[...]
Les dificultats que ofereix la traducció d’Els germans Karamàzov són moltes: res d’estrany que en totes les llengües hagi estat la darrera obra de Dostoievski a ser traduïda. Entre nosaltres, Andreu Nin, que ens donà traduccions insuperables de gairebé totes les obres mestres del gran novel·lista rus, ni tan sols intentà la d’Els germans Karamàzov: podrien haver-hi influït les seves conviccions, professades amb l’honradesa que tots sabem, fins al martiri, però molt allunyades de la fe que batega a les pàgines d’aquest llibre. Retem homenatge públic a la memòria d’aquell traductor modèlic, que ens ensenyà com els personatges de Dostoievski podien parlar en català sense cap minva del seu caràcter.
Per arribar a això, a fer parlar en català aquests personatges amb tota naturalitat, cal tenir present allò que el mateix Andreu Nin ja assenyalava en algun dels pròlegs de les seves traduccions inoblidables. Cal comprendre bé la “manera” del gran novel·lista, molt més preocupat de fer passar el torrent impetuós —i tèrbol— de la vida a través de les seves pàgines que no de minúcies ridícules.(1) L’estil de Dostoievski és fet de vivacitat, de moviment, de riquesa, d’un cert desordre molt expressiu, d’ampla i intel·ligent tolerància amb la llengua parlada, la llengua de la vida.
El Club dels Novel·listes cregué que el que importava per damunt de tot era que el traductor s’identifiqués amb l’esperit i l’estil de l’obra, que se la fes seva, que sabés posar en boca dels seus personatges un català tan viu com ho és el rus de l’original, fins al punt que el lector, llegint-la, arribés a oblidar que llegia una traducció. I per això el Club dels Novel·listes l’encarregà a Joan Sales, autor d’Incerta glòria i traductor d’El Crist de nou crucificat, obres totes dues que figuren entre els màxims èxits de la nostra col·lecció. Joan Sales hauria estat el traductor ideal... si hagués sabut el rus. Però aquesta dificultat, si bé àrdua, no és pas invencible. Invencible seria, en canvi, la dificultat inversa: la del qui, sabent el rus, volgué traduir Dostoievski sense entendre el seu esperit o sense saber donar en català el so de l’estil original.
Com en el cas d’El Crist de nou crucificat, la dificultat era vencible seguint el camí, certament laboriós, de la compulsació entre les millors traduccions crítiques a les grans llengües occidentals. Alguna d’aquestes traduccions és gairebé literal (per exemple, la castellana de Rafael Cansinos Assens. 5a ed. 1953); d’altres, en canvi, més que la lletra donen l’esperit (per exemple, la francesa d’Henri Mongault i Marc Laval. 1a reimpressió. 1925); n’hi ha que segueixen un camí intermedi, com alguna d’anglesa i d’italiana. La comparació entre totes elles dóna en cada cas, per deducció, el sentit exacte (les abundosíssimes notes que acompanyen alguna d’aquestes traduccions són també d’un gran ajut), aproximadament com el donaria la consulta directa de l’original.
També, com en el cas d’El Crist de nou crucificat, el traductor ha comptat amb l’ajut d’un col·laborador competitíssim; si aleshores fou Carles Riba, el gran hel·lenista, ara ha estat August Vidal, eslavista eminent, coneixedor profund, no ja de la llengua i de la literatura russes, sinó de la vida en aquell immens país, on ha viscut per espai d’una vintena d’anys. Tenim la certesa que August Vidal, reintegrat de fa poc a la pàtria, estarà ben aviat en condicions de donar-nos ell mateix excel·lents traduccions catalanes: només li cal tornar-se a familiaritzar amb la seva llengua natal, que no ha practicat —o a penes— durant aquests vint anys (i era joveníssim quan deixà la terra de naixença). El seu nom hauria hagut de figurar al costat del nom del traductor; per una modèstia excessiva, no ha volgut que fos així. Però el deure elemental de donar a cada u el que sigui seu ens obliga a reconèixer que aquesta traducció li deu moltíssim. Li deu principalment:
a) la transcripció dels noms propis (i dels mots russos que es deixen en rus), seguint el criteri, introduït entre nosaltres per Andreu Nin, de representar-los a la catalana —i no a la francesa, com absurdament es feia abans;
b) moltes de les notes de peu de plana, malgrat que figurin com a “notes del traductor”, i principalment totes aquelles que fan referència a particularitats de la llengua, de la història o dels costums russos.
I, d’una manera més general, l’aclariment d’una sèrie de dubtes que seria minúcia assenyalar.
Aquesta traducció, feta d’una manera acuradíssima —dins la millor tradició catalana de les grans traduccions—, representa dos anys de treball. Però no han estat sols aquestes les dificultats a vèncer: d’altres se n’han presentades, que en algun moment semblaven invencibles. No és ara el moment de parlar-ne; ara només importa haver-les vençudes.
EL CLUB DELS NOVEL·LISTES
Barcelona, 15 d’abril de 1961
(1) El lector trobarà precisament en Els germans Karamàzov un passatge molt expressiu de la idea que Dostoievski es feia dels puristes: és el passatge en què el lacai Smerdiàkov, amb pedantesca desesperació, es dóna cops de cap contra les parets cada vegada que, passant pel mercat, ha sentit dir a les marmanyeres “i pico” en comptes de “i quelcom més”. Qui habet. Altres passatges anàlegs podríem citar, en altres obres seves: però el botó de mostra que és el lacai Smerdiàkov creiem que val per tots.
Joan Sales: “Nota dels editors catalans” dins Fiodor Dostoievski: Els germans Karamàzov. Versió catalana de Joan Sales. Barcelona: Club Editor, 1961, ps. 8-9. (El Club dels Novel·listes; 16-18). Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 181-183. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).