LA DONA: Sí, sí, pregunti. Li molesten les meves confidències?
ELLA: No. Una pregunta i prou.
LA DONA: Faci-la.
ELLA: On viu el seu amic?
LA DONA: On viu? Em sembla que no duc al damunt la llibreta d’adreces. On viu? Ho tinc a la punta de la llengua. Què importa? Quan torni, ell mateix ens ho recordarà. De què li parlava? De quan em vaig enamorar.
ELLA: De debò no se’n recorda?
LA DONA: Me’n recordo de tot. Moment a moment, dia a dia. Era la primera vegada que m’enamorava de debò. Va ser l’única vegada a la vida que em vaig enamorar. La canso.
ELLA: Potser me n’hauria d’anar.
LA DONA: Li ha dit que l’esperaria.
ELLA: De tota manera potser me n’hauré d’anar.
LA DONA: És culpa meva, la canso amb la meva xerrameca.
ELLA: No, no.
LA DONA: Tornarà de seguida. Li hem de preguntar on dimonis viu. Si la canso, digui-m’ho.
ELLA: No s’amoïni.
LA DONA: Als quaranta anys, entretenir-te parlant d’amor, figura’t.
ELLA: Com sap la meva edat?
LA DONA: La meva. En tinc quaranta. Vostè també?
ELLA: Sí.
LA DONA: Doncs ja m’entendrà. Als quaranta anys la voda no s’ha acabat. La vida afectiva, vull dir. I el sexe. El sexe és molt important. No s’ha acabat res. Tenim anys i anys davant nostre. Hauria pogut tornar a enamorar-me, qui ho diu, que no? El problema…, el problema és que no he deixat mai d’estar enamorada.
(Pausa.)
ELLA (incòmoda i sense comprometre’s): Sí?
LA DONA: M’ha entès, oi?
ELLA: No ho sé.
LA DONA: Em vaig enamorar amb vint-i-dos anys. Vaig sentir l’enamorament com si m’haguessin clavat una bufetada. I la persona en qüestió m’ho va notar. ¡Si no podia amagar-ho! Aquella persona em va collar. Jo no vivia. Em sentia plena de vergonya, no m’atrevia a prendre cap mena d’iniciativa... I la persona en qüestió em va collar. Es mostrava cordial, la nostra amistat augmentava, encara que de moment era una amistat entre altres amistats... Una relació sovintejada però freda, gairebé més freda del normal. Entre amics també s’estableix un cert contacte físic, no ho creu? Una mà que es posa a l’espatlla o que agafa la teva mà... Detalls. Doncs res. I així van anar les coses durant mesos. A les nits plorava. Tota jo cremava i no tenia més remei, una pràctica que mai no havia estat freqüent en mi, no tenia més remei que mastubar-me. Em masturbava i plorava i em sentia humiliada.
ELLA (interrompent): Potser ja hauria d’haver tornat.
LA DONA: No sabia si acceptar la meva situació amb naturalitat. Ni era capaç de prendre la iniciativa ni era capaç d’acceptar que aquelles pràctiques nocturnes eren una sortida natural…
ELLA: Jo crec que hauria d’haver tornat.
LA DONA: Els nois hi estan més acostumats i es prenen la masturbació d’una altra manera. Almenys a la meva època.
ELLA: No li sembla?
LA DONA: Mani? Perdoni, què diu?
ELLA: El seu amic. La trucada al mecàni s’està llargant molt.
LA DONA: Sí?
ELLA: No entenc què hi fa.
LA DONA: Potser hi havia algú davant seu.
ELLA: El self-service és pràcticament buit. No ho crec.
LA DONA: Ens ha deixat fa un moment.
ELLA: Ja hauria de ser aquí.
LA DONA: Tornarà de seguida.
ELLA: No tinc gaire temps.
LA DONA: En una tarda com aquesta? Quina pressa té, en una tarda com aquesta?
ELLA: He d’anar a l’hiper.
LA DONA: Li queda temps. És clar, si no és que es troba incòmoda amb mi. Potser he imposat la meva conversa de manera abusiva.
ELLA: No és això.
LA DONA: No ho és? De debò?
ELLA: No...
LA DONA: La meva història no l’avorreix?
ELLA: És la seva... intimitat.
LA DONA: Podríem dir-ho així.
ELLA: Potser no l’hauria de comunicar amb mi. No sé si n’he de fer res.
LA DONA: Per què no? Em sento còmoda al seu costat. I no té tanta importància.
ELLA: Vostè ho ha de saber, és clar.
LA DONA: Cadascú viu les seves històries, i totes s’assemblen. No n’ha viscut, d’històries?
ELLA: Jo? No.
LA DONA: No?
ELLA: Sí, alguna... Em vaig casar... Alguna.
LA DONA: Abans m’ha dit que s’havia enamorat en més d’una ocasió. Jo només un cop. Tinc poca experiència, segur que molta menys que vostè.
ELLA: No sé què dir-li.
LA DONA: Però la meva experiència és especial, concedeixi’m una mica d’originalitat. O no? Potser m’equivoco. Després la persona en qüestió va agafar el costum de trucar-me per telèfon. Alguna cosa anava avançant. Però era pitjor. Vaig començar a viure pendent de les seves trucades. L’obsessió del telèfon. El telèfon és una arma mortal. No ho dic jo, ho diu tothom que s’hi ha trobat. Vostè no s’hi ha trobat mai?
ELLA: Em penso que no.
LA DONA: Mai no li ha tingut por, al telèfon?
ELLA: És un objecte.
LA DONA: De debò? Mai?
ELLA: Algun pesat, algú que quan t’hi poses no et parla, com a màxim...
LA DONA: I finalment, desesperada, un dia, per telèfon, mentre la persona en qüestió m’estava parlant de no sé què, jo la vaig interrompre, no podia més, i li vaig dir que l’estimava, que me n’havia enamorat.
(Pausa. ELLA es mira LA DONA de manera diferent, rígida.)
ELLA (intenta adoptar un to trivial): Quan dimonis acabarà de conferenciar amb el mecànic?
LA DONA: Que me n’havia enamorat.
ELLA (en un impuls): Fa molt de temps, d’això?
LA DONA: Disset o divuit anys. Potser divuit.
ELLA (lleugera): Quines històries! (A partir d’ara no mira els ulls de LA DONA.) Estic casada i tinc dues filles.
LA DONA: Segurament divuit.
ELLA (sobtadament loquaç): Havia sortit amb d’altres nois, però el meu marit va ser diferent. No sabia si casar-me, jo. No estava decidida a criar fills, per exemple.
LA DONA: Aleshores em va citar.
ELLA: I va comparèixer el que havia de ser el meu marit i no em va deixar opció. Gairebé no vaig ni arribar a plantejar-m’ho. Em vaig trobar casada. Treballo i la feina m’agrada, però sempre tinc ganes de tornar a casa. Encara m’estima i jo l’estimo a ell. No sé si queda bé, dir-ho. Potser l’estimo amb bogeria, ja ho veu. Potser més enllà de l’amor que sento per les meves filles.
LA DONA: Jo també estimo.
ELLA: Ah, sí?
LA DONA: La persona que li deia, la persona en qüestió.
ELLA: No és una història acabada?
LA DONA: De cap manera.
ELLA: Ha continuat amb aquesta persona? (Trivial.) S’hi ha casat?
LA DONA: És clar que no. Com volia que m’hi casés?
ELLA: No em digui que no és massa estona al telèfon.
LA DONA: Vaog deixar de veure-la. Cinc mesos més i vaig deixar de veure-la. L’única vegada que m’he enamorat.
ELLA: Una història antiga.
LA DONA: No. Estic enamorada d’aquella persona.
ELLA: Després de disset o divuit anys sense veure-la és impossible.
LA DONA: N’estic.
ELLA: No puc quedar-me, me’n vaig.
LA DONA: Esperi, no li he explicat com va començar, li he explicat que es va cabar, però falta explicar-li el més bonic.
ELLA: No cal.
LA DONA: Permeti’m. (Pausa.) Em va citar. A casa seva. I la persona en qüestió estava sola. Em va obrir la porta i em va abraçar. Vam fer l’amor.
ELLA (lleugera): Final feliç.
LA DONA: Cinc mesos, fins que em va deixar. Em va mentir i em va deixar.
ELLA: Cinc mesos de felicitat.
LA DONA: Cinc mesos de plenitud. Felicitat, res.
ELLA: Ja està, oi?
LA DONA: L’habitació aquella on vam fer l’amor per primera vegada. Acluco els ulls i la veig. Hi havia una vànova blanca, de ganxet. El llit no era molt gran. Hi havia un armari mirall petit, antic, de fusta negra. Hi havia un rellotge de criatura, amb una figureta, que movia els ulls a ritme dels segons, i que tenia les busques per braços. Recordo el tic-tac d’aquell rellotge, la vànova arrugada que havia caigut a terra, la nostra imatge a través de l’armari mirall. Me’n recordaré sempre. Encara l’estimo.
ELLA (sarcàstica): Ja està?
LA DONA: I després em va mentir, però el que importa no és això.
ELLA: Ha acabat?
LA DONA: Ara potser sí.
ELLA: No he entès la seva història.
(Inesperadament, s’aixeca, agafa la seva roba d’abric i se’n va. LA DONA queda quieta. No ha acabat de prendre el cafè. ELLA, en canvi, havia anat bebent cervesa. LA DONA tasta el cafè, fa una ganyota de fàstic, l’aparta. Pausa. Se li acosta L’HOME.)
BENET i JORNET, Josep Maria. Desig. València: Tres i quatre, 1991.