EL PLA DE LA CALMA
L’àrida calma ondula com un immens desert.
El sol, a frec de terra, com borralló s’hi perd.
El cel fulgura plàcid: s’estén per l’infinit
com nítida llacuna de cignes blancs. La nit
assotja àvidament darrera les Agudes.
La lluna plena surt d’afraus inconegudes
i gesticula immòbil, sanguinolenta d’ira.
D’uns carboners apunta, cingles avall, la pira.
En la monotonia dels rasos hi pasturen
les solitàries vaques: de tant en tant s’aturen
i exhalen un bruel de cara a l’establia
llunyana. D’una boira minúscula es desnia
la tremolor. De cabres, ovelles i crestats
alhora s’acorruen per entre els espadats
pacífiques ramades. La polseguera immunda
amb sa ferum de llana la comarcada inunda.
I, enmig del remolí, bracegen els pastors,
i xiulen de les fones els rocs udoladors
que a voltes camatrenquen o escapcen qualque banya
ja consentida. Aborden amb alegria estranya
de subaltern els cans d’atura malcarats.
Mes per damunt la insòlita negror dels espadats
i de la vasta calma de serenor divina,
la Creu de Matagalls perdura gegantina.
I les ramades salten, rostos avall, de dret.
De Coll-Pregon arriben sobtadament al net.
El sol ja s’ha perdut. La llum s’ha fos. La lluna
s’ha tota esblanqueït i perfilat com una
donzella a qui l’edat torna gentil, prudent.
I la corona tot l’estol del firmament.
Ja envolten el corral de sinuós teulat.
Ja el ramat és a dinr. La porta s’ha tancat
i pel llindar balder traspua el color groc
que escampen els tions des de la llar de foc.
PÒRTIC
Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or:
tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,
i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones pel tors adolescent.
L’ivori té la gràcia d’un marbre constel.lat
d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.
Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!
Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnànim i cruent.
I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny - que és immortal.
DE COM GUERAU DE LIOST TORNA HIPOTÈTICAMENT A LES ANGOIXES DEL PARTERATGE I SUCCESSIVES SEQÜELES
Com dèbil nadaló de pit em só tornat.
Em sento embolcallat, faixat i agarrotat
Les puntes d’una gorra qui em tapa les orelles
m’irriten amb llur frec constant les dues celles.
Del meu recent bateig tinc un record difús.
La capa era feixuga. Brodat era el barnús.
Només recordo la quieta llum del ciri
de la padrina, groga com un pistil de lliri.
I tinc la vaga idea que si jo em dic Guerau
serà perquè s’ho deia l’avi patern. La nau
del temple era com una antiga, immensa cova,
i jo com una gota de calç encara nova.
Quan del bressol m’ofega la rígida estretor,
contemplo la boirina flotant del pavelló.
A voltes sento encara l ‘esforç del parteratge
i em reblaneixo com un diminut formatge
sols de pensar-hi. Mai hauria dit que tan
pesada tasca fos la de lliurar l’infant.
Encara és més feixuga, potser, la meva tasca.
De la ferum innoble de llet em ve una basca.
Quan la gibrella miro, l’esponja, l’alcofoll,
la llevadora, els pèbets, tremolo com un poll
qui de la pròpia closca encara porta engrunes.
Ai Déu! i les veïnes comares importunes
qui, en rotllo, aspecten àvides la meva nuditat
i tracten de posar-me als llavis citronat
i amb una rialleta, fent trufa del martiri,
per unanimitat recepten un clistiri.
Si, d’esguardar-les, ploro, veig que la gent somriu.
Si m ‘esvaloto, diuen que sóc un argent viu.
Quan ma petita testa en el coixí descansa,
encara experimento una altra esgarrifança:
la freda coïssor del no tenir cabells.
A voltes m’acaronen, donant-me bons consells,
i sento en la flonjor penosa de mon crani,
d’un vell senyor les ungles d’un gruix estamparan.
Quan sóc als braços de la dida, tan petit
em trobo, que em sofoca la mola de son pit,
i em sembla que gambejo d’una gegantassa
per les carenes de les cuixes, per la plaça
de les colrades galtes, per la ufanosa vall
dels llavis, devinguda, al riure, xaragall.
I les besades qui em llatzeren, masculines,
de renadines barbes amb les naixents espines!
I les besades sorolloses i mordents
de les comares, fetes amb llavis, llengua i dents,
qui em superposen cercles humits damunt la cara!
Mes, quan em deixen sol, una gran por s’empara
de tot mon ésser; i tremolo com el fus
de qualque filadora qui, engargussada, tus.
Els ulls se m’esbadoquen davant les escomeses
infanticides de fosforescents urqueses,
de la penombra eixides com d’un alè de llac.
Talment com dins la gola balmada d’algun drac,
dins el bressol em miro. I m’és la cruixidera
dels mobles com el ritme fatal d’alguna ossera.
Dins cada pica sento de l’aigua el degotís.
El sostre marca els passos d’algú d’un altre pis.
I sibillina, m’arriba un llum encès d’escala.
I es balandregen les cortines com una ala
de rat-penat enorme. I avancen en legions
arnes, mosquits, aranyes, mosques i escarbatons.
I, esbalaït, sospito que, al sostremort, les rates
de claveguera juguen amb unes grans sabates
de la besàvia i les rosseguen febrilment.
I guspireja la fogaina qui s’enceén.
I dins la cambra giravolten les penombres
arrossegant en llur seguici les escombres
i la vaixella i les cadires... I el palmó
llarguíssim bat la llarga barana del balcó.
Al manco si els rellotges de casa companyia
em fessin tots, amb una discreta melodia
cantant-me la non-non!... I encara veig al lluny
la vida que m’espera. Fatídic s’esmuny
com una torbonada. M’esperen tres caigudes
del llit, i les etapes--en part esdevingudes--
de quatre dides i tres interinitats,
i dotze mainaderes amb altres tants soldats,
i el vèrbol, els brians, la rosa, la verola,
i els letovaris fets amb una gran cassola,
i les untures i els emplastres al carpó--
i en el ventrell alguna tela de moltó
i el bavejar constant i les eternes sopes
i aquell sentir-me:--Guerauet, mira que topes!--
i aquell escarpidor de banya i els petits
peücs com irrisòries sabates i els confits
dosificats amb una monòtona prudència
i aquell trobar-me, unànim, de tota ma ascendència
els rastres fisionòmics i aquell samfoniment,
a causa d’algun àpat quan és la mare absent.
Suportaré els endèmics elogis d’escaleta
deixant-me dir, per la Mundeta i la Ciseta,
"hereu de casa" i altres motius sentimentals.
Només--ai!--de pensar-hi, em vénen tots els mals
no relatats encara... Oh! Sigues-me propici,
mon Àngel tutelar, i treu-me aquest desfici
de ser petit de fora i massa vell de dins.
Què sento?... L ‘Àngel parla al só dels violins
d’una cohort angèlica d’alades caramelles.
--Oh tu, Guerau! Abans serà de les estrelles
perduda l’harmonia dins l’èter primitiu,
abans damunt les aigües del mar serà el caliu
d’un continent, flotant com hòrrida sargassa,
que tu esdevinguis un infant. La vida passa
i ja no torna més. Reporta’t, doncs, si et plau,
i pensa que tu no ets altre que el cavaller Guerau
qui és mullerat fa temps, i és celebrat poeta,
i és misser honorari qui empunya l’escopeta
joiosament i caça amb èxit qualque pic,
qui és pobre de cabals i de projectes ric,
qui deambula amb varis companys cada migdia,
qui es pensa ser un infant només perquè somnia...--
ODA AL PIADÓS BARÓ PERFET
Sortosa la nissaga que té un baró perfet!
Cada obra d’ell apar millor que totes.
La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,
la llum que els altres copsaran a gotes.
Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena
(a cada banda un rengle de perills).
I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,
car res a aprendre no tindrà dels fills.
Ell naurà el Decàleg de son proïsme al coll
com un collar de pues salvatgines.
Els pecadors capbussa, irat, a l’aiuguamoll
per suca-mulla d’àvides beguines.
Aramada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,
la dida seca d’alter ego té.
Massa amb els xics farien, ingràvis, poti-poti
els àngels de la guarda; i no convé.
L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,
i, la política, l’orella.
No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard
no es pica el dit ni es cremarà la cella.
No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid
fins entelat de pols.
Els mobles són un límit. ¿Qui jugarua a “bòlit”
fins una casa que en té molts?
Mesura pel domèstic estrenes i consells
després que la soldada regateja.
Patern, arrecerava col·legues a parells
amb un retòric paravent d’enveja.
La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.
Al seu molí totes les aigües duu.
Fins endolceix a estones el to del veredicte,
car la virtut és ser madur.
Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,
i fins hi juga a cartes.
I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,
que la muller porti un abric de martes.
Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina
per una escletxa del cancell.
Ves què faria a casa, si el món ara va en doina,
de massa bo que és Ell!
Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?
Segur que a l’altre món farà patxoca.
(Ai que la bugadera li passarà al davant
i esbullarà, davant de tots, la troca!)