Bearn

1a. part, cap. XVIII.

L’esposa l’acariciava com a un infant.

―Ets molt bo o molt beneit, Tonet.

―I tu ets meravellosa. No he estimat mai ningú com tu.

―¿A quantes has dit ses mateixes paraules?

―És veritat, però d’una altra manera. Quedaràs amb mi?

―Si veig que et portes amb seny…

―A la força ―digué ell.

―Si em promets cremar aquests llibres… Perquè aquí hi ha d’haver moltes obres dolentes.

―Segons què contestin del Palau… Veurem què contesten.

―Si et confesses…

―Però si no desig altra cosa…

―Si te penets… Si saps oblidar…

El senyor la mirà amb duresa. Pobra dona Maria-Antònia, ara sí que no l’entenia, malgrat la seva intel·ligència i la seva intuïció. No ho prenguis a vanitat, Miquel, però és ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat tantes persones, no l’ha comprès ningú més que jo. Me’n vaig adonar a l’instant mateix en què dona Maria-Antònia acabava de fregar un punt perillós, l’únic que havia d’haver quedat dins l’ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la biblioteca, però no podia renunciar als records. Que aquests records eren sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats dins la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l’extirpació. Podia condemnar-los o intentar d’ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del senyor, la més fidel, la que l’acompanyà en la seva soledat, fou la Memòria, i a les seves Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima. Així, doncs, en sentir les paraules de l’esposa, s’alçà dret i va anar a asseure’s a l’altre costat de l’habitació.

―Això mai ―digué―. No m’ho demanis perquè no puc oblidar res.

Pronunciava amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un instant d’angoixa i s’eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula, començà a replegar el seu equipatge.

―Demà me n’aniré de bon matí. No me’n vaig abans perquè tenc por de sa fosca. Tu m’enviaràs ses meves coses.

Ell l’abraçà amb tendresa. Tornava a esser el mateix de sempre.

―Beneita, pareixes una nia… Tenir por de sa fosca…

Com que es trobaven ara a l’estrem oposat i parlaven en veu baixa, no els podia entendre, però es veia clar que venia la reconciliació. Dona Maria-Antònia, encara que no encertàs a comprendre certs aspectes del seu marit, sabia oblidar i deixar, en cas necessari, les qüestions a l’aire, conscient que el temps i l’oblit són les úniques formes d’arreglar els problemes insolubles. Posseïa condicions de diplomàtica i el que en podríem dir talent de la permuta. La negativa de l’espòs quedava dins un equívoc perquè ella proposava «penedir-se i oblidar»i ell havia contestat que «no podia oblidar res», com si la part important de la qüestió fos segona en lloc de la primera. Semblava bastant clar que no se penedia, però l’instint pràctic de la senyora, per no haver d’admetre una realitat tan dolorosa, corregué un vel damunt aquell equívoc i començà a negociar, seguidament, altres aspectes. Calia cremar alguns llibres. Per què esperar la decisió del Bisbat? No sabien que Voltaire era dolent, que Diderot fou ateu? S’havia acostat al foc i tenia una mà damunt l’espatlla del senyor.

―¡Crema aquestes coses, Tonet! Mira, aquest al manc… Voltaire… Figura’t. I aquest, Renan: «Vida de Jesús»… Oh, aquest…

―Si t’ha de donar gust…

Sense replicar, ell anava tirant al foc els llibres indicats. Aquella docilitat consolava l’esposa. «Així mateix ―pensava―, en Tonet és ben bon al·lot. No he, de fer cas de petiteses quan es mostra tan transigent en ses coses fonamentals.» Tals raonaments no eren fills de l’anàlisi ni de l’exactitud, però la tranquil·litzaven i li servien per al seu ús com hauria pogut servir-se d’un paraigua, no perquè el paraigua ens reveli cap veritat, sinó perquè ens defensa de la pluja. A mi, que seguia darrera el finestró ―ara, en certa manera, legítimament, ja que el mateix senyor m’hi havia duit―, no m’enganyava la docilitat de don Toni. Anys després ell mateix m’explicà la poca importància que per a ell tenien ja aquells llibres.

―És natural ―deia― que s’homo llegeixi fins sa meitat de sa seva vida, però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.