Viure del passat

El centenari de Colom ha produït a Espanya un fenomen que no és nou. Sempre que entre nosaltres hi ha una cosa que adquireix un segell de transcendència, veiem aparèixer la superficialitat, que és la característica de la gent del migjorn. Primerament ens ha cridat l'atenció el despertar que d'un any ençà han tingut l'erudició i la crítica en matèria històrica respecte al descobriment d’Amèrica; en segon lloc, les festes nacionals que es preparen per a aquesta tardor a fi de celebrar aquell succés imponderable. No és el nostre objecte alambicar la importància del fet, ni anem a discutir el geni de Colom, ni volem regatejar la glòria de Castella al portar cap a la conquista del nou món, proesa que espera encara l'Homer o el Virgili que la canti. Lo que ara ens interessa és el modo com s'ha exterioritzat el pensament nacional al reivindicar per Espanya una glòria discutible i discutida.

Les ciències històriques tenen aquí vida migrada. En els països centrals d'Europa són conegudes tan detalladament les diferents èpoques de llur respectiva història, que la resurrecció del passat ha arribat a adquirir una plasticitat viva i enèrgica. Res d'això tenim nosaltres. El poble espanyol, jutjant per sentiment (incloent-hi el vulgo mig lletrat), té consagrats dins la imaginació, per medi d'una representació mítica, hèroes, personatges, batalles i revolucions; de manera que per a ell no hi ha més història que la que resulta de la llegenda. I en quant a erudició, en té prou lo que li diuen en Mariana i en Lafuente. Què té d'Estrany, doncs, que hagin arribat a tenir una grandiositat fabulosa i poemàtica, estereotipada en el cervell del poble, fets com la Reconquista, el descobriment d'Amèrica, les batalles de Pavia, Sant Quintí i Lepanto, i homes com el Cid, el Gran Capitán, Carlos V, D. Joan d’Àustria? Una nació que es creu haver sigut la més gran del món durant una època determinada, s'explica que s'encarinyi amb son passat, visqui de contar ses glòries i no faci cas de res modern. Aquesta creença, que tothom té arrelada des del bressol, no queda desmentida ni en l'ensenyança oficial. Un alumne de la classe d'història de qualsevol centre universitari pot obtenir un sobresalient si sap de memòria els noms dels reis visigots. En canvi, el que s'atreveixi a expressar una idea original sintetitzant una època o un regnat, rebrà una censura i un suspens. Si estem en els llims pel que toca a la història dels espanyols, no havia d’ésser interessant l'entusiasme que en poc temps s'ha tingut per l'estudi del descobriment d'Amèrica i de l’època en què ha tingut lloc? Sapigut és lo que succeí a l'ateneu de Madrid. La major part de les conferències allà donades no passaren d’ésser una sèrie d'elucubracions acadèmiques, on se manifestava una apreciació personal sobre un fet o un home. La investigació escrupulosa i detallada no podia demanar-se: era contrària al nostre caràcter, el qual tot ho sacrificaria a la brillantor de la forma, a la redundància de conceptes, cobrint la falta de pensament. Què se n’ha tret en clar d'aquell fàrreg de dissertacions tan diametralment oposades les unes envers les altres, que el lector no sabia en quina carta quedar-se? Els erudits, amb llurs vacil·lacions, amb llur fluixedat de criteri, han dat la raó al poble. Aquest diu: aquell tabernacle clàssic de les glòries espanyoles no ha de tocar-se; aquells homes i fets prodigiosos que il·luminen un dilatat cicle històric, ja estan bé del mode que es troben. Qui ho enten millor es l’esglesia que, seguint son lema de barrer para dentro, mirant de donar un segell religiós a l'aventura colombina, vol arribar a la beatificació o a la canonització de Colom. Malgrat la falta de criteri en jutjar la gran obra d'aquest i en medi en Què va desenrotllar-se, la premsa diria i les revistes (com si es tractés de terratrèmols i inundacions) posen a contribució el talent dels poetes i escriptors castellans, obligant-los a dir el que pensen i senten sobre un assumpto en Què tal volta no s'havien fixat mai. En cas de Què alguna publicació hagi fet treball sèrio i científic, poc serà escoltada: difícilment l'especulació d'uns quants fa mudar els prejudicis de la majoria.

En els països civilitzats, la vida dels quals és molt complexa, fa de mal veure l'estancament de les energies morals col·lectives per a ocupar-se tothom d'un mateix objecte, obeint a una llei d'imitació, la llei de la moda, quan no és degut a l'apetit d'Exhibir-se. Però no és la primera vegada que veiem suspendre’s la vida nacional a l'impuls dels successos de menys importància que el centenari de Colom.

I no fa riure l'esclat de festes que a un cop de palmeta ministerial per tota la Península es vol portar a cap? Sembla que el govern i la nació es facin el següent raonament: ja que no tenim victòries presents de Què sentir orgull; per tapar la misèria moral que ens corseca; a fi de fer veure que no som tan pobres com diuen, hem agafat per motiu el centenari de Colom i durant tres o quatre setmanes els espanyols ens entregarem al goig i al divertiment. Entremig de la disbauxa ens oblidarem del nostre decaïment polític, de la nostra anèmia intel·lectual i de la nostra desfeta hisendística. De tot mode, els espanyols, disfrutant d'aquesta imaginació febrosa que la Naturalesa ens ha concedit, creurem ser en el rovell de l'ou, o sia en el millor dels mons possibles.

I la figura gegantina de Colom, com quedarà, després de l'apoteosi de crítica històrica i festes que s'haurà fet al voltant d'Ella? Igual que abans, esperant el prou ardit perquè posi les coses en el seu degut lloc. I si mai té que venir algun home superior que aclareixi la fosquedat en Què viu la història d'aquesta terra, primer es necessitarà una Espanya nova que puga produir-lo.

Referent a les saturnals que dirigirà el govern conservador, al poble li passarà el que al calavera, que després d'una orgia queda entontit per uns quants dies, amb menys fosforo al cap, i sense saber l'estat de son caudal, gràcies a les prodigalitats que el vici i el desenfrenament porten.

Els dos fets esmentats, tots dos dignes d'Estudi, l'un manifestant la lleugeresa de la gent docta i l'altre la frivolitat d'aquest poble decadent, ens indueixen a algunes reflexions molt oportunes, si es té en compte que Espanya va sense brúixola i sembla un foc follet, devent sofrir una transformació radical si vol ésser civilitzada.

La ciència oficial està perfectament representada per l'antoni Cànovas del Castillo, de qui es diu que no vol abandonar el Ministeri fins que s'hagin celebrat les festes que s'anuncien. Sa constant preocupació és organitzar recepcions, congressos, visites a museus i monuments i poder encaixar amb els savis que assistiran al Congrés d'americanistes. Tots sabem com se fan les reputacions científiques a Espanya: són degudes més al boato oficial, a la intriga i a la política, que al veritable saber. Si es porten cap a les solemnitats académiques projectades, veurem al costat dels delegats estrangers, representant la ciència espanyola, els Fabiers, Commeleran i Catalinas, que formen la nostra pedantocràcia. Demostrant lo que hem dit que el poble espanyol viu del passat i és refractari a lo nou, a més de que quan l'accepta és que algú l'hi imposa, afegirem que si una nació hi ha a Europa sense orientació social és la nostra. Entremig de les crisis que actualment sofreixen les nacions, sura a cada país un interés moral col·lectiu que impulsa el progrés fent-lo inevitable.

Quan no és així, si el poble no s'ha traçat el camí, té algunes individualitats superiors que li senyalen i estableixen comunicació directa amb els centres intel·lectuals d'altros llocs. Per desgràcia, ni així tenim, perquè no ens queda iniciativa per res. Vegeu un exemple que servirà de corol·lari a lo esmentat. l'espanya actual és filla de la Revolució de Setembre. Del sixanta-cinc al setanta-cin hi ha hagut un esclat d'idees noves que regiraren el món polític, científic i literari. El temps ha vingut a demostrar lo poc que se n’ha pogut treure, d'aquest moviment. Dins l'esfera política avença la propaganda republicanam purament sentimental, romàntica, donant per resultat aquella república del 73, que, segons frase de Salmerón, fou una república innocent. En el terreno científico-filosòfic, mentres en els altros països donà sos fruits el mètode positivista krausista, que en Sanz del Río importava d'alemanya; filosofia flamant pròpia d'indústria germànica, que havia de desacreditar-se aviat igual que en el país on havia nascut. La literatura no fou gaire més aprofitable. En la novel·la l'aliment intel·lectual que el públic consumia el produíen en Fernández i González i en Pèrez Escrich. Durant l'interregne revolucionari el teatre no fòu res del paper que li corresponia, això es, emmirallar la societat contemporània. Fins més tard no aparegueren, alguns prosistes que semblaven portantveus de la veritat de l'art; Però el lector espanyol, faltat d'Educació artística, prenia lo que li donaven, sense distingir l'art fals del veritable.

Si fòssim un balanç del progrés realitzat durant el temps citat, del garbellament en sortiria ben poca cosa, puix si els principis dels revolucionaris de Setembre s'han traduït en lleis, la immensa immoralitat política desvirtua el benefici que podrien produir. A més de què, fixant-se el poble espanyol en la part objectiva de les conquistes democràtiques, no ha sapigut comprendre l'alcanç que per una nació moderna tenen el lliure examen, la llibertat d'impremta, la de reunió i la d'associació. Resultant de tot que, en quant al moviment d'idees, estem, poc més o menys, sociològicament parlant, igual que en 1886, tenint en compte que si en alguna cosa progressem és perquè ens ve de fora, podent exclamar com alguns escriptors francesos: La lumière nous vient du Nord?. Aquesta és la forma del nostre

vasallatge al pensament estranger. Molts creuran que el to elegíac que empleem és degut a la mania de l'estrangerisme. Si comparem les generacions de fora i les de dintre, sortim tan mal parats de la comparança, que ens augmenta la vergonya. I lo que verament admira és la influència que a Inglaterra, França i Alemanya obté la producció intel·lectual sobre les diverses manifestacions de la vida col·lectiva, essent de notar que el progrés ideista es compon de dugues forces paral·leles. En primer terme, la gent docta, a les acadèmies i corporacions científiques, estudia i observa; i per altra part, la massa, mercè a la gran llibertat de Què disfruta i a la vulgarització de tota mena de coneixements, s'assimila qualsevol avenç científic, s'apodera de tota idea nova, i dins el claustre de la consciència popular s'elaboren projectes, programes i plans de vida que tal volta portaran a la realització de sistemes que ara ens semblen descabellats i utòpics. Ho tenim, així, a Espanya? No. Som víctimes d'una indisciplina moral i intel·lectual que ens inutilitza per obeir moviments com els que ha tingut, per exemple, Inglaterra en el que va de segle, on s'han disputat el predomini de les idees de Carlyle, Lord Macaulay i Stuart Mill.

La influència d'aquest últim sobre la ciència moderna ha estat tan grossa, que dins la política activa, després de sa mort, encara ses concepcions són acceptades per en Gladstone; i, en quant a problemes morals i polític, els filosops francesos i inglesos segueixen ses petjades, començant per l'Herbert Spencer. I què es pot dir d'alemanya? Quant notable no fou la pressió que en matèria religiosa imprimiren Strauss i Feuerbach sobre la consciència de llurs contemporanis! Aquella nació ha tingut sempre el ceptre de la filosofia, i, no contenta amb tenir els continuadors de Kant (l'esperit crític més gran que ha sortit des del Renaixement), en Schopenhauer en Hartmann i en Nietzsche, baixant de l'especulació metafísica, ha seguit la revolució dels Darwin, Lyell, Wallace, en les ciències naturals, donant homes com l'Haeckel i creant la psicologia fisiológica.

La nació que ha tingut més preponderència a Espanya ha estat França. Se l'Ha imitada en tot, se l'Ha estergida tant que ja és hora que ens fixem que no tot lo francès és bo, i que molt podem importar d'altros pobles que són tan civilitzats com aquell. De vint anys ençà el vigor intel·lectual ha radicat en el naturalisme, al qual obrirem de seguida les fronteres, Però sense saber-nos-el assimilar, seguint la moda, sense impregnar-nos-en perquè dongués nova saba a la nostra literatura. En Menéndez Pelayo diu, en un pròleg a les obres de Heine, que convenia inocular-nos l'essóncia de les lletres estrangeres per revifar les nostres. Doncs bé: malgrat la introducció del naturalisme francès, se'ns apoderà la reacció neoidealista que s'acosta, sense que el moviment literari anterior hagi pogut donar els fruits que devia.

Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular. A quantes queixes no es presten les alteracions que sofreix la fesonomia moral d'un poble com el nostro, que sembla que hagi perdut la cara de navegar! Sols una vanitat cega ens pot fer creure que amb mig segle de renaixença hem realitzat el progrés que era d'esperar. Si fóssim francs i sencers, hauríem de reconèixer que el renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que és fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernàcul, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.

L'Edat Mitjana fou una veritable obsessió per als poetes i escriptors catalans. No podem negar que al principi aquell era el gran medi de fer reviscolar l'amor a la pàtria petita; però com el moviment literari anava en sentit invers al polític nacional, forçosament triomfant els ideals revolucionaris havia de resultar més palpable el contrasentit i l'anacronisme de les reivindicacions demanades pels nacionalistes catalans. A tenir una literatura adaptada al medi en què es produïa, molt Catalunya hauria pogut aconseguir el cop revolucionari del 68, puix segurament que el vigor de les idees hauria donat més embranzida quan la temptativa de proclamar l'Estat Català l'any 73. Si un crític-sociòleg, prenent peu de la nostra literatura des de mig sigle ençà, volgués conèixer l'ànima catalana, quedaria ben xasquejat. L'estudi de les nostres lletres des de la restauració dels Jocs Florals ens ha d'ensenyar molt als que volem fer passar pel sedàs de la crítica la producció de les generacions que ens han precedit.

Un dels principals lemes de la nova generació literària i científica és admetre cap límit en la concepció de l'obra artística de la investigació parcial i desinteressada. Té de remarcar-se aques principi, perquè a Espanya no es practica el lliure examen sèrio i elevat, puix tenim tan arrelada l'educació escolàstica per una banda i la romàntica per l'altra, que tots quants esforços es facin per fer obra científica seran pocs abans no s'haurà creat el medi ambient apropiat a fi de què la nació progressi per ingènita evolució, sens cops sobtats provinents de l'exterior. Són innumerables les pressions que cauen sobre la intel·ligència que s'entrega a l'estudi de la veritat relativa; de modo que durant aquest sigle no hi ha hagut cap espanyol de suficient virilitat per fer una veritable revolució d'idees.

A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació té que reposar sobre lo bo de l'anterior; mes, si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalaunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguen en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre d'ell per millorar-lo. Les anteriors generacions, ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques. I a fi de què no es qualifiqui de lleugera aquesta asserció, direm que a les noves generacions catalanes se'ls imposa una tasca que per la grandesa que enclou hauria d'alentar-nos cegament a sa realització, referint-nos especialment a problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari. Conseqüència d'aquest treball sèrio que s'està portant a cap hauria d'ésser l'establiment d'una mètrica catalana que fes valer la immensa riquesa que en fonètica, morfologia i sintaxi té la nostra llengua. A més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se en cinquanta anys de soi-disant renaixença, això és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostro caràcter, marcant ben béla diferenciació existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens volten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana, hem permès que una educació factícia alterés la nostra fesomia íntima, i axí ha resultat la falta d'idees en la nostra literatura, la impossibilitat de fer obra sèria, científica, i l'absència d'unitat d'aspiracions. Per a corregir aquest estat social patològic, què es necessita?

Principalment, un pla de vida col·lectiva que hauria de formular l'avantguarda dels partidaris del modernisme. Dit està que, no podent confiar en un treball científic com hauria d'ésser, de modo que la nostra regió, representada per homes aptes, contribuís al progrés general, l'única esperança que podem concebre de què el moviment d'idees que demanem s'encarni en l'obre literària. Aixís tal volta, si d'altros països han vingut gent docta a estudiar les nostres produccions, donant a llurs treballs el caràcter d'investigació folklòrica, llavors el nostre renaixement tindria un valor positiu que no té. El cas que es fes de la nostra literatura, rivalitzant amb la castellana, ens portaria a una de les branques més grans de la susdita tasca, això és, a la revolució que haurem de fer en l'ensenyança regional si volem que les pròximes generacions siguin dignes de la Catalunya que ambicionem. La ciència de l'educació és de les que preocupen més que els savis contemporanis, i per a les nacionalitats que tenen desconegut llur caràcter propi té un interès pràctic més gran encara, puix el poble que pot manifestar-se tal com és en si té molt guanyat per desenrotllar progressivament son vigor intuïtiu; però aquell que es veu obligat a posar-se careta, ¿com pot sentir els efectes d'una educació metòdica, si aquesta comença per esborrar els traços característics que el diferencien? Aquesta idea sola basta per a comprendre la transcendència que té l'educació regional. Com més s'esmeni lo particular, més perfecte surt lo general. Per tant, més farà Catalunya amb l'educació pròpia, amb civilització seva, que no anant a remolc d'altres agrupacions que no poden soldar-se amb ella. D'aquesta diferenciació en l'ensenyança, en la literatura, en l'art, en vindria un concepte de la política nacionalista que seria compendi de totes les nostres aspiracions i que, anant aparellat amb el moviment sociològic europeu, en resultaria una força latent, ben preparada per a quan

vingués l'instant a propòsit en què tots els Estats contemporanis sofreixin l'evolució que estem esperant. Si Catalunya no es prepara amb antelació, estarà a mercè de qualsevol força exterior, la qual ens acontentarà deixant-nos fer l'ofici de jueus, mentres li entreguem el poder polític i li deixem exercir sobre nosaltros una hegemonia moral. Ara bé: per a l'esmentat pla es deuria anteriorment fer treball idèntic, paral·lel, al que necessitaria la nostra literatura si volgués donar llum pròpia. En aquest punt, com en molts d'altros, les nacions del Nord ens senyalen bé prou el camí. Pertot arreu va notant-se que l'art, baix totes ses manifestacions, està adquirint, des que s'ha fet realista, un valor sociològic, intrínseca i extrínsecament. En lo primer el més digne d'estudi és en Zola, que ha fet entrar dins ses grans obres la vida col·lectiva, arribant a absorbir quasi l'individual. Segurament, amb la vulgarització de la instrucció, l'art, deixant una forta petjada en la consciència d'un immens nombre d'individus, resulta una força social noble, digna i elevada, i que pot contrabalançar totes les energies materials, impulsant el progrés fins a costa de tots els egoismes, prejudicis i interessos creats. No pot negar-se aquesta afirmació, en quant hi ha algunes nacions, com Noruega i Rússia, que estan sofrint una evolució tan fonda, que acabarà per transformar la societat actual, i tot gràcies a l'Ibsen i en Björson en la primera i en Tolstoi i en Dostoievski en la segona. I ara ve la deducció: ¿què fa la literatura nostra per exterioritzar l'estat íntim de l'ànima catalana, etnològicament considerada? Si algun estranger desitgés conèixer el que som i representem, ¿quins llibres li donaríem?

Aquest és el treball a fer dins la novel·la, el teatre, les ciències socials, la política militant i organitzada; però que necessita una llarga preparació, una iniciació difícil, puix sense un mètodo definit, sense elaborar-se abans un criteri, no és possible fer res, ja que el nostro ideal és arribar a la unitat sòlida que obtingueren a Alemanya en el primer terç d'aquest sigle totes les manifestacions del pensament, on anaven a l'una la filosofia, la poesia, la música, la ciència i la història.

Molts ens assenyalaran aquests ideals com a somnis d'ideòleg, però no faran més que augmentar el nostre desengany al veure la prostració en què Espanya jau, fins al punt de què les regions que abans es distingien per llur cultiu de la voluntat, la tenen tan afeblida, que ni tenen força per dir el nom amb què són batejades per la Naturalesa i la història. Els ideals de la nova generació podran ésser satiritzats, ridiculitzats, però tenen la consistència de tota fe altruista, no participen de les petiteses dels egoismes de classe, subjectats a tota mena d'interessos. Aquesta consideració ens porta a conèixer que pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present sigle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim de girar els ulls vers la massa anònima adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostro caràcter, i que, moguda per diferentes i oposades influències, és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya. Ademés, se li té de fer comprendre que l'organització que hauria de tenir la nostra nacionalitat no està gens renyida amb l'avenç polític i civil de les classes que estan apretades per la camisa de força de l'actual Estat mesocràtic, sinó que, tenint per fonament la sobirania de l'individu, aniria desplegant tots els factos i energies socials per arribar al súmmum del nostro programa, a la democràcia pura. Comprès això, es veurà clarament lo distanciat que el moviment catalanista s'ha mantingut de les veres aspiracions del proletariat, a qui s'havia d'arrancar del vaivé de la política unitarista. Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada per tot lo que ve del poder central (tant de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres imposicions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostro modo d'ésser; política que sols por resultar de l'autonomisme radical.

Jaume Brossa: "Viure del passat", L'Avenç, 2a. època, any IV (1982), ps. 257-264.