El sobirà joiós.(1)
Not less sovereign and cheerful ?much
more sovereign and cheerful is the tone
of Shakespeare. His name suggests joy
and emancipation to the heart of men.
Emerson.
Taine es delectava en referir de la vida de Shakespeare anècdotes miserables. Com si elles deguessin donar-li el secret del seu geni. Mes no importen els cavalls guardats a la porta del teatre; res interessant pot revelar el viure d’un actor mediocre qui fineix tal volta en l’aburgesament i la usura. Shakespeare, en mig del món immortal que ell creava, fou sobirà, el més alt sobirà que hagi pogut existir.
Ell, titllat de populacer, fou amb ironia de sobirà que féu moure i parlar en escena les més vils mobs; ningú l’ha igualat en la majestat de les paraules que ha posat en llavis de reis i de prínceps; mai cap príncep, cap rei de la terra no ha sabut dir mots de tan alta reialesa com els seus. I és tan gran la vastitud de la seva sobirania, que tots els homenatges no l’han pogut atènyer. Se l’ha dit el més formidable penetrador del cor humà; coneixedor incomparable de les passions; creador únic de caràcters immortals i el més gran dels poetes, el més vivent dels filòsofs. Mes no és a ell sol, per a gloria de la raça humana, que semblants elogis poden oferir-se. Altres sobirans els mereixerien tant com ell. Res d’això, altrament, ateny l’essència del ser geni, allò vivament shakesperià, mai comprès pels crítics minuciosos ni els fabricants a l’engròs de comentaris.
Emerson és qui un moment se veu a punt de trobar-ho. Quan, de passada, sense gaire insistir, parlant de com foren joiosos els més grans poetes, diu de Shakespeare el to sobirà i joiós.
Sí; el pols de la vida batega en ses obres lliurement, i amb amplitud joiosa s’hi respira, com en Rabelais, com en Miquel Àngel.
Mes cal aprofondir la joia de Shakespeare; la mena de joia seva incomparable amb altres joies d’altres poetes.
En els seus versos i la seva prosa, per tot canten els mots joiosos, les imatges salten vives, les metàfores se retorcen com en dansa, i un entusiasme puixant agita les idees. Ell pren per al seu teatre, dels tresors de la història, de la llegenda, de la filosofia, i tot ho abranda en una joiosa foguera. Si arranja les míseres produccions dels anònims, ell encén lluminàries de festa, flamarades i resplendors en tot lo que hi toca. La joia de la seva sang circula com una sang calenta per tots els seus personatges i salta dels uns als altres i els uneix amb els espectadors en circulació única. I no és joiós en el seu teatre a la manera literària i retòrica del Renaixement, al qual ha pagat tribut en les seves poesies; no és joiós perquè miri a un passat esplendorós de bellesa, sinó perquè contempla la bateganta vida que l’envolta, la de la forta i passionada època d'Elisabeth. D’aquesta vida ell n’aprèn totes les joies; les seves comèdies vessen abundant jubilació: la gràcia, la ralleria, el joc d’esperit, tota la gamma d’alegries, des de la farsa més grollera fins al mot més alat i subtil. En aquest joc, però, no se’l veu sense rival. Aquí la rialla li és fàcil.
Mes de la farsa a la comèdia i al drama, s’observa una gradual superació joiosa qui ateny son màxim grau, no a través d’una contemplació d’esdeveniments sortosos, sinó damunt una superació de terribles esdeveniments. La puixança d’aquesta joia esclata justament allà on tota joia humana semblaria impossible; en el punt on esclaten més formidables el dolor i el mal i la tragèdia. Aquí es revela esgarrifós l’abisme de joia que hi havia en el cor del sobirà poeta. Ningú l’ha igualat en la poixança superadora, en la pregonesa, en l’absolut d’aquesta jubilació enfront l’espectacle de la tragèdia humana. Ningú com ell posa un goig formidable en els mots que insulten, que rebaixen, que maleeixen. Ningú com ell sap fer cantar en mig la més gran desolació un mot de ralleries, ni posar una frase grotesca en la boca que l'agonia retorç. Els seus personatges ridículs, els seus clowns, els seus bufons, salten i ballen damunt la sang escampada, i taquen les més delicades escenes amb mots d’obscenitat, i en els moments sortosos són agorers, amb els seus crits alegres, de la desolació i el carnatge que vindran.
I no es parli aquí d’ubriaguesa dionisíaca. No s’ubriaga el poeta de les passions dels seus personatges. S’ha volgut explicar la puixança de la seva expressió passional suposant que ell havia sentides aquestes passions, havia sigut capaç de realitzar-les i se’n descarregava infonent-les en els seus personatges.
No; el seu art poderós ve de coneixença, no de passió; el seu art és lúcid, conscientíssim. Ell sap, ell coneix; els seus ulls han penetrat tota la pregonesa del mal qui aclapara els homes, les simes de dolor on es consum. I després, amb joia serena, juga son joc terrible, sense pietat, sense protesta, sense atenuació.
Amic dels homes, Shakespeare? No, ell és sols humà en quant coneix, no en quant compadeix.
Mes aviat, quan se revela el seu joc espantós, se’l veu com un aliat, gairebé com un germà de les forces formidables qui fan de l’home joguina; com un Déu antic qui es complau en la desfeta dels pobres humans.
Ell sap; ell sap que, per gran que l’home sia en el segle, no evita la seva destrucció. Que com més gran, major presa oferirà al mal i a la passió, aquesta hipertròfia de lo temporal en el cor de l’home.
Cèsar en el circ, ell fa llençar els seus personatges a l'escena i tot seguit deixa soltes en mig d’ells les passions perquè els devorin. I quan l’home pereix, el poeta s’alegra i el seu goig li escapa, i diu mots de ralleria i jubilació, perquè es posa de part de la fera triomfadora.
Tot en la tragèdia shakesperiana se torna destructor dels febles humans. No sols l’odi, la iniquitat, la crudeltat, l’orgull i els elements naturals, sinó l’amor, la fidelitat, la lleialtat, el sentiment de l’honor, tot porta la desolació i la pèrdua. La tendresa de Julieta, l’amor filial de Cordèlia, l’afecte immaculat de Desdèmona, són tan destructors i cruels com l’orgull de Lady Macbeth, l’enveja de Yago i la tempesta qui descarrega damunt la testa folla del pobre Lear.
I certes formidables escenes inspiren una estranya terror, -com la qui es devia experimentar davant una Sibil·la posseïda d’un déu, com la qui es sent enfront d’un foll qui parla i no és ell qui diu els mots sinó la follia qui n’ha fet presa,- quan se comprèn, de sobte, que en el personatge l’home només hi és per callar i sofrir; que en realitat resta mut i atuït, mentre per la boca seva parla, divinitat terrible, la passió que se li arrapa i triomfa joiosa; que és ella la qui, a voltes, sap emmascarar amb mots d’una pietat, d’una tendresa infinites el seu goig de destruir.
Pot restar com a última justificació humana d’aquesta joia incommensurable la reflexió en el poeta d’un anorreament de tanta iniquitat i dolenteria en el repòs etern de la mort? La seva esperança d’una justícia ultra terrenal?
No; la joia de Shakespeare va més lluny; ella jubila encara si, després de la mort, la lluita i el dolor continuen. De l’altre món vénen veus venjadores, sedentes de sang; i en manta catàstrofe shakesperiana, ens sembla que els seus personatges entraran en l’altra vida com els combatents furiosos que en mots admirables ens fa veure nostre clàssic Fra Canals:
«Adoncs encontren-se pits per pits, espases amb espases, nafres amb nafres e mescen-s’hi morts feres e crudels. Con s'han despergides les entrameses, davallen a les ombres infernals e amb novell brogit torben los diables executadors de les penes e combatent-se unes ànimes amb altres passen a l’infern perpetual.»
Ningú ha jugat així tant joiosament amb el mal absolut.
Romanticisme? Si el romanticisme, com s’ha dit suara(2), consisteix en un desordre de la pensa mateixa, com ésser, en el fons, Shakespeare un romàntic? Ell, qui amb aquesta lucidesa juga; ell, qui segueix amb una lògica implacable el progrés d’una passió, d’una malaltia, les reaccions entre els caràcters! Ell, qui, malgrat el desordre aparent de la seva paraula, no diu mai un mot inútil per a la seva festa; qui té l’art incomparable -sols Poe s’hi acosta- de les sonoritats sàvies, justes, oportunes; que, àdhuc quan imita el desordre de la torbació i de la follia, es posseeix més que mai i posa en sos mots, en aparença incoherents i trencats, la intenció més significativa i clara. Romàntic per la barreja de genres? Goethe restava confós quan pensava en la barreja de lo tràgic i lo còmic en el teatre de Shakespeare; sovint aquest tema el preocupava i, tot ple de remordiments, pensant en els clàssics, no es podia estar d’imitar son obsessionant model. Mes ço que per a Goethe era un problema literari era en Shakespeare essencial; a la seva joia sobirana calia el joc, no sols enfront els esdeveniments formidables, com una defensa contra ells, sinó precisament a causa d’ells, de lo crudel i lo inhumà d’ells. Aquesta formidable joia serena, els romàntics no la pogueren comprendre sinó ubriagant-se. Les joioses i verídiques paraules shakespearianes s’han tornat en els romàntics terrabastall de mots i escàndol de frases buides i la majestat del poderós sobirà és en ells desmesura de gest o vanitat de burgesia pretenciosa. Ells han imitat amb oripells la seva riquesa. I lluny de comprendre l'amoralitat absoluta de l’altíssim anglès, s’han descompost en gestes immorals i s’han ubriagat com infants inexperts amb el propi vi, i han maleït i han odiat. O han esdevingut populacers i han protestat, en son humanitarisme, del mal, de la força, de la riquesa, de l’orgull, de tot allò que en realitat feia la festa i l’alegria de Shakespeare. I ell no en fou mai de populacer. Molt menys ho fou en el sentit del qui es creu forçat a fer tasca inferior per a enganyar el seu públic i degradant-lo es degrada. Quan ell pensa en son públic el pren com un joc, com un espectacle més. El sobirà no renuncia mai a la seva festa. Àdhuc el mot vilà, el renec, se li tornen jocs de mots intel·ligents, conceptuosos, desesperança de qui vol traduir-los. I si carrega sovint l’efecte de les seves situacions, és per a complaure’s en què les feres qui devoren els seus personatges saltin de l’escena i facin presa en l’espectador per a regosig de la seva crudeltat sobirana.
Cal evitar, doncs, amb aquest geni únic els acostaments, les comparacions literàries. Quan ara(3), per una coincidència de morts s’abusarà de comparar-lo amb l’espanyol Cervantes, pensi’s quina diferència de joia els separa. La ironia de Cervantes és resignació i desil·lusió la seva serenitat.
Els qui en art se reclamen del nom de Shakespeare, sàpiguen, doncs, el que volen. Pensin si accepten el seu terrible joc; si són capaços, per damunt de tot altre interès, de crear joia, joia, sempre joia, amb el mal, amb el dolor, sense protestar, sense maleir, sense ubriagar-se, guardant una serenitat puríssima en força d’èsser crudel.
Tal volta quan un home nostre essencialment mediterrani, així ha penetrat en la pregonesa de la joia shakesperiana -potser la que el pobre adolorit Nietzsche desitjava i desitjant-la s’hi va consumir- tal volta torna en si, l’home nostre i es troba en l’estat de qui es desperta i s’inquieta d’haver-se posat a to amb un mal somni, d’haver-s’hi complagut, esdevingut unes hores diferent d’ell mateix. Llavores tal volta la claror radiosa del nostre matí li portarà una indefinible mena de vergonya. I desitjarà, potser, oblidar el Joiós Sobirà del nord amb qui ha passat hores nocturnes d'ubriagant companyia. Sobretot si pensa que, a fora, en l’aire transparent i en la llum matinera, enfront la mar de somriure innumerable, vora el pòrtic d’un temple harmoniós, un company altrament serè, l’espera. La seva serena figura, la seva pura veu li seran ara confortadora companyia.
Sòfocles...
(1) La primera idea d’aquest assaig és l’article Mi teatro, publicat a La Cataluña, el primer Octubre de 1910.
(2) Pierre Lasserre: Le Romantisme français.
(3) Aquest assaig fou publicat amb motiu del centenari de la mort de Shakespeare.
Josep Farran i Mayoral: “El Sobirà joiós” dins La renovació del teatre. Barcelona: Publicacions de La Revista, 1917, ps. 15-24.