Senyors:
Jo no sóc pas un home de teatre.
Amb aquesta excusa començava, fa dos anys, una coferència sobre teatre d’avantguarda.
Ara no faré sinó repetir alguns conceptes essencials d’aquella conferència.
La intensitat de la vida moderna reclama una sintetització artística adequada.
Els qui han anticipat l’expressió concisa de l’univers han estat els poetes nous. El màximum de qualitat dins el mínimum de quantitat. Paral·lelament, els artistes purs, en pintura, escultura, arquitectura, cinematografia, literatura democràtica i música, han reduït a expressió justa les múltiples formes a l’abast de llurs mans.
L’art pot ésser una representació imitativa de la realitat, o arbitrària, o una síntesi o una creació de l’esperit.
El teatre d’avantguarda que representaran les gentilíssimes noies i els bons amics de la Companyia Belluguet assumeix, compenetrades totes aquestes tendències.
Cedeixo la paraula a Marinetti.
El Teatre futurista sintètic
«És idiota escriure 100 pàgines, (quan se’n podria escriure una de sola) pel sol fet que el públic, per costum i per instint pueril, vol que el caràcter d’un personatge es dibuixi a través d’una sèrie de fets, i vol de totes passades fer-se la il·lusió que el personatge existeix realment, per admirar-ne el valor artístic, i no vol admetre aquest valor si l’autor es limita a indicar el personatge per alguns traços.
És idiota voler imposar al geni el pes d’una tècnica que àdhuc els imbècils poden adquirir a força d’estudi, de treball i de paciència.
És idiota renunciar als misteriosos salts que cal fer en el misteri de la creació total, lluny dels terrenys explorats.»
Repetiré l’endecasíl·lab amb què he començat: «Jo no sóc pas un home de teatre». Referentment a les meves síntesis escèniques, em cal dir-vos que són esplais particulars concebuts a l’escalf de l’antiga amistat d’En Miquel Clivillé, renovador de teatre a Catalunya, i a conseqüència d’haver llegit els manifestos de Marinetti.
No cal dir com agraeixo al Sr. Masriera no altra cosa que la iniciativa d’aquesta sessió d’avantguarda, a la qual ell aporta una síntesi, i una traducció, i la intervenció pràctica més activa.
SÀNCHEZ-JUAN, Sebastià, “Parlament” dins “La sessió d’avantguarda a l’estudi Masriera (1929)”, Enric Gallén (ed.), en Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / LI, Miscel·lània Joan Veny, 7, PAM, 2005.