Conversa amb Pompeu Fabra

Pompeu Fabra va néixer a Gràcia l’any 1868. Els seus pares i tres dels seus avis eren barcelonins. Amb la seva família –família modesta–, el que havia d’ésser il·lustre gramàtic va viure els set primers anys de la seva infantesa a Gràcia, on rebé les primeres lliçons. El col·legi era semblant al queRusiñol ha descrit en una prosa autobiogràfica. Penombrós, hi senyorejava el clàssic mestretites de barretina negra i enorme palmeta a la mà. Fabra, instal·lat definitivament a Barcelona, acabà la primera ensenyança i cursà la segona, en col·legis particulars. Com que li agradaven les matemàtiques, els de casa seva el fan estudiar per a enginyer. A l’Escola, tot anà com una seda. Quan era al segon curs, morí el seu pare. Aleshores PompeuFabra es plantejà amb cruesa el problema de la vocació. Cal saber que ja havia escrit una gramàtica. Però per respecte als seus decideix d’acabar la carrera. I l’acabà, en efecte. Li surt una col·locació, d’enginyer. Però comprèn que si s’hi embarca, absorbent com és la professió, hauria d’abandonar els estudis i aficions lingüístiques. No hi renuncia. Decideix de trampejar la qüestió econòmica donant lliçons. Funda, amb en Puig i Cadafalch, una Acadèmia preparatòria de la carrera d’enginyer, i després, amb el seu cunyat Galí (pare del pintor Francesc Galí), un Col·legi de Primera i Segona Ensenyança. La cosa, no obstant, s’embulla. En Galí, per motius de salut, ha de deixar la feina. Plega el Col·legi. I poc després, en ocasió de reorganitzar-se l’Escola d’Enginyers de Bilbao i per consell d’En Serrat i Bonastre, l’egregi gramàtic fa oposicions a la càtedra de Química d’aquella escola, les guanya i roman a Bilbao deu anys. Allà distreu els seus ocis de professor amb estudis de gramàtica –que mai no deixa– i amb partits de pilota «acesta». (Fabra ha estat i és encara un brau «sportsman». En els seus temps d’estudiant les seves aficions literàries i musicals no eren res al costat de la seva fúria excursionista. I avui, a la ratlla dels seixanta anys, el nostre gramàtic és un «tenissman» assenyalat, de rara constància, i un assidu nedador.)

Mentre era a Bilbao, la celebració del Congrés de la Llengua Catalana a Barcelona li suggereix la idea d’escriure una gramàtica grossa. I és aleshores quan Catalunya el reconeix i, imperiosa, el reclama. L’any 12, finalment, torna. Actualment ocupa la presidència de la Secció Filològica de l’Institut i dirigeix les oficines de confecció del Diccionari.

Heus ací una llista de les principals obres de Pompeu Fabra:

a) Gramàtiques: Ensayo de Gramática de Catalán Moderno, 1891; Contribució a la Gramàtica de la Llengua Catalana, 1898; Gramàtica de la llengua catalana, 1912; Gramàtica catalana (de l’Institut), 1917.

b) Obres pedagògiques: Gramàtica catalana (curs mitjà), 1919; Tractat d’ortografia catalana, 1904; Sil·labari català, 1904.

c) Obres polèmiques: Qüestions de llengua catalana (Biblioteca de «L’Avenç»; Converses filològiques, 1924.

d) Alguns estudis publicats a la «Revue Hispanique»: Étude de phonologie catalane; Les e toniques du catalana; Le catalan dans la Grammaire des Langues Romanes de W. Meyer-Lübke et dans le Grundiss der romanischen Philologie.

Aquest és un dels homes a qui més deu la Renaixença literària catalana. La segona Renaixença, volem dir. La de Josep Carner i Carles Riba, no la pàl·lida albada dels Jocs Florals. Fabra és l’autoritat i l’ordre. També la intel·ligència. Tolerant i lúcid, artesà i artista, el seu cos retrata el seu esperit. Bru, sec, amb ulls clars atònits i penetrants, Pompeu Fabra apar de seguida acerat i diamantí, tal com és.

UN ACTE IMPORTANT

Sembla mentida que un home com Pompeu Fabra, tan madur i matisat, hagi nascut en un període de transició. Al cap i a la fi, la infantesa i l’adolescència del gramàtic van desenrotllar-se en ple ambient provincial: el de la Barcelona de l’Exposició. Qui escrivia en català, aleshores?

–A casa nostra –ens diu Pompeu Fabra–, barcelonins de soca-rel com érem, teníem un clos on no penetrava el nostre idioma. Vull dir les cartes, que, tal com el costum general ho exigia, no eren redactades sinó en castellà. Doncs bé, vaig ésser jo, vailet, qui gosà, a casa, de trencar el costum. Tenia dotze o tretze anys, potser. Els meus nebots, els Galí, vivien a casa. Ens estimàvem com germans, no hi havia entre ells i jo una diferència d’anys massa grossa. Van haver de marxar a Camprodon i jo, naturalment, vaig escriure’ls-hi. Però tot just havia estampat la tradicional fórmula de «Queridos sobrinos», que alguna cosa es desvetllà i es rebel·la dintre meu. Trobava artificials les meves paraules. No podia vessar en elles el meu afecte. I, fatalment, vaig escriure la primera carta en català.

Vaig explicar al meu pare el que m’havia passat, i tant va assentir a la determinació que havia pres, que vaig fer el primer prosèlit.

LA FAM DE SABER

–Aleshores, jo no tenia ni tan sols la idea que existís una literatura catalana. I quan me’n vaig adonar i vaig comprendre les secretes raons que em movien a escriure en la llengua nadiua, vaig decidir seriosament d’emprendre’n l’estudi. Tenia fam de saber. Furgant en la minsa llibreria paterna, vaig trobar el Diccionari deLavèrnia i la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, que no sé com hi havien anat a raure. Aquests dos van ésser els meus primers mestres. Poc de temps els vaig seguir, però. La Gramàtica d’En Blanch, sobretot, era caòtica i insuficient. Després d’haver donat el paradigma dels verbs, per exemple, diu que si en resulten formes poc viables el lector pot substituir-les a gust seu. Aquesta pueril fugida d’estudi em semblava contrària als principis essencials de la Gramàtica i revelava als meus ulls que l’estat de la llengua catalana no era gens ni mica normal.

Això, i el tracte que tenia amb un xicot cubà, veí meu, d’una cultura superior a la meva, coneixedor de diversos idiomes, abrandaren en mi el somni de crear la gramàtica que el català,anguniosament, freturava. La meva posició, doncs, fou la defensa de la norma contra l’anarquia.

«ENSAYO DE GRAMÁTICA DE CATALÁN MODERNO»

–Aquest llibre és el primer fruit dels meus estudis i de la meva ambició. El tenia escrit als disset anys i va ésser publicat, anys després, sense modificacions de cap mena. Quan jo cursava la preparació d’enginyer, era company meu l’Alexandre Cortada, i d’altres, amb els quals parlàvem de catalanisme. Ells coneixien, és clar, l’existència del meu manuscrit. La meva sorpresa va ésser gran quan un dia DamasCalvet , el nostre professor de dibuix, em demanà la gramàtica i volgué que en parléssim. Aleshores fou quan l’Alexandre Cortada em presentà Cases-Carbó a l’Ateneu. A ell dec no tan sols la publicació del meu llibre, sinó l’haver-me incorporat als rengles de «L’Avenç». «L’Avenç» conegué i travessà distintes èpoques. Havia arribat a ésser una revista ben valuosa, que redactaven En J.Massó i Torrents i En Perés. Quan jo vaig tractar amb En Cases-Carbó i amb En Massó i Torrents, aquest va tenir la idea de començar una nova etapa de la revista i, ensems, obrir un establiment de llibreria i d’edicions. La meva gramàtica va obrir el foc.

Ella és el resultat de la meva indignació davant l’anarquia lingüística. Em limitava, en contraposició a la Gramàtica d’En Blanch i Bofarull, a exposar, sistemàticament, el dialecte central.

LES DIRECTIVES DE LA CAMPANYA DE «L’AVENÇ»

–«L’Avenç» no s’acontentà de publicar la meva obra. En va fer l’inici de la seva campanya. Quin aldarull! Les crítiques, que fins aleshores havien estat més aviat benèvoles,esdevingueren agudes i estridents. Nosaltres érem els reformadors, havíem de vèncer mil obstacles. Aviat hi hagué escriptors al costat nostre i d’altres contra nostre. Entre els primers podríem comptar-hi, com a més afecte, Maragall; i entre els segons, per bé que no eixís mai del terreny de la simple resistència, Verdaguer.

Tant la Gramàtica com la campanya anaven de cara a la modernització de la llengua. Declaràrem la guerra a l’arcaic. Un dels nostres primers triomfs va ésser la resolució definitiva de la qüestió dels plurals femenins en es. El triomf va ésser ben guanyat per Cases-Carbó, autor de l’article on es plantejava per primera vegada aquell tema.

UN RENAIXEMENT SENSE GRAMÀTICA

–Si la reforma trobava obstacles, no era pas sense motius. En realitat, no és que nosaltres encetéssim les qüestions lingüístiques. Ben al contrari –i per això vàrem ésser tan combatuts–, fou tan sentida des del començament de la Renaixença la necessitat de refer la llengua, que cada escriptor esdevenia un gramàtic. I, no obstant, tots es malfiaven de la gramàtica com d’una cosa perillosa, no ja solament per a la producció literària, ans per a la llengua mateixa. Hi hagués un Milà i Fontanals, hi hagué un Aguiló. Influïren gaire en la manera d’escriure de llurscontemporanis? L’un era filòleg il·lustre, l’altre escorcollador infatigable de la llengua antiga i dels parlars vivents: ells aplanaren el bon camí. Ningú, però, no va seguir-los. Cadascú tirava per on li era més fàcil; no volien reconèixer l’autoritat del mestre. Tots eren mestres. Cadascú s’havia elaborat, bé o malament, el seu sistema. Era aleshores quan es produïa la lamentable discussió de les as i de les es, i els membres de certa Acadèmia no aconseguiren posar-se d’acord sobre si calia dir «alfabet» o «beceroles».

L’obra dels nostres escriptors de la primera Renaixença havia de resultar, doncs, per força fragmentària, des del punt de vista filològic. És mancada d’unitat i plena d’errors. A les tares adquirides per la llengua durant els segles de decaïment literari, venien a afegir-se’n de noves. Més vergonyoses, per tal com eren volgudes. La llengua s’enganyava d’arcaismes revessos i de neologismes malfargats. Tot, però, es mesclava dins una mètrica i una construcció purament castellanes, que tothom acceptava com a bones.

El que causa més estupefacció, no obstant, és la multiformitat assolida per la llengua escrita. Rara fou la qüestió que no rebé dues o més solucions distintes, i ens seria molt difícil de trobar dos escriptors, entre els d’aquella època,absolutament d’acord en totes les qüestions. Els partidaris d’una mateixa solució en una qüestió determinada eren adversaris irreconciliables en una altra qüestió: en ortografia, hi havia els partidaris dels plurals en as i els dels plurals en es; entre els primers com entre els segons hi havia, per exemple, partidaris de la ç; i dins de cada un dels quatre camps en què es trobaven separats els escriptors per aquestes dues soles qüestions: qui era partidari de conservar la l geminada, qui de suprimir-la; qui escrivia la v segons la regla etimològica castellana, qui l’escrivia conformant-se més o menys amb l’ús antic, etc. Han estat usades contemporàniament vuit formes distintes de l’adverbi on.

EVOLUCIÓ DE LA GRAMÀTICA NOVA

–Així que vàrem haver guanyat les primeres batalles contra aquest caos, vàrem evolucionar en el sentit de sofrir la influència de la llengua arcaica. Un dels mestres de la Renaixença, Marian Aguiló, pur i isolat, va ésser el vehicle de tal influència. Ell, contra el que molts podrien pensar, veia amb satisfacció l’agitació que promovíem. M’havia dit, recordo, més d’una vegada: «Quan vaig veure una gramàtica escrita per un jove, vaig pensar quefóra una obra dogmàtica, intransigent i injusta. Veig, però, que té fonaments en la realitat.»

Sembla que, en preocupar-nos d’acostar la llengua literària moderna a l’antiga, ens contradiguéssim nosaltres mateixos. Res d’això. Vèiem en l’antic elements purificadors del lèxic i sobretot de la sintaxi. I volíem empalmar la llengua moderna en l’antiga, no a base d’elements superficials, sinó essencials. Crèiem viable el nostre propòsit per tal com entre la llengua antiga i la moderna no hi havia hagut encara una veritablediferenciació. Cal reconèixer que el nostre pla ha esdevingut una realitat més sòlida que no pas la del temps del lo, del mòria i del parlam.

La meva evolució s’ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva, cal estudiar bé la llengua antiga. D’aquest doble estudi brollen els materials de l’obra purificadora.

DIALECTALISMES I ARCAISMES

–Tant la llengua viva com al llengua antiga, però, tenen els seus perills amagats. Dialectalismes i arcaismes han d’ésser emprats amb seny i cautela, i amb la pretensió que s’incorporin a la llengua literària. Àdhuc en el diàleg fotogràfic. L’autor exposa en aquest cas a què el diàleg dialectal envaeixi la seva prosa. Aleshores embafa i perjudica, com un excés de folklore. I, no obstant, per què entestar-se en la fotografia? Com si un diàleg entre pagesos del’Empordà no pogués ésser bell sense dialectalismes.

Quant als mots arcaics, és condició indispensable copsar-ne el sentit i la manera de lligar-los. Això no és pas una «perogrullada». Per dissort, és ben recent el cas deplorable de freturar, que tan inadequadament ha estat usat. L’escriptor, ultra resistir-se a adoptar arcaismes «perquè sí», ha de fer-los jugar amb traça i oportunitat. No ha d’acceptar-los en massa. A poc a poc es va lluny. ¿Quin dubte hi ha que alguns arcaismes d’ara fa deu anys han deixat d’ésser-ho, per obra i gràcia de llurreincorporació?

Quan l’escriptor es decideix a llançar un arcaisme, un dialectalisme o un neologisme, ha de tenir la sensació –i sentir-ne la responsabilitat– que realitza un acte transcendental. Es casa amb aquell mot, per sempre. Però, quan el mot o el gir introduïts no s’empelten en el riu de la llengua, cal que el mateix escriptor que s’aventurà a llançar-lo, ambiciós de fortuna, l’aparti per estalviar noses i perills al patrimoni literari. Ha de tenir la valentia de reconèixer les seves pròpies errades. Som en un període deconvalescència del nostre idioma. Tota innovació, per tant, ha de fer-se sub judice, a reserva que es provi la seva eficàcia.

TEORIA DEMOCRÀTICA DE LA NORMA

–Aquesta prova, ningú, i el gramàtic menys que ningú, no pot defugir-la. El gramàtic per si sol i a priori no pot imposar res. És impossible, des d’un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades, la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d’encastellar-se com un déuindiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari.

Cal tenir present que els perfeccionaments lingüístics d’ara són de matís, gairebé tots. Per això han de cercar-se a tall d’assaig, amb molt de compte. Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d’eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptorsl’experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l’un hi ha aquells escriptors,escorrialla de l’anarquia del vuit-cents, que fan resistència a tot allò que contraria llurs habituds, i que per comoditat s’erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s’aturen a considerar si és o no viable, si cau o no el el corrent tradicional de l’idioma. Finalment, en un tercer grup, hi ha els escriptors ponderats, creadors irectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia. A aquests escriptors encomano, tàcitament, la prova del que jo voldria que fos la norma. Sense aquesta prova, doncs, resolta en sentit favorable, entenc, repeteixo, que el gramàtic no pot imposar res. No sóc dictador, em plauen els procediments democràtics.

Ara bé: l’assaig que quatre o cinc anys d’èxit consoliden hauria d’esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no ho fa així, cometsenzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

EL PROGRÉS ACONSEGUIT I LA FEINA A FER

–No he pas d’encarir el progrés aconseguit. És ben visible. El que en ell hi ha de més encoratjador, però, és la disciplina. Una disciplina que ara fa vint anys ningú no podia preveure. Per altra banda, el lèxic ha millorat. El més endarrerit,indubtablement, encara, és la sintaxi, com tot el que té una relació més íntima amb el pensament: per exemple, la significació de les paraules. Però aquest endarreriment és lògic si recordem l’estat a què havia devallat l’idioma, i si tenim present el bilingüisme actual. El bilingüisme, heus ací l’enemic. Lluitem contra corrent. La nostra tasca depuradora és feixuga, per tal com subsisteixen les causes d’impuresa.

Però, sigui com sigui, el català té ja les seves línies generals ben estructurades. I podem tenir una visió del que serà el nostre bell idioma quan unútim grau de depuració sigui acomplert.

Mentrestant, cal treballar. Ja es treballa. La traducció dels clàssics, per exemple, no dubto que serà una monjoia en el nostre camí ascendent. Les traduccions sempre suposen un enriquiment del lèxic, enriquiment que és més necessari que mai quan una depuració severa l’ha empobrit.

Poden fer-se moltes coses profitoses. Jo en proposaria de seguida una: la revisió de les «frases fetes». Quantes n’hi ha d’estrangeritzades! Caldria, doncs, desfer-les i refer-les, donant-los nova vida; així treuríem del nostre corrent lingüístic les carcasses que s’hi podreixen. Una revisió com la proposada hauria d’ésser general. No es tracta de posar unremeiet a cada cas, sinó de crear motllos nous, d’inventar, si cal, neologismes. En aquest terreny, més que en altres, se’ns mostra ben nua la necessitat que els escriptors de bona fe col·laborin en l’obra depuradora.

LES LLETRES CATALANES

–El procés lingüístic ha repercutit, és clar, en la literatura. Si els vuitcentistes es movien dins un romanticisme mansoi, les promocions modernes s’orienten envers el coneixement de les literatures d’altres països i espero que ben aviat es deixarà sentir la influènciarenovelladora dels clàssics.

El fet és que les lletres catalanes d’avui, sense posseir un «poeta» de l’alè de Verdaguer, ni un «geni» puixant com Guimerà, han assolit un grau inconegut de maduresa. Carner em sembla l’homerepresentatiu d’aquest segon renaixement, de la mateixa manera que Molière i La Fontaine són els símbols de la bona època francesa.

MASSÓ I TORRENTS, MARAGALL , GUIMERÀ

–No puc pas comentar cap obra ni cap home del nostre temps. Ni opino com a crític, ni he estat mai amic íntim de ningú. Potser el meu millor amic ha estatMassó i Torrents, company d’excursió i de polèmica. Amb ell caminàrem hores i hores, sense fatiga, excursionistes ruskinians com érem. Amb ell vàrem lluitar des de «L’Avenç» contra tots els enemics que es presentaven.

Massó i Torrents tenia un just sentiment de la llengua parlada, que contrastava amb l’arbitrarietat caòtica de la majoria d’escriptors del seu temps. Els seus Croquis pirinencs tenen una frescor invencible. És el primer literat que s’identificà de veres amb la reforma de «L’Avenç». Això li portà disgustos, àdhuc amb antics companys seus com Mn. Collell.

El curiós d’En Massó i Torrents és que tenia idees tan clares sobre el que calia fer, que tots els seus llibres els concebia formant part de vastes sèries. Era un home de molts projectes. No n’ha realitzat gaires, però la vocació que el va portar a l’Institut s’hadescabdellat en un treball formidable que val per tots els projectes marcits. Massó i Torrents, neguitós, febrós d’ambicions nobilíssimes, és una admirable estampa d’intel·lectual renaixentista.

També Maragall va ésser amic meu. El vaig conèixer d’estudiant, quan encara no havia escrit res. Ens llegia les seves produccions primerenques. I ens barallàvem amb ell a propòsit del seu punt de vista sobre la reforma. Baralles amicals, és clar.

Maragall va ésser sempre un home d’una vida plàcida. El veig, encara, com si el tingués davant els meus ulls, a la tertúlia de «L’Avenç». Era un noi polit, rosadenc, de cutis fi. Portava una barbeta i desvetllava una gran simpatia.

A Guimerà l’he tractat poc, però una lletra seva em causà una de les sorpreses més fortes que mai hagi tingut. Tothom sap que Guimerà va ésser, durant molts anys, una mena de «papu» delsanti-normistes, que es vantaven de tenir en els seus rengles indisciplinats les figures més glorioses de la nostra literatura. Quan jo compilava una Selecta d’autors catalans, em vaig trobar que de tots els autors que hi eren representats només Guimerà escrivia els plurals femenins en as. Em sabia greu. En escriure-li per demanar-li permís de reproducció del seu original, vaig demanar-lo també, amb temença, si tindriainconvenients que els seus plurals femenins fossin retocats. Esperava una resposta agra. I no: «Els plurals femenins, faci’ls anar a gust de vostè», va dir-me. Aquesta singulardisplicència va revelar-me com era de fictícia la creença en l’entossudiment dels escriptors vuitcentistes. No es podia demanar, ben cert, un eclecticisme més gran.

GARCÉS, Tomàs, "Conversa amb Pompeu Fabra", Revista de Catalunya, any III, núm. 23 (maig 1926), pàgs. 485-494.