Capítol CLXIII de Tirant lo Blanc

CLXIII. Lo somni que Plaerdemavida féu.   

―A la majestat vostra diré tot lo que he somiat. Com jo dormia en una cambra de parament en companyia de quatre donzelles, e que Estefania venia ab un estadal encès, per no portar molta llum, e venia al vostre llit e mirava si dormíem, e véu-nos totes dormir, jo estava alienada que no sé si dormia o si vetlava; e viu en somni com Estefania obrí la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobà mon senyor Tirant e lo Conestable que ja estaven esperant. E venien en gipons, ab mantos i espases, e calçaven peücs de llana perquè no fessen remor al passejar; e a l’entrar que ells feren, ella apagà la llum e posà’s primera, lo Conestable a la sua mà; aprés venia lo virtuós, i ella semblava en aquell cas mosso de cego, e posà’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa estava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint, e vostra altesa que deia: “Deixa’m, Tirant, deixa’m!” E ell vos posava sobre lo llit de repòs. ―E Plaerdemavida s’acostà al llit, e dix: “Ai, En llit! ! E qui us ha vist e qui us veu ara, que estau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿On és aquell qui ací estava com jo somiava?” E paregué’m del llit llevar-me en camisa, e venguí en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.

Dix la Princesa:

―Has més somiat?

Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo hi deia.

―Sí, Santa Maria! ―dix Plaerdemavida―. Jo us ho acabaré tot de recitar. Vós, senyora, preníeu unes hores e dèieu: “Tirant, jo t’he lleixat venir ací per dar-te un poc de repòs, per la gran amor que t’he.” E Tirant dubtava de fer lo que l’altesa vostra li deia. E vós dèieu: “Si tu ames a mi, per res no deus estar d’assegurar-me dels dubtes esdevenidors. E aquest càrrec que jo he pres per amor de tu no és convinent a donzella de tan gran autoritat com jo só. No em denegues lo que et deman, car la mia castedat, en la qual jo he viscut, quítia de tot crim, és lloadora; mas per precs d’Estefania has obtesa aquesta amorosa gràcia, deixant-me cremada per digna amor. Per què et prec que vulles contentar de la gràcia que has aconseguida en gran càrrec e culpa d’Estefania.” “Per l’extrema e desaforada congoixa, deia Tirant, que veig passar a la majestat vostra, que preneu armes contra vós, qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui d’amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que jo fallís a ma veritat. E ab gran confiança creia vos acordaríeu a mon voler no tement los esdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e em voleu tant fatigar, jo só content de fer tot lo que a la majestat vostra serà plasent.” “Calla, Tirant, deia l’altesa vostra, e no et congoixes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor.” E li fèieu fer sagrament que sens voler vostre no us enutjaria de res: “E posat cas que ho volguesses cometre no seria poc lo dan e congoixa que tu em daries; e seria tanta que en tots los dies de ma vida de tu me lamentaria, car com la virginitat és perduda no és reparable.” E totes aquestes coses he somiades que vós a ell e ell a vós dèieu. Aprés en visió viu com ell vos besava molt sovint e desféu-vos la clotxeta dels pits e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos hagué ben besada, volia-us posar la mà davall la falda per cercar-vos les puces. E vós, la mia bona senyora, no ho volíeu consentir; car dubte em fa que si ho haguésseu consentit, que lo sagrament no perillàs. E vostra altesa li deia: “Temps vendrà que lo que tant desitges estarà en llibertat tua, e la mia virginitat conservada serà per a tu.” Aprés posà la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu lligats com les sarments en los arbres, prenia de vós amorosos besars. Aprés viu somiant que Estefania estava sobre aquell llit ab les cames que al parer meu li veia blanquejar, e deia sovint. “Ai, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poc de mi e no em vullau del tot matar.” E Tirant que li deia. “Germana Estefania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?” E ella prenia lo llançol e posava’l-se a la boca, e ab les dents estrenyia’l fort per no cridar. E no es pogué estar, aprés un poc espai, que no donàs un crit: “Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.” Llavors lo Conestable li tancà la boca. E la mia ànima com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com jo no era la tercera ab lo meu Hipòlit. Encara que jo sia grossera en amar, conegué lo meu esperit que lo terme d’amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments d’amor que ignorava, e doblà’m la passió del meu Hipòlit com no prenia part dels besars així com Tirant de la Princesa, e lo Conestable d’Estefania. E com més hi pensava més dolor sentia, e paregué’m que prenguí un poc d’aigua e que em llaví lo cor, los pits e lo ventre per remeiar la dolor mia. E mirant lo meu esperit per lo forat, aprés un poc instant Estefania estès los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: “Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violada la castedat. Oh sens fe! ¿De quina pena seràs digne si jo no et vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort t’ame. On és la fe, per tu a mi rompuda? ¿On és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿On són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que em prometist que no em faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran autoritat; e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda…”, cridà la Princesa e a Tirant e mostrà’ls la camisa e dix: “Aquesta sang mia ha força de reparar amor.” E tot açò deia ab les llàgremes als ulls. Aprés dix: “¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d’una cosa: que no he res fet que perjudique l’honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m’han pujada al llit per força, car jo m’hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.” D’estes coses deia Estefania moltes. Aprés de tot açò, que lo jorn s’acostava, la majestat vostra e Tirant la conhortàveu lo millor que podíeu. Aprés bon espai, que los galls tornaren a cantar, e l’altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fosssen vists per negú del castell. E Tirant suplicava l’altesa vostra que li fésseu gràcia de soltar-li lo sagrament perquè pogués obtenir lo victoriós triümfo que desitjava, així com son cosí; e la celsitud vostra no volgué, sinó que restàs gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertí’m e no viu res, ni a Hipòlot ni a negú. Fui posada en gran pensament; perquè em trobí los pits e lo ventre banyat de l’aigua, venia a creure que devia ésser veritat. La dolor m’augmentà en tanta quantitat que donava torns per lo llit com fa lo malalt qui està al pas de morir e no troba lo camí; per què deliberé d’amar Hipòlit ab cor verdader, e passaré ma penada vida així com Estefania fa. ¿Estaré ab los ulls tancats, e negú no em darà remei? Amor m’ha tant torbats los sentiments, que morta só si Hipòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passàs ma vida en dorment! Per cert, fort dolor és al despertar qui bon somni somia.

Les altres donzelles foren-se llevades i entraren dins la cambra per ajudar a vestir sa senyora. Aprés la missa l’Emperador partí ab tots los barons de Sicília, e lo duc de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo Conestable acompanyaren-los una bona llegua. L’Emperador los dix que se’n tornassen. E ja que els ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. Aprés que Tirant hagué pres comiat de l’Emperador e dels barons, ell s’acostà a l’excelsa Princesa e dix-li si li manava res la majestat sua que ell pogués fer. La Princesa s’alçà lo vel que portava davant la cara, e los seus ulls no pogueren estar que no llançassen vives llàgremes e no li pogué dir altra cosa sinó:

―Serà―; car la paraula li fallí e convertí’s en sanglots e espessos sospirs per lo departiment. Deixà del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vingués a notícia de l’Emperador ne de tota l’altra gent.

No es troba en record de gents que semblant cas seguís jamés a negun cavaller com lo que seguí a Tirant, que havent pres comiat de la Princesa, caigué d’una hacanea en terra, que cavalcava, tot fora de si; e tan prestament com fon caigut, se fon llevat e alçà la mà a l’hacanea dient que es dolia. E l’Emperador ho véu e molts d’altres, e cuitaren envers ell. E feia demostració que mirava lo peu a l’hacanea.

Dix-li l’Emperador:

―Capità, e com sou caigut així?

E Tirant li dix:

―Senyor, a mi paragué que lo meu rossí se dolia. Abaixí’m un poc per veure lo seu mal, e ab lo pes de l’arnès, és-se trencat lo gambal. Però, senyor, no és cosa d’admirar que un home caiga, car un cavall té quatre peus e cau: quant més un home, que no en té sinó dos.

E prestament ell tornà a cavalcar e cascú tingué son camí. La Princesa, perquè anava plorant, no volgué tornar, mas demanà a Estefania quin cas era estat lo de Tirant. E ella lo hi recità segons la resposta que havia feta a l’Emperador.

―Certament ―dix la Princesa― que aquell cas no li és seguit sinó per la mia partida; e les temors que jo haguí quan me trobí sola tan prest foragitaren lo meu pensament e augmentí en major dolor que no sentia.

Així anaren parlant, e Tirant aplegà al castell del senyor de Malveí. Ordenà que lo Conestable ab la mitat de la gent, així de peu com de cavall, anàs al camp per guardar aquell.

―E jo iré ―dix Tirant― al port on són les naus, e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’hi ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’han dit que han collit molt forment aquest any; e si lo càrrec los fall, iran en Xipre.

En la nit Tirant fon en lo port, e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del Capità, e digueren-li com les set naus de genovesos erent entrades en lo port de Bellpuig.

―E tots nosaltres estàvem ab gran pensament que no vinguessen ací e que ens prenguessen.

Dix Tirant:

―Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han hagut atreviment de d’escometre-us. ¿Voleu que els posem major temor que no tenen?

Hagueren un llaüt de peixcar, e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus poc més o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit féu descarregar tot lo forment. Per lo matí lo bergantí tornà ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregat tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que llavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.

―Per lo Senyor qui tot lo món sosté ―dix Tirant―, jo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de llur forment.

Féu prestament adobar les naus, e posà-hi molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cas havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, no pogueren anar ab ell. Tirant partí ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l’u port a l’altre no hi havia sinó trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les cinc naus de Tirant e pensaren-se que fossen d’aquelles que venien ab lo Gran Caramany, e no curaren res. Les naus s’acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestí la sua, e de continent saltà molta gent en les altres naus e aprés envestiren les dues que restaven, e perquè hi havia molt poca gent prengueren-les totes ab poc treball e sens morir negú. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Xipre, de què us dic que per al camp dels crestians los vingué en gran socors i en molt bon cas, car per la molta guerra no trobava forment ni carns si no ho havien tot per mar. Tirant donà forment al senyor de Malveí; tot l’altre féu portar al camp en la ciutat de Sant Jordi.

Com Tirant venia ab la presa, parlà ab los turcs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia per veure si es concordarien ab les noves que Ciprès de Paternò li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rei de la sobirania Índia; e lo Caramany portava sa filla la qual era donzella de grandíssima bellea, per dar per muller al Soldà.

―E porta moltes donzelles ab si, de gran estat, e ve en sa companyia l’esposada del fill del Gran Turc, e totes vénen molt ricament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.

Dix un turc:

―Jo viu vestir un dia a la filla del Gran Caramany; demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la salà, que vestia una aljuba brodada de pedres fines, que estimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son eixovar, que vint-e-cinc esposades hi vénen totes per a grans senyors; e ve-hi la muller del rei de Capadòcia. E han-nos dit al port, com som arribats, que un diable de francès és vengut capità dels grecs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets així com dien, mas lo seu nom és lleig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, lladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una lletra que féu al rei d’Egipte, que no gosà combatre cos per cos, deia ésser enamorat de la filla de l’Emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’Emperador, car així ho acostumen de fer los francesos: molt mala gent! E vós veureu que si molt lo deixen viure los turcs e los crestians, ell se farà emperador.

―A la mia fe ―dix Tirant― tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pitjor que tu no dius, que és molt gran lladre e va per los camins a robar. E qui s’ho veurà, encara emprenyarà la filla de l’Emperador e pendrà la senyoria; aprés ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?

―Bona Pasqua vos done Déu! ―dix lo mariner―, car vós lo coneixeu bé, e coneixeu la sua gran tració que ha feta e farà.

Hipòlit, que estava allí, arrancà l’espasa per tallar-li lo cap, sinó per Tirant, que prestament se llevà e pres-li l’espasa de la mà. E Tirant tornà’l a posar en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:

―Jo jur, per l’aigua que jo em bategí, que si jo el podia pendre, aquell traïdor de Tirant, així com moltes vegades n’he pres d’altres, que jo el penjaria en la més alta entena de tota la nau.

Tirant reia molt, e prenia gran plaer en lo que deia lo mariner: altri fóra, que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e trenta ducats, e donà’ls-hi, e aprés lo posà en llibertat tan prest com fon en terra. ¡Pensau quin devia estar lo mesquí de mariner com sabé que aquell era Tirant! Agenollà’s als seus pesus, e demanà-li perdó. E Tirant de molta bona voluntat li perdonà e dix:

―Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.

Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a un tal parlar:

―Senyors, ja sabeu la nova que es diu del Gran Caramany e del rei de la sobirana Índia: ab quin poder tan gran vénen, e porten tantes donzelles, casades i per casar; hoc encara hi apliquen lo bací que porten, ço és a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bací, que acapten per totes les moreries, e segons me dix Ciprès de Paternó, que havia oït dir al Soldà, que passats tres-cents mília ducats portaven, car per pendre aquest Imperi tota la morisma ha donat qui poc qui molt: que casa hi havia qui pagava quaranta ducats. E volen dir que del regne de Tunis han hagut més de setanta mília ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascú de vosaltres reportaríeu. Vejau si fer-se poria poguéssem obtenir victòria d’ells. E cascù de vosaltres diga-hi son parer.