DON JAUME A SANT JERONI
Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol:
quin pedestal per l’estàtua!,
Pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niuaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa,
l’estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vèrgens i flors,
en sos aplecs l’alegria,
en ses famílies l’amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports,
naus de pau i naus de guerra
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l’estrella besa son front
sota un cel d’ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s’escorren
rieres i rierons,
com per un camp d’esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs
que coneix per les arbredes
com les roses per l’olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que, abeurant-s’hi a la vesprada,
hi esperen la llum del jorn.
Llena li parla de Lleida
que el graner de Roma fou;
Albiol, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
Puigmal, de dues Cerdanyes,
talment dos cistells de flors;
Montseny, de Vic i Girona;
Albera, del Rosselló;
Cardona, de ses salines;
Urgell, de ses messes d’or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més de tot.
Tot mirant a Catalunya
s’ha sentit robar lo cor:
“Què puc fer per ma estimada?”
va dient tot amorós,
“si del cel vol una estrella,
des d’ací l’abasto jo”.
“No vol del cel una estrella”,
una veu dolça respon,
“la més bella que hi havia
se li és posada al front.
Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l’una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l’altra nedant entre els cignes
prop d’on volava el voltor”.
Ell gira els ulls a Mallorca,
l’obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d’un raig de sol;
a València no l’obira,
mes obira sos turons
que de l’hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n’arrenca de l’espasa
i aixeca sa veu de tro:
“Germanes de Catalunya,
i encara porteu lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls”.
Si l’obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d’Otger entre els lleons,
Rol·lant los tirà la maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra,
cerca aquell qui li ha respost;
dintre l’ermita més alta
té la Verge un altar d’or,
no hi ha ningú en la capella
i ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l’espasa,
cau en terra de genolls:
“A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós:
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
¡me diran Conqueridor!”
A BARCELONA
(fragments)
Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.
I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s’és feta gran com jo!
Perquè tens naus, que tornen amb ales d’aureneta,
vers Cap-del-Riu, a l’ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.
La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius “enrera!” fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossen reis.
En nàixer amazona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l’estret cordó;
tres voltes te’l cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.
Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l’enderroques d’un colp de mà, i esborres.
Muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.
Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l’un a l’altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.
Amb Montalegre encaixa Nou-pins; amb Finestrelles,
Olorde; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.
L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat.
Ells sien, ells, los térmens eterns de tos eixamples;
dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar,
a on d’un port sens mida seran los braços amples
que el puguen amb sos boscos de naus empresonar.
Com tu devoren màrgens i camps, i es tornen pobles
los masos que et rodegen, ciutats los pagesius,
com nines vers sa mare corrent a passos dobles;
a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?
I creixes i t’escampes; quan la planície et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
Faràs com eura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.
Veus a ponent estendre’s un prat com d’esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d’or,
a on, si t’estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.
Aquelles verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d’Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.
I aqueix esbart de pobles que viuen a la costa?
Són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.
La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Llavors, llavors en témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes, lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí. (…)
―Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu ja estesa,
avant, fins on empenga ta nau l’Omnipotent;
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reina encara; ton ceptre és lo trident.
La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suès i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l’Àsia, les Amèriques, la terra; l’Oceà.
La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe… i un poble que creu no pot morir!
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera, i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, és Déu que els ha creat.
LO LLIT D’ESPINES
In lectulo meo per noctes quœsivi quem diligit
anima mea; quœsivi illum, et non inveni
En mon llit de flors
mon llavi l’estima;
no l’estima, no,
que sols ho somnia.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Lo cerquen mos braços,
mon gemec lo crida:
“L’Aimador, on sou,
manadet de mirra?
Digau-m’ho, si us plau,
si voleu que vinga.
No té son mon ull
quan lo braç no us lliga,
quan Vós ne fugiu
ja és lluny l’alegria.
Sortiré a cercar-vos
com cerva ferida
que cerca la font,
la font d’aigua viva.”
Ja en troba els armats
que vetllen la vila:
“Me l’heu vist o no,
l’Amor de ma vida?”
M’han pres lo mantell,
lo mantell de viuda,
i amb ses mans cruels
m’han esmortuïda;
mes, ai, de sos cops
ja no me’n sentia,
que em lleva el dolor
més suau ferida.
Un xic més enllà,
gemegar n’oïa.
Lo veig en la Creu
on, cridant-me, expira,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines.
Gemegor que fa,
jo prou l’entenia.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriria.
Si l’Amor no hi ve,
jo m’hi moriré.
Quan lo veig morir,
lo meu cor sospira;
m’abraço a la Creu
com un cep de vinya.
“Jesús, ja no em plau
lo llit que em plavia,
vos l’he fet de flors
i el voleu d’espines;
si al vostre em voleu,
també hi dormiria,
clavats peus i mans,
lo cap entre espines,
i una llança al cor
que em lleve la vida.”
CANT D’AMOR
Inveni quem diligit anima mea (Cant. III)
Dormiu en la meva arpa, himnes de guerra;
brollau, himnes d’amor.
Com cantaria els núvols de la terra,
si tinc un cel al cor?
Jesús hi pren posada cada dia,
li parla cada nit,
i no batrà ses ales d’alegria
l’aucell d’amor ferit?
Sos braços amorosos me sostenen,
dintre sos ulls me veig,
i místiques paraules van i vénen
en celestial festeig.
Barregen nostres cors sa dolça flaire,
com flors d’arbre gentil
bressades a petons pel mateix aire,
l’aire de maig i abril.
Ja l’he trobat, Aquell, que tant volia,
ja el tinc lligat i pres;
Ell amb mi s’estarà de nit i dia,
jo amb Ell per sempre més.
Se’m fonen a sos besos les entranyes,
com neu al raig del sol
quan, caient son vel d’or a les muntanyes,
aixeca al cel lo vol.
Jesús, Jesús, oh sol de ma alegria,
si el món vos conegués,
com gira-sol amant vos voltaria,
de vostres ulls suspés.
Jesús, Jesús, oh bàlsam de mes penes,
mirall del meu encís,
sien sempre eixos braços mes cadenes,
eix Cor mon paradís.
Qui beu en vostre pit mai s’assedega,
Jesús sempre estimat;
oh, quan serà que jo a torrents hi bega
per una eternitat!
Oh hermosura del cel, des que us he vista,
no trobo res hermós;
ja alegre em semblarà la terra trista,
Jesús, si hi visc amb Vós.
Deixeu-me, Serafins, les vostres ales
per fer-li de dosser;
deixa’m l’aroma que als matins exhales,
oh flor del taronger.
Deixeu-me, rossinyols, per festejar-lo,
la dolça llengua d’or;
verges i flors del camp, per encensar-lo,
deixeu-me vostre cor.
Àngels que al món baixau, com voladúries
d’abelles al roser,
endolciu vostra música i cantúries
perquè hi estiga a pler.
A MON DÉU
Confitebor tibi in cithara, Deus, Deus meus
(Salm XLII)
Per espargir-me al front rosades perles
gronxen lo pi i l’arboç,
per mi refilen tórtores i merles,
mes jo canto per Vós.
Per Vós que el cant posàreu en mos llavis,
la cítara en mos dits,
i en mon cor buit la dolça fe dels avis
que eixampla els esperits.
Omplíreu-me’l d’amor perquè us ne done,
veieu’s-el tot aquí;
féreu-me’l hort florit on vos corone;
voleu res més de mi?
¿Voleu que faça amb vostra creu la guerra,
la guerra dels amors?
¿Que arreu seguesca a peu descalç la terra,
cercant-vos aimadors?
¿Voleu de fil a fil sang de mes venes?
A dolls vos la daré!
¿Mos membres d’un a un, mes entremenes?
Jo tot m’ho arrencaré!
Mos pensaments, afectes i memòria
llevau-me’ls si els voleu;
¿voleu que renuncie fins la Glòria?
Senyor, no me la deu!
Mes, ai, no voleu tant, Jesús dolcíssim;
de qui us ha estat traïdor,
com d’un amable fill estimadíssim,
voleu-ne sols l’amor.
Voleu que assage aquí les refilades
d’aucell del paradís,
per fer-vos-les aprés més regalades
amb sistre d’or feliç.
Voleu que deixe les mundanes roses
per les d’eterna olor,
que pose sota els peus totes les coses,
i a Vós sobre el meu cor.
Al Rei del cel que a tots nos hi convida,
qui el cor li negarà?
A un Déu que estima amb eix amor sens mida,
qui no l’estimarà?
Qui fos aire d’abril, del pla i la serra
per aplegà’us l’encens!
Qui fos torrent, per inundar la terra
de vostre amor immens!
Oh, si es pogués en vostre foc encendre,
no es desfaria tant,
ni foren ses grandeses pols i cendra
que l’aire va ventant.
A vostre alè que omnipotent la porta,
batria com un cor,
obrint del vostre cada punt la porta
sos batements d’amor.
Son dolç perfum als núvols, en pujar-se’n,
desfet plouria en mel,
i lo morir seria sols volar-se’n
d’un cel a l’altre cel.
Mes, ai, la terra al cant de vostra glòria
ja no es desperta, no;
Però cantem; l’idil•li que ací mòria
ja troba al cel ressò.
La cigala a l’estiu, pobra cigala!,
s’afanya a refilar,
i erta i penjada als romanins d’una ala
sol a l’hivern brillar.
Així, ma fossa en veure algú cavada
no lluny del meu bressol,
dirà: “Pobra cigala enamorada,
morí cantant al Sol!”
SUM VERMIS
Non vivificatur nisi prius
moriatur (1.ª Cor., 15, 36)
E carcere ad œthere.
Dant vincula pennas.
Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut a la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.
Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila,
misèria, vine’m a portar lo ròssec.
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.
Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlida
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.
L’EMIGRANT
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh, mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir.