Crim i Càstig fou escrit l’any 1865. En el procés del treball, Dostoievski modificava sovint la seva concepció de l'obra i aquesta prenia aleshores tot un altre caràcter, en la major part dels casos radicalment diferent. Així s'esdevingué amb Crim i Càstig. Segons el pla primitiu de l’autor el destí dels Marmelàdov i el crim de Raskòlnikov havien de constituir el tema de dues novel·les curtes completament independents l'una de l’altra. En una carta adreçada el 8 de juny de 1865 a Kraevski, director de la revista Otèfxestnenii Zapiski, Dostoievsiki ofereix l’obra Els Embriacs, el tema central de la qual havia d'ésser "la qüestió actual de l’alcoholisme... amb la descripció de les famílies, l'educació dels fills, etc.". Tot permet d'afirmar que l’autor treballà durant alguns mesos en aquesta direcció. En una carta de setembre del mateix any, Dostoievski, que no ha deixat de mà Els Embriacs, proposa a Kàtkov, director de la revista Russkii Vestnik, la ''història psicològica d'un crim" en la qual està treballant fa dos mesos i exposa detalladament el tema de Crim i Càstig. L'obra, segons aquest pla primitiu, no havia de sobrepassar el centenar de planes.
Segons totes les versemblances, la unió orgànica d'ambdós temes s'efectuà el mes d'octubre.
L'obra fou publicada per Russkii Vestnik. Dostoievski hi treballà molt, no des del punt de mira de l'estil (descurat com en totes les seves obres), sinó del de la composició. Oi més, la redacció de la revista exigí la modificació radical del capítol de la quarta part, en el qual es descriu l’escena de la lectura de l’Evangeli a la cambra de Sònia. La redacció trobava en el capítol esmentat rastres de "nihilisme". Refer-lo costà un gran esforç a l’autor, el qual, segons diu en la seva carta a A. P. Milíukov del 10 de juliol, havia escrit aquest capítol amb una gran inspiració. A la fi de novembre, l’obra estava gairebé llesta del tot, però Dostoievski la reféu radicalment, "cremant-ne –com diu en una de les seves cartes– una bona part". Crim i Càstig fou escrit amb un gran entusiasme i amb una ferma confiança de reeixir. "La novel·la que ara estic escrivint serà potser el millor que he escrit si em donen el temps d'acabar-la com cal” (Carta a Wrangel del 28 de setembre.) "Aquesta obra, l’he escrita sense pressa i amb ardor. Faré tots els possibles, encara que no sigui més que per a mi, d'acabar-la de la millor manera que pugui" (Carta a Kàtkov de la primera quinzena del mateix mes.) "Escriure una novel·la és una tasca poètica, l’execució de la qual exigeix tranquil·litat d'esperit i d'imaginació. I a mi els creditors m'estan turmentant, és a dir, m'amenacen amb ficar-me a la presó.” (Carta a Wrangel del 18 de febrer de 1866.)
D'aquesta tranquil·litat d'esperit, indispensable per a la creació artística, Dostoievski, malauradament, no en pogué gaudir mai, i l’estil de totes les seves obres se'n ressent. Amb quina enveja parla dels escriptors que, com Tolstoi i Turguènev, tenen tot el lleure per a polir les seves creacions! Mentre escriu Crim i Càstig la seva situació econòmica és tan precària, que es veu obligat a empenyorar els vestits. “A vegades –escriu al seu amic Wrangel– haig de córrer tres dies per tal de poder trobar un ruble.”
És en aquestes condicions d'angoixosa misèria que Dostoievski escriu la seva obra genial. I, malgrat tot, Crim i Càstig és una obra reeixida, la més ben construïda, si més no, de les seves creacions. L'acolliment que li féu el públic i la crítica fou excel·lent. Dostoievski, que s'havia creat ja un nom amb La pobra gent, Records de la casa dels Morts, El Doble i Humiliats i Ofesos, conquerí, definitivament, un primer lloc en les lletres russes. L'obra fou comentada i discutida apassionadament i –cosa ben característica de Rússia– la seva repercussió no fou purament literària: durant un cert temps la crònica periodística registrà més d’un crim comès per imitadors de Raskòlnikov que "gosaven ultrapassar els límits".
En Crim i Càstig es manifesta amb un relleu assenyalat allò que, segons Perevértsev, al nostre parer el millor crític de Dostoievski, constitueix els trets fonamentals característics de l'obra de Dostoievski: 1) sinceritat i veritat; 2) originalitat i novetat.
Crim i Càstig és una novel·la de realisme psicològic. "No sóc més que un realista en el sentit més elevat de la paraula –deia el mateix Dostoievski–, és a dir, descric la profunditat de l'ànima humana." Els seus temes són temes ordinaris, reals, trets de la crònica periodística. Però com a resultat dels seus procediments de composició, de la seva profunda coneixença de l'ànima humana. "Fora de Dostoievski –deia Nietzsche– ningú no m'ha ensenyat res en psicologia", "la realitat més real adquireix un colorit fantàstic" (Perevèrtsev.) En les obres de Dostoievski trobem rarament retrats i paisatges. És un artista del moviment i no de la forma. Comença sempre per l'acció i no per la descripció dels personatges. És només de mica en mica que ens assabentem de quina manera Raskòlnikov arriba a l'estat d'esperit que el porta al crim. Hem llegit, no recordem on, que Dostoievski no conta gairebé mai com viuen els seus personatges, com mengen, com dormen, de què s'ocupen. La remarca ens sembla molt justa. Allò que ens mostra és la vida interior, amb una penetració, una profunditat i un relleu no assolits per ningú. "El destí dels seus personatges –diu Stephan Zweig– està concentrat no a l'exterior, sinó a l’interior. En la pregonesa de les obres de Dostoievski hom percep arreu el borbolleig d'una font profundíssima, gairebé vegetal, vital... Tota la tragèdia és a l'interior. Els esdeveniments de l'exterior no són més que la tramoia teatral." Merejkovski –que en dues obres sobre Dostoievski ha exposat un punt de mira al nostre entendre completament erroni– ha reeixit, tanmateix, a resumir en una frase d'una precisió magnífica aquesta característica de la creació dostoievskiana: "En Tolstoi oïm perquè veiem, en Dostoievski veiem perquè oïm".
Els personatges de Dostoievski, però, no són individualitats que s'abismen, per dir-ho així, en la seva vida interior, sinó individualitats que lluiten amb el medi en què viuen, que porten idees que rompen amb les concepcions generalment admeses, que violen les lleis de la societat burgesa. Crim i Càstig és, sota aquest aspecte, una de les obres més característiques de Dostoievski. L'individualisme teòric de Raskòlnikov no és més que una conseqüència lògica de l'individualisme pràctic de la societat en què viu. Raskòlnikov representa, en una forma quintaessenciada, la psicologia d'una petita burgesia atuïda per la misèria i per l’opressió, i que s'ofega entre les parets d'una vida tràgica i tenebrosa. El poble rus de mitjan segle passat se "sotmetia" al tsar, no es revoltava, el proletariat industrial gairebé no existia, el socialisme utòpic, socialisme de desvagats sense arrel en les masses obreres, no deia res a Dostoievski –a desgrat de la curiositat que li havia inspirat i que el portà al presidi siberià–, la petita burgesia estava eliminada de l’arena política. Per això Dostoievski oposava a la revolució la tendència individual a la veritat, no es preocupava del destí social de la petita burgesia, sinó de la concepció ètica dels seus representats, preconitzava no pas la revolta política, sinó la revolta del pensament. Per això tot es resolia pel costat de la psicologia. "No són raons econòmiques –diu el crític rus Górbatxex– el que decideix Raskòlnikov al crim, sinó el seu pensament del dret al crim.” Però, tenia raó Raskòlnikov? No, i precisament, perquè era individualista, perquè volia resoldre el problema tot sol. La societat, no la pot modificar un individu, sinó tota una classe; l'heroi és fort quan es recolza en la massa. Raskòlnikov és víctima del seu divorci amb el moviment social, de la seva situació de pobre sense esperances –en el marc del règim, capitalista. La tragèdia de Raskòlnikov és la tragèdia dels intel·lectuals déclassés.
Dostoievski cerca una sortida a la contradicció tràgica, i com que no la pot trobar en la moral individual, de la qual Crim i Càstig és una crítica genial, ni en el socialisme (que no existia encara a Rússia com a moviment de massa i a Occident, assenyaladament a França, que era el país que millor coneixia Dostoievski, estava impregnat d’esperit petit-burgès), la cerca en la religió. Després de l’assassinat, Raskòlnikov veu que no hi ha un principi director per a l’acció i acaba per “creure”. I això, més que una sortida, és –segons una imatge que Dostoievski amava d’emprar– com el gest desesperat del nàufrag que s’aferra a un bri de palla.
Dos mots sobre aquesta traducció
Les traduccions de Dostoievski –assenyaladament les franceses– pateixen de dos defectes essencials: el de donar un text mutilat i el de no ésser fidels.
Si mutilar els textos és sempre reprovable, ho és encara amb més motiu quan la víctima de la mutilació s’escau ésser un autor com Dostoievski, en les obres del qual hom pot dir que no hi ha ni un mot que no sigui necessari per a ajudar el lector a comprendre la psicologia complexa dels personatges. En certes traduccions aquesta intolerable manca de respecte per una de les figures més gegantines de la literatura universal adquireix proporcions veritablement escandaloses. En la traducció francesa de Crim i Càstig feta per Derély, per exemple, ha estat suprimit almenys un terç de l’obra. I els traductors dels altres països no s’han mostrat gaire més respectuosos.
La traducció que oferim al lector català no sols és íntegra, sinó que és l’única íntegra que existeix a Occident, i això, si més no, pot ésser considerat ja com un honor per a les lletres catalanes.
Hem posat tota la nostra cura a romandre fidels a l’original. Aconseguir-ho ens ha costat no pocs esforços. Dostoievski té un estil originalíssim i alhora extremament incorrecte, trencat, nerviós. Hem rebutjat decididament el procediment habitual dels traductors d’occidentalitzar, per dir-ho així, l’estil de l’autor adoptant-lo al gust i a la sensibilitat del públic de llurs països. L’estil de Dostoievski, malgrat la seva incorrecció (que ell mateix era el primer de reconèixer), té una importància cabdal, per tal com és inseparable del contingut, amb el qual forma un tot únic. Si hom pot parlar, naturalment, de l’estil de Dostoievski en general, cal no oblidar, encara, que cadascun dels personatges té el seu estil particular. En aquest aspecte Crim i Càstig constitueix un exemple típic. Si afegiu a això que les obres de Dostoievski estan cobertes d’expressions essencialment russes, que tenen tota la sabor d’aquesta terra única, i d’expressions i termes específicament dostoievskians, hom comprendrà les dificultats que hem hagut de vèncer i si n’ha estat de costosa la nostra tasca. El criteri que ens ha guiat ha estat el de romandre constantment fidels a l’estil de l’autor, sense polir-lo de la seva “barbàrie” original ni trair, tampoc, l’esperit de la llengua a la qual l’obra ha estat traduïda. El lector dirà si hem reeixit en el nostre propòsit.
Kràskovo, 15 de juliol de 1929