Nota a la traducció de Casa de nines

Nora va ser el títol que va rebre la primera versió d'Et dukkehjem d'Henrik Ibsen a casa nostra l'any 1893. Nora és el nom del personatge principal que carrega amb tot el pes dramàtic de l'obra i en el qual recau el conflicte de l'individu enfrontat a la societat, en aquest cas la societat burgesa de classe mitjana que Ibsen volia descobrir als ulls de tothom amb totes les seves cotilles morals i hipocresies. El personatge principal no era per casualitat una dona: per educació i tradició, la dona era, com Fhome, víctima d'aquella societat, però en un grau més per qüestions de gènere. Així, doncs, l'alliberament que suposa el cop de porta a l’escena final de l’obra, quan l'esposa abandona el marit i els fills per formar-se com a persona, intensifica l’efecte d'aquest intent de l’individu de deslligar-se de les normes socials.

No és estrany pensar que Ibsen comptés amb l'entusiasme de Joan Maragall i Josep Yxart, entre d'altres, i que Nora hagi entrat a l'imaginari de l'espectador i el lector català i s'hagi inserit dins la tradició literària catalana com la figura que representa tot un revulsiu social. Un escriptor, Ibsen, podia atiar els ànims ja força exaltats i el desig de canvi que hi havia tant a Noruega com a Catalunya al final del segle xix. Al llarg dels anys, Casa de nines va continuar essent la tragèdia de Nora.

No és fins l'any 1997 que Feliu Formosa tradueix Et dukkehjem des de l'alemany i li canvia el títol de Nora pel de l'original, Casa de nines. Una traducció fidel que aconsegueix respectar i conservar, per una banda, el llenguatge que correspon al final del segle xix, i per l'altra, l'intent d'Ibsen d'acostar un registre més oral i quotidià als personatges de l’obra, i d'aquesta manera aconseguir una major versemblança fent-los parlar com els espectadors de la mateixa societat burgesa que pretenia «sotmetre a debat» (amb les paraules de Georg Brandes) i, per tant, assolir finalment un major efecte dramàtic.

Aquest va ser un dels mèrits teatrals d'Ibsen i s'havia de conservar també en la traducció, per tal que la universalitat que s'atorga a Casa de nines es faci palesa i avui puguem tornar a posar l’obra en l’escenari dels nostres teatres.

La present edició de la traducció de Casa de nines de Feliu Formosa així ens ho demostra. Aquest cop s'ha volgut contrastar amb l’original noruec, com un exercici de rigor envers el text original, cosa que ha contribuït a polir l'entonació i el to d'alguna frase i ajustar algun matís, seguint sobretot aquell acostament al llenguatge parlat que buscava Ibsen. La fluïdesa, vivacitat i adequació del text per a una posada en escena actual és mèrit de l’habilitat de Feliu Formosa quan va traslladar el text a la nostra llengua.

El problema de les traduccions indirectes és que solen passar el filtre del model i la tradició literària de la llengua que fa de pont entre l'original i la de rebuda, en el nostre cas entre el noruec i el català. El francès i el Théàtre Libre de París d'André Antoine va ser des del principi de l’entrada d'Ibsen a Catalunya la llengua que va fer de pont. Aquest fet, més enllà de qüestions de traducció, és de primera magnitud cultural: és una idea de la cultura europea, entesa des de França, el que arriba a la literatura catalana d'aquell temps. Ara és una altra època i els diàlegs entre cultures a dins d'Europa s'han tornat més polifònics. A mig camí d'aquesta nova situació, trobem la traducció de Feliu Formosa, que es va fer des de l'alemany i aconsegueix una fidelitat exemplar. Ara hem tingut la possibilitat de refermar-la amb l'original al costat i continuar, així, la intenció d'avançar en la tasca de traduir obres literàries que pertanyen a les llengües nòrdiques, minoritàries, directament de l’original a la nostra llengua; sobretot pel que fa a Henrik Ibsen i August Strindberg, que tanta influència han exercit en la literatura catalana des dels seus contemporanis fins avui.

Pel que fa a les obres d'Ibsen, volem esmentar evidentment les traduccions del noruec de Jem Cabanes Un enemic del poble i John Gabriel Borkman i la d'Anne-Lise Cloetta i Berta Solé de Solness el constructor, ja que han enfilat aquest camí. Sense oblidar les que s'han fet des d'una altra llengua intermediària, ens sembla que encara hi ha poca obra ibseniana traduïda i fóra bo que, ja que cada cop comptem amb més coneixedors d'aquesta llengua, a poc a poc s'anessin traduint, no pas per ser obres d'un clàssic de la literatura universal, que també ho són, sinó com a obres vigents encara gràcies al tema que posen sobre la taula: evidenciar dramàticament el conflicte entre l'individu i la societat, una societat moralment corrompuda que demanava a crits nous aires. El gran repte és aconseguir que una obra del segle xix encara es pugui representar avui dia, que el text original tingui el mateix vigor, contundència i efecte que li va donar Ibsen en noruec; saber-ho traslladar a un llenguatge que ho conservi, però sobretot que ho pugui posar en moviment en els nostres dies. Un ànim i una vivesa actual que continuï carregant amb el pes de l’efecte dramàtic que, en el cas d'Ibsen, es concentra en la construcció psicològica dels seus personatges, en la seva intimitat, la qual traspua i arriba a l’espectador a través de la intensitat dels diàlegs i, com en el cas de Nora, per exemple, en la conversa amb Torvald al final de l'obra quan reflexiona en veu alta i assumeix que l'única solució que té és anar-se'n. L'accés a l'original en aquest cas és d'una importància cabdal, ja que la versemblança del to i la tria acuradíssima de les paraules ho requereix.

Avui Casa de nines ha d'aconseguir que aquell vers tan cèlebre que August Strindberg va escriure l'any 1883, i que resumeix l'esperit d'aquella època a Escandinàvia, encara el puguem fer una mica nostre: «Här rivs för att fa luft och ljus» ('S'ha de tirar tot a terra perquè entri l'aire i la llum').