Les delicades mentides

Algú creurà que nosaltres hem vingut al món per actuar d’una manera fisiològica i contribuir a la conservació de l’espècie. Altres persones, atacades de gustos més fins, creuran que la missió de l’home consisteix a portar els gegants, tocar el sac de gemecs o pintar una senyora despullada. Altres, encara més refinats, provaran com dos i dos fan quatre que la cosa més excelsa que pot fer un mortal és una feina de destrucció per mitjà dels monopolis, dels gasos asfixiants o la diplomàcia. Tot això és acceptable, com també és acceptable posar un nen al món, i qui diu un nen diu una nena, per contribuir a la glòria dels clubs de natació o de les conferències de Sant Vicenç de Paül.

 

Jo no em barallaré amb ningú, ni discutiré res sobre les finalitats a què ens destina la història natural. Ho admeto tot. Des dels partidaris del negoci de la salvació de l’ànima fins als partidaris de qualsevol negoci brut, com per exemple la usura.

Ara, que jo crec que l’home ha vingut al món per dir mentides. El fet de mentir, de falsejar la veritat, o allò que nosaltres ens pensem que és la veritat, em sembla la cosa més dolça d’aquest món. I no sols la cosa més dolça, sinó l’única compensació que se’ns ofereix en aquest tripijoc tan tèrbol, tan incoherent i tan disgustat que se’n diu la vida de cada u.

La paraula civilització equival a la paraula mentida. Mentida vol dir afirmar o presentar com a certa i real una cosa que no ho és. I la civilització tendeix precisament a aquesta mena de jocs de mans delicats. Des que el món és món, l’home lluita contra el realisme i contra els fets naturals. Les cotilles que les dones duien en altres èpoques, les faixes que duen avui, ajudades dels massatges, dels banys turcs i dels règims alimentaris especials, amb tots els secrets i totes les invencions de la perfumeria, no són altra cosa que presentar un cos que fa rodar el cap si voleu, però que és una «mentida biològica». El que diem de les dones, ho podem dir dels homes: les nostres galtes rasurades, les perruques que usen determinats senyors, els aparells ortopèdics, etc., etc., no serveixen per a altra cosa que per a falsejar la nostra realitat.

Ara imagineu-vos totes les mentides que diem d’un cap de dia a l’altre. Mentides interessades, mentides per vanitat, fins allò que la gent amb una certa condescendència en diu mentides piadoses, per a enganyar els malalts, els eixelebrats i els qui no tenen un pa a la post. Les agres mentides que es diuen quan un hom rep l’atac d’una demanda monetària. Les històries que s’inventen per demanar suma humil de cinc pessetes i les històries que s’inventen per negar aquesta suma humil. Això són les mentides que dicta l’instint de conservació. Després hi ha les meravelloses mentides gratuïtes, que gairebé totes volten al costat del problema sexual. Aquelles mentides que un hom fabrica en una penya d’amics, tot fumant un cigar i sentint com es resol satisfactòriament la digestió gàstrica. Les mentides que degeneren en calúmnies de vegades, que degeneren en perjudici d’altri, només que per satisfer la vanitat d’un instant, per tenyir el monòleg greixós i nicotinat d’una impalpable aurèola d’èxit.

Després d’aquestes mentides sexuals vénen les de gran fantasia; les que atribueixen al mentides proves de valor, o situacions d’un bizarre aclaparant, mentides explotades impunement, sincopades, recalcades amb sospirs, amb espirals de fum i amb tremolor de parpelles.

Tot això, ho fa l’home; tot això, ho fem nosaltres, per destruir l’efecte llepissós de la dura realitat, per superar-nos, per posar-nos un panache damunt la closca de gallines vergonyants.

Qui sigui pur que tiri la primera pedra; el qui no hagi estat mai atacat de la dolça vanitat de mentir que em digui que sóc un malabarista pèssim.

I contra aquest mal és gairebé impossible lluitar, perquè de vegades en les mentides rau el consol i un cert sentit de continuïtat de la vida. Imagineu-vos tots els inventors de religions, totes les complicades, absurdes i monstruoses teogonies, que s’han inventat els eixerits de les tribus, per assolir que els homes treballin, se sacrifiquin, es deixin tallar una mà o deixin prostituir llurs filles.

Ara, que per damunt de totes les mentides àcides, producte de la civilització, i les mentides cruentes, producte d’una humanitat primària, hi ha alguna mentida inefable que les redimeix totes, com per exemple, la mentida de la diada dels Reis.

L’home que ha mentit per interès, per vanitat, per mala fe o per simple poca solta, el dia dels Reis si és pare de família i si té un nen o una nena d’aquells que fan un efecte màgic, pot donar-se el gust de mentir per un motiu gairebé celestial.

Imagineu-vos –molts dels qui em llegiu no teniu necessitat d’imaginar-ho– la gràcia meravellosa de fer de Rei d’Orient. De poder entabanar deliciosament les vostres criatures amb totes les històries de les mil i una nits. D’evocar amb la vostra llengua pecadora i banal aquells tres camells aeris, aquells tres personatges de barba blanca, barba rossa i barba negra respectivament, que, sense cap altre motiu, només que per un color blau cel de generositat que té la diada, han d’omplir el desig de la canalla amb les més inútils, les més llampants i les més truculentes joguines del món. I, després d’omplir el cap dels vostres fills amb l’alcohol de totes les bogeries i totes les il·lusions, podeu veure realitzada la vostra «mentida», podeu constatar l’efecte biològic de la vostra mentida, en l’alegria, l’atabalament, les llàgrimes i les tombarelles dels vostres fills.

Mirador, 9-1-1930

SAGARRA, Josep M. de, “Les delicades mentides”, Mirador, 9-1-1930.