De tant en tant, en el nostre món de misèries i conxorxes de veïnat, rebem visites de personatges superiors, que semblen enviats per la Providència a donar-nos lliçons d’una vida més sàvia. Quan arriben aquests estrangers, no sabem gaire quin destí ni quina tasca els duu. Vénen a viure entre nosaltres com reis destronats o prínceps que viatgen d’incògnit i s’acomoden com poden als nostres costums grollers i bàrbars. Duen generalment una vida modesta i apagada, i no ostenten ceptre ni corona ni cap distintiu que els faci senyalar amb el dit. Sovint silenciosos, passen desapercebuts del ciutadà vulgar, i moren ignorats, sense haver rebut altre homenatge que el de llurs íntims i familiars. De vegades eloqüents, i amb circumstàncies favorables, es guanyen l’admiració, de cop tímida i desconfiada, del transeünt, qui, endevinant llur grandesa sense compendre-la, sent segament de genolls davant de llur augusta presència. Llavors arriben a adquirir tal prestigi i autoritat entre els contemporanis, que els crítics posteriors, que no han experimentat aquell encís, diuen que són desproporcionats als llurs mèrits. I és natural que així sigui, car llur acció és d’una mena massa subtil per a poder ésser apreciada amb l’aparell crític comú, i llur influència massa fonda i general per a poder entrar en el domini de la consciència ordinària. Més encara, considerats amb el criteri mundà, llur interioritat com a homes es manifesta, car si bé s’interessen com qualsevol en les coses del món, i compleixen normalment els deures de ciutadà, no s’entrefiquen gaire en les petites lluites dels homes, i difícilment donen a les misèries que comunament els preocupen i separen la importància necessària per a brillar en tals palestres.
Per més que fondament humans en esperit i obres, llur humanitat sembla accessòria. Són homes en aquest món com podrien haver estat éssers intel·ligents en un altre planeta. Són vinguts simplement aquí, s’han adaptat a la nostra vida i parlen la nostra llengua. Quan ho fan amb perfecció, els diuen genis, car llur superioritat de naixença ens dóna la norma del progrés, i diuen amb to de certitud, com testimonis de vista, coses que per al comú dels mortals són matèria de somnis i faules, o quan més aspiracions vagues d’un avenir nebulós.
Mes, en general, no són genis ni herois en el sentit comú de les paraules. No ens meravellen per la volada de llur fantasia ni per la fulgor de llurs visions. No semblen instruments de cap misteriós i terrible agent sobrenatural. No ens esveren amb missatges d’ultratomba, ni ens sorprenen amb cap miracle. No són gens estrictament místics, ni profetes, per més que sovint en prenguin el posat i l’accent, i de vegades habitin les fronteres del món sensible i semblin enterats d’allò que passa terres enllà. Res d’això els caracteritza. En el fons són simplement homes de llinatge, que, vivint la nostra vida ordinària, encarnen amb més o menys perfecció, i sovint molt imperfectament, un tipus d’humanitat més alt i més noble. Són l’aristocràcia de l’esperit, la sal de la terra i, si no sempre amb llurs obres tangibles, en tot cas amb llur sol exemple i presència, els veritables educadors dels homes, que, sense esment, imiten llurs virtuts i maneres, com si instintivament veiessin en llur distinción el mirall de la majestat del déu interior que tots amaguen.
Els de la categoria dels desconeguts i silenciosos són legió. Ells formen la massa anònima ignorada, oculta sota terra, la base, la força, la solidesa i l’equilibri de tot l’esplèndid edifici social que ens abriga. ¿Qui no haurà trobat en el camí de sa vida algú o alguns d’aquests extranys personatges, que, sense afectar cap excel·lència ni mostrar cap superioritat, el meravellen per la serietat i sinceritat d’expressió, la integritat de caràcter i l’elevació d’esperit, deixant-li en l’ànima una impressió fonda, inexpressable, com d’una visió fugitiva d’alguna cosa massa pura i massa bona per a ésser creguda? Homes i dones, pertanyents a totes les classes i estaments socials, que no han sortit mai de la penombra de la vida obscura i en qui ningú s’ha fixat, d’on treuen aquests desconeguts, un es pregunta, en certs moments dats, generalment de prova per als més valents, aquella reserva inestroncable de força que despleguen tranquil·lament, quasi passivament, com l’ametler floreix en mig de l’hivern, incorruptibles com l’or, inflexibles com l’acer? Mes, passats aquells moments lluminosos, el misteri es clou sobre llurs vides, sempre envoltes en el silenci, la discreció i la modèstia, que al finir els amortallen al record de la posteritat.
Gran, immens, hauria d’ésser el nostre reconeixement i gratitud si fóssim un poc més allò que pretenem ser, envers aquesta heroica legió d’homes i dones silenciosos que amb llurs ignorats mèrits, virtuts i sacrificis ens permeten viure lliurement i impunement com criminals i prostitutes, malversant sense fre ni mida els grans tresors de salut per aquells pacientment acumulats. Car, de què servirien les nostres lleis de justícia, si no hi hagués homes justos? De què tots els codis de moral, sense homes bons? De què tot el gran aparell científic, sense homes savis? Truisme o paradoxa! Tant se val? Faci aquí l’home un punt de reflexió i convingui en què, malgrat tota la injustícia i fellonia actuals de les relacions humanes, que semblen annexes a la condició del món, si aquest és un ordre i no un caos, es deu exclusivament a la justícia i noblesa d’uns pocs entre totes les generacions que senten i viuen l’ideal de la raça i moren quasi sempre víctimes de la llur devoció. Més tot això amb prou feines pot dir-se sense caure en el delicte d’alta traició social, que tant horripila a la munió dels que viuen en la superfície de les coses. Deixem, doncs, sota el mantell de la nit aquesta noble falange d’herois ignots, i, mentre no arribi l’hora d’alçar-los el monument que mereixen, elevi’ls des d’ara qui els veneri un altar en el més intim del cor.
Epíctet, Marc Aureli, Montaigne, Pascal, Emerson, són alguns dels pocs que han escapat a la invasió implacable d’aquesta nit cimeriana, i d’aquests podem ja, parlar amb relativa certesa, car siguin les que siguin llurs vides, ells han parlat i han deixat escrits que, si imperfectes com obres, són sempre documents preciosos que ens revelen amb certa exactitud la selecta qualitat de llurs ànimes. Donant ullada en aquests documents tot d’una ens adonem d’un fet curiós que visiblement distingeix llurs autors. Pobres o rics; esclaus, burgesos o emperadors; creients, escèptics o ateus; optimistes o pessimistes; cínics, estoics o epicuris; pagans, cristians o protestants; idealistes, materialistes o positivistes; actius, sentimentals o reflexius; tota la rica varietat de la condició i de la pensa humana té en eixa casta representació. Mes, comparant aquests amb el brillant estol dels immortals en el qual seguici figuren, una qualitat els separa marcadament, donant caràcter a tot el grup: la manca absoluta de proporció entre llur influència i nomenada, i el valor visible i ponderable dels documents que han deixat. Cap gran epopeia o tragèdia, cap gran teoria o sistema físic o metafisic hi he llegit, ni tant sols cap invenció extraordinària ni sorprenent revelació d’idees originals o pensaments inèdits s’hi troben que ens expliquin a satisfacció llur influència, transcendència i immortalitat. No guarden ordre, mètode ni seqüència. Són simplement aplecs d’escrits curts, fragmentaris, inacabats, que ens encisen per la fondària del pensament i l’alçada de la visió, però que deixen l’ànima en suspens i desconcerten a qui busca una resposta concreta a la més petita qüestió. I tantmateix, i potser per això mateix, deixen en nostre esperit un rastre profund, indeleble. Sembla com si per vies secretes, sols conegudes a llurs autors, se dirigeixin dret a les facultats superiors del nostre esperit, fent-les vibrar en harmonia amb l’alta inspiració que els ha dictats, donant-los l’imperi perdut sobre els baixos instints i passions tumultuoses, i contagiant tot el nostre ser amb la rítmica pulsació de llur saviesa. És aixi com aquests llibres fragmentaris i aforístics, que res d’important proven ni afirmen, devenen, un cop coneguts, els nostres consellers i confidents íntims, els secrets inspiradors de cent obres voluminoses i actes heroics, i l’aliment sempre fresc i nutritiu de mil generacions. Car llur llenguatge és el d’un cor que parla a un altre cor deseixint-se de tot l’enfarfec de fórmules artificioses que comunament ofeguen aquella veu íntima, àdhuc quan són els savis i poderosos del món els que parlen; i allò que diuen no són purs conceptes d’una intel·ligència a la recerca d’explicació a l’enigma de l’univers, sinó franques i espontànies reflexions de savis que han viscut com homes llur saviesa, confosos en el terbolí del món, i ens donen, despullada de tot aparell doctrinal i com destil·lada en pures conclusions, la substància mateixa de llurs vides exemplars.
Aquí justament radica la virtut secreta que redimeix tots els vicis i febleses d’aquests assaigs incorrectes, temptatives migrades i tímids balboteigs, i els dóna l’autoritat i consideració que mereixen d’obres cabdals de la humanitat; car aquesta veu amb raó en llurs autors, no els escriptors imperfets, malastrucs, d’obres mancades, sinó els mestres venerables d’aquella preciosa ciència que no s’explica en els llibres, ni s’ensenya en les càtedres, i que forma tantmateix el primer substratum de tota la geologia social, la ciència de la vida, la tant mal entesa ciència del seny o del sentit comú. En ells, efectivament, es troba, profund, autèntic i sincer, tant, que sovint sembla contradir el seu nom, aquell bon sentit tant inútilment cercat en la cridòria dels discursos i l’enrenou de les discussions; aquell sentit que no és comú perquè sigui admès per convenció universal, sinó perquè és de tots en el pregon, enc que de ningú en l’exterior; aquell sentit on tots podem trobar-nos, i efectivament ens trobem, en les hores serenes, només gratant lleument la superfície; aquell sentit que és la fi i objecte de tota evolució el dur-lo a la superfície i fer-lo entrar en el reialme sempre creixent de la consciència; aquell mateix senit a què es refereix el seu mestre Emerson a l’escriure: «Digues la teva convicció íntima, i serà el sentit universal».
Essent ells els doctors d’aquesta petita ciència universal, els homes tots naturalment els escolten i els entenen, mig meravellats de trobar en els primogènits i escollits del món el mateix fons de veritat que regula llurs vides casolanes. És així com aquests savis que viuen habitualment en les fondàries a què nosaltres casualment solem davallar ens instrueixen amb el franc relat de llurs experiències, ens conforten amb la certesa de llurs visions, i ens guien amb la mostra d’allò que serà la consciència col·lectiva de demà. Cert que es dóna sovint el cas que llurs idees siguin de cop tingudes per folles i exòtiques; mes això no priva que amb el temps devinguin patrimoni universal, fins al punt de fer oblidar llurs emissaris. Es això el que va succeir amb els estoics, la qual flor és Marc Aureli, i el que comença a passar amb Emerson i el trascendentalisme anglo-americà. I no és estrany ni injust que així sigui, car els descendents habiten ja aquella terra inhabitable, colonitzada per llurs exòtics predecessors, es nodreixen eucarísticament de llur carn i sang, i aquests viuen eternalment, insospitats, impersonalitzats, en la carn i sang de les generacions successives. Ells digueren llur convicció íntima, i ara és devinguda el sentit universal.
No serà, doncs, inoportú que en la nostra època, vana i frèvola com poques, en que la humanitat, com un malalt en el paroxisme del desvari, sembla arrapar-se amb folla persistència a les bizarres fantasmagories del seu cervell sobreexcitat; no serà inoportú, dic, que acudim sovint als savis oracles d’aquests olimpians que, sense afectar cap superioritat ni distinció, sapigueren viure i mantenir-se equilibrats en el centre sempre quiet de les coses, des d’on es contemplen sense vertigen llurs revolucions harmonioses en el serè firmament. I, en això fent, cap figura, entre tot el brillant estol, més indicada per a començar, cap de més profitós estudi, que la darrera apareguda i, enc que eixida en llunyanes terres, la més nostra de totes; –car en el món de les idees la separació en el temps és cent vegades més sensible que la de l’espai, i dos antípodes que ensems vegin la llum no poden sinó reconèixer-se germans en tot allò que veuen i palpen. Cap més aposta, alhora, per a il·lustrar el temperament general de llurs confrares, que la diàfana i lluminosa figura d’Emerson on podem sense gaire esforç contemplar en viva i palpitant representació la suma i síntesi dels vicis i virtuts, mèrits i desmèrits característics de tota la colla d’ombres pàl·lides i fonedisses dels seus predecessors en saviesa.
BIOGRAFIA
Tractant-se d’un home que ha sigut qualificat de filòsof nacional dels Estats Units; que durant més d’un quart de segle ha tingut sospesa dels seus llavis i dels seus actes tota la massa de la seva nació i la part pensadora de tota la raça anglo-saxona; que ha sigut cent vegades biografiat per munió de crítics eminents, a molts extranyarà la declaració prèvia que hem de fer que Emerson no té gairebé biografia. Aquest autor desconcerta el crític curiós per la falta d’interès en sa vida, plana i monòtona com un llac en calma. Aquell gran home que va fruir en vida els honors de la immortalitat, es va conduir molt severament amb els seus biografiadors, segons palesament confessa un dels principals d’aquests, en Richard Garnett. «Amb ple coneixement –diu–que la seva història seria escrita, ell va creure convenient dur una vida buida d’incidents i d’absoluta conformitat amb la llei moral. L’historiador, contrariat, no pot comptar més que amb l’encís de la figura no gaire freqüent d’un que va viure com va escriure.»
Ah! I que bé escauen aquests mots en la nostra època de lluita frenètica per a conquistar un nom, una fama, una posició. Heus aquí un exemple no gaire freqüent d’un que espera assegut, i pensa, i amb la sola força del pensament esdevé el centre d’atracció de tota la corrua adelerada dels esclaus cecs de la inquietud. És que aquesta reposada actitud d’un que va viure com va escriure no sembla dir-nos més emfàticament que cap de ses sentències incomparables: «Per ventura el sol s’afretura per a concentrar en sa esfera el istema planetari, i per ventura cada planeta i cada satèl·lit no serven el lloc que de dret els pertoca? Calma, brava gent! Faci cadascú el seu deure, i calli. El teu lot, o porció de vida, et cerca, –digué el profeta Alí.– Per tant, estigues quiet i no el persegueixis».
Heus aquí com una vida tant sense incidents ni peripècies pot ser per a nosaltres del més viu interès, pel sol contrast que ofereix la rara existència d’un savi autèntic i sencer en un món on tot sembla conspirar contra la saviesa, i per les precioses lliçons que un tal contrast pot proporcionar a tots els que aspiren i lluiten per a assolir-la. En aquesta confiança exposaré alguns dels fets principals que es llegeixen en la biografia d’Emerson.
Ralph Waldo Emerson nasqué a Boston el 25 de març de 1803, fill d’un famós i excel·lent pastor protestant i descendent per ambdues línies d’una llarga nissaga procedent de l’emigració puritana, abundosa en clergues i acadèmics, on figura també el venerable fundador de Concord, ciutat de Massachusetts immortalitzada per llur gloriós descendent. Homes i dones austers, virtuosos i ferms, en llurs venes corria la sang més pura dels braus estoics, màrtirs de la fe, que en temps de la revolució anglesa abandonaren la pàtria per causes de consciència. Orfe de pare des dels cinc anys, fou educat junt amb els seus germans, per sa mare i una tia, dues dones evangèliques severes i exemplars, d’influència decisiva, sobretot la darrera, en el seu caràcter. Amb un coratge i paciència heroics, elles saberen afrontar serenament la gran misèria on la mort del pare deixava la família, i amb l’ajuda d’alguns amics i benefactors conseguiren criar i educar convenientment els quatre nois de què es composava; dos dels quals, certament, a més del què ens ocupa, foren d’un brillant avenir, el qual la mort prematura desgraciadament va segar.
Ralph Waldo fou posat a l’escola, on, sense demostrar cap talent especial, es feu notar des del començament pel seu caràcter esquerp i retret, pensatiu i silenciós. D’allí va passar a la Universitat de Harvard, cursant allí sense més distinció que sa habitual reserva maneres simples i delicades i conducta exemplar; i d’allí, després de tres anys de vaga forçosa per manca de medis, ingressà a l’escola de Teologia de Cambridge (EE.UU.) disposat a seguir la carrera eclesiàstica, que semblava vinculada a sa família.
El 1829 Emerson entrà de pastor en una església unitària de Boston, entregant-se amb tota fe i el major zel a les funcions parroquials. La consciència religiosa dels EE.UU. estava alesores en plena revolució. L’unitarisme, gràcies sobretot a les campanyes del gran Channing, havia triomfat, aconseguint no sols establir sòlidament la seva església, sinó, allò que és més important, sembrar una bona llavor de racionalisme filosòfic en les altres congregacions i en tota la teologia nacional, corsecada i estancada pel dogmatisme calvinista tradicional dels vells puritans. Emerson, admirador d’en Channing, en la qual escola s’havia format, entengué que la reforma no devia deturar-se en els límits d’una interpretació racional dels textos sagrats, i la prengué com punt de partença per a arribar a llur interpretació natural i simplement humana, segons el primitiu esperit en que foren escrits, amb independència de llur caràcter de revelats. Com a bon idealista, cregué en la possibilitat d’una tal reforma, i abraçà com la missió de sa vida l’apostolat d’un moviment que tendia simplement a fer, o tornar a fer, del cristianisme una religió de la humanitat, imposada sense més garantia ni autoritat que la puresa i la salut dels seus principis i preceptes morals, aproximant la teologia al camp de les ciències i de la literatura. Amb tot i aquestes idees, gràcies sobretot a ses apreciables qualitats personals, tacte exquisit i bona fe, el nou pastor es guanyà de bon principi l’afecte i l’admiració dels seus feligresos. Fou aquí on l’Emerson començà a revelar ses extraordinàries facultats i el tremp peculiar del seu geni, i a conquistar-se desde sa humil trona parroquial sa fama cada dia més extesa de pensador profund i original, i d’orador, sinó brillant i grandiloqüent, sincer, correcte, natural i feliç, posseït del do inestimable de convèncer i commoure fondament sense la més petita afectació de poder ni artifici retòric. Mes, amb tot el seu idealisme i optimisme, i a ésser la seva una de les esglésies més liberals i avançades del país, aviat arribà el dia que començà a sentir la tibantor dels motllos eclesiàstics i sa incapacitat tant d’adaptar-s’hi com de trencar-los. El seu pregon respecte a les opinions d’altri i cura escrupulosa de no ferir la consciència dels seus fidels, precipitaren el conflicte. Després de tres anys d’exercici parroquial, amb ocasió d’una diferència sobre el ritu de la comunió, es cregué en el deure de abandonar el seu curat, i sense despit ni amargor prengué comiat dels seus feligresos, resolt a desfer-se de tot impediment a la lliure i espontània manifestació del seu esperit.
Un viatge a Europa, on feu la coneixença del gran Carlyle, acabà de refermar-lo en son propòsit. Exemple frapant de l’afinitat ideal! Aquella gran torxa espiritual del seu temps, les quals potents reverberacions Emerson havia estat el primer americà en albirar, fou realment la meta íntima del seu viatge transatlàntic. Emerson era un desconegut a Anglaterra i Carlyle vivia absolutament isolat del món en la paorosa solitut de Craigenputtock. Com sota l’atracció d’una força irresistible, vencent tota mena d’obstacles, Emerson no va parar fins a trobar al seu germà gran, i tenir-hi una entrevista. El contacte es realitzà; un parell d’hores de conversa fou suficient per a què aquells dos grans desconeguts es reconeguessin germans, i per a fonamentar aquella fecunda amistat espiritual que, malgrat les fondes diferències de temperament, devia durar el restant de les llurs vides, Emerson partí consolat i reconfortat, i tornà a Amèrica beneint aquell llarg viatge a un Continent que li havia fet conèixer un Home.
Arribat al seu país, comença Emerson una nova vida, –la vida d’Emerson. El predicador unitari esdevé filòsof independent, abandona tota idea de fer devots, i es consagra a meditar i investigar pel seu compte, i a emetre lliurement ses opinions. Casat per segona vegada (sa primera muller va morir abans del seu viatge a Europa), s’estableix definitivament en una poètica estada semi-rústica als voltants de Concord, on, apartat de la fressa mundanal, es consagra a l’estudi i a la reflexió, sense descuidar el conreu del seu jardí. Des d’aquesta data sa existència raja plàcida i serena, sense entrebancs ni vacil·lacions remarcables, cap al solstici i a la posta. Encara predica ocasionalment algun sermó, si bé amb el caràcter de religiós independent de tota confessió establerta; mes el seu ofici és, i resta tota sa vida, el de conferenciant i escriptor públic. En aquell país i època, tractats de barbars, la conferència pública era un treball remunerat, sinó lucratiu, que donava subsistència a bon nombre de pensadors i investigadors. De la trona sagrada a la tribuna pública, la distància no és gaire gran. Emerson la salvà fàcilment, i des d’ara fins als seus darrers dies foren freqüents ses aparicions com a dissertant en les Sales de Conferències, de Liceus, Ateneus i altres entitats de tota la federació americana, on les seves oracions simples, enèrgiques, franques i concises, vibrants i sadollades de grans pensaments, aspiracions elevades i vistes amples i captivadores, desvetllaven en el públic un interès extraordinari. Refoses i retocades amb gran llibertat, aquestes lectures apareixien després en els aplecs d’assaigs que formen la massa de sa producció literària. Es així com, amb sols un petit canvi de direcció en sa carrera, troba Emerson el seu natural centre i esfera d’acció; –canvi tant fàcil com important, com que al deixar d’adreçar-se a una comunió de fidels, el món sencer esdevé l’auditori de sa sàvia i autoritzada paraula.
Mes aquella beneita solitud camperola de Concord no havia d’ésser durable. Aquell extrany exemplar d’un filòsof autèntic en una nació de mercaders esdevé naturalment el centre d’atracció d’un estol sempre creixent d’amics, deixebles i admiradors, que el distreuen del seu somni místic, interessant-lo activament en empreses i qüestions d’actualitat. De 1830 fins a sa mort, aquella casa, perduda en un racó de la nació, esdevé poc a poc la llar del pensament americà. Tant a Europa com a Amèrica començava una època de revifament intel·lectual extraordinari. Aquí, el gran desenvolupament material de la nació nord-americana d’ençà de la seva independència necessitava una confirmació espiritual. Aquell enorme cos de gegant, format en quatre dies i bategant amb la febrosa pulsació sa vida novella, necessitava una ànima, i Emerson fou son explorador i revelador. Política i econòmicament independent, la gran nació americana continuava essent espiritualment una colònia anglesa. Un crític nomena una memorable oració d’Emerson «la vostra Declaració d’Independència lntel·lectual». Un altre, el famós J. Russell Lowell, diu textualment: «Nosaltres estàvem encara socialment i intel·lectualment amarrats al pensament anglès, fins que Emerson va tallar l’amarra i ens va llençar als perills i a les glòries de l’aigua blava». Era, doncs, natural que al seu entorn s’aplegués la flor del pensament americà. Filòsofs, poetes, literats, artistes, predicadors, polítics i reformadors socials, tota la força intel·lectual del seu temps, s’unia amb fils invisibles en aquell home providencial que amb la força, la simplicitat i la claravidència del geni sabia explicar i definir amb gràcia i justesa meravelloses l’essència íntima de l’esperit nacional, ses belleses nadiues, sos fecunds recursos, ses grans esperances. Esperits i temperaments els més variats i contradictoris s’acordaven i entrecomunicaven per aquell centre pensant que a tots infundia calor i vida, i, essent de tothom i de ningú, romania sempre ell mateix.
Una notable concreció d’aquest fenomen fou la fundació en sa mateixa casa del famós «Club Trascendentalista Nord-americà», de tant humil naixença com poderosa influència en el pensament nacional. Un grapat d’idealistes excèntrics, –quatre boigs, que dirien ara,– l’inspirada i genuïna sibil·la Margaret Fuller, el gran ombrívol narrador Nathaniel Hauthorne, el cèlebre poeta-filòsof ermità de la selva de Walden Henry David Thoreau, amb un parell d’apòstols i utopistes, constitueixen el nucli primer d’aquesta estranya confraria que tot seguit creix i estén arreu les seves radiacions, atraient les principals figures de l’intel·lecte americà, com el gran polemista i reformador religiós, el «modern Luther», Theodor Parker, i el grandiós cantor de la democràcia, el famós poeta nacional Walt Witman. Naturalment, no podien mancar aquí les revistes indispensables, –primer The Dial, editat per Margaret Fuller, i després la Massachusetts Quarterly, per Theodor Parker, ambdós de curta però profitosa existència; com tampoc el seu corresponent infortunat assaig pràctic de reforma social amb el famós falansteri de Brook Farm, caracteritzat entre les altres utopies de sa mena per haver mantingut en la seva organització els principis de l’individualisme. En aquestes i altres empreses dels seus amics, si bé amb menys fe que benevolent simpatia, col·laborà activament el nostre contemplatiu. Ell fou l’involuntari inspirador, l’ocult mantenidor del foc sagrat que animava tota aquella estranya lliga que, amb tots els seus excessos i follies, tant poderosament contribuí a l’avenç de l’idealisme nord-americà.
Un segon viatge a Anglaterra, fet en el solstici de sa carrera, li conquistà la popularitat en l’antiga metròpoli, on els seus escrits ja l’havien sembrada en la societat literària. Unes quantes conferències en els principals centres intel·lectuals de la nació i entrevistes amb els seus gran homes de lletres ocupen aquest segon breu sojorn a Anglaterra, tant profitós a l’avenir intel·lectual d’aquesta com al de sa antiga colònia.
Retornat al seu racó de Concord, reprèn Emerson sa vida habitual que llisca suaument del zènit cap a la posta. A penes cap incident remarcable ve a torbar la plàcida serenitat dels seus dies, sinó és la campanya anti-esclavista i la guerra de Secessió en que terminà, en les quals ell prengué part activa i es conduí en tot com un home i com un patriota. A mida que creix en anys, creixen sa fama i sa autoritat. Aquell modest i taciturn estudiant de Harvard i de Cambridge, aquell incomprès, enigmàtic pastor visionari de l’església de Boston, és ara la primera llum intel·lectual de la Unió Americana. Els seus actes i gestes més insignificants són atentament observats i comentats per tot el poble, que l’estima i venera com una institució nacional. Mes, amb tot, a poc a poc ses facultats disminueixen. L’antic vigor i llustre de la frase, l’originalitat i ardidesa del pensament, el càustic encís de l’expressió, s’enlloren i esmorteeixen, cedint plaça al nou estil més planer i casolà de ses darreres obres, on, amb el to més simple i familiar, s’ocupa amb preferència dels problemes d’actualitat i dels interessos comuns de la vida quotidiana. Llavors el místic panteista de Natura, l’inspirat profeta no conformista, amb vores d’anarquista, dels Assaigs, esdevé el moralista prudent i concirós, ple de seny i sentit comú, de Conduct of Life i Society and Solitude, i apareix en tota sa puresa el diligent pastor matinal que amb tant d’encís ens pinta Maeterlinck, el bondadós i fidel «aimador dels homes», com li plau a ell mateix anomenar-se.
Mes per això sa popularitat, lluny de minvar, augmenta cada dia, segons es pot veure en el cas següent. El 1872 un foc destrueix totalment sa casa. Emerson, que mai havia estat ric, es troba amb això en la misèria. Immediatament una subscripció popular posa en ses mans uns quants mils de dòlars que l’indemnitzen amb excreix de la pèrdua soferta. Mes malgrat la satisfacció que això naturalment li produí, el cop era massa fort per a que sa salut, minada pels anys, no se’n ressentís. Aconsellat pels seus amics, emprèn un tercer i darrer viatge a Europa, i en tornant a la seva ciutat es veu sorprès per una graciosa manifestació que pinta un home i un poble. «Com la màquina arribava a l’estació diu en Garnett –va engegar un xiulet de triomf; trons i repics respongueren de la ciutat; i Emerson, escortat amb música, entre fileres de somrients nens d’estudi, troba sa casa reconstruïda, amb cada llibre i pintura en son lloc acostumat.»
Aquesta bella i espontània mostra d’afecció popular, anticipació al·legòrica del coronament de son geni i consagració de sa fama que la posteritat li preparava, marca justament l’epíleg de sa vida. Deu anys encara visqué, anys de reclusió, de silenci i de preparació per al traspàs final. Conseqüent amb el profund optimisme que va encoratjar tota sa vida, vegé amb serena i somrient conformitat com ses forces minvaven i ses facultats un jorn tant potents i subtils, s’afeblien gradualment, fins que, l’hora de la deslliurança arribada, el 27 d’abril de 1882, enmig del condol de tot un poble, aquella ombra del gran home i gran pensador que fou Emerson s’esvaí dolçament en el repòs de la mort.
Aquests són, suscintament exposats, els fets capitals de la vida sàvia i santa d’Emerson. En ells m’he entretingut amb complaença, mogut no sols per l’ensenyança particular que molts en ells poden trobar, sinó també per veure en el medi i circumstàncies en que es varen desenvolupar un gran interès d’actualitat per a la vida nacional nostra. També nosaltres som un poble nou en certa manera, i també nosaltres necessitem una ànima i la cerquem, i l’hem de cercar obstinadament si volem viure; i, a l’entretant que el seu verb revelador no aparegui, devem treballar en fer-nos dignes d’ell i en preparar sa vinguda i sa habitació entre nosaltres com una verge prudent a la vinguda de l’espòs. Si vindrà o no vindrà, amb certesa no pot dir-se; mes això sí pot assegurar-se, que sols arribarà quan estiguem preparats per a rebre’l d’una manera digna de sa majestat, com els sorruts botiguers yankees saberen acollir i festejar el bell geni deslliurador de la llur ànima.
BIBLIOGRAFIA
Aquestes són les principals de les obres conegudes d’Emerson, amb les dates de llur primera publicació.
Natura.......................................................................... 1836
Assaigs (1a sèrie)......................................................... 1841
Assaigs (2a sèrie)......................................................... 1844
Poemes........................................................................ 1847
Miscel·lànies................................................................. 1849
Homes representatius.................................................... 1850
Perfils anglesos (English Traits)................................... 1856
Conducta de la vida...................................................... 1860
May Day i Altres Peces................................................ 1867
Societat i Solitut............................................................ 1870
Lletres i Fins Socials..................................................... 1876
Correspondència de T. Car1yle y R. W. Emerson......... 1883
Deixant per a un altre volum d’aquesta BIBLIOTECA el fer un estudi de la personalitat literària d’Emerson, acabaré aquesta llarga introducció amb unes notes sobre
LA PRESENT TRADUCCIÓ
Els dos assaigs traduïts formen part del primer aplec publicat per Emerson. És aquesta, entre totes, la més emersoniana de ses obres, la revelació més franca i més feliç de sa personalitat. Escrita en el fort de ses facultats, és la vera flor de sa producció literària, que basta per si sola per a acreditar un pensador i un vident. Amb la modesta vestidura d’Assaigs, aquests escrits ens presenten, condensada i expremuda en forma de prismàtiques sentències, la substància mateixa de les vistes d’aquell gran intel·lecte en les més greus i més variades qüestions d’universal actualitat. La Història, La confiança en sí mateix, La compensació, Les lleis espirituals, L’Amor, L’Amistat, L’Heroïsme, La Super-Ànima, Cercles, L’intel·lecte, L’Art, són els titols de cada un d’aquests assaigs, que constitueixen altres tants joiells literaris. La tria dels dos que avui ofereixo al lector respon al meu intent de presentar-li una de les més notables modalitats del pensament del llur artífex, puix ells ens donen l’expressió culminant d’aquell aspecte més atractiu i remarcable del seu esperit, que, per una singular coincidència, ens resulta alhora el més necessari i més fàcil de compendre i assimilar, –vull dir el seu absolut i radical individualisme, l’independència feresta de son ànima anglo-saxona. Tant en l’un com en l’altre assaig, –en el primer desenvolupant ses línies generals, i en el segon fent sa aplicació a l’important capítol de les afeccions,– es troben les arrels i l’essència íntima d’aquest gran traç d’aquella raça, que expandit fins a l’exageració per la gran nació americana, constitueix tantmateix un dels seus molts punts, potser el més remarcable, de coincidència amb el nostre esperit tradicional.
Aquí també amb meravellosa claredat es transllueixen les pregones arrels religioses d’aquest gran caràcter nacional, i pot alhora observar-se com aquesta mateixa independència individual, al traduir-se així socialment, dóna per resultat aquell altre caràcter igualment essencial, i en apariència antagònic, d’aquella raça, –l’esperit democràtic. Efectivament, la democràcia, tant mal entesa en altres pobles, no representa aquí l’anulació, ni tant sols disminució, de l’individu, sinó justament sa exaltació al grau més elevat de l’independència sobirana. Com poden conciliar-se ambdós contraris, llur origen i natural fonament religiosos ens ho expliquen, car en el fons aquest arrelat individualisme democràtic no es més que una conseqüència natural del simple reconeixement i adoració de la divinitat obrant en cada home i manifestant-se en els més petits dels nostres actes. Vegi’s per aquí com l’antiga saba de les primeres fraternitats cristianes, vigoritzada per l’individualisme anglosaxó, gràcies sobretot a l’impuls donat per la reforma presbiteriana, rebrota avui i floreix amb tota sa força en la constitució social i política del més modern i progressiu dels pobles contemporanis. Això, que no es llegeix literalment, però que traspua en cada frase d’Emerson, forma la base del seu immens humanisme i ens dóna la mida del gran valor educatiu dels seus escrits. Car –i aqui jau la diferència entre aquest individualisme i el de les escoles materialistes– a l’explicar-se a si mateix, a l’afirmar-se a si mateix, a l’absoldre’s a si mateix, al proclamar-se a si mateix, aquest gran home, amic dels homes, no fa més que explicar, afirmar, absoldre i proclamar la seva humanitat, com la cosa més alta i més noble que pugui asseure’s en el tron del món; i aquesta proclamació, no dictada per l’instint cec i egoista, és un imperatiu de la raó que, lluny d’excloure, enclou tots els homes. Son simple humanisme el converteix en la més solemne declaració espiritual dels drets de l’home, al qual ús i fruïment tots per igual estem cridats. ¿Per ventura no hi ha d’haver entre l’afirmació de l’home en la ciutat i la de la pantera en el desert tot l’abisme que existeix entre la raó i l’instint? I quant fàcilment un poble es deixa caure en aquest abisme amb tants treballs franquejat, així que el ressort moral de la raó, que és la fe en l’ideal, es debilita, ens ho pot ben dir l’imperialisme britànic que ha amargat els darrers jorns de dos representatius tant diferents com Ruskin i Spencer.
Declaracions franques, sinceres, ardides i categòriques; apel·lacions fervents als immensos poders latents de tot home; clams lacònics, que obren íntimament com silencioses sotragades elèctriques; vels que s’escorren per tots costats convidant-nos a vistes meravelloses en el món exterior i interior; tot encaminat a impulsar l’home vers l’absoluta afirmació de si mateix, tranquil·litzant-lo amb la certesa que aquesta via, tant lluny com la segueixi, no l’isola, ans el lliga sempre més amb l’univers, i tot dit amb el front serè, el posat tranquil i la rialla als llavis d’un «gimnosofista assegut en un marge florit», –això és Emerson. És això que avalora els seus escrits, i és això que m’ha encoratjat en ma tasca de donar-los forma catalana. Que puguin ells contribuir a vigoritzar la nostra anèmica societat, on l’afebliment dels caràcters i el raquitisme dels esperits és proporcionat a aquell que s’observa en els cossos, i potser tant com aquests, necessiten aquells una mica del tractament de l’aire lliure i rustificació natural, avui en voga. És, doncs, com a tònic i reconstituent de força íntima incontrastable que avui ofereixo al lector aquest petit treball. Que puguin ses cordials efusions reconfortar-lo, i augmentar el seu goig de viure amb l’afirmació de la santedat del seu destí. Les mateixes exageracions on sens dubte, incorre l’autor, conseqüència natural del seu particular punt de vista, ajuden a que el remei produeixi tot son efecte terapèutic. Si algú se’n ressent senyal que ja reacciona i que el metge ha posat el dit en la nafra.
Referent a la traducció, dec advertir, tant en defensa pròpia com dels seus demés traductors, que Emerson es tingut en son país com gairebé intraduïble, per l’identificat que està el seu estil amb la natura íntima de l’esperit anglo-americà. Això ens explica també l’escassa fortuna de ses traduccions, sobretot en les llengües neo-llatines, si es compara amb la gran popularitat de l’original en son país. Literàriament parlant, l’estil d’Emerson representa el punt culminant de l’evolució d’un gran caràcter essencial de la llengua anglesa, –la concisió. És tant extremada la d’Emerson, que dubto que enlloc, entre totes les literatures puguin trobar-se exemples més feliçment elaborats d’aquesta gran qualitat del llengüatge. Aquí està la principal dificultat del traductor, car no essent aquesta concisió artificial ni accessòria, sinó expressió natural de l’esperit de l’autor i de sa llengua, deu respectar-se sots pena que es perdi l’encís principal de sa paraula. Mes, per altra part, quina parla és capaç de seguir l’anglesa manejada per Emerson en aquesta via? Que jo sàpiga, no cap. Amb tot, si alguna entre totes està en disposició de provar-ho, és sens dubte la catalana. És per això que, tot i coneixent les grans dificultats de la tasca, m’he decidit a separar-me del sistema seguit per la majoria dels traductors. Concretant-me als Assaigs i la traducció d’en I. Will (1) com la més coneguda i que indubtablement ha servit de model a les traduccions castellanes últimament aparegudes, sa excessiva verbositat fa que, al meu entendre, més que traducció, tinguin de considerar-se en general com una paràfrasi o comentari, i no precisament afortunat, de l’original. Dol verament a aquell que estima Emerson per coneixença directa, trobar tant poc del seu esperit i tant del traductor en un treball que, just es confessar-ho, tant ha contribuït a divulgar-lo per tot el món.
Ferm en mon propòsit de romandre a tota costa fidel a l’original, potser hauré caigut en el perill oposat d’una extremada al·literació, amb els seus defectes consegüents d’obscuritat i violentació de la nostra parla. En quant al primer, tinc que donar, en disculpa meva, la part que li pertoca a l’autor, que no és petita, car les seves reticències són nombroses i fondes, i he cregut preferible respectar-les a dissimular-les amb explicacions capritxoses. El segon defecte no em fa tanta por, car com que no crec que la sintaxi catalana sigui prou perfeccionada per a permetre a la nostra llengua una imitació satisfactòria dels més subtils refinaments de l’anglesa, considero aquest defecte en cert grau inevitable en una traducció fidel, i m’hi conformo de bon grat, pensant que amb semblants temptatives és com una llengua rovellada pel desús pot adquirir l’elasticitat i finesa necessàries per a adaptar-se a totes les manifestacions del pensament modern. Sigui com vulgui, no tinc l’ambició de presentar res de perfet ni definitiu, i prego al lector perdó per les tares d’un treball que sols a títol d’assaig publico, i que segurament, en no essent per l’oportunitat que aquesta Biblioteca m’ofereix, no hauria donat a l’estampa fins a poder-ho fer amb una perfecció més digna del seu model.
(1) Sept Essais d’Emerson, traduits par I. Will, avec une préface de Maurice Maeterlinck (Bruxelles, Lacomblez, 1894).
MONTOLIU, Cebrià. 1904. “Introducció” en EMERSON, Ralph Waldo. 1904. La confiança en sí mateix; L’Amistat, Barcelona, “L’Avenç”, 5-30.