Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d'aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: "Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser..." Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l'Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.
Sóc, com home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d'esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m'aixoplugava. També dels primers passos.
Amo l'art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l'home ric amb l'home de diner, l'artista amb el cavall.
Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé mentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em pendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.
Reproduït dins de Joan Salvat-Papasseit: Mots propis i altres proses. A cura d'Amadeu J. Soleranas. Barcelona: Edicions 62, Antologia Catalana, 1977.