Tercera elegia

Tercera elegia

            ...I en els feroços camps el sofriment collia              

            les patates de ferro de milions de punys.                 

 

 

 

 

I

 

            L’arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d’homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.                        

            Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel incorrupte d’abril.              

            Algú saludà l’hora nova escopint damunt la calcigada sorra.                     

            Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no podien sirgar la cançó.                        

 

            El dia             

            era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia tancat els seus camins amb ordres d’un regne de gel i acer.               

            El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre odi,                       

            i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt la nostra pell sarnosa.                

            El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta.                    

 

            Al segon dia, l’arbre fou despullat de les seves fulles-                    

            més sol que mai:                    

           

set braços per a la núvia de l’aire...

                       

 

            La veu de l’home s’alçà:                   

           

«Aquest és el camp de les espigues escanyades,

                       

            dels cavalls vermells que renillen contra la gavina.              

            Aquí l’ascensió i el combat són tan inútils com l’ombra dels besos.                       

            Oh, els arbres són lluny, els arbres són lluny!                      

 

            Jo, ara, només sé que el fill de les mines cerca una donzella que tingui veu ocellívola,                 

            que la nit s’ha desvetllat damunt la mar                   

            i que les galtes de les flors son una veritat abstracta oblidada fa mil plats de llentilles.                

 

            Aquí, en aquest camp que mai no serà un reialme habitual de tombes fixes,                     

            ningú no es diu Joan, Pere o Ramon.                       

            Ningú, ningú no té nom,                   

            aquí, en aquesta terra,                       

            en aquesta pols supervivent,             

            en aquest aire febril i salabrós.                      

 

            Voldria plorar però no ploro.                        

            He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.                 

            Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.                       

            Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol anar a jugar amb els óssos de la boira.                   

            En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.               

            Estimeu-me! Salveu-me!                   

 

            No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar als homes espellifats a estimar les estàtues i els miosotis.                    

            Aquí la flama de l’esperit és un record vague, una història perduda, una arruga fossilitzada.                  

            El tirs i l’espasa podrien conviure aquí                     

            amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i l’àlgebra del no-res.                

 

            Els meus ulls sense territori,              

            els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que menteixen amor, amor, amor;                     

            el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l’Anyell                 

            no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les aigües,             

            l’esperança dels solcs. Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,                     

            i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de cendra,                  

            us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns del Pacte, boca aixafada de les fonts!                   

 

            No ploro, no sé plorar, no puc plorar.                       

            Voldria assotar la sorra amb serpents d’aigua, riure amb els raucs de les granotes, confessar-me als violins.                        

            Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,                       

            en aquesta pols beduïna,                   

            voldria poder donar una ànima al crit de l’home,                

            sembrar de parpelles tots els cingles del món,                     

            cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,               

            anar-me’n per sempre vestit de blat, cap als vents i els somnis que no cremen.                 

            Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!».

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 17:05