"Nota devantera" dins Electra, de Sòfocles

Amb tanta por com respecte m’he emprès la traducció de la Electra de Sòfocles, una de les grans joies de la literatura dramàtica, no pas per complaure als iniciats en los secrets de la llengua grega sinó als desitjosos de veure transportades al català les obres mestres del teatre.

Sé que mon treball no satisfarà les exigències de nostres excel·lents helenistes, freturosos d’una transcripció fidelíssima del text que dongui a cada frasse la correspondència exacta catalana, però sé també que ells més que ningú se faran càrrec de les grans dificultats d’aqueixa empresa i, per altra part, ma traducció no preté ser més que una primera provatura que és d’esperar algun d’ells corretgeixi i mellori ab una versió més acabada.

No vol dir axò que m’hagi permès grans llibertats, sinó que no sempre podría respondre de si és ben encertada la interpretació que he donat a molts passatges que se m’han ofert com dubtosos. No és la meva una traducció literal, però sí bastant acostada al text. Sense allunyar-me'n mai, me n'he apartat alguna vegada ja amb omissions obligades, potser per la rima, ja ab petites afegidures o ràpides desviacions que m’han semblat oportunes. I, sense que pretengui defensar-me del tot, algunes d’aquestes modificacions les he cregut necessàries perquè l’ideal de les traduccions en vers no està, respecte a l'original, en una igualtat impossible sinó en una justa equivalència. I qui sap si al no volguer en absolut fer-me esclau de la lletra encara he pecat per curt i m’he encongit massa no deixant-me enlluernar per la brillantor de les gales d’altres traduccions, però, pensant-hi bé, m’ha semblat que no devia imitar-les, renunciant a aqueixos ornaments postissos que no s’avenen gens amb l’augusta senzillesa de l'estil de Sòfocles, noble i de vegades majestuós sense ser mai enfàtic i planer i fins de vegades casolà sense ser mai vulgar.

En quant al metre, he cregut que devia adoptar l’endecasíl·lab lliure, per tractar-se d’una obra clàssica, però reservant-me altres varietats aixís com l’ús de la rima per a la part lírica de la tragèdia, en la qual he anat senyalant la distribució de sos components (estrofa, antistrofa, epodo). És lo sistema de versificació dels italians que han deixat traduccions tan notables com les d'Angelelli i Bellotti. La de Felice Bellotti, sobretot, és d’una fidelitat admirable. En canvi, els francesos, obligats casi sempre per l’ús de sos alexandrins aparellats, s’han d’entregar a inevitables amplificacions: són amb tot los que tenen major número de versions de l'Electra, algunes d’elles molt elegants (poden citar-se, a part de l'antiga de Lazare Baif, les de Foguet, Robin, M. Th. Guillard, M. L. Halevy, Sauvage, Martinon, etc., etc.). Per lo que toca a Espanya, pot dir-se que no n’hi ha cap, perquè la de García de la Huerta admet tantes modificacions i fuig tant del text que amb prou feines si pot allistar-se entre les traduccions.

Com lo teatre grec i el nostre modern obeeixen a cànons tan distints, no manquen traductors que per volguer fer encara avui representable l’obra de Sòfocles l’han esporgada de tot lo que els ha semblat més artificiós esborrant les repeticions innecessàries, les sofístiques subtileses del diàleg, l'excessiva llargària de les relacions i fins algun d’ells (Martinon, per exemple) tota intervenció del Cor, no deixant en la tragèdia ni rastre de l'admirable compenetració que existia en los drames hel·lènics entre l’element musical i el poètic tan enyorada per Wagner. Però aquestes amputacions, explicables per als actors que han de tractar ab públics de no prou cultura i que es veuen obligats a encabir les esplèndides representacions a l'aire lliure del teatre religiós i nacional d’Atenes en nostres estrets escenaris limitats per les teles i els cartrons pintats, no tenen cap dret a ser admeses per un traductor conscient i desinteressat.

És cert que els interminables parlaments de l'original, les respostes i rèpliques que donen al diàleg un aire de controvèrsia, les subtils discussions a vers per cada interlocutor i l’inútil allargament de les escenes pugnen amb nostra nerviositat i desig de veure com l’acció corre ràpidament (convencionalisme potser pitjor que el de les dilacions clàssiques), però és igualment cert que aqueixos ornaments massa minuciosos tenen son mèrit propi que assaborim a l'estudiar-los parcialment, que si destorben l’acció (cosa poc important pels grecs) serveixen per a accentuar los caràcters i contribueixen a la grandiositat del conjunt, a on està la suprema victòria de Sòfocles, que fins creient-los defectes tenen tot l’encís i la gràcia infantina dels primers passos en ferm que ha donat lo teatre i, en fi, que esborrar-los d’una plomada és falsejar la història de la poesia dramàtica. Una obra escrita ja fa prop de vint-i-cinc sigles que l'han admirada intacta, bé té dret a exigir que se la respecti tal com és i que al ser trasplantada encara avui a les altres llengües se li conservi tota sa integritat.

Jo sols m’he permès afegir-li algunes indicacions escèniques que es desprenen de sa lectura i dividir-la, una mica arbitràriament, en tres parts o actes. M’he decidit a fer-ho, perquè encara que entre els grecs la representació era seguida i sense més intervals que els dels cors, avui això no seria possible i ens semblaria fatigós fins lo llegir-la sense cap interrupció: ho he fet doncs tan sols per una raó de conveniència que he vist adoptada per altres traductors i a la que acaben de donar-hi força l’haver-hi en la tragèdia tres distints episodis ben marcats i el contenir cada una de les tres parts fins en extensió proporcions anàlogues.

Finalment, he d’advertir que els noms grecs, ja mitològics, ja de personatges, pobles o institucions, van en sa forma pròpia i original, perquè ja és hora d’aclimatar-los a casa nostra sense fer-los passar per sa modificació llatina. Petites notes aclaratòries expliquen la significació dels noms dels passatges que podrien entendre's amb alguna dificultat.

Josep Franquesa: “Nota devantera” dins Sòfocles, Electra. Traducció catalana en vers. Barcelona: Tip. “L’ Avenç”, 1912, ps. 5-7. Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 63-65. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).