La veritat era que la fotografia no oferia cap indici, cap tret peculiar que permetés endevenir l’esdeveniment excepcional que es produí no massa estona després de l’instant en què Ladislau Saboga ―bodes i comunions, retrats en bo, reportatges exòtics― va accionar el disparador de la seva atrotinada Leica aquella tarda del 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila; la còpia, un pèl esgrogueïda, que es conservava en el Cafè de la Granota penjada entre el calendari de la temporada de la Lliga i l’anunci polsós d’un licor tropical, presentava la imatge clàssica d’un equip de futbol posant per a la posteritat abans de començar un partit de compromís: onze galifardeus amb un aire lleugerament fatxenda, encarcarat i badoc, una pilota tan inexpressiva com qualsevol altra i un senyor amb tovallola al coll. Una estampa més aviat grisa, ensopida, gens premonitòria.
―Tanmateix, aquest grup de matalots que va ser el protagonista de la feta ―m’enraonà el vell Cristòfil vint anys després de l’esdeveniment mentre passejava un dit pel vidre que protegia la fotografia i l’aturava distretament sobre una orell de Justinià Costera, el tercer per la dreta, capità d’aquell equip de llaguters, calafats i minaires, reforçat amb un botigues de comestibles i un paleta, que aleshores defensava els colors de la vila―. Ara, també cal dir que allò no podia passar enlloc més que en le nostre camp de futbol.
I és que el camp de futbol de la vila era un cas singular, sense cap mena de dubte.
Uns anys abans de la guerra civil, una riada del Segre havia devastat l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre; aleshores, s’havia decidit emprar el fangar que n’havia quedat per a fer-hi el camp d’esports. Fins llavors, els partits de fubtol s’havien celebrat a l’era situada a la banda dreta de l’Ebre, al recte de la vila, prop de la riba on els calafats, entre fums i pudors de quitrà, reparaven llaguts i pontones; l’afecció, però, una afecció abnegada, lleial i sorollosa, feia temps que reclamava un lloc més adient i, per tant, la pensada de construir el camp a l’hort del Ramon va ser rebuda amb brams d’entusiasme per l’assemblea de socis, embotida al bar Esport per votar la proposta. Les obres van anar de pressa i el camp quedà preciós; l’únic inconvenient era l’espai, tan just que el Segre gairebé llepava la porteria de llevant i una de les bandes quedava arran de l’Ebre, de manera que les pilotes que eixien del terreny per aquells costats anaven a parar en un dels dos rius o a la seva confluència. A fi i efecte d’evitar que la magra economia del club se n’anés riu avall en forma de pilotes perdudes, es va anomenar un encarregat de recuperar-les equipat amb un salabre de mànec molt llarg i un bot. Les pilotes que queien prop de la vora, les pescava amb el salabre; les que anaven a parar riu endins, però, havia d’agafar-les a força de rems i es recordaven partits emprenyadors en què el pobre caloi havia quedat estragat a força d’anar i venir amb la barca. De vegades, malgrat les precaucions adoptades, alguna se n’anava riu avall; una d’elles va ser retornada per l’Ajuntament d’un poble de la ribera, l’any 1960: la capsa duia enganxada la nota de rigor en la qual l’encarregat del registre de correu d’aquella alcaldia certificava que el paquet només contenia correspondència oficial.
La insòlita ubicació del camp donà lloc també a una llegenda tenaç, apelagosa i escampadissa, segons la qual a la vila llençàvem al riu els àrbitres si la seva actuació no ens agradava. El cronista no negarà que potser, en alguna ocasió, un incontrolat o un grup d’incontrolats o, fins i tot, el públic en pes amenacés l’àrbitre amb un bany intempestiu; també pot concedir que, de vegades, es fessin, en presència del col·legiat, comentaris casuals sobre les dificultats que hi havia per a recuperar els cossos dels malaguanyats que tenien la desgràcia de caure a l’aiguabarreig del Segre i l’Ebre. La veritat, però, és que mai de la vida cap àrbitre no havia anat a parar a l’aigua i la cosa no passava d’un hàbil ardit de la guerra psicològica.
Ara bé, les característiques especials del camp no van quedar mai tan patents com aquell diumenge de 1958.
* * *
Segons el vell Cristòfol, que tenia memòria de tots els gossos de la vila, feia un dia esmolat de finals de març; una cerçada de Déu havia netejat la canal del riu i, a les quatre de la tarda, el cel estava ras i lluïa un solet tebi. Era l’hora del partit. Els cafès de la vila començaven a buidar-se i una gernació impacient, encartonada per la roba dels diumenges que mai no acabava de donar-se, s’aviava al camp de futbol i deixava pels carrers una sentor de tabac i filagarses de conversa. Fins i tot la Clenxa, el barber, que no sentia cap inclinació per l’esport, malgrat que els seus parroquians no parlaven gairebé d’altra cosa en tota la setmana, hi anava per no quedar-se sol com un mussol al Cafè de la Granota. L’equip visitant, titular d’una vila dels Monegres, ja havia arribat en un camió i tots els jugadors eren als vestidors, preparats per començar el partit. El Segre biaxava inflat; la remor sorda de les aigües tèrboles i fures es barrejava amb els comentaris del públic que entrava al camp en collades sorolloses.
A l’hora en punt, minuts després que Ladislau Saboga obtingués la fotografia que Praxedes, el propietari del Cafè de la Granota, havia d’emmarcar i penjar més endavant en el seu establiment com a record del cas, l’àrbitre donà amb un xiulet l’ordre de començar el partit.
Des del primer moment va quedar més clar que la llum del dia que els forasters, ferrenys i de secà, tenien una idea molt particular del futbol: pareixia que els havien entrenat per a fer ascles de les cames dels contraris, com van poder comprovar de seguida els nostres jugadors, els quals eixien cascats de cada topada. A més a més, l’àrbitre es va posar desvergonyidament de banda dels forasters, i els ànims dels espectadors se somogueren. Al cap de mitja hora de guerra encesa, ens marcaren un gol en un fora de joc claríssim i es va armar un guirigall espaordidor.
―Et farem empassar el xiulet! ―rugia la tripulació del llagut Soledat en pes.
―Barrut!
―Que el llencin al riu, que el pengin, que el trinxin! ―s’esmelicava la màrfega de la Teresa Planes, seguidora apassionada de l’equip, la qual havia de posar al món una criatura preciosa als vestidors del camp la temporada següent, de resultes del sotrac d’una derrota local que li va avançar el part una setmana.
―Brètol! Animal!
―Faldilletes!
―Poca-solta, més que poca-solta! Lleig! ―avalotava amb la seva veu aflautada Tomàs Valldabó, més conegut per Tomasa la Torera.
―El que ha fet aquest àrbitre és de codi penal ―comentava, sever i suficient, el secretari dle jutjat al rector de la vila.
―De condemnació eterna, senyor secretari!
Deu minuts després, però, en ser castigat el nostre equip amb un penal, evidentment injust, el terrabastall va arribar a un punt crític per condensar-se, de sobte, en un silenci feixuc i tens que només trencava la remor del Segre, cada cop més intensa. Els guàrdies civils s’inquietaren: l’experiència els havia ensenyat a ensumar en aquells emmudiemtns els preludis de les tempestes, i els tricornis van començar a moure’s com estrambòtics ocellots de xarol negre entre els caps de la gent, provant inútilment d’atallar la tronada que va esclatar immediatament després que l’Oliveri Castells, agafat amb desesperació a la tanca del camp, bramés amb tota la potència del seu garganxó:
―Mori la repoblació forestal!
Mentre l’equip foraster es prepara per llançar el penal, el cronista aprofitarà el temps per aclarir que l’Oliveri Castells no tenia cap plet pendent amb el ministeri d’Agricultura i que la seva noció de la repoblació forestal era més aviat incerta i nebulosa. Ara bé, per raons que no es van poder destriar mai de la vida a les tertúlies esportives locals, l’Oliveri considerava el seu crit d’allò més agosarat i subversiu, fins a l’extrem que, sovint, un cop apaivagada la sulfuració dels partits, assossegada la fúria que el destarotava, confessava al vell Cristòfol, al cafè: «Ja sé que hauria de contenir-me, xiquet, i no deixar-me arrossegar per la ira, però no puc. Tinc aquest temperament tan arrauxat, tan temerari! No em sé callar les veritats encara que em perjudiquin. I no et pensis que no tinc ben clar que me la jugo: qualsevol dia, em vindran a buscar, em fotran a la garjola i adéu-siau, Oliveri Castells!»
Subversiu o no, el crit de l’Oliveri s’havia convertit amb el temps ―i per raons que tampoc no es van aclarir mai― en la contrasenya que precedia la politització dels partits quan les coses anaven mal dades; tan bon punt com el rebuig de la repoblació forestal saltava a l’aire tibant del camp, el públic passava de les invectives contra l’àrbitre i els jugadors a una revisió gairebé exhaustiva de l’Estat i les seves institucions. I aquell dia no va ser una excepció: la fúria va esclatar, estellada en mil crits que els guàrdies civils tractaven vanament de localitzar i aïllar enmig del xàfec:
―Mori el govern!
―Fora la dictadura!
―Visca Lenin!
―Feixistes al riu!
Res, però, no va evitar el desastre: l’àrbitre xiulà, el davanter centre ―un bergant ros, malcarat i fatxenda― corregué, xutà i marcà, mentre de la banda dels vestidors eixia el crit del massatgista, republicà de tota la vida, camuflat entre els jugadors de reserva:
―Visca el catorze d’abril!
* * *
―Vam guanyar, xiquet ―em digué el vell Cristòfol, després de fer una glopadeta de rom, sense deixar de contemplar la fotografia―. Vam guanyar per sis a dos quan pensàvem que ja érem pell. I és que, sovint, les coses de la vida van així, i les del futbol també; allò que menys et penses, ho capgira tot. Perquè, ¿qui havia de cavil·lar que el Segre s’inflaria en un tres i no res, de la manera que ho va fer després del penal, i que havia d’aturar les aigües de l’Ebre amb la força del seu corrent? Doncs, això és el que va passar, noi; i l’Ebre, embassat per la fortíssima empenta del Segre, comença a inundar plàcidament el camp de fubtol amb un batec seguidet i calmós fins que cobrí amb mig pam d’aigua la major part del terreny de joc. No era la primera vegada que allò passava, però mai no havia coincidit amb un partit. Els forasters, gent de secà, eixuta i corretjosa, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d’aigua, es van esfereir: ja es veien riu avall, arrossegats fins a mar per aquella riadeta esquifida. La major part d’ells, amb el melic arrugat, es van amuntegar amb l’àrbitre en la zona del camp on l’aigua, per causa d’un desnivell del terreny, no arribava. I aquella va ser la nostra: ¿quie havia d’aturar un equip de gent de la ribera, que portava el riu a la sang i es trobava en el seu element amb el camp en aquelles condicions? Mai no s’havia vist una cosa com aquella: els notres lliscaven igual que carpes ―fins i tot el botigues―, agullonats pel públic que, amb aigua a turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé, un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d’escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobrets, de no saber què era un riu.
“Futbol de ribera”, dins el Cafè de la Granota, Barcelona: La Magrana, 1985, p. 31-37