Berenàveu a les fosques

So d’una frenada i d’un xoc. Es projecta una diapositiva: cotxe utilitari accidentat a la carretera. Darrera d’ell advertim un pasiatge familiar als habitants de la ciutat de Barcelona i que pot ser Montserrat, el Montseny, la Costa Brava… Una actriu avança a primer terme i parla de cara al públic.
 
FANNY: Barcelona, 10 de febrer de 1971. Benvolguda senyora: Ahir vaig veure al diari l’esquela anunciant la mort dels seus pares; no sap fins a quin punt l’he sentida. He dubtat una mica abans de decidir-me a escriure però el cor se m’hi anava i, ja ho veu, ho he acabat fent. Accepti el meu sincer condol. Això si la carta li arriba, és clar. L’envio a l’antiga direccuí i no sé si vostè hi viu encara. Si li arriba, espero que sabrà valorar benèvolament aquesta intromissió. El temps tot ho cura i el concepte que en algun moment vostès haguessin pogut formar-se de mi potser a hores d’ara ja s’havia suavitzat. És el que desitjo. Encapçalo la carta tractant-la de senyora, però no sé si vostè és soltera o casada. He estat temptada de posar “estimada Montserrat” i parlar-li de tu. No ho he fet perquè no volia ofendre-la tot i que, encara que pugui semblar una hipocresia, vostè havia estat per a mi com una germana petita. Ja ho he dit. Rebi de nou l’expressió del meu dolor davant la pèrdua dels seus pares i disposi en el que pugui necessitar. Afectuosament: Fanny.
 
(Rètol: “Quan som joves tot és bonic”. S’il·lumina part de l’escenari. Una nena d’uns tretze anys al costat del balcó.)
 
*          *         *
 
MONTSERRAT: Barcelona, 9 d’abril de 1971. Divendres sant. Estimada senyora: El meu pare estava enamorat de la seva muller. Va tenir un mal moment, però l’estimava massa per a abandonar-lo. Si a vostè, el meu pare, li mereix un qualificatiu insultant, i són ganes de venir-m’ho a dir, és per despit. Estic orgullosa d’ell. Va tenir alguna debilitat, però va saber superar-la. Ell va treballar i a la llarga Déu el va premiar. S’havia comprat un sis-cents i un terrent a La Garriga. Ja ho sé, anant en el sis-cents va tenir l’accident en què van morir ell i la seva dona, però m’asseguren que no va patir i ens hi hem de conformar. El meu pare havia tingut paciència i s’havia mantingut al peu del canó, durant els anys quaranta, amb les sacarines i el pa negre i les restriccions de llum. Si avui Barcelona és la ciutat que és, ho devem, bàsicament, a homes com ell. Jo l’admiro i espero que, el que ell va aconseguir aleshores, nosaltres ho sabrem continuar amb el mateix esperit els anys que han de venir. La saluda atentament: Montserrat Freixas de Domènec.
 
(Mentre acabava de parlar s’ha projectat, encenent-se gradualment, una diapositiva: parella de nuvis a la moda dels anys trenta que contempla somrient i engavanyada, l’espectador. Tots dos són joves i no mal plantats. Ella no va de balnc, ell no va de jaqué. Se sent, com en iniciar-se l’obra el so d’una frenada i un xoc.)
 
 
 
BENET i JORNET, Josep M., Berenàveu a les fosques. Barcelona: Edicions 62, 1972.