.)

Com a mínim, es pot estar provisionalment d’acord amb el Discurs del Mètode: les bèsties són uns éssers tot matèria, que funcionen tal «com un rellotge compost en exclusiva de rodes i ressorts». Sigui com sigui, resulta encantadora aquesta rotunda identificació en cos i ànima de La Fontaine amb els «seus» animals, alguns dels quals, com per delegació de l’autor, s’han encarregat de revelar les seves pròpies virtuts, els seus defectes. Intento d’imaginar com replicaria en tenir, per exemple, notícia de les successives i progressives proves de la intel·ligència dels dofins, i de la multiplicitat de sons que emeten per intercomunicar-se. Pero és probable que Descartes es limités a assenyalar-li el capítol cinquè del seu Mètode: «... veiem que les garses i els lloros poden articular certes paraules tal com nosaltres i, tanmateix, no poden parlar tal com nosaltres, és a dir, donar testimoni que pensen allò que diuen»...

Ocupa la «seva» poltrona entre els contertulians de Mme. de La Sablière, «carrefour où peuvent se satisfaire toutes les curiosités». Les d’ell, insaciables. Observa, interroga amb avidesa, pren mentalment tantes o més notes que en passejar-se per jardins i boscos, compara, maniobra amb talent les taules de l’analogia. Després, tot sol, amo i senyor de la seva independència, fidel a la seva obra, parla amb ritme i rima, i fa parlar, obrar, viatjar, discutir, sentenciar, viure i morir –i matar– els seus animals mentre pensa en els homes i perquè resulta que és inevitable que així sigui. Els defectes que imputa a una bèstia qualsevol sempre resulten característiques de la naturalesa humana i responen senzillament a la seva manera de ser i de guanyar-se biològicament la vida. L’ànima de les bèsties? Qui sap. ¿De quants humans també no podria dubtar-ne? Als personatges d’aquella escena de saló en la qual s’agrada al capdavall de representar sovint de silenciós, distret comparsa, per força ha de veure en tant que espècimens d’un prototípic bestiari capaç de prolongar indefinidament la discussió. I és que la faula no cessa, i ell fins a darrera hora no pot cessar d’escriure i d’intervenir en aquesta ample comédie à cent actes divers et dont la scène est l’univers.

Alguns dies, per situar-me fins on m’era possible dins el món experimental del fabulista, llevat, per impensable, d’acudir al saló d’alguna madame de La Sablière o de Montespan, ni d’errar de bon matí per un parc com el de Vaux, visitava el parc de la Ciutadella amb la il·lusió d’il·lustrar-me gràficament i de dialogar, com La Fontaine, amb les bèsties. No m’atrevia a adreçar-los la paraula; això sí, redoblava la meva afectuosa atenció amb l’esperança de provocar una mútua comunicació immediata tot i prescindir, de moment, del concurs del llenguatge articulat, no sé en quin idioma. Les bèsties no s’adonaven ni de la meva presència o, en tot cas, em replicaven amb silenciosa, desdenyosa impassibilitat. Tant se val, si em fallava l’indispensable vehicle comunicatiu, el meu esguard no les abandonava, m’apuntava moviments, gemecs, renills, bramuls, parrupeigs, refilets, postures, cabrioles... Extremava cortesia i lluc davant la gàbia del lleó, el més destacat personatge de les fau­les: «aquell», pertanyia sens dubte a la nissaga dels qui encara parlaven en temps d’Isop, de Fedre, però, a bell ull, era lleó de poca continença egrègia, delatava vagament el seu llinatge d’upa. Val a dir que, al cap d’una estona –i qui sap si a la meva intenció–, el monarca va somoure la crinera barroca, badallà amplament, es redreçà sobre les quatre potes, recobrà a còpia d’estiregassaments la seva dimensió i, després de badar els ulls daurats, tocats de somnolència, d’haver brandat tres o quatre vegades la cua d’un flanc a l’altre per dispersar les mosques, adoptà un cert aire borbònic del temps de la senyora de Sévigné i de La Fontaine, de quan, en tant que rei, administrar justícia consistia, si fa no fa com sempre i en tota latitud, a sacrificar qualsevol bèstia humil i indefensa per satisfer les règies exigències. Però, com més me’l mirava, aquell del parc de la Ciutadella més em semblava «un lion décrépit, goutteux, n’en pouvant plus» (un decrèpit lleó, gotós, que ha fet atots), incapaç de la més petita confidència...

Mala sort. Resignar-se i donar temps al temps. Visita als elefants, als camells, als cérvols, a les llebres: interminable exposició d’indolències, de nafres, de mirades humides, pansides, amb colors de llargues recances, d’antigues sarnes encrostissades, incrustades a la pell, de desesmes que cada bèstia arrossegava d’un cantó a l’altre de la gàbia com el pot de llauna nuat a l’extrem de la corda que algun bordegàs els havia lligat a la cua... Potser, a distància, una àguila eixalada, un cigne, una corrua d’oques, cigonyes i primales, l’avalotat falansteri dels simis, ennoblien la lànguida exposició del Zoo. De segur que, fos com fos, La Fontaine no s’hauria cansat de contemplar embadalit l’arrenglerada fauna engabiada. En canvi, jo em neguitejava, arribava un moment que se m’esvaïa per complet la idea del meu projecte, que fins i tot em fallava el record de La Fontaine, de les traduccions. Decebut, fatigat, em tombava d’esquena a les gàbies: com? que era «allò»? Badant, passejant-se, jugant per les avingudes: homes, dones, criatures, joves, vells, solitaris o en família, tots en llibertat, parlaven, cada u amb la seva veu, dibuixaven en l’aire lluminós i verdejant del parc tot de gestos apropiats al seu tarannà, als seus menesters, adoptaven actituds vulgars però personals, reinauguràvem, jo amb ells, i sense visibles esforços, antigues relacions ciutadanes, idèntiques a les de La Fontaine amb els assidus al saló de Mme. de La Sablière i amb els animals de les seves faules. En un mot: em reintegrava a la representació de «la comèdia».

¿Era, doncs, perquè resulta summament fàcil de veure executar contínuament les Faules, que el seu valor de moralista pragmàtic conserva encara tanta actualitat? Probablement. ¿No era, també en gran part, degut a la subtilesa, la gràcia, la dissimulada saviesa d’un llenguatge, m’agradaria de dir-ne intemporal, a la seva tan peculiar manera de conduir els ritmes, accentuant-los quan convé i, quan es presta, dislocant-los, de donar aire, agilitat, frescor, novetat al vers, de defugir en el possible tot el que tenen d’inevitable monotonia les quatre idèntiques mesures dels alexandrins; al do de la simplicitat, l’equilibri, la brevetat, com una innata repulsió per qualsevol operació retòrica que imprimeixi arrogància a la paraula, al concepte, que elevi el diapasó dels sons, que exageri el moviment de la frase?

En realitat, tenia por que no em passessin per alt aspectes ben importants de l’obra pel fet de no haver arribat a entendre massa el seu autor, com si realment me les hagués amb una vida profundament fabulosa. Pierre Clarac, que s’ha dedicat a inquirir tan minuciosament sobre l’obra completa de La Fontaine, que n’ha escrit una llarga suma de pàgines intel·ligents i esclaridores després d’haver viscut amb ell dins els seus llibres i la seva època, en arribar al final d’un dels seus assaigs, es pregunta: «Al terme de tants anys viscuts en la seva companyia, ¿puc presumir de coneixer-lo més bé? És amable, amical, ben disposat, diríeu, a les confidències. Tot sembla clar en els seus ulls blaus, en la simpàtica simplicitat dels seus propòsits, fins i tot en les seves distraccions i les seves absències. Un imagina tenir-lo al costat. Però aquest Proteu escapa contínuament al nostre abast. Amb La Fontaine un no acaba mai, és impossible.»

Jo també he viscut llargues temporades en la seva companyia. Clarac té raó: amb La Fontaine, ni quan se’l tradueix, no s’acaba mai, és impossible. Cert que, teòricament si més no, cal que una obra d’art sigui sempre perfectible, que, en el cas, com el meu, d’uns poemes, una atenta relectura posi cada vegada en descobert mots, passatges, que reclamen esmena: d’acord, però en La Fontaine, i justament a causa de la gràcia, claredat i alhora agudesa del seu estil, dels seus tan matisats designis, potser resulta més difícil de realitzar una bona traducció, que no pequi d’enfarfegada o d’insuficiència. Cara a cara amb les Faules, volia supeditar la meva feina a unes lleis bàsiques, elementals, però indispensables per traduir. Traduir, i és prou sabut, sembla consistir en la simple i aplicada maniobra de buscar per a cada paraula, cada vers, cada període poètic, justes equivalències. Hi ha, evidentment, una insubstituïble mecànica que permet aquest procés de transvàs, de transport d’un idioma a l’altre. Tanmateix, tots aquests ajustaments formals, ni que fossin, suposem, literalment perfectes, resultarien insuficients. No basta escandir síl·labes, encertar el mot apropiat, cal cometre obertament un indispensable pecat d’orgull: pretendre ser, en el meu cas, en català, l’autor que un tradueix; situar-lo «aquí» perquè usi el nostre idioma com si fos el seu, adopti les nostres peculiaritats sintàctiques, es familiaritzi amb els nostres modismes, les nostres locucions, i que aprengui a servir-se de les nostres eines de treball.

Doncs bé, un autèntic poeta esta obligat a sotmetre’s a aquesta prova. Allò que de la seva obra se salvi després d’una traducció, ens donarà la mesura de les seves qualitats universals que de cap manera no poden dependre tan sols d’unes determinades característiques idiomàtiques, en un mot, de l’estil. Corre, naturalment, el risc de caure en mans no prou humils, pacients, fervoroses, ni prou aptes. ¿És que jo reuneixo tal vegada aquestes virtuts indispensables en un traductor? Als meus anys resulten imperdonables tant les llagoteries com les camanduleries. Si, en principi, no m’hagués cregut prou competent per dur a terme amb un cert grau de dignitat, de decòrum, aquesta empresa, no m’hi hauria llançat. Però afegiré de seguida que cada vegada que reviso les meves traduccions em puja a la boca la desconsoladora observació de Pierre Clarac, que ell relaciona amb la vida de La Fontaine i jo amb la seva obra: que, amb La Fontaine, un no acaba mai, és impossible. Cert, i cada vegada que rellegeixo aquestes traduccions, tant o més que la sensació que convé d’introduir-hi esmenes, no sempre concretes i visibles, predomina en mi la sensació que el que hi falta és alguna cosa d’impalpable però necessària com l’aire. Hi ha, per si fos poc, formes verbals, locucions que, per intraduïbles, desassosseguen. En confessaré una que va presentar-se’m a l’inici: es tracta d’una dificultat per a mi tan insuperable com la del primer dístic de Le cimetière marin, que també vaig dedicar-me a traduir per primera vegada en 1947. Casualment, aquesta dificultat també se’m presentava a partir dels dos primers versos de la primera faula del Llibre Primer. Per posar-la del tot en evidència, reprodueixo els quatre versos que inicien aquesta popularíssima faula:

La cigale, ayant chanté

Tout l’été,

Se trouva fort déporvue

Quand la bise fut venue.

Vaig ser incapaç de reproduir l’efecte de lleugeresa, d’indolència, que suscita el vers trisil·làbic tan justament remarcat per Pierre Clarac: «Tout l’été», que fa d’eco. Amb l’ambició de salvar les tres expressives i categòriques síl·labes, vaig adoptar per bé que molt a contracor la següent solució provisòria descartada al cap de pocs dies:

«La cigala, que es desviu

tot l’estiu

per cantar, desprevinguda

es trobà en ser el fred més rude.»

L’odiós hipèrbaton era funcionalment refractari als períodes sempre fluents i ben coordinats de La Fontaine. En català, per artificiós i encarcarat, representava una greu infracció idiomàtica. Finalment, i després de qui sap quantes variants i vagaries, vaig adoptar la fórmula estampada al meu esmentat llibre de traducció de les Faules:

«La cigala, que es desviu

per cantar al llarg de l’estiu,

es trobà desprevinguda

quan el fred va ser més rude.»

Però, precisament obstacles i problemes «insolubles» actuen d’incentiu i, al capdavall, patser fan meritòria una labor, per principi, absurda, petulant, feixuga, descoratjadora a estones, a d’altres, d’una densa plenitud saborosa.

Em consta i no ho dic amb intenció de fer ostensible una modèstia que tampoc no és pas absoluta: la meva tasca de traductor és incompleta, serà necessari que algú altre segueixi esmenant-me la plana fins que s’obtingui una rigorosa versió que, a semblança del nom mateix de La Fontaine, posseeixi, definitivament, «el sentit ambigu de frescor, de profunditat, de gràcia, manllevades a les aigües» que Paul Valéry remarcava en aquests poemes tan meravellosos.

Tanmateix, i ampliant el que acabo de dir, seria massa insincer si tot seguit no afegís que a vegades escolto «la meva veu lafontainiana» i sento que no he treballat debades. Una de les satisfaccions més autèntiques, la que m’afecta més poderosament en tant que traductor, van ser les opinions d’uns amics i, particularment, la del crític Joaquim Marco, que assenyalava que un dels problemes secundaris però freqüents que es presenten a un traductor de poesia francesa és el dels modes verbals, molt visible en participis i infinitius, i que jo m’havia esforçat generalment a resoldre per ocultar la meva dependència del francès. Amb aquest procediment que evita la comoditat de la seva traducció literal, s’aconseguia, deia, una «expressió absolutament catalana».

Fins a tal punt vaig esmerçar-me en aquest treball d’adaptació i de descalc que, en Le vieillard et l’âne, vaig permetre’m de canviar la nacionalitat de l’ase-protagonista de la faula, convençut que La Fontaine ho acceptaria de bon grat.

Senyor d’una prudència elegant, d’una sàvia mesura, en enllestir l’Epíleg del Primer Llibre de Faules, «Posem un terme a tantes faules. / Les obres llargues em fan por», diu La Fontaine posant punt final a la seva. Seguint el seu consell posaré punt final a les no menys llargues relacions que d’ençà de la meva infantesa he sostingut amb aquest home fascinador, ad­mirable. Podria, però, n’estic segur, hi sortiré perdent. He après de La Fontaine a no portar pressa, a dormir més tranquil si he contemplat el pas dels núvols, si he escoltat la veu d’una font, d’un ocell i, ni que sigui en dies plugissers, tacats de boires grises, de plantar-me davant un arbre sense aparcar-ne els ulls, i de tornar a la lectura de les seves faules com si acudís a un establiment termal d’aigua clara i viva... Deu ser veritat: la vellesa es relliga amb la infantesa, perquè algun dia he estat capaç de creure que després d’entendre què diuen les bèsties, deuria ser meravellós que, aplicant-me com ell, dòcil als seus consells, encara fos a temps d’entendre l’idioma de la pluja, de les fulles, de l’aire, qui sap si entendre el llenguatge dels déus –le langage des dieux–, el que ell, en secret, ha transmès als animals i a les plantes de les seves faules, és a dir, si em fóra permès d’anar assistint –amb rigor i en secret– a la seva prodigiosa, interminable Comèdia.

BENGUEREL, Xavier. 1984. “Prefaci de Xavier Benguerel” en LA FONTAINE, Jean de. 1984. Fables. Faules: tots dotze llibres, Sant Boi de Llobregat, Edicions del Mall, 13-32..

Traduir és robar, apropiar-se uns béns en certa manera públics però alienables. Dret de propietat o dret natural no faculten l’entrada en casa particular o del comú i, amb l’excusa de procedir moguts per bones intencions, de furgar, d’escorcollar, d’«alterar-ho» tot i, menys encara, si l’acció és comesa per barroeres mans capaces d’armar un irreparable saqueig. Val a dir-ho, tampoc en traduir no es roba impunement i, qui sap si a major competència, els remordiments són més inquietants a l’hora de confrontar originals i traduccions.

Aquestes pàgines es proposen de narrar la història dels meus remordiments precedida de les meves fabuloses incursions de pirata.

Les traduccions solen ser, al meu entendre, suscitades per l’admiració i, en secret, és a dir, a la insabuda d’un mateix, per certa mena d’enveja que intenta de rescabalar de les congènites incapacitats personals per a la creació.

En tant que fidel d’aquest art seductor de la traducció poètica, la meva crònica cal que debuti l’endemà d’uns Jocs Florals de Perpinyà (1926), on vaig adquirir Choix de poésies de Paul Verlaine avec un portrait d’après Eugène Carrière. Préface de François Coppée, de l’Académie Française. Cent dix-huitième mille. Paris. Bibliothèque Charpentier, Eugène Fasquelle, éditeur, 11, rue de Grenelle, 11. 1925. 118.000 exemplars venuts, però le pauvre Lèlian feia trenta anys que havia mort tractat històricament a cops de peu, igual que un gos sarnós. Ara mateix contemplo aquest volum, amb el seu groc de llimona destenyida, apedaçada, però, per a mi, autèntica relíquia. D’arribada a Barcelona -segons vaig contar fa pocs anys-, en ser nit, assegut a la taula del meu dormitori, vaig obrir-lo amb devoció. El primer poema, Nevermore, s’iniciava amb aquesta melangiosa interrogació: «Souvenir, souvenir, que me veux-tu? L’automne...» «Record, record, què vols de mi? L’autumne...» Mot per mot, crec que la traducció d’aquest primer vers resulta literalment inobjectable. Ara bé, a partir del segon, vaig sentir-me absolutament incapaç de superar les dificultats que em plantejaven les tres rimes successives.

«Souvenir, souvenir, que me veux-tu? L’automne
Faisait voler la grive à travers l’air atone,
Et le soleil dardait un rayon monotone
Sur le bois jaunissant où la bise détone.»

El sonet exigia un mínim de tres mots que consonantessin amb l’insubstituïble «autumne» i, a mi, com a recurs extrem i absurd, només se m’oferia de moment una extemporània i solitària «columna», no apta per a sostenir l’edifici dels quatre versos inicials del singular poema. Per a un neòfit, la solució era tan còmoda com humiliant: buscar un altre poema de traducció «més» fàcil. Vaig llançar-me desesperadament dins aquell llibre de paisatges tristos. Ja molt entrada la nit, vaig tancar el Choix de poésies de Paul Verlaine amb les mans buides però compromès a venjar-me. Abans de ficar-me al llit vaig sortir al balcó de casa. Penjat al centre de la nit, assumia el meu primer fracàs i, per endavant, tots els fracassos que m’estiguessin destinats, però necessitava creure que, un dia o altre, inevitablement, arribaria l’èxit i que seria capaç de fer meus els millors poemes dels més grans poetes i que, com a premi, em seria retribuïda una digna personalitat literària.

Al cap de quatre o cinc anys de treballoses provatures, vaig fer taula rasa per dedicar-me a traduir amb més rigor uns poetes que practicaven l’ofici amb gran sentit de responsabilitat i d’exigència. Aquell (Rimbaud), manipulador d’una alquímia verbal, pretenia haver-se inventat el color de les vocals per a una més intensa associació amb els sons que el portaria a «escriure silencis, nits, a anotar l’inefable, a fixar vertígens». L’altre instal·lava la figura d’una idea en el nostre espai; lluitava per fer parlar, somiar, infantar formes temporals a l’extensió, per aconseguir que l’espera, el dubte, la concentració, esdevinguessin coses visibles (Mallarmé en Un coup de dés, segons Paul Valéry)...

El meu germà gran, tècnic tèxtil, m’havia fet aprendre que per a la prèvia anàlisi d’una tela, calia col·locar-ne un retall sota la lupa del comptafils, destriar l’ordit de la trama, inscriure les passades de l’un i de l’altra en amples fulls de paper quadriculat per tal d’obtenir, teòricament ampliat, el dibuix de la roba. Doncs bé, seria aplicant la teoria de l’ordidor que em dedicaria a traduir poesia, és a dir, a destriar minuciosament el teixit del poema, no adoptant una retòrica uniforme sinó buscant per a cada poema la que posseís les orgàniques propietats de la pell, la que més s’ajustés per necessitat, per naturalesa, al seu principi, a la seva essència.

Vaig tornar al poeta que, segons Albert Thibaudet, «purifica i desmaterialitza la poesia» i que ha posat el seu cor, no psicològicament, com Baudelaire, sinó musicalment al nu. Però aleshores, i justament en Verlaine, vaig descobrir que poesia no era, no calia que fos sinònim de màgia, i que l’«art angèlic» podia tan sols utilitzar-se en tant que element complementari de la delectació. Arthur Rimbaud i, paradoxalment, per art de màgia!, m’atreia poderosament. Aquella poesia immaterial a estones «Oisive jeunese / A tout asservie, / Par délicatesse / J’ai perdu ma vie...») que supurava somnis, deliris, pus, il·lusions, blasfèmies, em fascinava.

De Verlaine, Rimbaud i Baudelaire, vaig desembocar al Mallarmé de Brise marine i Le tombeau d’Edgar Poe.

«Tel qu’en Lui-même enfin l’éternité le change,
Le Poëte suscite avec un glaive nu
Son siècle épouvanté de n’avoir pas connu
Que la mort triomphait dans cette voix étrange!»

(«Tal com en Ell el muda per fi l’eternitat,
el poeta suscita amb glavi un des d’ara
el seu segle aterrit per no haver-se adonat
que la mort triomfava en aquesta veu rara!»)

No és que sigui difícil de traduir un gran poema, és impossible. Però ni que una versió resulti parcialment reeixida, ni que resulti fins i tot frustrada, crec que es produeixen, per a un mateix, el traductor, excepcionals moments d’una comunicació tan fonda, tan singularment intensa, que t’adones que has aconseguit d’arribar al moll del poema; el sents bategar, i que el poema cedeix vers a vers una part si més no del seu misteri.

Ara, a tants anys de distància, sé que aquest afany de traduir, propi de tants -diria, de tots- els escriptors d’aleshores, implicava un esforç del que, en el meu familiar llenguatge, m’agrada de dir-ne «fer bona lletra». ¿Quin altre significat podia tenir fer, literàriament, bona lletra? Ultra el que deu assenyalar la més elemental preceptiva, en el nostre cas implicava inqüestionables mires polítiques, atès que l’idioma n’és la més substantiva. Paral·leles impossibles, doncs, de desparellar sense que el trencament d’una recta redundés en perjudici de l’altra, però la que assumia la representació de la cosa política era impensable sense la que assumia la de l’idioma. Saber escriure era, d’altra banda, l’únic eficaç sistema que ensenyaria a ben parlar. Aleshores no tenia gairebé cap sentit -i menys ara- el consell de La Fontaine, «Un auteur gâte tout quand il veut trop bien faire» («Tot ho malmet l’autor que vol lluir-se massa»), pel simple fet que el nostre renaixement es trobava a una enorme distància de la maduresa. Els esforços dels escriptors d’aquella època són visibles: o es pecava per excés o es pecava per defecte. Cada escriptor pagava un tribut al recobrament de tants segles de decadència. Tant se val, penós i difícil, era un col·lectiu servei inajornable. Dormíem amb les «Converses filològiques» de Pompeu Fabra sota el coixí i, a desgrat de no poques adversitats que ens eren, com de costum, administrades per sistema, vam desembocar en uns feliços anys trenta, preludi del que hauria pogut ser una venturosa història tràgicament truncada.

Serà de la llarga experiència d’un traductor amb arrels molt aferrades a l’esperit i la conducta d’aquella època anterior a la guerra, que gosaré esplaiar-me, i tenint en compte, al meu entendre, que un traductor ha d’estar per principi subjecte a una rigorosa voluntat de servir, no de servir-se de l’obra d’altri. Voluntat de servir que involucra identificació tant com amb l’esperit amb l’estil de l’obra sotmesa a traducció.

Ignoro quins poden haver estat els guanys que hagi sabut adquirir al llarg del meu incessant aprenentatge, per bé que tan sols l’he practicat en èpoques esporàdiques; sé, això sí, que traduir exigeix esperit de renúncia, fervor, humilitat, capacitat d’admiració, d’enveja, d’amor a l’idioma i, potser, si no sobretot, una «llarga impaciència».

Xavier Benguerel: Relacions. Barcelona: Editorial Selecta, 1974, ps. 23-28. (Biblioteca Selecta; 475).