És la tercera vegada que el Cau Ferrat es reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquest platja hermosa, a sentir-nos bressar al compás de les onades, a prendre aigües de poesia malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim pequè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, a aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.
Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen les grans majories, són només qüestions materials, exigències per al pobre cos; sofriments d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia i mossegades d'agonia per a disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. Tot per a la miserable carn i res per al noble esperit! Tot per a allargar la vida i res per a hermosejar-la! Tot per als horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res per als jardins de l'ànima, per als florits caminals de la poesia, per als ais del sentiment i les queixes del pobre cor, per als pobres ideals de les coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!
d'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora; d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i crescut, com un arc de colors que s'aixeca voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire ; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscant en el pensament que veu visions d'un més enllà més vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'hereus entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, débils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alé fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.
l'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà en els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present.
Fa tristesa, amics meus, sentir la indiferència, la malvada indiferència, amb què per tots costats se senten els crits que vibren de l'ànima, els batements de tots els cors entusiastes que voldrien sentir l'existència hermosejada, florida, visionada entre clarors enlluernadors que servissin de morfina, i l'interés amb què s'escolten i es consenten els roncs d'egoisme, les fredors cóniques, la set de passions baixes, per a complaure la cara de la bèstia que l'home arrossega per les fangoses roderes de la terra. Amb posa estoica, vestits d'homes que pensen i somriuen dels que senten, han mort les religions de tots els cors, les velles i les noves, i voldrien matar la nostra, la santa i noble religió de l'art i la poesia; han tret les il·lusions dels que sofreixen, donant-los per bàlsam i remei de llurs misèries la promesa de riqueses que ells estúpidament disfruten; han tret suposicions que consolaven, a cops d'encens, en nom d'una ciència que coneix mal per mal tots els mals, però que ni els cura ni els distreu, i de la vella aristocràcia n'han fet l'aristocràcia de l'or, una aristocràcia estúpida que volen sostenir per força, covards de la llur obra, tement que els demés aprenguin la cançó de l'egoisme que ells han entonat fins ara.
Pobra poesia i pobre art, amb aquests homes! I, pobre de tot lo que sigui fill d'una fe i d'un entusiasme! Bé saben vosaltres els que canteu pel sol goig de treure-us de l'ànima llàgrimes i rialles; els que sabeu què vol dir l’íntima sensació de sentir-les passar tremoloses per la ploma; els que conteu amb tots els colors les embriagueses dels sol i els velats misteris de l'ombra; els que veieu els mitjos tons dels dolors, els matisos més delicats de l'amor i sentiu el frec d'unes ales pesigollant per volar; bé sabey què volen dir per als pobres materialistes aquestes 'nsies misterioses, com les desprecien, com se’n riuen, com les rebaixen, incapaços de comprendre-les. Ells no són, no, ni poden ser, modernistes. Ells estan satisfets del món que veuen i no senten desitjos de canviar ni de provar de millorar-lo; creuen en el present pequè hi viuen i en viuen, i el pervindre els espanta. No volen que les idees se renovin; no volen que el passat, aquell passat de poetes i artistes, serveixi de xurriaca al present i de fe en lo que vindrà; no són com el gran Greco, el gran Leonard, el Giotto, el Boticelli i altres sants que besaven la tomba de llurs avis i miraven cap al lluny: són homes cecs, porucs i mandres d'idees; curts de somnis; rellotges que ni atrassen ni avancen, incapaços de sentir les tristeses del la posta ni la roenta alegria de l'aurora que despunta i s'aixeca majestuosa.
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres, i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els articles aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa, ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, als que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ella treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentint el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per a aquest raconet íntim, per a aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un “cau d'il·lusions i esperances”; que sigui un refugi per a abrigar els que sentin fred al cor; un pedrós on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alé vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita.
Això voldríem, i voldríem al mateix temps que tots vosaltres, els que porteu idees al cap i sentiu batre-us el cor, deixèssiu de somniar baix, que alcàssiu la veu fins ara monologada o ofegada per ronc de les multituds i diguèssiu, cridant fort, al nostre poble, que el regne de l'egoisme ha de rodolar per terra; que no es viu solament alimentant el pobre cos; que la religió de l'art fa falta a pobres i a rics; que el poble que no estima els seus poetes ha de viure sense cançons ni colors, cego d’ànima i de vista; que el que passa per la terra sense adorar la bellesa no és digne ni té dret a rebre llum del sol, a sentir els petons de primavera, a gaudir dels insomnis de l'amor, a embrutar amb bava de bèstia innoble les hermosures esplèndides de la gran Naturalesa.
Això voldríem, oh poetes!, i per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per a seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'edat Mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i en tant aquí tots junts, tots dels nostros sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat; que volem ser poetes i que despreciem i planvem els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonardo da Vinci o un Dante que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit com ens ofega; que, de prudència, a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per Don Quixots allà o hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres d'encantats allà on no se’n llegeixen de cap mena.
Santiago Rusiñol: “Discurs llegit a Sitges en la tercera Festa Modernista”, extret de S. Rusiñol, Obres Completes, 2 vol. Barcelona: Editorial Selecta, 1976, 3a. edició.