Tots d’ençà que tenim ús de raó ens hem dedicat a llegir novel·les. Jo, com tots, també he fet el que he pogut en aquest ram de lectures, però m’han interessat més que les novel·les, en la meva primera joventut, els llibres d’història, i dels llibres científics he anat a caçar sempre allò que feia referència a la Biologia. Dels llibres d’història he apreciat, damunt els altres, els que tenien un caràcter més biològic i més directe, com, per exemple, els llibres de memòries i les narracions fetes en calent damunt els grans esdeveniments llunyans. Jo em penso que aquest entusiasme per les narracions d’aquesta mena, en les quals sembla que es troba alguna cosa de la sang i l’alè del narrador, és degut a una mena de fúria lírica, a una necessitat fatal de sentir el món i els homes amb un tacte poètic. El temperament poètic, en general, obra al marge de la crítica i de la reflexió, cerca la medul·la, el color dominant i el que podríem dir-ne la densitat sentimental de les coses, i, quant a apreciar el matís i la delicadesa d’allò que impressiona el temperament poètic, quan es tracta de traduir-lo en llengua literària, el poeta aspira a donar a la seva paraula i al seu vers tot allò que s’acosti més al ritme de la sang dins d’una artèria o a la vibració de l’iris de l’ull.
Jo no sé si això que dic és ben exacte; però, després de més de vint anys de treballs poètics, m’adono que aquesta preocupació –i de vegades aquesta sinceritat– biològica, directa i sensorial ha estat la dominant de la meva literatura. I és naturalíssim que, essent així, en les lectures que fan referència al passat, m’impressionés molt més una obra en la qual pogués trobar el rastre d’una ungla o d’una llàgrima autèntiques que no una obra cuinada amb un feix de preocupacions crítiques i filosòfiques i en la qual la vida fos una creació artificial, trucada per mitjà de les receptes més excel·lents.
Totes les coses del meu món, les internes i les externes, tant si pertanyien al clima dels meus sentiments o dels meus pensaments com si feien referència als éssers vius, als paisatges urbans o a l’engrescament policolor de la naturalesa, jo les havia vistes a través d’aquest cristall líric, renyit amb la reflexió, que formula la imatge, incoherent de vegades, que no té res a veure amb la lògica, que és ràpida, que no admet contemplacions i que cerca la paraula per un procediment gairebé intuïtiu. És a dir, en totes les coses d’aquest món, jo, per la meva manera natural d’ésser, hi he sentit sempre una especial olor de poesia.
Però em començo a adonar, i això em penso que és un mal de l’època i un mal d’ésser molt a la vora dels quaranta anys, que aquest cristall líquid se’m va entelant cada dia més per les teranyines de la reflexió i pels prejudicis de la crítica. L’entusiasme poètic que cercava la medul·la i el color dominant i que ambicionava donar amb les paraules el ritme fisiològic d’una artèria, es converteix en una mena de somriure –una mica amarg, si es vol– que s’entreté en la consideració, no de la medalla sola, sinó de tota l’arborescència nerviosa i del greix que serveix de llit als nervis, i de la pell, que és la funda del greix i del múscul, i de l’aire, que és la funda de la pell, i de les causes i les conseqüències de tot plegat.
És a dir, l’olor de poesia que trobava en totes les coses es converteix en una olor de novel·la. En la meva primera joventut vaig fer lamentables intents –algun d’ells publicat– de novel·la; però allò reconec que no era necessari ni res sincer; no passava d’un exercici sense cap valor, perquè jo encara no sentia l’olor de novel·la que ara començo a sentir quan em deturo a contemplar les ànimes de les persones que he conegut i l’aire i la pedra de la ciutat que m’ha vist néixer.
És evident que al món han estat escrites novel·les excel·lents per autors joveníssims, però aquests casos són excepcionals; per regla corrent els novel·listes han estat homes madurs i amb allò que la gent en diu experiència. Jo em guardaré prou de creure que he arribat al punt de posseir aquesta experiència i aquesta maturitat i sobretot a posseir aquest art difícil i complex del novel·lista; l’únic que puc dir a la taula de l’aperitiu dels meus amics, per aquest impudor que tenim de vegades en parlar de nosaltres mateixos, i perquè ja hem tirat el barret al foc i no ens ve d’aquí començar una oració en primera persona, el que puc dir és que fins ara fa molt poc no he començat a sentir aquesta obsessionant olor de novel·la que fa tot el que em volta.
Aquesta olor m’ha portat a ensorrar-me dintre una lectura constant i detinguda de novel·les, no pas precisament per passar l’estona i esperar el moment d’adormir-me, sinó per mantenir aquesta olor, per complicar-la, per donar-li intensitat i per veure si és possible que jo també escrigui novel·les. I ara no com a exercici literari, sinó com a vocació determinant.
Fa anys –i aleshores jo no sentia ni remotament aquesta olor de novel·la– vaig ésser jo el qui vaig provocar amb uns articles tota una discussió sobre la novel·la i sobre la novel·la del nostre país. Aquesta provocació va tenir per a mi l’interès gran de despertar plomes excel·lents que s’abocaren de bona fe sobre el tema. Com a conseqüència de tot allò va venir el Premi Crexells i han vingut molts intents de novel·la. Tant, que si en un moment ens trobàvem a Catalunya amb un excés de producció lírica i amb una manca gairebé absoluta de prosistes, avui dia la preocupació dels nostres escriptors i dels nostres crítics està quasi exclusivament encarada a la prosa, i som molt pocs els qui continuem publicant llibres de versos.
Jo crec que la nostra història social i política de catalans i de barcelonins mereix una novel·la autèntica; jo no sé qui farà aquesta novel·la; tenim ja algun intent de primera, i em penso que entre tots hem de lluitar i cadascú aportar-hi el que pugui. Jo, per la meva part, i fent ús d’aquell impudor de què parlava abans, puc dir que he començat a escriure alguna cosa amb l’intent que sigui una novel·la. No sé si me’n sortiré; ni tampoc sé com me’n sortiré, però no vull fer traïció ni vull repudiar aquesta olor de novel·la que sento desprendre’s de tot, sense que en la facultat de sentir-la hagi intervingut res més que la natural conseqüència dels anys que fa que m’arrossego pel món.
Mirador, 5-5-1932
SAGARRA, Josep M. de, “Olor de novel·la”, Mirador, 5-5-1932.