Fragment del "Llibre de les bèsties" dins el Fèlix o Llibre de les meravelles

“Llibre de les bèsties”, dins Fèlix o Llibre de les meravelles del món

Un dia s’esdevenc que lo rei hac entendre* en un gran fet que es fo esdevengut en son regne, e aconsellà’s ab lo Gall e ab Na Renard. Lo Gall dix al rei que no era suficient a consellar lo rei en tants grans afers, sens altres companyons; e consellà al rei que es cregués de consell*, car no era honor de rei que es minvàs de consell*, del qual consell s’era aminvat puixes que en fo menys* la Serpent e el Lleopard e l’Onça e el Llop. Per bo tenc lo rei que faés consellers, e hagra’ls fets, tro que Na Renard dic aquestes paraules:
―En una terra s’esdevenc que havia un hom, a qui Déus havia dada tanta de ciència, que entenia tot ço que deien les bèsties e los aucells. Aquella ciència havia Déus donada a aquell hom sobre tal condició, que de res que oís ni entenés de ço que dirien les bèsties ni los aucells, no digués a neguna persona, e aquell dia que ho diria, que morís*. Aquell hom havia un hort, en què un bou tirava d’una sínia, e un ase aportava los fems on hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que lo bou fo enutjat, e l’ase l’aconsellà que lo vespre no menjàs la civada, per ço que l’endemà no el mesés* hom a tirar la sénia, e que pausàs. Lo bou estec a consell de l’ase e no menjà lo vespre la civada. L’hortolà cuidà’s que el bou fou malalte, e mès l’ase en son lloc a tirar la sénia. Tot aquell dia tirà l’ase la sénia ab molt gran treball. Can venc a la nit, ell venc a l’establa, on atrobà lo bou que jasia* e sejornava. L’ase plorà denant lo bou, e dic aquestes paraules: «Lo senyor», dix l’ase, «ha en volentat que et vena* a un carnisser, car cuida’s que sies malalte, e per ço, ans que no t’aucia, és bo que tu torns* a ton ofici, e no dons* semblant que sies malalte». Aquestes paraules dix l’ase al bou, per ço que hom no el tornàs a tirar la sínia, qui li era de major treball que los fems que aportava. Lo bou hac paor de morir e menjà aquella nit civada, e fo semblant que fos garit*. Aquell hom, qui era senyor del bou e de l’ase, entès ço que havien dit lo bou e l’ase, lo qual hom se ris* denant sa muller de ço que l’ase e el bou deien. La muller d’aquell hom volc saber son marit de què es reia, e ell no li ho volc dir. Sa muller li dix que no menjaria ni beuria, e que es lleixaria morir, si son marit no li ho deia. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volc menjar ni boure. Lo marit, que molt l’amava, dic que li ho diria, e féu son testament; e aprés lo testament, volc dir a sa muller ço de què s’era ris*. Mas, jo oí ço que el ca dix al gall, e ço que el gall respòs al ca.
―E com fo açò? ―dix lo Lleó a Na Renard.
Na Renard recontà al Lleó, e dix que dementre l’home feia son testament, lo gall cantà, e lo ca reprès lo gall, que canatava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravellà lo gall com lo ca l’havia reprès de son cantar, e lo ca li recontà com son senyor devia morir, e volia morir, per ço que sa muller visqués. Respòes lo gall, e dix que bé estava que morís, car àvol hom era, car no sabia ésser senyor d’una fembra. Adoncs lo gall cridà deu gallines que havia, e totes les féu ajustar en un lloc, e feia d’elles ó que es volia. Açò féu lo gall en significança que lo ca s’aconsolàs de la mort de son senyor. Ambdosos se consolaren de la mort de son senyor, e lo gall cantà, e lo ca s’alegrà. «Companyó», dix lo ca al gall, «si tu haguesses tan folla muller com ha mon senyor, ¿què li faeres*, si es fos aventura* que en aquest cas t’aportàs de mort, en què ha aportat mon senyor?». Adoncs lo gall dix que si ell fos en lloc de son senyor, que ell tallaria cinc vergues d’un magraner que havia en l’hort, e que batria tant sa muller, tro totes les hagués trencades, e fasés menjar e beure sa muller, o que la lleixàs morir de fam e de set. L’hom, qui hac entès les paraules que el ca e el gall havien dites, se llevà del llit, e féu ço que lo gall havia aconsellat; e sa muller, con fo bé batuda, menjà e bec*, e féu tot ó que son marit volc.
Can Na Renard hac recontat l’eximpli damunt dit, ell dix que lo Gall era tan savi, que ell sabria aconsellar en totes coses, e per açò no calia que lo rei se cresqués* de consell; e majorment com en multitud de consellers ha trop gran desvariament de diverses entencions e opinions e volentats, per la qual multitud és moltes vegades torbat consell de príncep.
Con Na Renard hac parlat, e lo Gall dix aquestes paraules:
―Un papagai estava en un arbre ab un corb; e dejús l’arbre havia un simi qui havia posada llenya sobre una lluerna, car cuidava’s que fos* foc, e bufava en aquella llenya per entenció que faés foc en què es calfàs*. Lo papagai cridava al simi, e deia―li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb dix al papagai que no volgués castigar ni adictrinar aquell qui no rebia consell ni correcció. Moltes vegades dix lo papagai al simi que lluerna era, e que no era foc ço que es cuidava que fos foc; e lo corb totes vegades reprenia lo papagai, com volia endreçar ço que naturalment és tort. Lo papagai davallà de l’arbre e acostà’s al simi, per ço que li pogués mills dar a entendre ço de què el reprenia; e tan prop s’acostà lo papagai del simi, que lo simi lo pres e l’aucís.
Con lo Gall hac dit aquest eximpli, lo rei hac opinió que per ell ho digués*, e féu un semblant escrú contra el Gall, en semblant de mala volentat. E adoncs Na Renard pres lo Gall e l’aucís, e el menjà denant lo rei.
Can Na Renard fo tan solament conseller del rei, e lo Conill fo lo cambrer del rei, e lo Paó fo porter, adoncs fo Na Renard en gran benanança, e feia del rei tot ço que es volia. Dementre que Na Renard estava en esta benanança, ell* membrà en la traïció la qual havia concebuda contra el reu, adoncs con dix a l’Orifany fos rei. Volenter esteguera* Na Renard en l’estament en què estava, mas hac temor que l’Orifany no la descobrís; e per açò fo en volentat que tractàs la mort del rei, per ço que atesés* a l’Orifany ço que li havia promès.

*
hac entendre: hagué d’entendre, de dictaminar
que es cregués de consell: que s’assessorés amb el consell
que es minvàs de consell: que estigués sense consell
en fo menys: n’havien desaparegut (del consell)
morís: moriria
mesés: posés
jasia: jeia
que et vena: de vendre’t
torns: tornis
dons: donis
garit: guarit
se ris: rigué
s’era ris: havia rigut
faeres: faries
si es fos aventura: si s’escaigués
bec: begué
se cresqués: augmentés
fos: era
es calfàs: s’escalfés
digués: deia
ell: ella (Na Renard)
esteguera: hauria estat
atesés: atenyés, aconseguís