Hi ha dues maneres de llegir els clàssics: l’una tenint en compte que ho són; l’altra, prescindint de tot prejudici històric. Llegint-los de la primera manera és com es copsa més intensament el seu sentit, però n’hi ha ben pocs que puguin suportar una lectura feta amb un criteri completament modern. Shakespeare és d’aquests pocs.
Ara he tingut l’ocasió de rellegir Troilus i Cressida en la traducció catalana de C. A. Jordana, i m’ha semblat estar llegint una obra escrita de fa uns quants mesos tan sols. L’esperit que l’anima és exactament el mateix que anima moltes de les obres grans de la nostra època. Per exemples, Cèsar i Cleopatra, de Bernard Shaw.
Realment, el secret de l’èxit de Shakespeare és sempre el mateix: la seva universalitat que el fa sempre actual i la seva manera de veure el món, que sembla la d’un contemporani. Si exceptuem els llarguíssims discursos dels personatges, conseqüència lògica de l’essència del teatre de l’època, declamatori de mena, tota l’obra i cadascun dels personatges ens semblen sortits de la ploma d’algun contemporani nostre.
Troilus i Cressida és, naturalment, una història d’amor, però d’un amor no gens extraordinari, i que acaba, com molts en realitat, amb una venjança. Hi ha una infidelitat per part de Cressida que coqueteja descaradament, i Troilus ho sent però no se suïcida ni fa cap cosa estranya. No és, però, aquesta originalitat el que constitueix l’encís de l’obra, sinó la manera com veu Shakespeare la guerra de Troia i els seus herois. Fa una mica estrany veure un poeta del Renaixement tractant amb tan poc respecte -i amb un humor semblant al que uns quants segles després empraran Shaw i Giraudoux en altres temes igualment clàssics- l’assumpte de la guerra de Troia. Mai fins a Shakespeare els herois grecs no havien aparegut ridículs, mes quan ell s’hi posa els incapacita definitivament per a ésser tractats amb serietat. Tan sols els poetes classicitzants podran ressuscitar-los, o els hel·lenistes enamorats del seu ofici, però ja Shakespeare els ha despullat del seu caràcter d’homes superiors i n’ha fet uns homes completament vulgars. Aquil·les no és sinó un fanfarró ple de pretensions i sensible a l’adulació com una damisel·la; Tersites una mena de farsant, Aiax, i els altres grecs de categoria, una colla de beneits que perden el temps en discussions bizantines i no arrangen res; Troilus un infeliç; Cressida una coqueta vulgar i tots dos sols es salven mentre estan enamorats i encara per obra i gràcia de la poesia que traspua sota l’humorisme de l’autor. L'únic que se salva del descrèdit general i sembla un home superior és Ulisses, a desgrat d’ésser un magnífic poca-vergonya. Es l’únic personatge que l’autor respecta perquè és també l’únic que la llegenda homèrica ens ha presentat tal com era; amb els seus defectes i les seves virtuts.
Shakespeare, que donà al seu teatre la nota màxima d’humanitat, fou també el primer en humanitzar les llegendes i reduí els herois a la seva real expressió. Per això en aquests temps nostres de revisió de valors, o de crítica sense objecte dels valors espirituals que constitueixen l’herència de les èpoques passades, Shakespeare s’aguanta i és, potser, de tots els clàssics, el més actual, i està molt més prop de la nostra sensibilitat que molts dels que actualment escriuen.
* * *
TIMÓ D'ATENES
Timó d’Atenes és en la gran simfonia de l’obra shakesperiana el tema de la misantropia. Com Hamlet, Timó és un misàntrop. Afegim que és un grec del temps de Pèricles vist per un anglès del Renaixement, i tenim ja una visió del que és aquesta obra. Però hi ha entre ambdós personatges una gran diferència. Hamlet és un home que fuig dels seus semblants i els menysprea perquè porta a dintre seu un secret, secret que, per bé que no ho confessi clarament, estaria molt satisfet d’oblidar. Hamlet és un home gros, -i això ho han oblidat també gairebé tots els intèrprets, lectors i comentaristes de Shakespeare- i, per tant, poc propens a les preocupacions. És també l’hereu d’una corona, i una mica poeta, i està enamorat. I totes aquestes condicions -exceptuant potser la tendència a la poesia- formen un clima espiritual poc propens a la malenconia, al pessimisme i a fugir dels homes. Per això la seva misantropia és incompleta i té amics. Si no fos pel seu secret i per la missió que s’ha atribuït, Hamlet estaria ben content de la vida i tractaria els homes amb satisfacció, barrejant-hi potser una mica d’ironia.
Timó és una demostració vivent dels trasbalsos que pot sofrir un home durant la seva vida. Mentre és feliç tothom li és amic: «Donec eris felix multos numerabis amicos.» Quan ve el mal temps, tots l’abandonen, i ell en justa correspondència odia tota la humanitat, l’abandona i se’n va a viure sol com una espècie de Diògenes.
El tipus shakesperià queda força allunyat del misàntrop de Molière. La misantropia del personatge de Molière sembla gairebé patològica i té més de malfiança i d’hipocresia barrejades que no pas d’altra cosa. Timó d’Atenes és un misàntrop perquè l’experiència i el desengany l’han portat a l’extrem contrari del que era en realitat, perquè ell, home apassionat i propens a l’entusiasme i a la confiança, amicíssim dels seus amics, no pot resistir el tràngol que se li emporta tot i com que no pot resignar-se, -tan gran és el seu desengany,- cau en l’extrem contrari: en l’odi. Hamlet, en el seu cas, com que està gras i és una mica poeta i un xic irònic de mena, s’ho hauria pres amb més tranquil·litat. Si no fos pel secret que arrossega, Hamlet viuria tranquil, fossin els que fossin els temporals de la seva vida.
Ramon Esquerra: “Dues notes shakesperianes” dins Lectures europees. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1936, ps. 65-68.