"Walt Withman" dins Fulles d'herba, de Whitman

Voleu aspirar d’una glopada la triple essència de l’ideal novell, aquest nou somni d’industrialisme intens i democràtic, d’exaltació nacional i germanor universal, que, procedent de les brumes barbres, ha vingut a desvetllar-vos, oh catalans, del vostre secular encantament mig-eval amb tant forta sotragada que la vostra vida social seriosament ne perilla? Llegiu Walt Whitman.

Perquè, cal fixar-vos-hi, en el camí que heu emprès no hi ha aturador possible. O sereu plenament allò que íntimament voleu ésser, o no sereu res del tot. No debades heu desfermat el vell diable que dormia encadenat en vostres cellers, i ara és precís pensar en la paga i posar-vos, tant aviat com pugueu, d’acord amb ell, si no voleu ésser les seves víctimes.

Per això us convé aprendre dels que us han precedit en aquesta via, dels que us han encomanat el noble mal de que patiu, a fi que, com els llurs, els vostres grans dolors siguin fecunds i beneïts.

Mireu la gran nació nord-americana com s’ageganta de dia en dia i com arrodoneix gradualment sa feixuga i esquerpa silueta, gràcies a la lliure expansió de la llei de sa vida, cada dia més amplament promulgada. Quasi es diria que l’antic tità es metamorfoseja en corbes apol·línies. És el miracle natural de l’íntegra afirmació de si mateix, dels propis principis –just aquells principis la qual vaga percepció us fa tremolar com infants perduts dins la selva.

Escolteu els mestres d’aquesta nova afirmació, sobre tot els poetes i filòsofs del nou ideal saxó: ells vos donaran la clau de l’enigma que us atormenta, el mot evocador del vostre miracle.

Escolteu Walt Whitman, l’inspirat cantor de la nova democràcia saxona, devinguda l’estendard de l’esperit social modern. Car, per aquell qui els conegui, Walt Whitman i els Estats Units són una mateixa cosa (l’un explica l’altre, com diria el mateix poeta), i si la nació ianqui és l’última expressió d’aquest modernisme social(1), Walt Whitman és la veritable personificació i verb de l’esperit ianqui.

Walt Whitman! Quantes vegades no he obert ansiós el seu llibre (aquest escriptor sols ha escrit un llibre, però un llibre de debò), Fulles d’Herba(2), i ni una sola que no l’hagi hagut de cloure al poc temps, descoratjat pel fantàstic devessall d’estupendes frases, imatges i conceptes que formen son contingut! I tant mateix, un cop clos el volum, la seva lectura persisteix en la memòria, la figura del pensador se magnifica amb la distància i ses paraules i expressions culminants prenen relleu amb un secret encís que les grava en la imaginació d’una manera tant inconscient com indeleble. Això irresistiblement empeny a reprendre la seva lectura, i al cap d’un cert temps Whitman és devingut vostre amic, company inseparable de la vostra vida, i àdhuc els seus enigmes i extravagàncies vos són cars.

És que Walt Whitman és un cas únic i sense precedents en la literatura universal. Diguem-li poeta perquè n’és un de gran en el sentit més pregon i tal vegada més actual, anc que no en el sentit vulgar, ni tant sols en el tradicional literari de la paraula. En el fons no crea res, ni canta res determinat, ni es proposa dir res en concret. Explicar-se a si mateix, vet-aquí el seu únic objecte –petit i gran, car el seu jo s’eixampla fins a abraçar tot el món, car absorbir la humanitat i ésser absort per ella és sa sola preocupació, i escriure en cada moment de sa agitada existència l’explicació immediata, lliure, càndida i fulminant del seu inspirat si mateix. Més que poeta, potser és profeta el mot que li escau; profeta en el vell sentit sibilitic; és el de vates il·luminat dels temps actuals; ni pensa, ni medita, ni raona, ni sent res per si mateix –una canal conductiu de totes les idees que floten en l’atmosfera mental; un mèdium impersonal de l’immens esperit de la seva època, vet-aquí el que és en Whitman. Bones i dolentes, veres i falses, belles i lletges, totes les coses que pensen i senten i volen els seus germans, ell les pensa i sent i vol i les diu lliurement com seves, sense preocupar-se d’interpretar-les, coordinar-les ni polir-les. Per això, si, dominant el primer atzarament produït, ens deturem a escoltar aquesta babèlica confusió de llengües, podrem admirar i estudiar en Walt Whitman el compendi del seu país i de la seva època, estrany, enigmàtic i descomunal com aquest, però ple de vital saba jove, frisosa de mai somniades creacions.

Més si del fons passem a la forma, el nostre desconcert és encara més gran. Crec que la seva manera pot sintetitzar-se en la manca completa de tota manera. L’ideal del seu estil, segons pròpia expressió, és l’absència completa d’estil, i, si val la frase, diré que Walt Whitman és un poeta antiliterari en la forma tant com en el fons. Tota la nostra vella tradició poètica s’esvaeix sota sa ploma. Si ha estudiat els nostres monuments literaris, com així és, no es veu pas en sos escrits. Ni rastre de la nostra idolatrada imagineria feudal, com ell l’anomena: mites, llegendes, faules, etc., tot s’anorrea. Sols sentim l’expressió simple i ferma d’un home del carrer, que diu allò que sent, sense embuts ni que l’espanti la vulgaritat del mot, ni la cruesa d’expressió(3). Una figura ha sortit darrerament que se li sembla, en Gorki; però així com aquest és un home del poble, un treballador que s’ha il·lustrat i s’ha fet poeta, en Whitman fou tota sa vida un obrer que canta, home tant com poeta, sense consentir mai en sacrificar sa humanitat a la dèria de fer llibres. En quant a la seva mètrica, aquí sí que les nostres orelles delicades perillen seriosament: un vers lliure, ben lliure; tant, que deixa de ser vers; ritme n’hi ha, però, més que fonètic, ideològic; ritme d’idees, conceptes, imatges, més que de síl·labes. Influència, tal vegada inconscient, dels seus confrares orientals, els paral·lelismes, les al·literacions, la rítmica successió d’articulades clàusules en llargs períodes oratoris, donen al seu estil una cadenciositat ideal que supleix la feblesa del ritme sonor.

Aquesta és, en breus línies, la figura de Walt Whitman, nat en 1819 a West Hills, Long Island, Estat de New York, i mort en 1892, després d’una accidentada i aprofitada vida, sobre la qual tant s’ha parlat i tant voldria jo dir que no cap en aquest esbós(4). Ja veieu amb això que no es tracta de cap novetat literària. Més si per la data pot qualificar-se de vella, no així per la seva actualitat, que és més forta avui que mai, com passa amb tots els grans pensadors que s’han avançat al seu temps. Actual serà en tot cas per a nosaltres, que tant atraçats anem de cronologia ideal en vista les nacions que marquen l’hora del temps veritable.

CEBRIÁ MONTOLIU

(1) El veritable modernisme, així conegut per tot el món. El d’en Rusiñol és una aplicació local i en certa manera inversa de la paraula.

(2) Tot el demés que ha publicat, o ha permès publicar, pot reduir-se a comentaris d’aquest llibre o notes autobiogràfiques (cosa que en el fons ve a ésser igual, donada l’íntima compenetració d’un i altre), junt amb alguns petits espècimens de sa precedent producció literària. Heus aquí la llista de ses obres, tal com quedaren fixades en l’edició de 1892, el mateix any de sa mort, i tal com les segueix publicant la casa Small Maynard de Boston:
Leaves of Gras (Fulles d’Herba), un volum.
Prose Works (Obres en Prosa), comprenent tot el restant de sa producció literària, un volum.
Calamus (aplec de lletres al seu amic Peter Doyle), un volum.
The Wound Dresser (El Guarda-ferits), aplec de lletres escrites des dels hospitals durant la guerra de Secessió, un volum.
Aquests dos últims, editats pòstumament pel seu amic i biografiador, R. M. Bucke.

(3) Aquí tindria de defensar-lo, com la major part dels seus introductors i traductors, de l’acusació d’immoral, que constantment, i entre certa mena de gent, li ha valgut la seva franquesa de concepció i expressió, especialment en allò que ateny als fenòmens sexuals. Més jo conec prou dita mena de gent per a no perdre temps en semblant defensa, i sols me limito a advertir que tot aquell a qui escandalitzin certes expressions de la Bíblia, d’Homer i els clàssics grecs, del Dant, de Shakespeare i tots els grans poetes de la humanitat, farà santament de no llegir aquest llibre, la qual fonda moralitat ha sortit altrament prou victoriosa dels més formidables atacs per a ser ja més discutible.

(4) L’estudi complementari que havia d’acompanyar aquesta traducció, ha degut ser-ne segregat per sa considerable extensió i serà en breu separadament publicat.

Cebrià Montoliu: “Walt Whitman” dins Walt Whitman: Fulles d’herba. Barcelona: Biblioteca Popular de “L’Avenç”, 101, 1908, ps. 5-12.