"Nota sobre la tradució" dins Arthur Rimbaud: Una temporada a l’infern. Il·luminacions

"Nota sobre la tradució" dins Arthur Rimbaud: Una temporada a l’infern. Il·luminacions

Dir que aquesta traducció ha estat feta amb amor seria no dir prou. El que cal és precisar la direcció d’aquest amor, com i cap on s’ha exercit.

Aquesta traducció ha estat feta amb la màxima humilitat possible: vorejant el text tant de prop com hem pogut; procurant, en tot moment, de caminar amb el seu mateix caminar: aturant-nos quan s’aturava, arborant-nos quan s’arborava, etc. Quants de castells i de murs interiors m’ha calgut enderrocar per a dur-la a terme! M’hauria estat tan fàcil de creure’m el privilegiat, el confident, l’escollit de Rimbaud i, amb aquesta creença, tirar al dret pel meu compte i eludir els obstacles reals que se’m posaven al davant! M’ha salvat d’aquest perill aquella asserció de Rilke, esmentada per Carles Riba, segons la qual el traductor és aquell qui fa seu el destí d’altri; el qui s’inclina, per tant, per servir.

Tot ha estat fet com si una traducció literal fos possible; dient-me, quan em faltava el vocable o l’expressió, que el defecte era en mi i no pas en la llengua; i, en efecte, gairebé sempre el vocable o l’expressió acabava sorgint, idèntic. Més que una prova per a mi, que ho ha estat, aquesta traducció ha servit per a provar-me la riquesa idiomàtica i expressiva del català, i la seva mal·leabilitat, en un grau que jo mateix no sospitava. Només quan tots els recursos de traducció literal han estat esgotats, o m’ho ha semblat, he gosat acudir a l’equivalència, a l’aproximació, a la invenció. Potser, en definitiva, aquest exercici m’ha estat possible, no havent-me considerat mai traductor, per la gran simpatia que sento envers aquest geni-infant.

Un poema meu escrit fa molts anys —“L’Aventura”— semblà provar aquesta afinitat electiva. Però en aquell poema l’aventura era inversa a la d’ara. Allí es tractava —seguint un mètode picassià— d’arribar a mi mateix a partir d’altri. Aquí es tracta de prescindir de mi per fer emergir constantment aquest altri. Els qui s’acostin, per tant, a aquest llibre, esperant de trobar-hi el que trobaren en aquell poema, restaran defraudats.

Aquesta fidelitat ha estat duta fins i tot en allò que podríem anomenar defectes. Certes repeticions de mots, eludibles, han estat respectades; i quan, en català, se’ns oferia una frase que ens semblava millorar el text hem defugit aquesta temptació; ens hem dit que el text ja era prou bell i que potser ens enganyàvem. En molts d’aquests casos ens ha calgut mirar si Rimbaud hauria pogut dir el mateix, en francès, d’una manera idèntica a la que nosaltres ens semblava millorada, i, quan aquesta possibilitat s’adverava positiva, no hem dubtat gens a obeir Rimbaud, pensant que per alguna cosa havia adoptat aquella expressió i no una altra. El límit d’aquesta literalitat ha estat, evidentment, el geni de la llengua. Allí on l’expressió repugnava al català, allí on hi havia incompatibilitat —que ha estat molt menys freqüent que no hauríem pensat—, ens hem decidit pel català, naturalment.

[...]

Josep Palau i Fabre: “Nota sobre la traducció” dins Arthur Rimbaud, Una temporada a l’infern. Il·luminacions. Barcelona: Editorial Vergara, 1966, ps. 185-186 (Isard; 35). Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 197-198. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).

Josep M. Ramis dl., 14/05/2012 - 10:03