¿Entendreu tota la meva emoció davant l'Enllà d'en Maragall, quan us hagi dit que és una obra que em torba i -literalment- m'espanta? ... ¡Quin llibre! Per ventura mai la paraula humana hagi arribat a tan solemnes extrems com en ell... - De vegades -haig de conferssar-ho-, no sé pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pobra normalitat, tan precària, el pes i la grandesa i la glòria d'aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragallenca...
Enllà és la nota més aguda, més estrident, del romanticisme llatí, potser del romanticisme de tot el món. -(Me sembla que dir això d'un llibre, és dir-ne alguna cosa).- No sé de cap literatura en què el Verb hagi reculat d'una manera tan magníficament espantosa en el sentit contrari a l'articulació, és a dir, en el camí de la Interjecció. -Passats els límits d'aquesta poesia, ja el dir dels homes no és dir, sinó so, so natural, tan potent com la música de les cascades, del mar, dels vents, dels boscos ... - I amb aquesta naturalitat i amb aquesta potència inhumanes, sembla somiar el nostre poeta, qui canta audaçment:
La poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes
Vet aquí quelcom que jo no sé llegir sense esgarrifança...
Però, també, vet aquí moltes coses ben apartades de l'esperit i de l'obra del noucentisme. -L'acció civilista en què tenim posats el coll i el cor és essencialment inseparable d'una estètica clàssica, és a dir, d'arbitrarisme. -(En l'Estètica Arbitrària veiem el substràtum teoritzat del Romanticisme.)- I així tot un sentit clàssic de la Poesia comença a florir entre nosaltres. - En això "s'expressa en una nova forma la caracterització principal d'una raça, mai com ara tan nombrosa i activa", com va escriure l'Alomar en son estudi sobre l'Estètica Arbitrària. - Mil simptomes, de tots notats, s'han produït darrerament en aquesta direcció... Acàs no sigui encara general una clara consciència del fenomen i de sa llei: però ja hi arribarem a no trigar gaire. - I no dubto que la publicació d'Enllà haurà apressat, per contracop, en molts esperits la producció d'aquella consciència.
Com se veu, a l'això dir, el Glosador vol abstenir-se de tot judici. Se limita a consignar un fet. El fet és: hi ha, més que independència, contradicció, entre l'Estètica de la Paraula viva, que ha tingut sa manifestació més significativa en Enllà, i l'Estètica Arbitrària, novetat espiritual essencial en la generació noucentista. - Per això la generació noucentista, que en La Nacionalitat Catalana d'en Prat ha vist avui una doble utilitat d'exemple i de doctrina, dubta si en l'obra del seu essencial "Mestre en Gai Saber" (de debó aquest, i de molt abans que els diplomes amb cal·ligrafia gòtica ho cantessin), si en els versos del nostre gran Poeta de Postrimeries (Mort. Judici. Infern i Glòria), pot trobar-hi alguna cosa més que una utilitat -altíssima, això sí - d'exemple.
Eugeni d'Ors: "Enllà" i la generació noucentista, Glosari, 29-VI-1906.