Terra Baixa

Terra Baixa

ACTE SEGON, ESCENA VIII

 

Marta, Manelic.

 

Manelic, assegut lluny de la taula. A part: El Xeixa? El Xeixa?… ¿Doncs aquell home era el Xeixa?

Marta, parant la taula d’un cap. A part: I quina pena que em fa mirar-lo! I ara a menjar amb l’amargor tancada aquí dintre!

Manelic, a part: Si ja m’ho podia pensar jo, que ho era, el Xeixa. (Alçant-se i anant nerviosament per l’escena.) Si no ho sé què ho va fer que no vaig entrar a la cambra d’ella per degollar a aquell home! I després an ella! An ella! (Pausa.) Pst! És que per això em va voler, la Marta: perquè ja ho veia que no em revenjaria! (S’ha tornat a seure.) Aquella nit no vaig fer-ho perquè jo en lo mal… si ni tan sols hi creia! Ara sí, ara sí, que ja se m’han encomanat totes aquestes misèries de la terra baixa!

Marta, a part: Com fer-ho jo, per parlar força amb aquest home, i que ell me parli! Com! Que jo no el vui sempre callat amb mi, despreciant-me! Vui que em castigui! I m’arrossegui per terra! I que em tracti com a una cosa seva! (Cridant-lo amb por.) Manelic!

Manelic, com si no l’hagués sentida. A part: Sentint-la, qui ho diria que no fos una noia qui parla!

Marta: Manelic!… Que… el dinar ja és a taula.

Manelic: Ah, sí; el dinar. El dinar. (S’ha acostat a la taula i comença a llescar pa. Mentrestant la Marta ha anat a la llar. A part.) I que no costa gaire, no, de degollar a un home! I an ella… an ella menos!… (Se troba amb la mirada de la Marta que torna.) Si ella no em mirava! Ah! (Llença la ganiveta sobre la taula.)

Marta: Posa-te’n tu, Manelic. (Ell se’n posa; després ella. Pausa; mengen.)

Manelic, a part: Qui fos golut com allà dalt! Perquè els goluts no pateixen. Si no em pot passar res per aquí dintre!

Marta, baixet: Ai, Déu meu! Ajudeu-me!

Manelic, a part: Pst! Que l’ajudin! (Va a enraonar i s’atura.)

Marta: Què? Digue-ho! Què anaves a dir? (Va cap an ell.)

Manelic, apartant-la amb lo braç: Res, res, aparta’t!

Marta: Parla un cop a la vida! Jo t’ho demano, per…

Manelic, sarcàstic: Per qui m’ho demanes?

Marta: Per… per…

Manelic: Per ell? Per qui? (Esperant que ella diga.) I quin fàstic em fa aquesta dona! Eh! Afarta’t tu sola! (S’aixeca.) Jo me’n torno a les meves muntanyes! (Se’n va cap a la porta.)

Marta: No, Manelic, no! I escolta’m!… I perdona’m!

Manelic, molt exaltat: Que et perdoni? Ira de Déu!… Què t’havia fet, jo? Enraona! Per què m’havies d’enganyar a mi? Per què?

Marta: Perquè no era ningú, jo! Que era sense voluntat, i obeïa! I ni t’havia mirat mai! Ni t’estimava! Ni sabia què era tenir voluntat per un altre!

Manelic: Doncs per què t’has casat amb mi, i no et vas casar amb aquell home! Digue-ho! (Rabiós sempre.) Que no ho sé jo el perquè, i em consumo, i em torno boig per saber-ho! (Corrent a ella.) Per què? Per què? Respon-me!

Marta: Ah, això no! Que tu m’avorriries encara més del que m’avorreixes!

Manelic: Avorrir-te? Matar-te hauria de fer jo, que és sols lo que mereixes!

Marta: Oh, sí, matar-me, sí; que això és lo que desitjo!

Manelic: No, no; abans anar-me’n. Anar-me’n d’aquí per sempre!

Marta, rabiosa per aturar-lo: És que no goses a parlar-me! No, no; no t’atreveixes! (Anant darrera d’ell desesperada.) És que em tens por; me tens por, a mi! Covard! Por! Por!

Manelic, aturant-se: Que...! Que jo et tinc por? (A l’aturar-se el, ella canvia de cop plorant perquè es quedi.)

Marta: Parla’m! Insulta’m! Pega’m! Mes no te’n vagis! (S’abraça als seus genolls sanglotant.)

Manelic: Deixa’m anar, que això és un toll de misèries! Eh! Rebolca-t’hi (Desprenent-se d’ella i anant cap a la porta. Ella cau apoiant-se en un braç a terra.)

Marta, per aturar-lo, rabiosa i plorant: Sí, sí; amb el que jo estimo! (Agenollada avança cap a la porta.) Que t’he enganyat a tu! I tu no em castigues! (En Manelic s’atura. A part.) No se’n va, no! (Alt, suplicant.) Manelic! (Ell, que ha dubtat, va a sortir.) I sóc tota de l’altre!… I de tu no ho sóc, no ho sóc!

Manelic, tornant enrera, amenaçant-la amb lo puny: Que callis! Calla! Calla! (La Marta s’ha alçat.)

Marta, satisfeta de que ell no se’n vagi: I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira; me n’en ric de tu, com tothom, mira! (Riu com boja.) Sí, sí, me n’en ric! I encar espero l’altre! (Ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta.)

Manelic: Pel nom de Déu que aquí mateix…!

Marta, corrent a agafar-lo pel braç esquerre: Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (Arrenca una rialla feréstega.)

Manelic, alçant la ganiveta: Que et mataré!

Marta, rient i plorant: Mata’m! Mata’m! A que no em mates!

Manelic: Què anava a fer! No puc, no!

Marta, refermant-s’hi al veure que s’aparta: Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Manelic perquè la fereixi.)

Manelic: Doncs té! Maleïda! (Ferint-la en un braç.)

Marta: Ah! (Satisfeta.) A la fi!

Manelic, llençant lo ganivet amb espant: Oh, Déu meu! Què he fet, jo!

Marta: És sang! Sang meva! I tu has sigut!… (Sostenint-se a la taula.) Oh, quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!

Manelic: Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans.)

Marta, corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi: No, no! Si et dic que estic contenta! Si jo vui que acabis amb mi! Que jo vui que em matis! Vine!… Aquí… a dintre el pit!

Manelic, volent-se apartar amb terror: No! No! Deixa’m!

Marta, plorant sense deixar-lo apartar: Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (Ella es va apoderant del cor d’en Manelic.) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!… Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (Amb desesperació.) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!

Manelic, que l’ha volguda interrompre: Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.

Marta, sanglotant rabiosa: M’han tractat com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!

Manelic, subjectant-la, plorant: Marta! Ai, Marta!… Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua dels cims a ajuntar-se amb l’aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (Ella es vol despendre d’ell amb energia bregant.) I ara més, i ara més; per… perquè no ho sé el perquè, ni em fa por el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no hi ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les mestralades m’han fet lliure, i vui jo, perquè ho vui, besar-te i mossegar-te fins a l’ànima, i estrenye’t en mos braços ofegant-t’hi en ells, confonent en un afany rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vui ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra. (La té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços.) I ara que me la vinguen a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!

Marta: Déu meu.

Manelic: Marta, ets meva! (Aixecant-la en sos braços i anant-la a besar.)

Marta: No! No! (No consentint-ho i fugint d’ell.)

Manelic: Marta?!

Marta, resolta: No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!

Manelic: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s’ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan em parlessis.

Marta: Doncs allà dalt; i ara mateix!

Manelic: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

Marta: Oh, anem-hi, anem de pressa! (Van per sortir.).

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 12:21