La plaça del Diamant, cap. XLIX

XLIX

Em va despertar en Toni quan va tornar, això que quan tornava a la nit sempre travessava el pati caminant de puntetes. Vaig començar a passar un dit per una flor de ganxet i de tant en tant estirava una fulla. Un moble va fer crec, potser la consola, potser el sofà, potser la calaixera… a les fosques tornava a veure el baix de la faldilla blanca de la Rita com girava damunt dels seus peus amb sabata de setí i sivelleta de brillants. I anava passant la nit. Les roses del cobrellit, al mig, tenien cor i, una vegada, un dels cors es va gastar i de dintre va saltar un botonet molt petit, de mitja bola… senyora Natàlia. Em vaig llevar. En Toni havia deixat el balcó ajustat per no despertar-nos… anava a tancar el balcó. I quan ja hi era a tocar me’n vaig entornar cap al dormitori i em vaig ficar darrera del paravent a les palpentes i a les palpentes em vaig vestir. I només era la matinada. A les palpentes vaig anar a la cuina, com sempre, tocant les parets, descalça. Em vaig aturar davant de la porta de l’habitació del noi i el vaig sentir respirar fort i tranquil. I vaig entrar a la cuina a beure aigua, per vici. Vaig obrir el calaix de la tauleta de fusta blanca amb hule de quadrets al damunt i en vaig treure el ganivet de pelar patates que tenia la punxa fina. La part tallant del ganivet feia dentetes com una serra… senyora Natàlia. El que havia inventat el ganivet ho havia fet molt bé i devia haver rumiat molt sota d’un llum damunt d’una taula en havent sopat perquè abans els ganivets eren diferents i havia de passar l’esmolet i potser els esmolets per culpa del que havia inventat el ganivet serra cremant-se les celles havien hagut de canviar d’ofici. Els pobres esmolets potser ara feien una altra cosa i potser encara hi havien guanyat i tenien moto i anaven per les carreteres com un llamp amb la seva dona espantada al darrera. Amunt i avall per les carreteres. Perquè tot era així: carreteres i carrers i passadissos i cases per ficar-se a dins com un corc dins d’una fusta. Parets i parets. Una vegada, tot passant, en Quimet em va dir que els corcs eren la desgràcia i jo li vaig dir que no podia entendre com s’ho feien per respirar, sempre foradant i foradant i que com més foradaven menys devien poder respirar i ell em va dir que ja estaven fets a viure d’aquesta manera, sempre de nassos a la fusta i bons treballadors perquè sí. I vaig pensar que els esmolets potser encara podien viure de l’ofici perquè no tots els ganivets eren ganivets de cuina i de colònies i d’hospicis, que l’administració va de cara a l’estalvi, sinó que encara quedaven ganivets amb la fulla bona per passar-la per la mola. I mentre pensava així van néixer les olors i les pudors. Totes. Empaitant-se, fent-se lloc i fugint i tornant: l’olor de terrat amb coloms i l’olor de terrat sense coloms i la pudor de lleixiu que quan vaig ser casada vaig saber quina mena de pudor era. I l’olor de sang que ja era com un anunci d’olor de mort. I l’olor de sofre dels coets i de les piules aquella vegada a la plaça del Diamant i olor de paper de les flors de paper i olor de sec de l’esparreguera que s’esmicolava i feia un gruix a terra de coses petites petites que eren el verd que havia fugit de la branca. I l’olor del mar tan forta. I em vaig passar la mà pels ulls. I em preguntava per què de les pudors en deien pudors i de les olors olors i per què no podien dir pudors de les olors i olors de les pudors i va venir l’olor que feia l’Antoni quan estava adormit. I vaig dir a en Quimet que potser els corcs, en comptes de treballar de fora endintre, treballaven de dins enfora i pel foradet rodó treien el cap i pensaven en les maleses que estaven fent. I l’olor dels nens quan eren petits, de llet i de saliva, de llet encara bona i de llet enviada agra. I la senyora Enriqueta m’havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les altres, però que una mort o un casament, de vegades, no sempre, les separava, i la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l’havien lligada, podia viure com hauria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l’haguessin deixada sola. I deia, les vides entreteixides es barallen i ens martiritzen i nosaltres no sabem res com no sabem el treball del cor ni el gran neguit dels budells… I l’olor dels llençols plens del meu cos i del cos de l’Antoni, aquella olor de llençol cansat que va xuclant l’olor de la persona, olor dels cabells damunt del coixí, olor de totes les brossetes que fan els peus a l’acabament del llit, l’olor de la roba ja portada a la nit damunt la cadira… I l’olor del gra i la de les patates i la de la bombona de salfumant… El ganivet tenia el mànec de fusta travessat per tres clauets amb la cabota aixafada perquè no es pogués desenganxar mai més de la fulla. Duia les sabates a la mà i quan vaig haver sortit al pati vaig ajustar el balcó moguda per una força que m’estirava, que no em venia de dins ni de fora, i apuntalada en una columna per no caure em vaig posar les sabates… Em va semblar que sentia el primer carro, lluny, encara mig perdut no sé on al mig de la nit que s’acabava… Al presseguer es van moure unes quantes fulles plenes de llum de fanal i unes ales d’ocell van fugir. Una branqueta va tremolar. El cel era blau fosc i contra aquest blau de tan amunt s’hi retallaven els terrats de les dues cases de pisos de l’altra banda del carrer amb les galeries encarades. Em semblava que tot el que feia ja ho havia fet sense que pogués saber ni on ni quan, com si tot fos plantat i amb arrels en un temps sense memòria. I em vaig tocar la cara i era la meva cara amb la meva pell i amb el meu nas i amb la meva volta de la galta, però tot i que era jo veia les coses emboirades però no mortes: com si els haguessin caigut al damunt núvols i núvols de pols… Vaig trencar a l’esquerra, cap al carrer Gran, abans d’arribar al mercat i més avall de la casa de les nines. I quan vaig arribar al carrer Gran vaig caminar per l’acera de rajola a rajola, fins arribar a la pedra llarga del cantell i allí em vaig quedar com una fusta per fora, amb tota una puja de coses que del cor m’anaven al cap. Va passar un tramvia, devia ser el primer que havia sortit de les cotxeres, un tramvia com sempre, com tots, descolorit i vell, i aquell tramvia potser m’havia vist córrer amb en Quimet al darrera, quan vam sortir com rates boges venint de la plaça del Diamant. I se’m va posar una nosa al coll, com un cigró clavat a la campaneta. Em va venir mareig i vaig tancar els ulls i el vent que va fer el tramvia em va ajudar a arrencar endavant com si m’hi anés la vida. I a la primera passa que vaig fer encara veia el tramvia deixat anar aixecant espurnes vermelles i blaves entre les rodes i els rails. Era com si anés damunt el buit, amb els ulls sense mirar, pensant a cada segon que m’enfonsaria, i vaig travessar agafant fort el ganivet i sense veure els llums blaus… I a l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna… La porta estava tancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar, quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant. Havia entrat feia molts anys per aquella porta casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt el pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb un suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… ¿abandonament? Em va tocar el braç i vaig girar-me sense esglai i un home vell em preguntava si estava malalta i vaig sentir que obrien un balcó. ¿Que no es troba bé? I s’acostava una vella i el vell i la vella es van quedar plantats al meu davant i en el balcó hi havia una ombra blanca. Ja m’ha passat, vaig dir. I venia més gent: venien a poc a poc, com la claror del dia, i vaig dir que ja estava, que tot s’havia acabat, que eren els nervis, res, cap perill… I vaig començar a caminar altra vegada, a desfer camí. El vell i la vella, em vaig girar a mirar-los, s’havien quedat plantats i em seguien amb els ulls i amb la mica de la llum ja nascuda semblaven de mentida… Gràcies. Gràcies. Gràcies. L’Antoni s’havia passat anys dient gràcies i jo mai no li havia donat les gràcies de res. Gràcies… Damunt de la pedra del cantell de l’acera del carrer Gran, vaig mirar amunt i avall que no vinguessin tramvies i vaig travessar corrent i quan vaig arribar a la banda bona encara em vaig girar a mirar per veure si em seguia aquella mica de cosa de no res que m’havia fet tornar tan boja. I anava sola. Les cases i les coses ja tenien els colors posats. Pels carrers que anaven a la plaça de vendre, baixaven i pujaven carros i camions, i els homes de l’escorxador, amb la bata tacada de sant i mig vedell a l’esquena, entraven al mercat. Les floristes posaven els rams a les paperines de ferro plenes d’aigua que feien la toia de flors. Els crisantems llençaven pudor amarga. El vesper vivia. I vaig enfilar el meu carrer, el del carro de la matinada. I tot passant mirava les entrades amples on un venedor venia els préssecs i les peres i les prunes cagarindes, feia anys, amb balances antigues, amb pesos daurats i amb pesos de ferro. Amb balances que el venedor aguantava passant un dit al ganxo del capdamunt. I per terra hi havia palla i flocs d’encenalls petits i papers fins i rebregats i tacats. No, gràcies. I els xiscles dels últims ocells a dalt del cel; dels que fugen tremolant en el blau que tremola. Em vaig aturar al peu del reixadet. Les galeries estaven allà dalt, les unes damunt de les altres, com els nínxols d’un cementiri estrany, amb persianes que s’estiraven amb corda, totes verdes, amb persianes cargolades amunt o descargolades avall. Hi havia roba estesa pels filferros i, de tant en tant, una taca de color que era una flor de gerani en un test. Vaig entrar al pati quan un fil de sol de misèria de tan esblaimat tacava les fulletes del presseguer. I amb el nas encastat als vidres del balcó, hi havia l’Antoni que m’esperava. I jo, expressament, caminava a poc a poc, ara un peu, ara l’altre, i anava entrant… els peus em duien i eren peus que havien caminat molt i quan seria morta potser la Rita me’ls enganxaria amb un imperdible perquè estiguessin ben junts. I l’Antoni va obrir el balcó i amb la veu que li tremolava va preguntar, ¿què et passa?, i va dir que ja feia molta estona que estava amb ànsia perquè s’havia despertat de sobte com si l’haguessin avisat d’una desgràcia i no m’havia trobat ni al costat ni enlloc. I li vaig dir, se’t gelaran els peus… i que m’havia despertat encara fosc i que no m’havia pogut tornar a adormir i que havia necessitat respirar aire perquè no sabia què tenia que m’ofegava… Sense dir res se’n va entornar cap al llit. Encara podem dormir, vaig dir-li, i el veia d’esquena amb els cabells del clatell una mica massa llargs, amb les orelles tristes i blanques, que sempre les tenia blanques si feia fred… Vaig deixar el ganivet damunt de la consola i vaig començar a despullar-me. Abans vaig tancar els finestrons i per la mica d’escletxa entrava la claror del sol i vaig anar cap al llit i em vaig asseure i em vaig descalçar. El somier va grinyolar una mica, perquè era vell i ja feia temps que s’havien de fer canviar dues molles. Em vaig estirar les mitges com si estirés una pell molt llarga, em vaig posar els peücs i aleshores em vaig adonar que estava gelada. Em vaig posar la camisa descolorida de tantes rentades. D’un a un em vaig cordar els botonets fins al coll, me’l vaig posar bé, i també vaig cordar-me els botonets de les mànigues. Fent perquè la camisa m’arribés fins als peus, em vaig ficar al llit i em vaig acotxar. I vaig dir, fa bon dia. El llit estava calent com la panxa d’un gafarró, però l’Antoni tremolava. Li sentia petar les dents, les de dalt contra les de baix o a l’inrevés. Estava girat d’esquena i li vaig passar el braç per sota del seu braç i el vaig abraçar pel pit. Encara tenia fred. Li vaig entortolligar les cames amb les meves cames i els peus amb els meus peus i vaig fer baixar la mà avall i li vaig deslligar el lligam de la cintura perquè pogués respirar bé. Li vaig encastar la galta a l’esquena, contra els ossos rodet, i era com si sentís viure tot el que tenia a dintre, que també era ell: el cor primer de tot i la freixura i el fetge, tot negat amb suc i sang. I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m’anaven escalfant i ens vam adormir així i abans d’adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l’hi, perquè no se’m buidés tot ell per allí… Tots, quan naixem, som com peres… perquè no s’escorregués tot ell com una mitja. Perquè cap bruixa dolenta no me’l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni… I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades… Em vaig aixecar i em vaig començar a vestir com sempre. I, dreta, em vaig aguantar els costats del front amb les mans i sabia que havia fet alguna cosa diferent però em costava de pensar què havia fet i si el que havia fet, que no sabia si ho havia fet, ho havia fet una mica desperta o molt adormida, fins que em vaig rentar la cara i l’aigua em va espavilar. L’aigua era freda i em vaig enrecordar que el dia abans, al matí, a l’hora del casament, havia plogut fort i vaig pensar que a la tarda, quan aniria al parc com sempre, potser encara trobaria un toll d’aigua pels caminets… i dintre de cada toll, per petit que fos, hi hauria un cel… el cel que de vegades un ocell esbarriava… un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l'aigua amb el bec… o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents…

Ginebra, febrer-setembre 1960.