Poesia i Revolució

Poesia i Revolució

En un missatge adreçat al Congrés deIs John Reed Clubs, el poeta frances Aragon, adés colàder de la secta surrealista parisenca i actualment poeta oficial del comunisme societista, es refereix als cinc anys passats retent "un culte desproporcional a un món poètic" que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, a la qual no neguem ni sinceritat ni noblesa, afecta al tema que d'un temps ençà ens preocupa més a tots. No em sembla inoportú de referir-me a algunes observacions que m'han vagat de fer durant aquests darrers anys i, si cal, de recordar-les.

 

No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionaria, de la mateixa manera que l'home del bar creu que no poden mancar aperitius a la seva botilleria. Comprenc que el romóntic d'avui cregui que el seu deure és d'estar al servei de la revolució i que procuri escriure amb indignació sagrada i el cabell hirsut llargues tonades "vibrants". Dubto però que el poeta disposat a servir el secretari del Partit, escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Patria, d'Aribau,té, per als catalans, un remarcable valor històric i, per ventura, pot ésser patriòticament eficaç. és ben segur que com la majoria d'englantines no pot figurar en cap antologia poètica. Em costa de com prendre què vol dir "artista revolucionari" des del punt de vista social, o "poeta revolucionari". Sé exactament que vol dir un revolucionari poeta -o metal·lúrgic, o dentista. La revolució es fa a les barricades, de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici del caporal. Per a un poeta no hi ha més revolució que la que farà com a poeta damunt la pista del seu joc propi.

Quan els realistes socials ens demanen que siguem útils, això és, subordinats, a la causa de la cultura i de la civilització -de llur cultura i de llur civilització- llur pretensió és de convertir-nos, sense esperança, en uns estetes -de la qual cosa som precisament per ells mateixos acusats!- Estetes d'una estètica oficial, per tant, artificial. Ens demanen que mentim. Exigeixen la nostra esclavitud. Ens permetrien, després, de besar la ma que ens pagués: es la inclinació natural dels miserables.

Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament. però com a poeta tinc la meva acció a realitzar, urgent. El meu instint és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extra-patriòtica, universal. Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat, qui diu que no, a l'acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar avui, com crítica feixista o crítica bolxevista? Quina relació hi ha entre la poesia, eterna, i el règim, mudable? Entre la meva realitat total, perenne, i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?

No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament en els poetes. Els poetes es "realitzen" en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, nu davant l'home i davant la natura, no és responsable si en situar-se davant la més alta de les realitats -superrealitat o suprarrealitat- sembla, als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se "enfront" del mur on s'escorren, inestables, les ombres moridores.

El poeta, com a poeta, no ha de tenir altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta, per a ell, la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta, que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, social o política, forneix al poeta elements inèdits per a la seva evasió. El poeta retroba per mitjà dels símbols nous, allà que és etern.

El poeta, com a poeta, té els seus deures revolucionaris. La seva revolució però és indiferent a la revolució del major nombre. Quan s'esdevéaquesta, el poeta calla. Si sol intervenir com a tal, la poesia se li ofega en els estanys mòrbids de la retòrica. però la retòrica és tan adversa a la poesia! Tant, per ventura, com els jocs florals.

El poeta més aviat s'oposa a la seva època. Cerca entre les runes o els monuments de cada civilització els elements del Misteri. A cada època, sota els règims més oposats, vetlla pel Misteri, per la seva permanència. Conrea la màgia i fa ombres xineses damunt el mur de l'eternitat amb els elements materials que li proporciona la trista i mòbil "realitat". Cerca la vera realitat, l'"altra realitat" (el suprarreal, el superreal o el sobrenatural) -que és, no us esvereu, l'antihistoria. El poeta, a través de la caverna, escolta el món misteriés dels ecos, i els reprén. Una mateixa tonada, enyoràvola, es transmet, gràcies als poetes, a través el quadriculat del temps.

Un senyal dels temps -la nostra revolució de poetes-, és la seva interpretació com a activitat de l'esperit. El concepte de poesia resta radicalment modificat. Aquesta modificació -o rectificació- afecta els uns i els altres dels intèrprets de les veus obscures: intel·lectualistes i irracionalistes, positivistes i místics, tomistes i agustinians. Els de la lènia Mallarmè-Valèry i els qui es reconeixen en Lautròamont i en Rimbaud. Tots hem convingut però en la interpretació de la poesia dels temps presents com a un mitjà de coneixença. L'exigència del moment és aquesta. Una exigència que s'enfronta, per ventura, amb les nostres preferències intel·lectuals. En cadascú de nosaltres l'esperit s'assaja i en la creació es multiplica. Totes les èpoques ens són, a la vegada, presents i absents. Però la nostra és, per a tots, única i indefugible. L'Esperit s'hi realitza i nosaltres en som els còmplices. Qui es desplac;a esdevéfallaciós. (D'ací l'engany: el resultat és sempre un pastitx que es vol presentar com a original, una còpia morta com una reproducció en guix). L'activitat de l'esperit diríeu que és sempre una correcció. Cada època i els seus "corregeix" excessos, i defectes, sense esperança. A través dels segles l'activitat de l'esperit en la seva expressió plàstica o retòrica és una eterna correcció. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O que el destruïm totjust descobert, amb les nostres mans guiades per brac;os invisibles, però responsables.

La poesia té actualment un fi únic: ha vençut el seu localisme, el seu "floralisme" per a esdevenir una ètica -no la ètica- una filosofia -no la filosofia, una firmació independent de la retòrica. Àdhuc s'oposa, ha estat dit recentment, a la filosofia com a mètode nou de coneixença metafísica. L'ambició de la poesia és satisfer-se a ella mateixa com a instrument immediat d'investigació. Si intrínsecament és una metafísica, formalment té la seva pròpia física.

La teoria de l'art com a activitat de l'esperit és combatuda pels nacionalistes i pels humanitaristes, i és refusada pels "realistes" de tots els camps. El malentés és inevitable. En la tria es juga un negoci etern: a qui cal servir?

La revolució -les revolucions- materials, socials o politiques, són l'evasió de molts. La massa s'hi evadeix. Però el poeta és, de sempre, un evadit. De la realitat només -o solament, o especialment o estrictament- n'heu la màgia. No especula amb la realitat sinó amb els espectres o l'espectre de la realitat. Davant la presa del Dniepostroi, davant d'una piramide o d'un temple, la seva reacció serà sempre còsmica i extra social. Tot justa compta les turbines o les pedres o les columnes, ja claudica. Entre mites i fantasmes el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fabriques, piltries, tractors electrics, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, herois o sabates abandonades al mig d'un toll, són simples sumands d'una addició misteriosa que només el poeta sap resoldre. La resta és floralisme pairal -o socialista, que és la darrera modalitat de la retòrica. "

("Quaderns de Poesia", núm. 1, 1935)

Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:22