Joan Maragall va participar en el projecte de creació d’una llengua literària que havia de superar, d’una banda i en paraules de Riba, l’artificiositat del «barroquisme del banal i del pintoresc» i el col·loquialisme més o menys descordat del «català que ara es parla» i, d’una altra, la grandiloqüència romàntica. Una llengua literària que, a part de respondre al gastament de les fórmules anteriors, havia d’acusar el fort impacte de les poètiques realista i, sobretot, naturalista i que, des de posicions molt diferents, tendiria a reproduir fidelment la realitat circumdant. Però no totes les realitats en què es movien els escriptors eren les mateixes. La d’Apel·les Mestres, per exemple, és diferent no tan sols de la del Verdaguer i el Costa i Llobera dels anys vuitanta i noranta del segle passat, sinó també de la de Ruyra, Casellas i Català i aquestes, al seu torn, són diferents de les de Rusiñol i Maragall. I no cal parlar de les distàncies entre aquestes realitats i les de la generació noucentista (Carner, Guerau de Liost), emparades sota l’aparell ideològic de la Lliga i estimulades per les institucions que en depenien (Institut d’Estudis Catalans, Mancomunitat de Catalunya etc.).
A les diferències decisives de formació literària, cal afegir les derivades del medi geogràfic en què es mouen els escriptors i les que són conseqüència d’una reflexió teòrica més o menys elaborada de la pròpia experiència lingüística. En aquest sentit, mentre que Ruyra o Víctor Català, com abans Verdaguer, disposen d’un bagatge lingüístic –lèxic– riquíssim procedent de Blanes i de l’Empordà que, degudament filtrat i hiperstilitzat, faran coincidir amb el llenguatge pretesament senzill i espontani –viu– que exigirà la seva particular estètica de la versemblança i de la sensació, Maragall, com Mestres, només podrà i voldrà treure partit del dialecte barceloní.
D’entrada, doncs, no és únicament la diferència entre la riquesa lèxica dels parlars rurals i mariners uersus la pobresa lèxica del barceloní urbà allò que els separa, sinó, més important, la diferent manipulació que fan de la llengua. Així, mentre que els primers la sotmeten a un complex procés d’artificiositat i de diferenciació (la llengua del pastor de Solitud no és el dialecte empordanès, sinó una sublimació del seu paper messiànic), Maragall opta per la simplificació i la uniformització (la llengua d’Arnau o d’Haidé és igual que la de les Vistes al mar o la de les Pirinenques; encara més: és la mateixa de les proses líriques, els articles o les cartes). Tant els primers com Maragall elaboren uns dialectes personals, íntims, al servei d’una determinada concepció del fet literari. Però mentre que els primers opten per registres discursius diferenciats, és a dir, distingeixen perfectament entre la llengua del narrador i la llengua dels personatges (dialectes personals amb forta càrrega simbòlica), Maragall tendeix cap a una llengua única, cada vegada més senzilla, espontània i menys elaborada retòricament –viva–, com a única manera de traduir els sentiments i les seves impressions en termes literaris i de no trair la seva poètica. La llengua de Maragall, doncs, no és avaluable en funció de la de Verdaguer, Ruyra o Carner; només és avaluable en les circumstàncies en què es va produir. Unes circumstàncies particulars incloses, és clar, en unes altres de col·lectives.
Maragall va viure en un país i durant uns anys en què estava en joc el prestigi i la viabilitat de la llengua literària, a punt d’experimentar una reforma ortogràfica, gramatical i lèxica sense precedents. Això atorga als seus escrits una importància especial, tant perquè són el testimoni viu d’una de les grans figures literàries del període immediatament anterior a la codificació fabriana, com per les opinions que emeté sobre la mateixa llengua, i per la seva participació en esdeveniments cabdals per a la recuperació lingüística del país, com és ara el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana o les primeres reunions de l’Institut d’Estudis Catalans.
L’objectiu d’aquestes notes és, a part de reivindicar la filologia aplicada a textos contemporanis, veure el concepte que Joan Maragall tenia de la llengua literària en relació amb el seu ideari poètic, tantes vegades exposat públicament i tantes vegades comentat tant pels seus partidaris com pels seus detractors. És clar que la discussió més o menys detinguda de les sevs fòbies i les seves fílies només tindrà sentit convenientment emmarcada en el context de les idees filològiques de començament de segle. Al seu torn, la confrontació de documents i manuscrits dóna llum sobre quina era la seva pràctica lingüística no solament pel que fa a ortografia, lèxic i morfosintaxi (casuística prou complexa no inclosa en aquestes notes), sinó sobre quin era el grau d’elaboració i correcció a què sotmetia els textos i quines eren les seves decisions i indecisions fonamentals al marge de les declaracions i dels textos programàtics.
MARAGALL I LA LLENGUA LITERÀRIA
Les reformes ortogràfiques són probablement, entre els canvis socials que impliquen canvis de les condicions d’ús de qualsevol llengua, els més profunds i els més vistosos. Els més profunds, perquè impliquen un abans i un després de la reforma, necessiten l’aprovació general i la difusió de les mesures proposades i, per tant, condicionen tots els estrats socials; els més vistosos, perquè concentren l’atenció de bona part de l’opinió pública en aspectes aparentment superficials o intranscendents, i alhora perquè susciten reaccions apassionades, lògicament de sentit contrari, generades pel mateix canvi.
La relació entre la tradició filològica i la necessitat de modernització és ben subtil i delicada, com han posat de manifest a casa nostra Xavier Lamuela i Josep Murgades, i exigeix un profund coneixement tant de l’estructura lingüística com de les tendències i les reticències en l’ús. Això que acabem de dir va, naturalment, per a tot el procés de normativització, sense excepcions. Ara: una vegada constituïda la norma ortogràfica, i només per referència a aquesta, determinades combinacions resulten arcaïtzants, d’altres massa modernes per a la seva època, d’altres aberrants o bàrbares i, finalment, algunes curiosament cacofòniques. Tot això, naturalment, des de la perspectiva de l’observador.
En rigor, tal o tal grafia d’abans de 1913 no era més correcta ni més incorrecta que cap altra, malgrat les discussions (apassionades) que generés. En la mesura en què cada institució particular (impremta, revista, associació o el que fos) responia d’un sistema gràfic diferent, que justificava més o menys a partir de la seva visió particular de la tradició i del seu interès per les innovacions, la majoria dels escriptors individuals, com fou el cas de Maragall, es mantenien al marge de la qüestió gràfica. Així, una anàlisi comparada de tots els llibres de poesia de Maragall, publicats amb suficients intervals temporals i en impremtes diferents, així com dels textos publicats en revistes i dels manuscrits, no permet inferir cap regularitat significativa en la qüestió gràfica. Fins i tot escriptors amb molta més consciència lingüística i molta més imaginació que Maragall, Verdaguer, per exemple, tot i consultar habitualment filòlegs de prestigi com Milà, Aguiló o Balari (a qui encarregà la revisió, entre d’altres, de Pàtria, L’Atlàntida i Canigó), o amics de la seva confiança igualment preocupats pel tema de la llengua (Collell, Matheu), era conscient que aquelles consultes servien més per a unificar criteris d’edició que no per a resoldre definitivament els dubtes, que, al capdavall, eren mecànics i instrumentals.
Malgrat tot això, la promoció o l’abandó de tal o tal grafia despertava a l’època un interès ben alt; uns acabaven apareixent públicament com a excessivament uniformistes, i uns altres com a marcadament populistes, amb una bona gamma de matisos intermedis. Aquestes etiquetes, causa a vegades de grans confusions, tenien a veure més amb l’ús de la llengua i amb els continguts que amb les qüestions merament tècniques, o filològiques, tot i ser aquestes a la superfície del discurs. Pompeu Fabra, per exemple, abans de 1913, donava per bones solucions gràfiques que després la reforma rebutjaria en bloc; abans d’aquella data, però, només hi havia actituds i compromisos (diferents), i cap ortografia; després, per convenció, ja hi havia grafies bones i dolentes, i, per convenció també, s’anirien esvaint les divisions.
Al capdavall, ningú no escrivia malament, abans de 1913. Ni bé. Es vivia en una mena d’anòmia, perillosa en la mesura en què la modernització de la societat catalana en conjunt era un fet imparable. L’excepció que suposa Maragall en un context així és ben curiosa. Ell pren la iniciativa i saluda la diversitat natural, que encaixa bastant bé, d’altra banda, amb el seu ideari estètic: «Porque aquí lo único universal es la expresión viva, y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a la perfección, y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramática, libres de academias.»
Aquestes línies, preses aïlladament, semblarien una defensa enèrgica de la dispersió ortogràfica; no ho són exactament. De fet, Maragall és impermeable a les oscil·lacions de la i grega o la ce trencada; ni les ataca ni les defensa: deixa que decideixin els editors. Maragall fóra merament una anècdota trivial per a la història de les tendències gràfiques abans de la reforma, que s’ocupa, per definició, d’actituds marcades i d’institucions més o menys representatives. És precisament l’eclecticisme de Maragall, la seva inhibició, en la pràctica, d’aquestes qüestions, allò que resulta més significatiu.
Fixem-nos, doncs, en l’argumentació de Maragall: ataca el formalisme i l’academicisme, quan la llengua catalana ni disposa de cap ortografia formal, ni cap acadèmia n’ha dictat la gramàtica. El paràgraf citat és un resum de l’ideari espontaneista: la llengua és l’expressió fidel dels sentiments, anàrquics i no estructurats; si hi hagués normes, caldria saltar-se-les, perquè només servirien per a entrebancar la comunicació autèntica. No n’hi ha, de normes, però. Maragall declara emfàticament que prescindeix de les acadèmies; que en prescindiria si n’hi hagués, en realitat.
És aquest joc, aquest coratge negant retòricament la utilitat de les gramàtiques (inexistents) a l’hora de la creació literària, el que fa exclamar a Pla, també amb una bona dosi de coratge i d’ironia, que Maragall ha estat «el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural».
Pla havia de combregar de bon grat amb la defensa de la naturalitat i la normalitat. Ara, què vol dir natural, quan es parla de llengua escrita? Què vol dir espontani, si tots els sistemes gràfics són per definicio convencionals? Si entenem aquest contrast, entendrem potser millor la inhibició i l’eclecticisme de Maragall en qüestions ortogràfiques. El paràgraf citat de Las lenguas francas no es refereix en absolut al castellà, la llengua en què és escrit. Maragall va escriure la major part de la seva obra en prosa en castellà, sense rareses ortogràfiques apreciables. Acceptava implícitament (i no va combatre mai) la diglòssia estilística imperant; una llengua per als sentimentss i les emocions, una altra per a la raó i el judici, amb algunes interseccions més o menys significatives, sempre en la mateixa direcció (no en té, d’obra poètica castellana). Sembla que acceptava implícitament també la anòmia gràfica del català, sense donar-li «ni la més mínima importància», com diu Pla: «En tot cas, aquest no era el seu problema. El seu era un altre problema [...] Tenia una altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment.»
Serà només per referència al contrast entre la forma i el contingut, entre el significat i el significant, per dir-ho en mots més moderns, que entendrem, com fa Pla, l’actitud de Maragall davant la seva llengua: «Maragall fou un escriptor molt més apassionat per les qüestions de fons que per les qüestions formals, que sempre considerà secundàries i de simple instrumentació. En realitat, pretenia que aquestes qüestions de forma, d’estil, eren la mort de la paraula viva, humanament autèntica, decisiva. S’estimava més una incorrecció palpitant que una perfecció morta.» Ara, tanmateix, seduïts per aquest desdoblament general, entraríem sense ni adonar-nos en el tema de la poètica maragalliana, del seu ideari antiformalista. Això, és a dir, apreciacions d’estil, més o menys marcades per la ironia, i no consideracions sobre la llengua de Maragall com a codi, com a estructura lingüística, és el que conté el conegut text d’Eugeni d’Ors Signe de Joan Maragall en la història de la cultura. Consideracions estilístiques són també les Dues anotacions de diari, sobre la llengua de Maragall de Gabriel Ferrater. L’ideari poètic de Maragall, convenientment fet públic i discutit, ajuda a explicar la seva indiferència davant els problemes purament convencionals, mecànics i rutinaris de la ce trencada o els plurals en -es. Aquí no entrem a valorar les repercussions d’aquell ideari en la seva producció poètica: aquest és tot un altre sentit de la paraula llengua, terriblement legítim, però diferent.
Maragall, de la llengua com a codi, com a estructura, se n’ocupà ben poc, per no dir gens. Per contrast, de l’ús, de la vida, que en deia ell, n’escriví moltes planes, en català i en castellà. En una de les grans oportunitats que tingué per a dir alguna cosa públicament sobre l’evolució de l’estructura del català, durant el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu una vegada més una defensa del «bon dialecte», del «verb propi», davant «un ideal arbitrari, de falsa unitat externa»: «I això que usualment i oficialment (no científicament) en diem llengües, no són altra cosa que uns dialectes predominants entre els germans llurs; perquè científicament una llengua és una abstracció i en realitat viva no hi ha sinó dialectes.» Aquestes ratlles són probablement un ressó de l’interès que la dialectologia despertava a l’època com a disciplina naixent, a més d’un lligam admirable amb l’ideari cultural i literari de Maragall.
Però la seva participació al Congrés caldria valorar-la sobretot pel prestigi que hi podia conferir, i que segurament hi conferí, més que pel sentit o el detall de les propostes concretes. La seva segona gran oportunitat d’intervenir en la reforma lingüística catalana, l’entrada a l’Institut d’Estudis Catalans el maig de l’any 1911, s’ha d’entendre també més condicionada per la categoria cívica i intel·lectual de Maragall, que per l’interès concret que devien oferir-li les reunions. Això és perfectament normal, i forma part del conjunt de decisions polítiques implicades en una reforma com la que s’emprengué aleshores. Així ho ha entès també Pla: «En el seu temps es començaren de donar les condicions de redreçament –en la superació d’aquest últim contrast [incomoditat o mort]... gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.»
És a partir d’aquests homes –literats, intel·lectuals– que té raó de ser una institució d’aquest tipus. Reprenent l’argumentació de l’inici, els tècnics –els filòlegs– són només una part del procés de reforma. Sols, sense el material, textos, poemes, traduccions etc., enllestirien ben aviat la feina. El desinterès real de Maragall pels detalls de l’ortografia és, doncs, perfectament compatible, i fins i tot complementari, de la seva intervenció efectiva, política, en la pròpia reforma lingüística.
El que sorprèn, encara avui, és l’efecte de neutralitat que aconseguí. A més de concentrar-se en allò que volia transmetre amb els seus poemes, Maragall escrivia, materialment, físicament. La reforma en marxa suposava, tot i amb tot, una certa tradició gràfica anterior, tan generosa i equívoca com es vulgui; en definitiva, una tradició escrita que es remuntava prou segles enllà, i amb autors d’anomenada. Els escriptors del tombant de segle disposaven de gramàtiques i diccionaris que els orientaven en els aspectes més mecànics i rutinaris, malgrat les contradiccions i les correccions posterios. Maragall comptava almenys a casa seva amb el Diccionari de barbarismes de Careta i Vidal, a més de les gramàtiques i els diccionaris que pogués consultar a l’Ateneu amb una certa regularitat. Els dubtes que devia tenir, els devia resoldre, lògicament, consultant aquesta mena de material, i alguna idea en devia treure també de les publicacions en català que comprava o rebia a casa seva, com «L’Avenç» o «Joventut», les obres de Verdaguer o Víctor Català, i, si volem anar més enrere, les Cròniques o Llull.
La col·lació dels diferents documents manuscrits i impresos que contenen els seus poemes fa evident que Maragall, unes vegades seguint els criteris d’altri i unes altres, la majoria, seguint els propis, els revisava i els anava treballant fins que els poemes adquirien la forma i el sentit adequats a un determinat moment. L’aparat crític resultant de la col·lació –que no ha de ser mai, com diu Riba, un catàleg de faltes, sinó un repertori de variants provocades per unes causes determinades i amb unes funcions pròpies– és significatiu, doncs, del procés d’elaboració dels poemes.
Per les variants es pot inferir el procés autocrític i autocorrectiu de Maragall, més rigorós a partir d’Enllà (1906), sens dubte com a reacció contra la recepció desfavorable del llibre. Així es demostra en els poemes resollits en Tria (1909) i en el manuscrit de Seqüències (1911). En Tria precisament (i no pas malgrat) pel seu caràcter antològic i per la seva finalitat didàctica, Maragall mostra que és capaç de fer allò que els noucentistes diuen que han de fer els bons poetes: sotmetre l’obra a revisió per tal d’oferir-la al més depurada possible d’incorreccions, incongruències i desordres. Les correccions, que no són mai gratuïtes i que milloren substancialment el text, tendeixen a eliminar defectes formals com repeticions, col·loquialismes, expressions massa prosaiques, castellanismes etc., i a polir els defectes de versificació sempre que el canvi no signifiqui una agressió contra el seu personal sentit del ritme. Si la transgressió ha de ser massa acusada, Maragall la desestimarà en benefici del ritme. Els canvis, siguin morfològics, sintàctics o lèxics alteraran, lògicament, el ritme interior del vers i del poema però no modificaran el gust pel vers lliure i per l’anisosil·labisme. La correcció contribuirà també a atenuar els excessos de sentimentalisme i de carrincloneria, així com la superficialitat dels sentiments religiosos i patriòtics. El discurs guanyarà coherència interna gràcies, sobretot, a l’eliminació dels elements inútils: Maragall arribarà a suprimir versos i estrofes senceres. Davant de la revisió, Ors rectificarà el que havia dit a propòsit de la poesia de Maragall i, especialment, d’Enllà.
FILOLOGIA I LLENGUA
Fins ara la filologia ens ensenyava a rescatar textos clàssics i una rutina específica per a editar-los, d’acord amb tècniques i coneixements més o menys moderns. Aquelles edicions eren útils també per a esbrinar tal o tal aspecte de la història de la llengua, de la gramàtica del català en aquella època; eren fins i tot útils per a la dialectologia, considerada també diacrònicament. Reivindicar la filologia com a disciplina i com a mètode perfectament aplicables als autors moderns i contemporanis no sembla fora de lloc. De la mateixa manera que adoptar l’ortografia de la reforma per a autors com Maragall significa donar coherència als seus escrits i reconèixer la importància de la creació literària en el context de la filologia, proporcionant a aquesta, com a disciplina general, un marc actual per a plantejar i discutir problemes textuals.
En el cas concret de Maragall, a part de permetre fixar el text definitiu de la seva poesia a través de l’edició i de veure el procés genèsic mitjançant l’aparat de variants, la filologia –que és una ciència tan científica com ho pot ser l’astronomia i que no s’ha de confondre amb l’hermenèutica– ajuda a reparar un lloc comú més o menys malintencionat sobre la seva manera d’escriure: no és cert que Maragall escrivís a raig i la teoria de la paraula viva té poc a veure amb això. És cert, en canvi, que li costava molt escriure, i la relativament escassa producció poètica i els cinc anys que, com a mitjana, transcorren entre llibre i llibre ho confirmen. També és cert que abans d’escriure una ratlla la treballava mentalment fins gairebé donar-li forma. Quan finalment la posava sobre el paper, Maragall canviava, retocava, suprimia, afegia, polia i dubtava en el curs mateix de l’escriptura i en revisions posteriors; i ho tornava a fer quan preparava el manuscrit per a la impremta. Sabem, a més a més, que corregia proves, on tan fàcil és alterar el text. Si al final dels versos li queden coixos o massa llargs; si no hi ha manera que els versos es constitueixin en estrofes estipulades (per uns altres); si, en definitiva, els versos no els arregla al nostre gust no és per incúria, indiferència o excentricitat. És perquè ho vol així, perquè les qüestions formals no el preocupen gens, o perquè no en sap més; però en cap cas no s’ha d’atribuir a la indolència.
La filologia també pot ajudar a reparar un altre greuge a Maragall: el de la llengua. Maragall treballa amb una llengua caòtica, sense sistematitzar i farcida d’interferències de tota mena (lèxiques, prosòdiques, sintàctiques etc.). Formen part de la seva biblioteca, però, les gramàtiques, els diccionaris i altres textos sobre la llengua catalana que el seu temps va produir; textos tots ells molt vacil·lants especialment pel que afecta l’ortografia, la morfologia i el lèxic. Així, quan Maragall destrossa les orelles amb la mar brunzenta i la migdiada resplendenta no fa altra cosa que, a banda de seguir un hàbit dialectal absolutament vigent encara avui, ajustar-se a la codificació del moment. Si no vols ser com el que es «deixan enganyar pel ditxós castellà» –diu Joan Martí i Trenchs a Lo pot petit o lo llibre dels perquès– has de dir dona prudenta, cosa evidenta, regla diferenta i màquina potenta. Això és exactament el que fa Verdaguer a L’Atlàntida, on les alzines són bracejantes i les ones renillantes. A les edicions de 1906 i 1928 d’Els fruits saborosos, per a Carner Aglae té «una set ardenta» i Agavé es plany de les «vinentes [hores]». La nit, per al Riba de 1910 i 1911 és resplendenta, la vida vibranta i l’onada verdejanta. I fins ara, que sapiguem, no s’ha produït cap esquinçament de vestidura.
És indiscutible que la consciència lingüística de Maragall va ser més aviat laxa, però ho va ser en una doble direcció: ni va defensar ni va detractar d’una manera radical cap de les posicions lingüístiques del seu temps. En aquest sentit, les vacil·lacions i els canvis no tan sols en un mateix període, sinó en una mateixa obra són freqüents i per això mateix no són significatius. Maragall no va tenir cap mena d’escrúpol a l’hora de publicar els seus textos en revistes, diaris i impremtes de criteris ortogràfics diferents. Ell mateix amb motiu de la publicació de Tria l’any 1909 ho comentava en una carta a Salvador Albert, encarregat del pròleg: «En quant a l’ortografia [del pròleg], trobo que és tal com jo l’hauria escrit, aixís és que no he tocat res; encara que ni per lo meu mateix m’hi faig gaire fort en aquestes qüestions perquè no tinc pas un criteri prou fonamentat ni, per tant, gaire fixo.»
Amb tot, i amb la perspectiva que concedeix el pas del temps, Maragall va recollir i va desenrotllar la idea d’una revolució lingüística que, segons Joaquim Molas, Apel·les Mestres havia iniciat uns quants anys abans sense gaire èxit. El repertori «empobrit i escàs de què, com a barceloní, podia disposar» –com diu Gimferrer– Maragall el depura, estilitza i estrafà en virtut de la creació poètica, contribuint així, irrevocablement, a l’alleugeriment de la llengua i a treure-la de la via morta en què es trobava. També és Gimferrer qui diu: «El català pobre i aproximatiu, però honest i ple de convicció, de Joan Maragall ens dóna la mesura de civilitzat respecte moral de la segona Renaixença.»
Nota bibliogràfica
Les obres citades al llarg de l’article són les següents: Gabriel Ferrater, El núcleo de Maragall, dins Sobre literatura (Barcelona, Edicions 62, 1979), ps. 99-102; Pere Gimferrer, Dietari 1979-1980 (Barcelona, Edicions 62, 1981); Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra (Barcelona, Quaderns Crema, 1984); Joan Maragall, Obres completes, 2 vols. (barcelona, Selecta, 1960-1961); Joaquim Molas, Apel·les Mestres, dins Riquer, Comas, Molas, Història de la literatura catalana, vol. 7 (Barcelona, Ariel, 1986), ps. 466-490; Eugeni d’’Ors, Signe de Joan Maragall en la història de la cultura, dins Joan Maragall, Obres completes, vol. I (Barcelona, Selecta, 1960), ps. 1253-1261; Josep Pla, Joan Maragall. Un assaig, dins Tres biografies, Obra completa, vol. X (Barcelona, Destino, 1968), ps. 9-177; Carles Riba, Pompeu Fabra i el «Diccionari general de la llengua catalana», prefaci a la segona edició del Diccionari (Barcelona, López-Llausàs, 1954); Id., presentació d’Èsquil, Tragèdies, vol. I (Barcelona, Alpha, 1932).
Glòria Casals: “La llengua de Joan Maragall i la filologia”, Revista de Catalunya, núm. 64, juny 1992, ps. 134-145.