Prec (a Drames Rurals)

Prec (a Drames Rurals)

Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per enseyar-ho als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un pebeter.

Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives; unes, inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.

No, no fan pas per tu, aquestes coses…

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres reseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marqueses i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa’l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope…

Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.

Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!

V. C.

CATALÀ, Víctor, “Prec” a Drames Rurals, MOLC, 83, Barcelona, 1982.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:09