Capítol CCXXXIII de Tirant lo Blanc

CCXXXIII. Rèplica que fa Tirant a Plaerdemavida.

―Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar paraís en aquest món e repòs en l’altre, emperò diré lo que em par, que en temps d’adversitat los parents e amics tornen enemics. E lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serveis en aquella de qui só e seré tant com la vida m’acompanyarà, e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia ànima aconsolada. Totes les coses qui es representen a la mia vista, no és pus sinó temor de vergonya, e és nit escura, car no puc veure lo que desitge; per fe hauré a creure que sa majestat sia. En aquest cas jo em despulle la temor e vergonya, e abrigue’m d’amor e pietat, per què us prec que anem sens pus tardar, e veja jo aquest cos glorificat: puix llum no hi ha, ab los ulls de la pensa lo veuré.

―Puix ab tants ginys vos he portat ―dix Plaerdemavida― en defensa de ma honor, e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mà. Com Tirant se véu que Plaerdemavida l’havia deixat, e no sabia on era perquè llum en tota la cambra no havia, e així lo féu estar per espai de mitja hora en camisa e descalc: e tan baix com podia la cridava, e ella lo sentia molt bé e respondre no li volia. Com Plaerdemavida véu que prou l’havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

―Així castiga hom los qui són poc enamorats! ¿Com podeu vós pensar que dona ni donzella li puga desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condició, que no sia tostemps desitjosa que sia amada? E aquell qui més vies honestes, ço és secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porà entrar, aquell elles lo tenen per millor. ¡Força que em desplauria a mi que Hipòlit fes semblant! Que, d’una amor que ara li porte, llavors li’n portaria quaranta. E si estar no volia segura, no em desplauria que em prengués per los cabells, e per força o per grat, rossegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volgués. E molt lo n’estimaria més que jo conegués que és home e que no fes així com vós dieu, que no la voldríeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vós honrar, amar e servir; mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ¿No sabeu vós, com diu lo psalmista, manus autem? És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella no vullau vergonya ni temor haver; e si ho feu, no us tendran per millor.

―Per la mia fe ―dix Tirant―, donzella, vós m’haveu dada més notícia de mos defalts que no ha fet jamés negun confessor per gran mestre en teologia que fos! Prec-vos que em porteu prestament al llit de ma senyora.

Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l’empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d’allí avall. La Princesa despertà’s e dix:

―Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:

―Oh, com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.

―Toca on te vulles ―dix la Princesa―, e no poses la mà tan avall com fas.

―Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és ―dix Plaerdemavida―, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s’adormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per més espai d’una hora, i ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué temptar de paciència de voler dar fi a son desig, e la Princesa se començà a despertar, e mig adormida dix:

―Què, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?

E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l’orella perquè neguna de les altres donzelles no ho oïssen:

―Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixarà morir.

―Oh!, maleita sies tu ―dix la Princesa―, ¡e no has haguda temor de mi ni vergonya del món! ¡Sens jo saber res, m’has posada en tan gran treball e difamació!

―Ja, senyora, lo mal fet és ―dix Plaerdemavida―; dau remei a vós e a mi: e par-me que lo callar es lo més segur e lo que més pot valer en aquests afers.

E Tirant ab baixa veu la suplicava tant com millor podia. Ella, veent-se en tant estret pas, de l’una part la vencia amor, e de l’altra tenia temor, mas la temor excel•lia l’amor e deliberà de callar e no dir res.

Com la Princesa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada, e hagué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella; pensà que si Tirant passava a la Princesa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom callava, e la Princesa no deia res, sinó que es defenia ab paraules gracioses que la plasent batalla no vingués a fi. La Viuda s’assigué al llit e donà un gran crit e dix:

―I què és lo que teniu, filla?

Despertà totes les donzelles ab grans crits e remor, e venc a notícia de l’Emperadriu. Totes se llevaren cuitadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuitats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bé tancada, e a grans crits demanaren llum. E en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven llum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla on volguera finar sa vida e posà’l en lo retret e féu-lo saltar en un terrat que hi havia e donà-li una corda de cànem perquè s’acalàs dins l’hort, e d’allí podia obrir la porta, car ella hi havia ben proveït perquè quan vingués, ans del dia, se’n fos pogut anar eixint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no el pogué traure per lo lloc on ella havia pensat, e fon forçat que el tragués per lo terrat, e donà-li la corda llarga, i ella prestament se’n tornà, e tancà la finestra del retret e anà on era sa senyora.

E Tirant donà volta e lligà fort la corda, e ab la pressa que tenia per no ésser vist ni conegut no pensà la corda si bastava en terra; deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n més de dotze alnes que no plegava en terra; fon-li forçat de lleixar-se caure, perquè los braços no li podien sostenir lo cos, e donà tan gran colp en terra que es rompé la cama.

Deixem a Tirant, que està de llarg, gitat en terra, que no es pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la llum e totes entraren ab l’Emperadriu, i ella prestament li demanà quin avalot era estat aquell, per quina causa havia cridat.

―Senyora ―dix la Princesa―, una gran rata saltà sobre lo meu llit e pujà’m sobre la cara, e espantà’m tan fort que haguí de cridar tan grans crits que fora estava de tot record; e ab l’ungla ha’m arrapada la cara, que si m’hagués encertat en l’ull, quant mal m’haguera fet!

E aquell arrap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquè no cridàs.

L’Emperador se fon llevat, e ab l’espasa en la mà entrà per la cambra de la Princesa, e, sabuda la veritat de la rata, cercà totes les cambres. Emperò la donzella fon discreta: aprés que l’Emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltà en lo terrat e prestament llevà la corda e sentí plànyer a Tirant. Prestament presumí que era caigut, e no dix res e tornà-se’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, d’aquells de la guàrdia e dels oficials de la casa, que açò era cosa de gran espant de veure ni de sentir, que si los turcs fossen entrats dins la ciutat no s’hi fera major fet. L’Emperador, qui era home molt sabut, pensà que açò no fos més que rata: fins dins los còfrens cercà, e totes les finestres féu obrir; e si la donzella un poc se fos tardada en llevar la corda, l’Emperador l’haguera trobada.

Lo Duc e la Duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era estat sentit. Pensau lo cor del Duc quin devia estar, que ves a Tirant en tan gran congoixa ésser posat, car pensava que l’haguessen mort o apresonat; armà’s prestament, que allí tenia les sues armes per ajudar a Tirant, e dient entre si:

―Hui perdré tota ma senyoria, puix Tirant és en tal punt.

―¿Què faré jo ―dix la Duquessa―, que les mies mans no tenen forma per vestir-me la camisa?

Com lo Duc fon armat, ixqué de la sua cambra per veure açò què era e per saber on era Tirant; e anant trobà l’Emperador que se’n tornava a la sua cambra, e lo Duc li demanà:

―Què es açò, senyor? ¿Quina novitat tan gran és estada aquesta?

Respòs l’Emperador:

―Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’han recitat, es passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, ha-li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi cal anar.

Lo Duc tornà-se’n a la sua cambra e recità-ho a la Duquessa, e prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era estat. Dix llavors lo Duc:

―Per nostra Dona, jo anava ab tal deliber, que si l’Emperador hagués pres a Tirant, que ab aquesta atxa jo haguera mort a l’Emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat; e aprés, Tirant o jo fóra estat emperador.

―Però més val que així sia estat ―dix la Duquessa.

Llevà’s corrent e anà a la cambra de la Princesa. Com Plaerdemavida la véu dix-li:

―Senyora, jo us clam mercé que estigau ací e no consintau que negú diga mal de Tirant, e jo iré a veure què fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar per ço que no fos oïda de negú, e sentí que ell se planyia fort e deia en forma de semblants paraules.