Pot ser interessant de reflexionar a partir d’una frase de joventut, d’altra banda prou coneguda, que podem trobar al pròleg de la primera edició de Coses vistes, de 1925: «Per a fer-se entendre s’han de respectar la realitat i la veritat considerades com a característiques d’una objectivitat compartida per milions i milions d’éssers humans. Aquesta objectivitat tindrà una vida més o menys acusada segons la cura que hom posi en l’administració dels detalls i, en definitiva, segons les possibilitats de què hom disposi per a resoldre la pressa angoixant que semblen tenir els substantius d’ésser determinats i descrits amb l’adjectiu exacte, precís, ben encaixat.»
Tot i que ja sabem que Pla no se situa mai com a crític teòric i que sovint sacrifica una certa rigorositat terminològica a la subjectivitat, a la comprensibilitat i a l’expressivitat dels seus textos, trobem en aquestes paraules una síntesi del seu pensament: fer-se entendre, veritat, realitat, objectivitat, detalls, adjectivació són una bona mostra dels conceptes que sembla que Pla considera decisius en la seva literatura. Podem interessar-nos, però, per un element que ens pot ajudar a comprendre millor l’escriptura de Pla: es tracta d’aquest conegut detall tan difícil de circumscriure i de definir de manera teòrica o, per dir-ho així, retòrica. Què és un detall? Què entén Pla per detall? I, finalment, què hem de considerar com a detall a l’hora de llegir un text de Pla?
L’organització de la frase és potser un dels aspectes més elaborats de la prosa planiana. Sembla que el gust per la frase i la consciència de la frase en quant unitat melòdica constitueixen un dels fonaments bàsics de la seva escriptura i no tant, per exemple, l’organització sintàctica dels paràgrafs o la preocupació per aconseguir una bona transició estilística entre els seus fragments. És aquell desplegament de la frase de Pla, tan característic de la seva prosa, caracteritzat generalment, tal com ha indicat Lluís Bonada (p. 36), per l’augment de la llargada dels períodes i per una inflexió ascendent que situa els mots amb més càrrega de significat al final, un final que sol ser sorprenent, que talla la frase d’una manera brusca o allargant-la amb una utilització gràfica ben particular del guió. D’aquí es desprenen la preocupació per la construcció interna de la frase, la lluita contra el tòpic, el rebuig del simple nominalisme i de les idées reçues, aspectes que són ben presents en la reflexió següent, extreta d’El quadern gris: «Fer frases és relativament senzill. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frase totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.» (Obra completa, I, p. 492).
Hi ha, doncs, una unitat més precisa que ens pot ajudar a comprendre el significat de la frase planiana: es tracta del detall, un concepte que ha centrat algun dels punts més forts de discussió sobre el discurs literari i sobretot entorn de la legitimació de la descripció. Tal com assenyala el crític francès Philippe Hamon (1991, p. 9), la interpretació de la noció de detall ha enfrontat tradicionalment dues concepcions: una de més clàssica, exemplificada pels escrits teòrics de Paul Valéry i de György Lukács entre altres, que ha menystingut sempre el paper de la descripció enfront dels valors de la narració i que ha criticat els detalls inútils que no fan més que atomitzar el text en elements autònoms que poden amenaçar la coherència de l’obra; i una de més teòrica, però també més moderna, exemplificada sobretot per Roland Barthes i el mateix Hamon, que veu en el detall l’element subtil i imprescindible per a aconseguir un efecte de realitat, de versemblança, al servei d’una certa concepció de la mimesi.
No obstant això, la definició de detall provoca molts problemes i de diferents ordres. Hi ha en la noció de detall una mena de paradoxa metodològica. D’una banda, sembla evident que els detalls existeixen i que alguns tenen una eficàcia estètica demostrada. De l’altra, la noció de detall sembla provenir d’un discurs crític poc elaborat que té en compte certes parts del discurs, i fins i tot reconeix l’autonomia d’aquestes parts, però que rebutja una lectura del text com a sistema, una visió que sembla oblidar que un detall només podrà ser significatiu si se’l pot relacionar amb altres elements, per repetició, per semblança o per contrast, i que aquests elements han de constituir-se forçosament en una xarxa o sistema de significacions. Un dels primers crítics que en va intentar una definició, Jean-Pierre Richard (p. 32), parlava del detall com a «àtom de la realitat sensible» i com a element que ajuda a modelar homes i paisatges i a donar-los autenticitat, a la vegada que permet de revitalitzar la memòria i de donar realitat a la descripció. Definit per aquest mateix autor com a «accessori primer de l’egotisme», fent referència precisament a Stendhal, i associat a un cert concepte de literatura fonamentalment realista, sembla que hi ha sobretot en la utilització del detall un desig de producció de realitat i una voluntat de fer creïble el text.
En diverses ocasions, Pla ha manifestat que el detall és també l’element que ens revela que l’autor ha pensat prou sobre la seva activitat com per arribar a comprendre que el detall és el suport essencial de la intel·ligència. Segons la seva visió, és el detall el que permet penetrar en la realitat i és a partir del detall que la percepció de la sensació es pot manifestar. No cal ni dir que Pla focalitza essencialment la seva reflexió sobre el detall en l’epítet, en l’ús de l’adjectiu, encara que no d’una manera exclusiva i que fonamenta un dels pilars de la seva poètica explícita en l’exaltació de la importància de l’adjectiu en la seva literatura. L’administració i la dosificació dels detalls juntament amb l’habilitat en llur combinació configurarien aquest estil vigorós, directe i pròxim de la realitat que ja és convencional d’atribuir a la prosa de Pla. Tot plegat, seria un intent de donar relleu, segons la seva pròpia declaració: «Considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura.» (Obra completa, XLIII, p. 370).
Seguint la definició inclosa en un article excel·lent de Claudio Guillén (1982, p. 283), podem convenir que el detall pot ser considerat com l’element semàntic que fusiona l’extensió més petita possible amb la intensitat màxima de significat. El crític francès Philippe Hamon (1981, p. 64) ha intentat oferir una definició des del camp de la semiòtica a l’entorn de la noció de metonímia i ha afirmat que el detall, que sempre és una recerca de significació, és «el retall últim i microscòpic del recorregut d’un camp semàntic, un element més o menys imprevisible d’una deriva o d’un trajecte metonímic horitzontal».
Com ja ha estat demostrat per Joaquim Molas (ps. 10-11), entre altres, el paper representat per Josep Pla en la introducció de l’obra de Marcel Proust al nostre país és ben notable. La lectura dels primers volums d’À la recherche du temps perdu representa una de les impressions més fortes rebudes per Pla l’any 1919. D’aquella lectura, el jove escriptor en destaca sobretot dos aspectes fonamentals i complementaris que l’acompanyaran durant tota la seva evolució literària: el paper de la memòria i el dels detalls. En els escriptors realistes i naturalistes, fins i tot en la prosa del seu admirat Joaquim Ruyra, Pla havia trobat sempre una acumulació gratuïta de detalls que no arribaven a suggerir, una repetició lineal que portava, això sí, a una precisió fotogràfica o gairebé topogràfica, però que no arribava mai a traduir tot la complexitat d’un món. Proust, en canvi, segons Pla, posa en evidència una realitat rica d’elements espirituals i sensibles gràcies als prodigiosos ressorts de la memòria i a la seva habilitat en l’ús del detalls que són significatius: «En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre –una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quintaessència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària –l’interès diríem bàsic, primari– es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant els quals ha d’escollir. De vegades, un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món.» (Obra completa, I, p. 811).
Pla admira en l’estil de Proust el fet d’haver aconseguit eliminar de les descripcions els detalls inútils, simples, insignificants, i d’haver sabut seleccionar els detalls que permeten traduir un món format per volums, per relleus, per densitats, per més d’una sola dimensió. Parlants dels personatges del novel·lista francès, no ha d’estranyar que Pla s’afanyi a declarar la seva predilecció per Françoise, la cuinera, perquè sembla clar que la concepció que Pla té del detall correspon clarament i coherentment a l’oposició que l’escriptor va sostenir sempre contra tota forma d’absolut o de transcendència i que el va portar a concedir una gran importància a les coses de la vida, a la realitat més palpable, als petits faits vrais, als mots i als actes banals de la gent més corrent: «L’escassa amenitat que flota en aquest món consisteix, probablement, en la degustació dels petits detalls, de les minúscules, cuejants anècdotes de la microscòpica xafarderia.» (Obra completa, VIII, p. 519). Per això, si el detall retingut per l’escriptor ha de ser revelador de significat, aquest ha de ser també precís, concret i limitat i ha d’estar allunyat de tota voluntat d’infinit o de desmesura, de tota forma de grandiositat, de pretensió o de sublim, perquè, com indica Claudio Guillén (p. 281), «el detalle, antigrandioso, siempre real, disipa quimeras y fantasmagorías».
Potser no s’ha insistit prou sobre el paper primordial que, com a dominant textual, segons el sentit que li dóna Jakobson (ps. 77-85), té en l’obra de Josep Pla la descripció, és a dir un element, un principi, que estructura i transforma altres elements del text i que en garanteix la cohesió. És evident que la descripció pot ser tractada des de nivells diferents, però des del punt de vista de l’anàlisi literària, recordant la cèlebre fórmula horaciana de l’ut pictura poesis, és clar que hi ha una dependència general de la terminologia del món de la pintura. Tota descripció literària és sobretot una vista, una mirada. En moltes ocasions, Pla ha esmentat els seus inicis com a escriptor en termes semblants als d’un pintor que, enmig d’un cert ritual, contempla el paisatge, però no pas des del cavallet, sinó més aviat amb l’actitud d’emmarcar, com un pas previ, la realitat i transformar-la en objecte susceptible de ser pintat. D’aquesta manera, el pas següent és reproduir el codi pictòric en una altra mena de codi, fet de llenguatge. No es tracta doncs de copiar directament de la realitat, sinó de copiar una còpia de la realitat, en una mena de mimesi indirecta o de segon grau.
No obstant això, l’estatut retòric de la descripció continua essent discutit i aquesta sovint es troba encara relegada al mer paper d’ancilla narrationitis. La descripció és vista com un element pertorbador de la narració, com una pausa que s’introdueix en l’acció, com un element d’exposició gratuïta, com una expansió atzarosa d’un altre element. Però és ben clar que tota narració inclou parts de representació d’accions i esdeveniments i parts de representació d’objectes i de personatges, i que qualsevol lector és capaç d’aïllar-les intuïtivament. La descripció, el descriptiu, que manté unes relacions privilegiades amb una estètica global de la mimesi, no hauria d’oposar-se a la narració, sinó ser també considerada com un tipus particular de funcionament diegètic del text.
Sembla que, per la seva intenció globalment realista, la seva atenció a l’espai, la seva concepció de l’art i les seves idees sobre la funció de la literatura, Josep Pla va fer del descriptiu el principi textual ideal, focalitzador i estructurador de la seva literatura. Potser per aquesta raó l’obra de Pla, tan plena de descripcions, s’adapta tan bé als llibres de lectura, les seleccions i les lectures escollides. En els textos de Pla, és present una competència clarament descriptiva que es manifesta en un autor-descriptor que es documenta abans d’escriure i que dedica una especial atenció a les descripcions abans de redactar les parts pròpiament narratives; que es demostra que en un viatger infatigable que reconstitueix sistemes a partir de notes de coses vistes, i que es tradueix en un esperit taxonòmic, un desig de classificar i d’ordenar el món a través de l’escriptura (recordem, sense pretensió d’exhaustivitat, l’atenció que dedica Pla als tipus de vents, com classifica les gavines o els peixos, con fa llistes dels rius, dels pobles...). Pla associa pràcticament sempre el fet d’escriure amb el de descriure, encara que aquestes declaracions no s’hagin de prendre tampoc d’una manera absoluta. De fet, Pla ha treballat la major part d’espècies de descripció que les retòriques clàssiques han definit: des de la topografia i la descripció del paisatge fins al paral·lel, la prosopografia o el retrat. Podem observar clarament la seva opinió en aquesta declaració tan significativa que es troba a Madrid, 1921. Un dietari: «Un escriptor, per més fort que sigui el seu afany de possessió del món, descobreix un dia que hi ha coses en el seu ofici més difícils de fer que altres [...] Una cosa difícil de fer en literatura és un paisatge. Més difícil encara és fer un retrat, un bon retrat [...] I el més difícil que hi ha en literatura és fer una descripció, això és, lligar, posar amb naturalitat, si pot ésser amb gràcia, un home sobre un paisatge.» (Obra completa, III, p. 650)
En el sistema general d’una descripció, text que tendeix a suspendre l’acció i a desplegar lentament el seu contingut fragmentant la realitat, el detall és aquell element que permet passar del més particular al més general establint relacions de tipus sinecdòquic (la part pel tot) o metonímic (per contigüitat). Sembla que en els textos de Pla el detall és sempre un dels elements motors de la descripció, no és mai gratuït ni insignificant, però generalment tampoc no n’és el punt de partida. Podem agafar com a exemple la descripció que Josep Pla fa de les arbredes que percep durant els seus viatges en tren anant i tornant de Barcelona en la segona part d’El quadern gris (Obra completa, I, ps. 721-728). No es tracta d’una descripció gratuïta, ja que implica l’elaboració d’una temàtica introductiva i demarcativa que constitueix un dels llocs comuns des de Balzac i, sobretot, Zola de la descripció visual o òptica: es tracta de la finestra, veritable element que tematitza el poder visual del narrador en crear un espai que emmarca i retalla l’espectacle contemplat i que permet una descripció dinàmica feta per un personatge immòbil. És el 14 d’agost de 1919, primera hora de la tarda, la llum blanca i intensa de l’estiu no permet llegir i el moviment monòton d’aquell tren que s’atura a totes les estacions impedeix agafar un quadern i posar-se a escriure. La mirada tindrà un paper decisiu fins a l’arribada del vespre. En un moment determinat, comencen les arbredes que es troben just al costat de la via. La descripció arrenca, aleshores, com una simple amplificació de la paraula arbreda, tema de la descripció i veritable mot pivot entorn del qual es comença a declinar la sèrie d’elements o subtemes que la componen: pollancre, tronc, branques i fulles. Aquests elements poden anar acompanyats o no de predicats qualificatius: elegantíssimes, solitàries, alt, esvelt i elegant, platejada etc. La descripció no tan sols ens detallarà minuciosament la realitat, sinó que, a més, farà que el personatge-narrador s’interrogui sobre els mots que la designen, demostrant-nos una vegada més la fascinació que Pla sentia pel lèxic i pels diccionaris: «Són un bosc les arbredes? Si o no. Per a ser bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic.» (Obra completa, I, ps. 723-724). Lentament, en un moviment quasi cinematogràfic, la descripció, l’ull del personatge-narrador, s’acostarà i se centrarà en la fulla dels arbres i clourà el paràgraf de la manera següent: «La fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet –com la de l’olivera–, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbres una espuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible.» (Obra completa, I, p. 726).
Podem, doncs, acostar-nos intuïtivament a un text d’aquestes característiques i intentar llegir-lo, escollir un detall inicial entre tota una xarxa de detalls que no conté cap distinció jeràrquica, un mot que pel seu valor autònom i diferent sigui representatiu i confrontar-lo a la resta, a tot un conjunt, a tot el sistema que forma la descripció. Podem confiar, com a lectors, en aquest autor omniscient que coneix amb precisió el significat concret de cada detall insignificant per arribar finalment a la interpretació de tot un teixit significatiu que lentament pren consistència. Però no és, en certa manera, un punt de vista massa ingenu el d’haver d’anar cercant, a la manera de Leo Spitzer, altres detalls que forçosament hauran de ser significatius, si no essencials? Voler detectar els detalls que puguin corroborar una interpretació en una recerca constant per establir la relació que mena del detall al conjunt, de la part al tot, no és valorar excessivament el detall, com sembla que fa Pla, i oblidar una visió conjunta del text? No ens abocaria això, comptat i debatut, a la paradoxa metodològica de no saber què fer-ne, del detall escollit, aïllat? Si aquesta valoració fos efectiva, no dependria tot plegat menys de la retòrica que d’una certa estètica de l’ornamentació, d’una estètica de l’escriptura artística, purament decorativa, justament allò que rebutjava amb tanta energia Josep Pla?
Tot plegat representaria acceptar una concepció discontínua de l’estil formada només per detalls significatius. És a dir, que segons Pla la funció del lector i, per tant, del crític consistiria a cercar, detectar i identificar els detalls més significatius, els elements més marcats estilísticament, per poder-los identificar i, sobretot, interpretar. Però seguint un argument de Gérard Genette (ps. 95-151), sembla que, tot i que és innegable que alguns elements del text són més marcats que altres, la gran dificultat continua essent encara com determinar quins són aquests elements. Perquè, parlant rigorosament, en un text no hi ha d’haver detalls, mots o frases més estilístics que altres.
Hi ha una mena d’idolatria que envolta la figura del Pla autor que, com a mínim, té de positiu que ens estalvia una mitificació cega de la seva obra. Els dos pilars bàsics sobre els quals reposa la crítica literària més tradicional, l’autor i l’obra, tenen poc a fer amb uns textos híbrids especialment incòmodes per a qui cerqui en els escrits de Josep Pla el rastre d’una evolució personal coherent i definitòria o el testimoniatge objectiu d’un temps i d’un país. El que es tractaria de saber, més aviat, no és tant quan i on hi ha en els textos de Pla efectes d’estil a partir dels detalls, com diu ell, sinó quin estil es desprèn del seu ús constant de la llengua, quina visió del món, tan singular i coherent en el nostre escriptor, s’expresssa i es transmet per la construcció de la frase, l’ús particular dels temps verbals, de l’adjectiu o de l’adverbi o de quines estratègies se serveix Pla per fer, de la realitat, ficció. Per a aconseguir-ho, ens caldrà abans corregir la visió voluntàriament desenfocada que sovint dóna Pla de la seva escriptura, descartant detalls, ara sí, inútils i rescatant tot allò que l’escriptor amagava. I el que ens podríem preguntar, finalment, és si el plaer evident que genera la lectura d’un text de Josep Pla no prové també d’aquesta presència important d’un element descriptiu sàviament combinat amb les dosis necessàries de narratiu. Aquesta competència descriptiva exigeix potser també una lectura diferent, per a ser satisfactòria, basada en un cert pacte amb el lector. Un problema d’aquesta magnitud difícilment s’haurà de basar en la identificació d’un feix de detalls aïllats, sinó més aviat en la descripció d’un teixit lingüístic que formarà el text. Recuperant una antiga querella francesa, podríem dir que és clar que l’estil és en els detalls, però que si, en aquest cas, el nostre propòsit és reflexionar sobre l’estil de Pla, aquest l’haurem de cercar no pas en els detalls, sinó entre els detalls, tenint sempre present que en un text tots els detalls compten.
Nota bibliogràfica
Els autors interessats en el tema de l’article poden consultar els següents treballs citats: Lluís Bonada, L’obra de Josep Pla (Barcelona, Teide, 1991); Gérard Genette, Style et signification, dins Fiction et diction (París, Seuil, 1991), ps. 95-151, en els paràgrafs finals, he seguit amb deteniment els mots i l’argumentació de Genette; Claudio Guillén, Sobre las semblanzas de Josep Pla, dins Actes del Segon Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica (Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1982); Philippe Hamon, Introduction à l’analyse du descriptif (París, Hachette, 1981); —, La description littéraire (París, Macula, 1991); Roman Jakobson, Huit questions de poétique (París, Seuil, 1977); Joaquim Molas, Pròleg a Marcel Proust, de Maurici Serrahima (Barcelona, A.C. 63, Edicions 62, 1971); Josep Pla, Quatre paraules, Pròleg a Coses vistes, signat a París el març de 1925 (Barcelona, Edicions Diana), p. 13; Jean-Pierre Richard, Stendhal-Flaubert. Littérature et sensation (París, Seuil, 1954).
PLA, Xavier. 1994. “El detall, clau de volta de l’estil de Josep Pla?”, Revista de Catalunya 83, 96-106.