"Sobre traducció de poesia" dins Traduccions de Paul Celan

Amb la traducció d’unes quantes poesies de Paul Celan no pretenc mostrar una obra d’art ni un model a seguir. No he pretès tampoc que la meva veu passés per la veu d’aquest poeta. L’obscuritat d’un text poètic ja no és senyal de modernitat. I per a això de la veu, m’hauria bastat, com a l’orador Grachus, un flabioler que, entre bastidors, m’hagués apuntat de tant en tant el to.

Hi ha poetes que han cercat el moll d’allò que, sense saber gaire què, els agradaria de dir, en dos indrets: en el simbolisme automàtic i en les qualitats tonals dels vocables. Rellévols, encara avui, de la penetració de la màgia i del concepte símbol en les teories estètiques del segle XVIII. Només que, els primers, per no haver sabut o no haver atès a l’organicitat de la natura que es reprodueix en el símbol, fan com si amaguessin l’ou i anul·len la referència simbòlica; i els segons, perquè apliquen al sistema de la llengua essencialment significador les lleis de l’harmonia, i això en la mesura que permet l’instint del poeta i la inèrcia a la significació que marca totes les llengües, fan surar els elements de la llengua (expressions idiomàtiques, sufixos, etc.) per un magma estrany i sense angle de deriva. Celan no és dels uns ni dels altres, però tanmateix sembla ben bé un maniàtic dels que obren l’aixeta dels símbols i hi posen el dit perquè ragi més a pressió.

Aquestes poesies són el resultat d’una lectura que ha durat setmanes; menada, a cada punt i moment, com una discussió sobre un tema literari entre dos homes, santificat l’un en l’aigua petulant del Sena i l’altre ennavegat de fa temps en estranya terra. Un objecte literari que, per a Celan, ha d’ésser significatiu fins en aquelles connotacions no significatives de la llengua plana; potser una manera de reemplaçar, en l’escriptura, allò que en la llengua parlada és gest, to o moviment d’ulls: sobreposicions, desmuntatges, repeticions, desmembracions d’una simple paraula o dels membres separats fer-ne sortir un nou vocable poètic.

La meva activitat de traductor de poesies ha anat més aviat pels camins de la llengua pelada que per camins artístics. Calia, sense esforç ni frases, fer néixer en català uns textos que reafirmessin i al mateix temps abolissin llur diferència amb els textos originals. I això solament ho podia aconseguir si, a l’avançada, havia sentit i sabut què de la llengua original mancava a la nostra llengua i com es podria cobrir l’àmbit del text original amb els recursos que m’oferia el català. Traslladats de l’alemany, aquests versos catalans serven l’esperit de l’obra forastera. A cada grup de paraules, l’alemany i allò que el poeta pretenia amb el seu alemany hi treu l’orella. El català, d’altra part, hi és també present, emmurat i arcat, no cal dir-ho, però ha estat pres en un moment tan fluid de la seva matèria que sovint permetia encavalcar una expressió en la direcció mateixa, o sentit, que en el text original. Que això també és art? Sí; però més que a l’embelliment o a estrafer una presumida bellesa, s’ataca a la invenció i a la coherència.

Una poesia inventiva, vull dir inventiva a través de la llengua, comporta l’opinió de l’autor sobre les relacions entre parlar i pensar, o llur identitat, i sobre la possibilitat d’encontre entre el llenguatge humà i el llenguatge de les coses. El pensament de Celan sobre aquests problemes sembla més aviat teològic que profà. Entén el llenguatge com a casa de l’ésser (Heidegger), i no els llenguatges com a finestres de l’ésser (Llull). El món objectiu habita en el llenguatge: les darreries són les primeres i la llum és l’ombra. No és un instrument per operar sobre el món objectiu, sinó una superfície on el món objectiu es reprodueix. Aquesta concepció ve de temps molt antic; potser pels pobles que han sacralitzat el llenguatge en un llibre. És entenedor, així, que la funció que tenen els sons en la llengua parlada, i profana, s’independitzi, per un simbolisme combinatori, en les lletres, així com en la càbala. Les lletres simbolitzen el desplegament i l’articulació espiritual del món.

Això que, a parer meu, és l’adob lingüístic de la poesia de Celan, i que en constitueix la part d’ombra, té molta importància també en la teoria de la traducció. Els uns, Schleiermacher (1768-1834), hi van basar llurs idees sobre la impossibilitat de la traducció, i d’altres, com Walter Benjamin (1892-1940), que té del llenguatge una concepció pariona a la de Celan, hi basen la possibilitat d’una traducció literal: un prellenguatge, un cert logos de llum i ombra avalaria la reducció d’un text en una llengua a una altra llengua. Tot i que he tingut en compte, tant en la interpretació com en la traducció, aquest punt de partença teòric, no m’he deixat portar per supersticions i m’he arriscat a agafar el toro per les banyes: la traducció és possible i tota traducció pot i ha d’ésser, sobretot si es tracta d’un objecte literari, literal.

En cosa de traduccions s’ha provat tot: des de les traduccions dels poemes d’Edgar Poe per Mallarmé, que és fidel àdhuc en l’ordre dels mots, fins a la traducció de Nerto per Verdaguer, que dels versos de Mistral en fa una prosa poètica sobirana. Mallarmé es va proposar retransmetre alguns dels efectes de sonoritat de la música original; però a això no s’hi arriba, em sembla, per les dreceres del calc. I Verdaguer, que només se li pot comparar Luter com a manipulador de la llengua, sols es va proposar de girar allò (un text occità) en això (un text català). Músiques i romanços, cada text girat en porta de nous; cal saber destriar, només, quins són permesos i quins no ho són. La Nerto de Verdaguer no és la Nerto de Mistral, però val per ella en una altra llengua. Sense haver-ho d’apurar massa, aventuraria que, en aquest ordre d’opinió, si un text girat comporta forçosament nous valors secundaris, qualsevol text ha de poder ésser girat àdhuc en la llengua en què ha estat escrit. Això va, és clar, cap a la racionalització del fet literari. Però què és la raó, sinó raó fantàstica? Hi ha qui ha confós els valors secundaris de les paraules amb les paraules mateixes, i la coherència de les permutacions que constitueixen la llengua amb el travat que les regles de la mètrica posen a disposició. Els productes que en resulten no pertanyen a l’art de permutacions i equivalències, anomenada poètica, sinó a l’irracionalisme pelat.

Francesco De Sanctis, en un assaig publicat el 1855, confronta dues traduccions de la Divina Comèdia: l’una d’Auguste Brizeux (1803-1858) i l’altra de Felicité Robert de Lamennais (1772-1854). Dues traduccions literals, i en una llengua, la francesa, amb més cosmètics que pell. Una empresa per cordar-se bé les espardenyes. En Brizeux la poesia esdevé prosa de pa amb tomàquet; en Lamennais, que porta a l’extrem la literalitat, reïx, en un francès sense frases, a traduir, l’aspra energia de Dante. Confrontem també les versions. Els vers de Dante és: ...e io scorsi per quattro visi il mio aspetto stesso (Inferno, XXXIII, 56-57). En la traducció de Brizeux dóna això: “Je vis sur quatre visages l’aspect que je devais avoir”; i en canvi, Lamennais: “Sur quatre visages je vis mon propre aspect”. Què ha passat aquí? Senzillament: que el bon Brizeux no és un mestre en permutacions. I encara: aquest “sur”, que l’un i l’altre han d’ensopegar, ens diu que això de treballar en francès és fer-se la toaleta amb el dit xic després de les matances de Besiérs i les altres; retòrica, i de l’oficinesca. Que Valéry, aquell occità que va anar a fer l’entès a França i que sabia d’instint alguna cosa de permutacions, hi digui la seva. Bromes a part, enc que amargues, vull dir que la confrontació d’aquestes dues versions és alliçonadora. La literalitat és l’eixida de la traducció, però només a segons quines mans.

Al fracàs de Brizeux s’ha d’afegir el fracàs de molts altres bons escriptors que han fallit en llur tasca de traductors. I per què? Perquè han practicat a la insabuda un principi pastat i mastegat als obradors de les traduccions artístiques: “haver traduït la llengua encara no vol dir haver traduït l’obra”. Com si llengua i obra, text diria jo, fossin destriables! La bola d’aquest nostre món regalima d’ingenus botiflers. Llengua i obra són indestriables; i és la llengua d’aquest text, aquest, que s’ha de traduir. Posats a traduir l’obra, en canvi, hom es trobaria al capdavall de la traducció amb una obra que s’assemblaria tan poc amb l’obra original com la realitat lingüística d’aquesta obra s’assembla a la realitat objectiva. Ni la llengua d’un text no és la llengua inventariada en els diccionaris, ni el text no pot prendre una direcció al defora de les paraules i les relacions de què es nodreix.

Una qualitat primordial de tota traducció és l’acció fecundant d’una llengua sobre una altra. Molts dels calcs del llatí que sorprenen en l’alemany actual es remunten segurament a aquesta mena de fecundacions; i així també el llatí de Ciceró pel que fa al grec i el llatí de Sant Jeroni a les llengües semítiques. Però aquest no és el nostre cas d’ara; Ciceró maldava per a ampliar la base tècnica del seu llatí; i Sant Jeroni, traductor de paraules sagrades, es lligava a la lletra perquè no es perdés l’ànima de l’escrit. Les interpenetracions lingüístiques de què vull parlar, referides a textos poètics, són d’una altra mena de manera, i no es realitzen en gros entre llengua i llengua, sinó en detall entre text i text. Text parlat o escrit, és ell on la llengua s’objectiva i és ell que, com a objecte format de paraules, pot ésser traduït. No és pel tema ni per la forma del text que es porten a cap aquesta classe d’interpenetracions. Tema i forma pertanyen a l’aparença del text i no en constitueixen el teixit. El teixit del text és un determinat sistema de relacions entre les paraules que el formen. Per a la interpretació lingüística el traductor se les ha d’haver, doncs, amb un sistema de relacions ja existent (el text a traduir) i un altre sistema de relacions que pugui identificar-s’hi i al mateix temps restar-ne fora (el text possible). L’impuls de la llengua traduïda sobre la llengua a què es tradueix es comunica en aquest punt i grau d’obertura. Un cop acabada, la traducció hauria d’haver esdevingut un text idèntic a l’original i tanmateix diferent d’ell: una mateixa energia expressiva sota dos sistemes expressius diferents.

L’operació de traduir no apunta a les coses ni pretén informar-nos de les empremtes que ens arriben de fora, com s’esdevé en la llengua natural, ans, més aviat, a fer coexistir una figuració de sentit, definitivament termenada en la llengua primera, en una llengua segona. Perquè els mots, d’una llengua a l’altra, no sempre es cobreixen, hom ha cregut que un text escrit en una llengua no és susceptible d’ésser llegit en una altra llengua. Un traductor honrat, en aquest cas, hauria, en comptes de retransmetre el lligat de paraules que constitueixen el text, de descriure les coses que les paraules del text sembla que designin. Galdosa traducció! Si d’una banda la traducció parteix del sentit, s’ha de tenir per ferm que, de l’altra, tota figuració de sentit es té per les altres figuracions de sentit de què s’acompanya i es delimita. I és per això, també, que la traducció és possible. D’una llengua a l’altra no tots els mots es cobreixen, però les llengües entre elles sí que es cobreixen. Tota realització de llengua, el lligat de mots de què es constitueix, és avalada per tota la llengua. Devora hi ha les possibles llengües segones que s’esperen. Les proporcions, en l’una i en les altres, han d’ésser semblants. Cal només trobar-les.

Les proporcions? Un text literari, i encara més si es tracta de versos, és un cabdell de molt diversos fils: lèxic, sintaxi, metre, etc., i les unitats lèxiques, sintàctiques i mètriques que malden per desorganitzar-se les unes a les altres. A això encara s’ha d’afegir la imatge acústica dels mots i les entonacions sintàctiques i mètriques. L’autor, en compondre el text original, va haver de trobar un equilibri dinàmic, una energia on tots aquests elements arribessin a un compromís i fossin, tots alhora, portadors de sentit. Va haver d’empescar-se un model, una nova semblança lingüística de la realitat, i materialitzar-lo en les proporcions d’una estructura adequada. Incorporar aquest model a una llengua segona és la tasca del traductor. Una mínima transposició dels elements de l’estructura desencaixa, en la traducció, les proposicions i denota una desviació del model realitzat per l’autor en el text original. El traductor de textos literaris ha de tenir-ho en compte per tal de poder fer aparèixer en la llengua a què tradueix la mateixa tensió que va d’un element significatiu al tot i de cada element a cadascun de tots els altres elements.

I aquest és, potser, el camí. No es tracta d’una pretesa traducció de la llengua d’una obra ni de l’obra. Qui s’arrisqui a traduir textos literaris se les ha d’haver amb la lletra. Només rastrejant la lletra d’un text (i són lletra tots els elements de què he parlat) el traductor farà bona caça.

Arribat en aquest punt el traductor pot caure en el parany de la pròpia llengua. Hi ha llengües que han perdut llur nervi expressiu perquè molt d’hora, per manca d’un saber humanístic seriós, van fer de la ingeniositat un horitzó literari: d’altres perquè, per un fals reflex del llatí dels llibres, han vingut a convertir-se en un patuès saló. Pedanteries de tot pelatge han desgraciat, per una bona temporada almenys, llurs glàndules destinades a la recepció i transformació d’elements forans indispensables. Al·ludeixo a l’espanyol i al francès. El català ha passat pel perill de supurar, en sentit de l’espanyol, tropismes i amfibologies, de perdre l’esma de la llengua per a la membració de la frase. Però aquesta malura, en els nostres països, no és mortal. Les causes són molt concretes en la nostra història, i de pocs anys tanmateix.

Si s’ha entès, d’una vegada, que servir-se de la llengua no és una manera de rossolar pel món, sinó, com tantes vegades s’ha esdevingut en la història del català, una tècnica del pensament per a comunicar i inventar, no hi ha perill que la llengua s’encongeixi. I això tant val per als parlants com per als científics i els poetes. És en la llengua que el pensament madura i des de la llengua que es desplega. Aquestes traduccions de Celan haurien d’ésser útils en aquest sentit.

Vallatscha (Engiadina bassa)
Setembre, 1974

Antoni Pous: “Sobre traducció de poesia” dins Antoni Pous, Traduccions de Paul Celan. Barcelona: Editorial Lumen, 1976, ps. 9-16. (Paraula menor; 8). Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.), Cent anys de traducció al català /1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 253-258. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).