Farran i Mayoral, J.

Farran i Mayoral, J. Josep M. Ramis dc., 09/05/2012 - 11:48

Coriolà

Coriolà

Com s’abranda el meu esperit sols de dir el nom de Shakespeare. Tota una altra vida al costat de la meva voldria jo per a traduir-lo integralment, com en voldria una altra, i més llarga i més dolça per a traduir integralment Plató.

Una de les obres que m’hauria fet més il·lusió traslladar (altres foren el Romeu i Julieta, El Conte d’Hivern, la segona part d’Enric VI, per sengles raons que vós coneixeu) fora el Coriolà. M’aconhorta de no haver-ho fet que hagi tingut a la llengua catalana un traductor tan eminent com el Sr. Morera i Galícia.

La joia ubriaga de Shakespeare, és en el Coriolà quelcom atemperada -quelcom només- per la serenor d’un seny en maduresa. Shakespeare hi és més que mai mestre de la seva joia, el seu llenguatge hi pensa més, el vers hi ateny gran agilitat i justesa, àdhuc belles qualitats de composició convergeixen a destacar-hi tota la varonívola fortitud de l’Heroi.

La vetlla d’Austerlitz, quan els generals, de sobretaula, esperaven de Napoleó una conversa planejadora del gran esdeveniment, ell, amb sàvia higiene mental, s’endinsava de sobte en una sèrie de reflexions sobre la tragèdia. «La política -digué i glossà,- heu’s aquí el gran ressort de la tragèdia moderna.» Cal veure en aquests mots alguna cosa més que l’egoisme de governant qui rebutjava Tartufe i glorificava Corneille. El mot política en llavis de Napoleó ja era passió encesa, viva tragèdia. Si arribà a conèixer el Coriolà de Shakespeare, com coneixia el de Plutarc, ningú com L’Emperador haurà pogut mai apreciar-ne la tònica fortalesa.

Heu’s aquí la tragèdia política, on la política és substància pura de passió: així vivament havia sentit sempre Shakespeare en cruenta joia la història d’Anglaterra; així a Cèsar ha estat l’únic poeta del món qui ha fet dir mots dignes de Cèsar. Però el Coriolà és potser la més intensa de totes les seves figures històriques.

Exemple massa alt, vora les pobres temptatives modernes en el llibre i en el teatre per a dur-hi la política; la tesi en Shakespeare és, i així ha d’ésser en l’obra bella, tornada una festa de passions. Un torrent de sang joiosa circula dels uns personatges als altres. Un Coriolà qui no es conté dins la forma greu de la grandesa romana, Shakespearià, és a dir, violent, ubriac d’orgull i de fortalesa, formidablement lúcid en ses paraules; sarcàstic, apostrofador, qui sent la joia, tan shakesperiana, dels mots qui insulten i maleeixen. Una shakesperiana, que no romana, Volumnia, tota frement de noble passió cantadora; un Ofidius ple de pèrfida grandesa; i sota d’ells, bullents de vida, els grotescos acontentadors del poble, bufons shakesperians, i més avall les pobres mobs vils, tan caricaturalment shakespearianes, les mateixes de Julius Cèsar, de l’Enric VI; la pobra fullaraca de les multituds londineses que Shakespeare veia sovint arrossegada, amuntegada en foguera destructora pel vent de les ambicions polítiques mesquines o grans.

¡Quin patró aquesta obra incomparable, de vera passió política, tan rara, tan ofegada sempre per les vils passionetes! ¡I com té una eficàcia fisiològica i posa en els músculs i en els nervis una tensió aspiradora d’heroisme! Heu’s aquí un mitjà en extrem directe per a l’educació política del nostre poble! ¡Quin experiment a fer, una representació ben popular del Coriolà en vetlla d’eleccions!

La traducció en vers de Shakespeare, és cosa molt difícil. ¿Com fer que els mots, així en l’original, conservin un arranjament segons jerarquia de puixança expressiva, qui s’estengués àdhuc a la puntuació? ¿Com privar el vers traductor -qui no és nat confós amb la flama creadora,- de tenir ses pròpies exigències, qui desplaçaran mots, destruiran ritmes, esvairan sonoritats indispensables? A voltes un mot fidel qui tradueixi el mot original no en donarà la vera significança com un altre en donaria. Davant la dificultat de la temptativa, una prosa encesa de ritmes adaptadissos als moviments de la creació original, ens ha semblat sempre digne d’assajar-se. En aquesta obra, però, on el concepte, el discurs, tenen més lloc que en altres shakespearianes, pot ésser més feliç, per al vers, la temptativa. I no sorprendran a qui sàpiga admirar les dots de poeta eminent que té el Sr Morera, els bells resultats que assoleix com a fidelitat i energia en traduir el pensament shakespearià. El vers endecasíl·lab, tan exigent, manejat per ell amb àgil mestria, no li és obstacle per a seguir l’ondulació de la paraula shakespeariana, i assolir una literalitat qui arriba sovint a la correspondència numeral de paraules.

Els discursos del Coriolà tindrien molts bells ressons en la nostra escena. Perquè el català és la llengua més shakespeariana del món. La catalana, essencialment, és una llengua intensa, com l’anglès de Shakespeare, l’italià del Dant, el grec de Sòfocles. Intensa, és a dir, que els seus mots poden fer sentir la força més forta i la delicadesa més delicada. Una llengua festosa, digna de les més belles festes de la paraula, el ditirambe i la tragèdia. Concebem l’Hamlet escrit originàriament en alemany, el Romeu i Julieta en italià, per exemple; tota obra shakespeariana, en canvi, ens sembla perdre intensitat i vigoria en francès, en castellà. Però en català les concebem totes. En la nostra llengua pot cantar-hi la passió de Julieta i dir-hi Otel·lo el seu dolor formidable i Coriolà llençar-hi els seus apòstrofs orgullosos.

En llengua catalana, dic, podria expressar-se tot això; no vull dir que actualment poguéssim fer-ho sentir per boca d’actors catalans.

Josep Farran i Mayoral: “Coriolà” dins Lletres a una amiga estrangera. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1920, ps. 166-170.

Josep M. Ramis dl., 14/05/2012 - 09:11

El sobirà joiós

El sobirà joiós

El sobirà joiós.(1)

Not less sovereign and cheerful ?much
more sovereign and cheerful is the tone
of Shakespeare. His name suggests joy
and emancipation to the heart of men.
Emerson.

Taine es delectava en referir de la vida de Shakespeare anècdotes miserables. Com si elles deguessin donar-li el secret del seu geni. Mes no importen els cavalls guardats a la porta del teatre; res interessant pot revelar el viure d’un actor mediocre qui fineix tal volta en l’aburgesament i la usura. Shakespeare, en mig del món immortal que ell creava, fou sobirà, el més alt sobirà que hagi pogut existir.

Ell, titllat de populacer, fou amb ironia de sobirà que féu moure i parlar en escena les més vils mobs; ningú l’ha igualat en la majestat de les paraules que ha posat en llavis de reis i de prínceps; mai cap príncep, cap rei de la terra no ha sabut dir mots de tan alta reialesa com els seus. I és tan gran la vastitud de la seva sobirania, que tots els homenatges no l’han pogut atènyer. Se l’ha dit el més formidable penetrador del cor humà; coneixedor incomparable de les passions; creador únic de caràcters immortals i el més gran dels poetes, el més vivent dels filòsofs. Mes no és a ell sol, per a gloria de la raça humana, que semblants elogis poden oferir-se. Altres sobirans els mereixerien tant com ell. Res d’això, altrament, ateny l’essència del ser geni, allò vivament shakesperià, mai comprès pels crítics minuciosos ni els fabricants a l’engròs de comentaris.

Emerson és qui un moment se veu a punt de trobar-ho. Quan, de passada, sense gaire insistir, parlant de com foren joiosos els més grans poetes, diu de Shakespeare el to sobirà i joiós.

Sí; el pols de la vida batega en ses obres lliurement, i amb amplitud joiosa s’hi respira, com en Rabelais, com en Miquel Àngel.

Mes cal aprofondir la joia de Shakespeare; la mena de joia seva incomparable amb altres joies d’altres poetes.

En els seus versos i la seva prosa, per tot canten els mots joiosos, les imatges salten vives, les metàfores se retorcen com en dansa, i un entusiasme puixant agita les idees. Ell pren per al seu teatre, dels tresors de la història, de la llegenda, de la filosofia, i tot ho abranda en una joiosa foguera. Si arranja les míseres produccions dels anònims, ell encén lluminàries de festa, flamarades i resplendors en tot lo que hi toca. La joia de la seva sang circula com una sang calenta per tots els seus personatges i salta dels uns als altres i els uneix amb els espectadors en circulació única. I no és joiós en el seu teatre a la manera literària i retòrica del Renaixement, al qual ha pagat tribut en les seves poesies; no és joiós perquè miri a un passat esplendorós de bellesa, sinó perquè contempla la bateganta vida que l’envolta, la de la forta i passionada època d'Elisabeth. D’aquesta vida ell n’aprèn totes les joies; les seves comèdies vessen abundant jubilació: la gràcia, la ralleria, el joc d’esperit, tota la gamma d’alegries, des de la farsa més grollera fins al mot més alat i subtil. En aquest joc, però, no se’l veu sense rival. Aquí la rialla li és fàcil.

Mes de la farsa a la comèdia i al drama, s’observa una gradual superació joiosa qui ateny son màxim grau, no a través d’una contemplació d’esdeveniments sortosos, sinó damunt una superació de terribles esdeveniments. La puixança d’aquesta joia esclata justament allà on tota joia humana semblaria impossible; en el punt on esclaten més formidables el dolor i el mal i la tragèdia. Aquí es revela esgarrifós l’abisme de joia que hi havia en el cor del sobirà poeta. Ningú l’ha igualat en la poixança superadora, en la pregonesa, en l’absolut d’aquesta jubilació enfront l’espectacle de la tragèdia humana. Ningú com ell posa un goig formidable en els mots que insulten, que rebaixen, que maleeixen. Ningú com ell sap fer cantar en mig la més gran desolació un mot de ralleries, ni posar una frase grotesca en la boca que l'agonia retorç. Els seus personatges ridículs, els seus clowns, els seus bufons, salten i ballen damunt la sang escampada, i taquen les més delicades escenes amb mots d’obscenitat, i en els moments sortosos són agorers, amb els seus crits alegres, de la desolació i el carnatge que vindran.

I no es parli aquí d’ubriaguesa dionisíaca. No s’ubriaga el poeta de les passions dels seus personatges. S’ha volgut explicar la puixança de la seva expressió passional suposant que ell havia sentides aquestes passions, havia sigut capaç de realitzar-les i se’n descarregava infonent-les en els seus personatges.

No; el seu art poderós ve de coneixença, no de passió; el seu art és lúcid, conscientíssim. Ell sap, ell coneix; els seus ulls han penetrat tota la pregonesa del mal qui aclapara els homes, les simes de dolor on es consum. I després, amb joia serena, juga son joc terrible, sense pietat, sense protesta, sense atenuació.

Amic dels homes, Shakespeare? No, ell és sols humà en quant coneix, no en quant compadeix.

Mes aviat, quan se revela el seu joc espantós, se’l veu com un aliat, gairebé com un germà de les forces formidables qui fan de l’home joguina; com un Déu antic qui es complau en la desfeta dels pobres humans.

Ell sap; ell sap que, per gran que l’home sia en el segle, no evita la seva destrucció. Que com més gran, major presa oferirà al mal i a la passió, aquesta hipertròfia de lo temporal en el cor de l’home.

Cèsar en el circ, ell fa llençar els seus personatges a l'escena i tot seguit deixa soltes en mig d’ells les passions perquè els devorin. I quan l’home pereix, el poeta s’alegra i el seu goig li escapa, i diu mots de ralleria i jubilació, perquè es posa de part de la fera triomfadora.

Tot en la tragèdia shakesperiana se torna destructor dels febles humans. No sols l’odi, la iniquitat, la crudeltat, l’orgull i els elements naturals, sinó l’amor, la fidelitat, la lleialtat, el sentiment de l’honor, tot porta la desolació i la pèrdua. La tendresa de Julieta, l’amor filial de Cordèlia, l’afecte immaculat de Desdèmona, són tan destructors i cruels com l’orgull de Lady Macbeth, l’enveja de Yago i la tempesta qui descarrega damunt la testa folla del pobre Lear.

I certes formidables escenes inspiren una estranya terror, -com la qui es devia experimentar davant una Sibil·la posseïda d’un déu, com la qui es sent enfront d’un foll qui parla i no és ell qui diu els mots sinó la follia qui n’ha fet presa,- quan se comprèn, de sobte, que en el personatge l’home només hi és per callar i sofrir; que en realitat resta mut i atuït, mentre per la boca seva parla, divinitat terrible, la passió que se li arrapa i triomfa joiosa; que és ella la qui, a voltes, sap emmascarar amb mots d’una pietat, d’una tendresa infinites el seu goig de destruir.

Pot restar com a última justificació humana d’aquesta joia incommensurable la reflexió en el poeta d’un anorreament de tanta iniquitat i dolenteria en el repòs etern de la mort? La seva esperança d’una justícia ultra terrenal?

No; la joia de Shakespeare va més lluny; ella jubila encara si, després de la mort, la lluita i el dolor continuen. De l’altre món vénen veus venjadores, sedentes de sang; i en manta catàstrofe shakesperiana, ens sembla que els seus personatges entraran en l’altra vida com els combatents furiosos que en mots admirables ens fa veure nostre clàssic Fra Canals:

«Adoncs encontren-se pits per pits, espases amb espases, nafres amb nafres e mescen-s’hi morts feres e crudels. Con s'han despergides les entrameses, davallen a les ombres infernals e amb novell brogit torben los diables executadors de les penes e combatent-se unes ànimes amb altres passen a l’infern perpetual.»

Ningú ha jugat així tant joiosament amb el mal absolut.

Romanticisme? Si el romanticisme, com s’ha dit suara(2), consisteix en un desordre de la pensa mateixa, com ésser, en el fons, Shakespeare un romàntic? Ell, qui amb aquesta lucidesa juga; ell, qui segueix amb una lògica implacable el progrés d’una passió, d’una malaltia, les reaccions entre els caràcters! Ell, qui, malgrat el desordre aparent de la seva paraula, no diu mai un mot inútil per a la seva festa; qui té l’art incomparable -sols Poe s’hi acosta- de les sonoritats sàvies, justes, oportunes; que, àdhuc quan imita el desordre de la torbació i de la follia, es posseeix més que mai i posa en sos mots, en aparença incoherents i trencats, la intenció més significativa i clara. Romàntic per la barreja de genres? Goethe restava confós quan pensava en la barreja de lo tràgic i lo còmic en el teatre de Shakespeare; sovint aquest tema el preocupava i, tot ple de remordiments, pensant en els clàssics, no es podia estar d’imitar son obsessionant model. Mes ço que per a Goethe era un problema literari era en Shakespeare essencial; a la seva joia sobirana calia el joc, no sols enfront els esdeveniments formidables, com una defensa contra ells, sinó precisament a causa d’ells, de lo crudel i lo inhumà d’ells. Aquesta formidable joia serena, els romàntics no la pogueren comprendre sinó ubriagant-se. Les joioses i verídiques paraules shakespearianes s’han tornat en els romàntics terrabastall de mots i escàndol de frases buides i la majestat del poderós sobirà és en ells desmesura de gest o vanitat de burgesia pretenciosa. Ells han imitat amb oripells la seva riquesa. I lluny de comprendre l'amoralitat absoluta de l’altíssim anglès, s’han descompost en gestes immorals i s’han ubriagat com infants inexperts amb el propi vi, i han maleït i han odiat. O han esdevingut populacers i han protestat, en son humanitarisme, del mal, de la força, de la riquesa, de l’orgull, de tot allò que en realitat feia la festa i l’alegria de Shakespeare. I ell no en fou mai de populacer. Molt menys ho fou en el sentit del qui es creu forçat a fer tasca inferior per a enganyar el seu públic i degradant-lo es degrada. Quan ell pensa en son públic el pren com un joc, com un espectacle més. El sobirà no renuncia mai a la seva festa. Àdhuc el mot vilà, el renec, se li tornen jocs de mots intel·ligents, conceptuosos, desesperança de qui vol traduir-los. I si carrega sovint l’efecte de les seves situacions, és per a complaure’s en què les feres qui devoren els seus personatges saltin de l’escena i facin presa en l’espectador per a regosig de la seva crudeltat sobirana.

Cal evitar, doncs, amb aquest geni únic els acostaments, les comparacions literàries. Quan ara(3), per una coincidència de morts s’abusarà de comparar-lo amb l’espanyol Cervantes, pensi’s quina diferència de joia els separa. La ironia de Cervantes és resignació i desil·lusió la seva serenitat.

Els qui en art se reclamen del nom de Shakespeare, sàpiguen, doncs, el que volen. Pensin si accepten el seu terrible joc; si són capaços, per damunt de tot altre interès, de crear joia, joia, sempre joia, amb el mal, amb el dolor, sense protestar, sense maleir, sense ubriagar-se, guardant una serenitat puríssima en força d’èsser crudel.

Tal volta quan un home nostre essencialment mediterrani, així ha penetrat en la pregonesa de la joia shakesperiana -potser la que el pobre adolorit Nietzsche desitjava i desitjant-la s’hi va consumir- tal volta torna en si, l’home nostre i es troba en l’estat de qui es desperta i s’inquieta d’haver-se posat a to amb un mal somni, d’haver-s’hi complagut, esdevingut unes hores diferent d’ell mateix. Llavores tal volta la claror radiosa del nostre matí li portarà una indefinible mena de vergonya. I desitjarà, potser, oblidar el Joiós Sobirà del nord amb qui ha passat hores nocturnes d'ubriagant companyia. Sobretot si pensa que, a fora, en l’aire transparent i en la llum matinera, enfront la mar de somriure innumerable, vora el pòrtic d’un temple harmoniós, un company altrament serè, l’espera. La seva serena figura, la seva pura veu li seran ara confortadora companyia.

Sòfocles...

(1) La primera idea d’aquest assaig és l’article Mi teatro, publicat a La Cataluña, el primer Octubre de 1910.

(2) Pierre Lasserre: Le Romantisme français.

(3) Aquest assaig fou publicat amb motiu del centenari de la mort de Shakespeare.

Josep Farran i Mayoral: “El Sobirà joiós” dins La renovació del teatre. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1917, ps. 15-24.

Josep M. Ramis dl., 14/05/2012 - 09:11

L'art de traduir els grecs

L'art de traduir els grecs

Unes paraules sobre Llucià i Plutarc i la nova manera de traduir. -La Odissea, Traducció de Carles Riba.

La crítica i la vida literària

Rares són en la nostra crítica manifestacions com l’article d’En Nicolau Traduccions paral·leles, publicat a "La Revista" no fa gaire(1). Sovintegen més el comentari “al marge”, o “a l’entorn”, l’article de compromís, la fugida d’estudi, les quatre vaguetats més o menys ben intencionades, i gràcies que una obra on heu posat hores llargues de labor meditativa i expressiva no trobi al seu entorn el més negligent silenci. Això porten la ignorància o la peresa: la covardia en censurar o la covardia en elogiar, més trista encara; ben miserable qui es pensi tan pobre que tremoli d’empobrir-se i escriu, sense restriccions avares, un elogi. La mancança d’un grup nombrós de crítics valents, amb aquella valentia qui és valor-preu i valor-coratge, porta l’anèmia d’una societat literària: i allí on flaquegi la vida polèmica flaquejarà naturalment, la vida.

Ja he dit que jo no rebutjaria per al nostre viure artístic i literari aquella passió combativa del romanticisme i que m’estimaria més un desordre públic causat per la representació d’un poema dramàtic, una col·lisió en plena Rambla entre partidaris i contraris de tal poeta, que les covardes enraonies safaretgeres de cafè o de penya ateneista. No anirem pas bé els intel·lectuals ni atenyeran els nostres exhauridors esforços tota llur eficàcia fins que a l’entorn d’alguns de nosaltres no es faci públicament tant de soroll com el que fan ara els pràctics, els econòmics.

Per això cal vèncer també l’altra covardia, la del que, sentint-se erradament criticat o injusta, s’enclou en hostil o menyspreador silenci. Cal guardar-nos del provincianisme qui fa creure inconvenient la rèplica, la polèmica, sobretot si elles poden tenir alguna espiritual eficàcia. Hi ha escrúpols, hi ha decències qui són en realitat barbàrie com aquelles vacil·lacions a cada pas, aquelles exageracions, del pervingut a les bones maneres. Es indubtable que són compatibles amb totes les elegàncies, un cop se’n comprèn la justa valor, la bicicleta, el gramofon i la pianola; i el fer a aquests aparells benèfics escarafalls sense mesura, és prova d’inelegànica. Què pensarem, doncs, de la polèmica? El que si cal evitar és que en la polèmica no s’hi barregi l’almogàver que molts porten a dintre, perquè aleshores no es pot dir que s’ha sostingut una polèmica, sinó que s’ha tingut una agafada.

No, però, mogut d’una ardor combativa, sinó d’un pacífic desig d’esclarir alguns punts dignes d’atenció, jo voldria fer uns comentaris al bell article d’En Nicolau. Entre el qual article i els meus comentaris s’hi reproduiran les mateixes diferències que es produïen entre les coses que diu En Nicolau i les que jo deia en el pròleg a la traducció meva dels Diàlegs dels déus i les divinitats marines. Ja que Nicolau no fa sinó reproduir algunes idees sobre Llucià i la traducció dels grecs que jo en mon pròleg combato, no em caldria sinó reproduir ací el meu pròleg. Però com això ja ho va fer "La Revista" i aquelles idees sota la ploma d’En Nicolau prenen vigoria nova, noves insistències em caldran sobre les meves idees, noves precisions en defensar-les.

La causa de mantenir-nos així l’un i l’altre ferms en les nostres posicions ve de la naturalesa de les nostres posicions mateixes: critica ell des d'un punt d’albir històric, erudit i filològic allò que En Riba i jo, en traduir Plutarc o Llucià, en comprendre’ls, hem fet i hem dit des d’un punt d’albir artístic i psicològic.

El gust i la filologia

Així, jo prou sabia, per nombrosos pròlegs, tesis i comentaris, el que històricament i geogràfica de Llucià pot dir-se: que ell era un bàrbar hel·lenitzat i portava de l’Àsia un temperament escèptic i destructor envers la religió hel·lènica, satíric envers els homes; que en això venia a ser una mena de Voltaire (inferior, però, a Voltaire; tots els manuals francesos us ho faran remarcar ben bé); que era un gran escriptor sí, però a causa d’imitar els mestres de segles abans, usava un llenguatge envellit per a la seva època, i en conseqüència el seu estil no tenia aquella frescor, aquella espontaneïtat dels seus models, aquell etc., etc.

Sinó que jo, entossudit en la posició meva, sempre anava pensant: Bé, bé: la història que retalla en trossos d’èpoques el teixit inconsútil del temps, la filologia qui fa retallets de paraules mortes i signes i lletres, la vivent continuïtat de l’expressió verbal humana, tenen els seus respectables motius per a fer aquestes coses. Però també són els drets de l’espiritual simpatia, de la intuïció psicològica, del Gust, en fi, altament respectables. I ja sabem que no sols hi ha un gust artístic, sinó un gust psicològic, un gust moral, un gust filològic, i com ells van envaint amb creixent sobirania terrenys qui els semblaven aliens o enemics; i com la intervenció del Gust, en l’alt sentit filosòfic del concepte, ve donat en la més recent filologia, en la més recent ciència moral, resultats molt més científics que els procediments experimentadors i classificadors no donaven. Així podem afirmar que si la paraula d’aqueix gust no és dita, no atenyen plenitud de veritat i significança, ni la història, ni la moral, ni la filologia, ni la crítica, ni, tinguem-ho ben present, la sociologia, ni, tinguem-ho més present encara, l’economia política; i que, per ignorar encara aquestes coses sociòlegs i economistes, anem de la manera que anem.

Llucià, bàrbar hel·lenitzat

Al gust psicològic conferim, doncs, el dret d’esbrinar si a la filologia, a la història(2), en aplicar llurs abstraccions classificadores a la figura i a l’obra de Llucià, no els fuig de Llucià la veritable essència.

Llucià, bàrbar hel·lenitzat. Vet ací la rotulació; però no oblidem de quina faisó intensa, culturalment i política, venia hel·lenitzant Grècia feia segles els bàrbars seus. Sense aquesta hel·lenització poderosa hauria pogut ser el Renaixement egipci?

I si Llucià, amb aquella facilitat d’assimilació, adaptació atribuïda a la seva raça, en les més pregones regions de l’esperit, allà on no s’és jueu, ni grec, ni llatí, s’hagués tan pregonament hel·lenitzat que en la seva època hagués arribat a ser menys bàrbar espiritualment, més grec que nombrosos grecs deshel·lenitzants ja, per circumstàncies diverses espirituals i polítiques? Trobaríem, senyors etnògrafs, senyors geògrafs, molts de grecs avui per tota la Grècia? No en trobaríem tal volta més i de més purs en el nostre Empordà per obra de pura i secular herència, en contrades franceses per obra de secular cultura?

L’herència bàrbara, Nicolau afirma, allò qui de Llucià escapa a la tradició hel·lènica, és el seu esperit destructiu. I una ratlla abans ha dit, comparant esperits, que els cristians també destruïen, però edificant. En primer lloc no em sembla existir d’una manera tan bàrbara aquell esperit destructiu i en segon lloc jo no afirmaria que Llucià no edifica ni conserva.

Aquell esperit destructiu s’exerceix, segons Nicolau i altres comentadors nombrosos, sobre la religió hel·lènica. Però ells saben, ell afirma, que ja en temps de Llucià “el vell paganisme havia mort a mans de la filosofia, convertits progressivament els dogmes en mites i els mites en falòrnies”.

Què destruïa, doncs, Llucià? Un cadàver de religió? Bella empresa li atriburíem en bona fe! No era molt més destructora, com jo dic en el meu pròleg, la rialleta irònica d’un deixeble de Sòcrates (i no parlem de Sòcrates mateix) produint-se, malgrat continguda i disfressada per evitar el càstig de les lleis, en una època de plenitud social i religiosa? Altrament, si Llucià, en canvi d’una destrucció que no es podia proposar perquè ja era secularment acomplida, no edificava en religió com els cristians, qui podrà fer-n’hi retret? Ell és com és, i si en això volguéssim cercar-li querella ja sabem com les seves obres desviades del propòsit qui sens dubte les animava, van ser utilitzades per esbrossar el camí a la religió nova.

Plutarc, per altra banda, ens recorda Nicolau, no pot creure ja en els mites, però recerca les veritats eternes que ells recobreixen i tampoc no vacil·la gens d’aprofitar la bellesa poètica d’aquest fals recobriment. És a dir que Plutarc, tan amant de les tradicions de la seva raça, en realitat ajudava a destruir-les; perquè Plutarc, en voler donar una interpretació universal de la religió hel·lènica, superava aquesta religió, i superant-la, en realitat donava al bell cadàver una altra llançada destructora; en nom de la Religió ajudava a soterrar una religió: la de la seva raça. I quant a aprofitar-ne la bellesa poètica, ja sabem com Plutarc era migrat artista per ajudar a immortalitzar-la. Ara bé: si Plutarc, hel·lènic pur, ajudava també a destruir l’antropomorfisme de la religió seva, com podia ser una prova de l’ancestralitat bàrbara de Llucià el que ell (seguint un corrent generalitzat en l’època), també ataqués aquell antropomorfisme, com afirma Nicolau?

Que Plutarc no admetia aqueix antropomorfisme ja ho hem vist suara; Llucià, en realitat el destruïa? No diríeu, llegint aquests diàlegs, que el descobreix i l’accentua amb joia, amb el goig de trobar homes plens de salut i vida on els altres creien trobar déus inaccesibles? Sí, Llucià en contemplar l’humà, massa humà d’aquells déus, ho fa divertint-s’hi, però amb quina puixança d’humana simpatia! Les situacions en què ens els representa són còmiques i algunes vegades ridícules -ni més ni menys que aquelles en què el pare Homer, amb menys finor i amb menys gràcia, ens representa la coixera i la dissort matrimonial d’Hefest,- però la puixança de vida i gran salut, la bellesa humana d’aquells déus, hi romanen intactes. Llucià precisament d’aquells déus no n’ataca, ans en conserva, l’antropomorfisme. Quan ja ningú no hi creu, ells ressusciten en els diàlegs de Llucià a altura d’home -i encara tan per damunt dels pobres mortals de cada dia!- adquireixen una immortalitat més durable que la que l’esperit religiós els atribuïa: la immortalitat de l’art i la bellesa. I no direm bàrbar a Plutarc perquè cercant les perles del fons (les nacarines gemmes diu bellament en Nicolau), torbava de la religió ancestral la serena i lluminosa superfície, mentre Llucià la conservava sota espècie d’humanitat i de bellesa? I amb tot, si és cert que el grec amava més la forma que el fons i no veure el fons sinó clar, distint, en la forma humanitzada, qui ens resulta més grec dels dos? I en quant al fons, no direm que Llucià, pres de la bellesa d’aquesta forma, arriba a sentir en certa manera un religiós entusiasme? Recordem aquell enlluernador Rapte d’Europa; què hauria tingut a dir-hi el més religiós el més antropomorfista creient del segle V?

No diré que en altres diàlegs i obres diverses la sàtira de Llucià no sigui més irrespectuosa i àcida; però rarament trobaria jo justificat en la seva obra ni tan sols aplicat al seu “vaudevile olímpic” com diu Nicolau emprant un gal·licisme, que accentuï, que exageri, ni sobretot que manqui a la mesura clàssica. Deixem aquí de banda la bonhomia d’Aristòfanes si bonhomia hi ha; cadascú és qui és, home de la seva època i el seu caràcter. Però sens dubte Aristòfanes era molt més vaudevillista que Llucià i molt més caricaturista -un gran mestre de la caricatura europea,- sense mancar per això a la mesura, a la seva ampla i joiosa mesura, com Llucià no mancava a la seva, feta de moderació elegant i gràcia penetrant i fina -el bàrbar!- que això de la mesura clàssica ens cal prou no entendre-ho segons han decretat les acadèmies.

Si en religió no destruïa ni podia gaire cosa destruir, era en la sàtira filosòfica, en la sàtira humana més destructor? Ja sabem com es trobava en aquell temps la filosofia i en quines mans retòriques, sofístiques i professorals i quina vasta matèria oferien els filòsofs a la burleta penetració psicològica de Llucià. I sabem també com àdhuc en temps millors no mancaven a la sàtira, entre els filòsofs, figures i episodis amb els quals divertir-se. Fullegeu, sinó, el seriós, l’ingenu Diògenes Laerci. I jo voldria mostrar que no és Llucià tan superficial com sembla a molts en la seva sàtira filosòfica, ni tan mancat de sòlida informació com ho era Voltaire, per exemple (ja parlarem de Voltaire). L’“Hermotim”, ultra ser una meravella d’art i penetrant psicologia, em sembla una crítica molt substancial i de veritable interès per a la Història de la filosofia grega. Altrament, els elogis als bons filòsofs sincers, qui ofereixen l’exemple d’una vida pura, no manquen en l’obra llucianesca i atenyen el punt de gran elogi en la Vida de Demonax, de l’autenticitat de la qual jo no dubtaria.

Quant a la sàtira moral i humana, no sols Llucià és just que sigui tingut universalment per un moralista en quant satiritza i destrueix, sinó que fóra ben just que tal se’l considerés per allò que és en la seva obra moralitat afirmativa, positiva. No parlem, doncs, dels Diàlegs dels morts, on, ultra accentuar-se aquella tristor del viure sota terra que ja trobem en Homer, traç, doncs, ben hel·lènic, el tot és vanitat que els enfosqueix, potser sí que fóra en Llucià una romanalla espiritual de l’Àsia nadiua. Evoquem, però, aquella força de simpatia humana, simpatia inevitable per a un satíric qui és a l’ensems un psicòleg tan fi, i que amb una mica d’atenció sentireu palpitar en tota la seva obra; recordem només els vivíssims personatges de “l’Ase”; i també en els maltractaments que sofreix Luci sota la pell asina, hi endevinarem un viu esperit d’observació compassiva envers els sofriments de les bèsties: recordem els vius i simpàtics personatges que dialoguen -i l’entusiasme per la vida i les institucions hel·lèniques- en l’Anacarsi, el Tractat de la Dansa, etc.

I ara ja podem més clarament afirmar quina era en realitat l’essència espiritual de Llucià, quina era la seva puixança veritable. En una època en què de la religió tradicional només restaven en el cel de Grècia uns reflexos enyoradissos, en què la filosofia s’anava marcint, i la nova religió i la nova filosofia tot just començaven a definir-se, què podia fer un amorós fervent de l’hel·lenisme sinó salvar l’únic salvable en èpoques així: els element d’humanitat i de bellesa? Quan els déus i les idees trontollen, cal salvar l’home; i això fa Llucià. I per això, sense por a l’anacronisme, podríem nomenar Llucià un humanista en tota l’extensió de la paraula; per la seva moral laica, de bon sentit, i moderació en el viure, pel seu amor envers els grans artistes del passat, pel seu culte a l’art i a la més afinada i elegant bellesa, per la seva penetració cordial i fina en l’ànima de l’home, i aquí és innegable la profunditat de Llucià, la qual és precís copsar a través de l’aparent graciosa lleugeresa exterior.

I la beutat suprema de la seva expressió, del seu estil, és la manifestació més pura de l’art grega en aquells temps. Un nom, només un nom d’artista grec contemporani de Llucià qui pugui comparar-se amb ell en originalitat, en puresa de bella creació. Sí, ja sabem allò que diu la filologia: Llucià era un aticista: en son segle volia escriure com un home del segle V; el seu llenguatge tenia sonoritats antigues. Realment, realment? diu el gust aquí presentant-se. És possible que pugui mai envellir el llenguatge de Plató, per exemple? Avui, al cap de tants de segles, no ens sembla a cada lectura molt més nou que el de tal escriptor de deu anys enrera? Endemés, tots sabem que Llucià no era un pastitxaire, una mena de Diego de San José, amb perdó sia dit. Sinó que, ho reconeixen els Croiset, era potser l’únic creador en un segle qui gairebé ja no creava. Doncs, el continuador, el salvador del més pur esperit hel·lènic, en el seu temps, ell, el bàrbar! Cal anar fins a Plató per a trobar un estil qui en gràcia, en elegància, en vivor, rivalitzi amb el de Llucià.

Entre el bàrbar de Samossata qui sentia un “oblidós menyspreu envers el món llatí” -el qual és justíssim donat el seu gust suprem per la bellesa hel·lènica-, i Plutarc, grec de raça pura, admirador de Roma, moralitzador a la romana, no gens creador en estil, ple de gràcies anèmiques, de pura imitació, mancat d’aquella vivacitat maliciosa qui era flor de l’àtica intel·ligència, qui serà el més grec dels dos? Un home de gust no vacil·larà a respondre. I jo tinc l’amic Nicolau per un gran filòleg -mai no oblidaré el curs que va donar-nos sobre els dialectes grecs ara fa dos anys, a l’Institut,- però també per un home de gust, un prosador elegantíssim.

Llucià i Voltaire

Ara ja podem atacar de front la comparació tan freqüent de Llucià amb Voltaire. Nicolau no troba en l’obra llucianesca “una valor molt més gran que en la voltairiana”, ni li atribueix una tan important influència, perquè en fer-ho no atén la veritable valor de Llucià. Si és més coratjós Voltaire perquè la seva llançada antireligiosa va contra un formidable enemic, que Llucià, perquè satiritza un enemic retut, ja hem vist que Llucià no en té la culpa. La força de Llucià és altra; és la de creador de bellesa, la d’espiritual salut qui plana a mil metres per damunt del rictus voltairià. I el no haver de combatre un enemic massa formidable, afavoreix la creació bella de Llucià, mentre enlletgeix la de Voltaire l’haver de combatre-la. Però jo tampoc no sabria veure Voltaire com un guerrer coratjós qui dardella la religió catòlica; sinó com aquell simi qui s’enfilés amunt i avall d’una colossal estàtua, fent veure que la vol enderrocar i provant endebades empastifar-la amb les seves immundícies. Dic de passada que el Voltaire que jo estimo i llegesc és ja únicament el de la correspondència, ric arxiu del bon gust acadèmic, tan llunyà, però, de la gràcia vivent de Llucià. Per altra banda Voltaire ja no és un humanista, sinó un humanitarista. Vet ací una altra cosa qui compromet la seva creació de bellesa. I encara el seu humanitarisme no és gaire ben servit per la seva mal intencionada sàtira contra el món, l’home i tota cosa existent. Compareu amb la humanitat simpàtica i sanitosa qui pul·lula en els llibres de Llucià, la genteta vilíssima qui vermineja en els contes i novel·les de Voltaire. Penseu en els sarcasmes escumejants que li mereix la concepció de l’univers com el millor dels mons possibles i digueu-me si aquell món i aquella gent són capaços de fer-vos compartir l’humanitarisme del qui us els evoca.

Traduccions acadèmiques i traduccions artístiques

Tinc por que, en judicar les traduccions de Riba i meves, no ha canviat Nicolau el seu punt d’albir. Molt del que jo ara diré en defensa dels meus propòsits -sé com les obres migradament hi corresponen- pot aplicar-se als propòsits i a les belles realitzacions de Carles Riba. Em sembla, per exemple, un escrúpol filològic purament, no artístic, el que la sabor arcaitzant, pel seu temps, en els estils de Llucià i Plutarc no l’haguem donada en usar per a les traduccions nostres el català contemporani. Doncs què havíem de fer? Medievalitzar les nostres expressions? Aquesta medievalització hauria donat l’equivalent de l’aticisme d’aquells estilistes? Altrament havia de preocupar-nos això? No és per aquelles distincions que estableix la filologia i que tenen gran interès en altres respectes, que Llucià i Plutarc s’immortalitzaven. I allò qui per a llur temps era sabor arcaica, llur puixança de creació, amb el córrer dels segles, ho feia de tots els segles contemporani. Qui vol comprendre, per exemple, Regnier o Saint-Simon en lloc de classificar-los, poc s’adona que parlaven un llenguatge envellit per a l’època llur i trobarà llur puixança expressiva immortalment actual. Un argument definitiu en això és recordar el cas de Lafontaine. Ell es complaïa a usar paraules, tombs de frase, arcaitzants per al seu temps, però amb tanta de gràcia creadora, que els feia actuals, els posava de moda, i per a nosaltres Lafontaine parla un llenguatge més nou a cada lectura.

Altres neguits hem tingut Riba i jo quan traduíem els autors nostres. Perquè sabem com avui es considera cada cop més difícil l’art de la traducció; i no per raons filològiques, sinó per raons artístiques. Sovint quan un traductor acadèmic, un professor, donen per acabada la traducció llur, el traductor artista considera que la tasca verament seriosa encara no és començada. Que no basta ja traduir el significat, el concepte, sinó l’expressió, i ací no la filologia sinó aquell Gust que dèiem, es fa en absolut necessari; com adaptar les formes expressives del nostre llenguatge a la vida sobirana d’aquells estils, als moviments expressius, als ritmes d’emoció o de bellesa, a les sonoritats, a les harmonies? Ací, ací, és necessari atendre per a judicar l’obra d’un traductor. Ja sabem com el traductor de concepte és poc respectuós generalment amb aquestes qualitats d’estil; ja sabem com es creu en l’obligació -pensem en mil traductors francesos- de suprimir ací i allà repeticions, tautologies; de concentrar, de retallar i polir i, amb una puntuació correcta, tallar en trossets simètrics els períodes més generosos d’emoció i de bellesa. Ja sabem com sovint se’ns mixtifica amb aquella momificació de la lliure vida expressiva dels autors grecs, en un llenguatge de conserva acadèmica, ple de púdiques fulles de figuera, única versor que podem trobar-hi, en el qual s’ha cregut molt ardit el traductor quan ha gosat inserir-hi alguna expressió familiar que autoritza el diccionari. I tot seguit ens estranyarem de sentir dir àdhuc a persones il·lustrades que la literatura grega -traduïda- els avorreix i que ja van fer bé aquells grecs de morir-se?

Vulgarismes

Ah! qui ens donés, després de llargs esforços, assolir en les traduccions nostres alguna cosa d’aquella vida, d’aquella naturalitat, suprem artifici, el més alt premi del treball artístic, que en els autors grecs ens entusiasma. Com hem de retrocedir per assolir-ho davant del mot familiar, popular, quan ens sigui necessari? Per la meva part, mai no m’ha fet por el mot popular (el vulgarisme, diu Nicolau, i aquí hauríem d’entendre’ns) i he procurat només evitar el mot massa local, de mal gust o barroer. Jo, per exemple, mai no faria dir a un déu: “T’han pres el número”, “nyèbit”, ni “trinxeraire”, però no tinc inconvenient que Hera gelosa de Ganímedes li digui “noi tendre”, perquè el mot escau el minyó frigi, perquè la intenció de Llucià correspon exactament al sentit de l’expressió catalana i, raó suprema, que he tingut sempre en compte, perquè tradueix literalment l’adjectiu grec      . Així podria justificar jo tots els meus vulgarismes si no tingués por d’enutjar llegidors i caixistes(3).

Sembla, però, que l’amic Nicolau em perdonaria quant a Llucià alguns d’aquests vulgarismes: on no vol perdonar-me’ls és en la traducció que vaig fer de la Defensa de Sòcrates platònica(4). Com!, vaig dir-me jo colpit de gran sorpresa: és a dir, que en començar la seva Apologia, diu Sòcrates als seus jutges i oients, que ell ignorava el llenguatge dels tribunals i que no s’avalotin si usa el seu llenguatge de les converses familiars “en la plaça pública i vora les taules dels banquers”. Tot seguit endevinem que Sòcrates, en el fons, es proposa el joc perillós de prendre una mica el pèl, permeteu-me el castellanisme, als qui l’enrotllen. Durant el seu discurs veiem com efectivament el llenguatge popular, les expressions volgudament barroeres de Sòcrates, avaloten els circumstants, i com Plató s’esforça a imitar plaentment aquell llenguatge de Sòcrates; i tot seguit, sabent nosaltres això, farem, en traduir aquell discurs, parlar a Sòcrates un llenguatge ben triadet, ben llepadet, ben correcte, en paragrafets ben retallats i retolats segons els moments retòrics de l’Apologia, com si fos Sòcrates precisament el que ell no volia ser, un retòric, un advocat? Ah, no! Jo sé que així ho ha fet Monsieur le professeur un tel de tal Liceu i tal llicenciat ès lettres encarregat de cursos a tal banda, però guardi’m Apol de seguir tan abominables exemples. I si aquelles expressions meves familiars, qui tradueixen literalment gairebé totes, fan mal efecte vora els presents clàssics dels verbs, que jo hi assajava, són, sens dubte, els presents clàssics que cal suprimir.

Gal·licismes

I per no deixar sense atenció res del que diu Nicolau, declaro saber-me greu que hagi collit en la meva traducció mant gal·licisme. La penetració francesa ha estat tan subtil en tots els moderns llenguatges, que és cosa difícil netejar-se’n de cop i volta. Per això, sabent-me jo pecador, em tiro la primera pedra quan dic, no “eviteu els gal·licismes”, sinó “evitem els gal·licismes”. Amb tot, caríssims          . No sigui que la por del gal·licisme ens porti aquells excessos que suara ens portava la por del castellanisme. Déu ens reguard d’una epidèmia purista i casticista. No oblidem tampoc que el francès és també una llengua greco-llatina i que caldria entendre’ns sobre mant pretès gal·licisme.

Els meus trets en aquesta matèria ja s’ha vist prou en el meu discurs del certamen literari d’Olot contra qui anaven dirigits. Contra aquells qui, per amor excessiva d’una llengua estrangera, creuen enrobustir la nostra fent-li d’aquella abusives injeccions. I això han fet els qui, ignorant que la nostra és la llengua més bella del món, en el fons del seu cor li prefereixen la francesa. I no ja quant als mots cometen voluntàriament gal·licismes, sinó quant a la gramàtica, als ritmes del llenguatge, a l’esperit mateix de la llengua. Fóra una dissort que la nostra llengua arribés a fer-se tan abstracta i rectilínia, que no pogués, com la francesa, traduir Shakespeare. Cal que ella pugui traduir àgilment si, Descartes i Fontenelle, i Voltaire, però també intensament Sòfocles i Homer, i Dant i Shakespeare. I el mateix que dic dels francisants voluntaris, diria dels italianitzants voluntaris qui ara ens amenacen; però d’això ja en parlarem un altre dia.

L'Odissea, traducció per Carles Riba

Tinc damunt de la taula una muntanya de llibres catalans qui va creixent cada dia i augmentant la feixuguesa dels meus remordiments perquè no en parlo. De tots, si a Déu plau, en diré alguna cosa. I vull començar per dir-hi també la meva sobre la traducció de L’Odissea, per Carles Riba. Cosa qui s’ajustarà a l’esperit d’aquest article harmonisament, em sembla.

Jo no conec en cap llengua vivent cap traducció d’Homer tan feliç en sa fidelitat artística, com aquesta, si no és aquella immortal dels Himnes homèrics que féu Maragall (Maragall, qui no sabia el grec, senyors filòlegs!)

I malgrat que la cosa no hagi d’interessar a la consideració crítica, la qual ha d’atendre a l’obra tal com és, i no a les anècdotes qui causen els seus defectes, en tractar-se d’una labor tan bella com la de Riba, no serà inoportú assegurar com certes molt secundàries imperfeccions són degudes, sens dubte, al temps limitat per compromisos editorials amb què havia de realitzar la seva tasca: això explica, per exemple, l’efecte d’inacabat, de no polit, que ací i allà la seva traducció ens dóna. Fàcil serà en edicions successives continuar la mai acabada labor de cenyir en indrets l’expressió original, d’evitar cacofonies, assonàncies i consonàncies, febleses d’expressió en omplir apressadament una ratlla, encavallaments poc agradables, etc. Tot això, ja ho he dit, és cosa molt secundària si pensem en el conjunt de l’obra, en la fervor de bellesa qui l’anima, en l’acompliment admirable de parts seves nombroses.

Cal paciència per a llegir de cap a cap, sense coratjament ni fatiga, tal versió en prosa francesa de L’Odissea o aquella glacial traducció de La Il·líada, per Vincenzo Monti. Preneu la traducció de Riba; no sols no us fatiga, sinó que, avançant en sa lectura, us sentiu pres d’una embriaguesa de llegir-ne més i més i més. Perquè és una traducció entusiasta de gran artista i gran poeta; perquè, abans que una festa per a nosaltres, ha estat una festa per al seu autor. Una festa de l’estil, diu ell. Sí, i una festa immortal de la llengua catalana. La riquesa filològica que tots admirem en Carles Riba, viu fosa ja amb el seu entusiasme creador; així han de ser els filòlegs, gustadors i creadors d’expressions, i no sols anatomitzadors de paraules. I com s’adapta aquella riquesa expressiva a la vida expressiva d’Homer! Els ritmes, les harmonies, la polifonia, la plasticitat de la poesia homèrica, això ha importat sobretot a Carles Riba. Així sentiu a cada pàgina el cor del traductor delerós de batre a l’uníson del cor immortal qui creava L’Odissea. Com no us ha de guanyar l’entusiasme d’una labor així? I doble goig si coneixent l’original podeu seguir amb càlida simpatia el curs de la temptativa bella i palpitar davant les dificultats i exultar davant les victòries.

Popular i sàvia alhora –així era la poesia original– la frase familiar, el vulgarisme, arriba a fondre’s molt bé amb el mot que l’erudició procura, a mesura que avança la tasca traductora. I arriba a un punt excels de naturalitat i gràcia en aquell pugilat d’Ulissi i el pidolaire del cant XVIII. La sàvia i artística mescla de familiaritat i solemnitat fa llegir amb gran interès els nombrosos discursos homèrics, sovint tan pesats en les traduccions acadèmiques. I el gust poètic del traductor ens dóna en algunes descripcions de paisatges i edificis, en tots els principals moments de L’Odissea, pàgines dignes d’honorar una antologia: en això som d’acord amb l’amic Nicolau, qui el primer va fer a aquesta labor bellíssima l’honor deguda.

(1) Vegi’s "La Revista", núm CXXII, del I novembre 1920.

(2) Parlo sempre ací d’història en el sentit més corrent i no en aquell sentit crocià qui la identifica amb la filosofia, en qual cas el Gust hi entra fonamentalment; igualment en dir filologia em referesc a l’anomenada científica, no a la més nova i més científica qui forma un capítol d’Estètica.

(3) El mateix Carles Riba, quan jo publicava a "La Revista" les primeres traduccions de Llucià, em renyava en conversa d’amic per algunes d’aqueixes meves proves de traducció vivent. El Vatua Zeus, per exemple, no li agradava. Poc a poc, mentre anava ell traduint L’Odissea, experimentava la mateixa necessitat d’usar mots familiars i populars i em va confessar un dia que per entrenar-s’hi llegia l’Emili Vilanova. I quan vaig publicar els Diàlegs dels déus, ja la seva opinió m’era completament favorable i fins el Vatua Zeus li agradava.

(4) Vegin-se “Quaderns d’Estudi”, any III, vol. II, núm. 3, abril 1918.

Josep Farran i Mayoral: “L’art de traduir els grecs” dins Reflexions i sentiments. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1931, ps. 77-95.

Josep M. Ramis dl., 14/05/2012 - 09:12