Aquesta antologia comprèn la poesia anglesa i nord-americana des de les cançons i balades medievals fins a William Butler Yeats. Moltes de les versions que s’hi inclouen són rimades. Les altres, pel fet d’estar “submergides en l’atmosfera del nombre” –com deia Koszul–, ja s’acosten més a la forma original que una simple versió lineal en prosa. Aquesta base mètrica és, doncs, l’element unificador de les versions ací aplegades. Rarament he traduït en forma no mètrica els versos regulars; la forma lliure de l’original és reflectida en les traduccions de poemes de Blake i de Whitman.
Referint-se als traductors de Hopkins, un crític anglès observava recentment que “la transposició d’un poema en una altra llengua implica una tria entre les diverses significacions possibles, no solament del pensament reflectit en una imatge o en una frase el·líptica, sinó també dels “mots complexos” en el sentit en què el professor Empson usa aquest terme... Un mot complex, amb la seva càrrega d’associacions i sentits subsidiaris, rarament pot traduir-se amb una paraula de riquesa i ambigüitat semblants; i fins si hi ha un mot equivalent en l’altra llengua, el seu so, la seva cadència poden fer-lo insuficient des del punt de vista poètic”.
El problema és, doncs, doble: la repugnància del geni de les llengües romàniques a la compressió de conceptes diversos en un terme únic i la incompatibilitat de les qualitats sensibles dels mots, d’aquella aura musical que és un element tan important com el mateix sentit en l’estructura poètica, i que és també sentit, essencialitat profunda del vers i del poema, ingredient bàsic de la seva identitat.
La tendència dels idiomes germànics a la fusió de conceptes en els “mots complexos” permet una equivalència verbal més viva de les realitats íntimament enllaçades; la traducció que exigeix, per reflectir aquests mots complexos, el concurs d’articles i preposicions es fa més explícita, més destriadora, i perd així virtuts de suggerència; implica, a més, un allargament, una forma distinta.
De vegades, però, hi ha una misteriosa afinitat de valors en llengües diverses. El traductor veu, i se n’admira, que una simple versió literal ja emmiralla amb inesperada fidelitat el ritme i la cadència. Però aquests moments venturosos no abunden. Són com els versos donats, “inspirats”, del poeta que no tradueix un text d’altri sinó una vivència pròpia, i signifiquen per al traductor un sorprenent i delicat estímul. L’aproximació –i només l’aproximació és possible– sol obtenir-se amb pacient espera, abandonant formes, solucions successives, gairebé fins al descoratjament. La distància que separa el poema original de la seva versió mai no és vista pel traductor amb major lucidesa que en l’ardor i el desencís de la tasca.
[...]
Marià Manent: “Nota preliminar” dins Poesia anglesa i nord-americana. Traducció i notes de Marià Manent. Barcelona: Editorial Alpha, 1995, ps. 7-8. Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 159-160. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).