Començo la reimpressió de les meves obres (quan caldrà refoses o reordenades) amb aquest intent de la meva joventut, ara que, lluny de l'edat dels patges que es plaíen a pintar els florentins, tinc aclarides les temples, i les peripècies d'una flama reculades als fons dels ulls, com els barons que el Veronese redreçava entre les pompes del llarg crepuscle venecià. Si pertoqués als homes de renèixer, cauríem, ben segur, en les errors passades i ens menarien amb la mateixa imprecisió els coneguts propòsits, però ho mig excusaria una mica d'innocència i d'il·lusió . Tanmateix és més greu de repetir deliberadament un gest de gràcia evaporada, repetir sense l'atenuant d'haver recomençat... En fi, ja els rims del primer llibre són reestampats, després de revistos, lo que m'ha conduït a llevar-los, tot passant, la pols.
Fa temps que van ésser escrits aquells idil·lis. Per a dar una impressió de la seva ancianitat fabulosa, només dirà que o per aquells volts encara vaig comprar-me una levita. Hi havia, no cal dir-ho, en el començ del segle, moltes altres coses curioses demés de la supervivència d'aquella peça impressionant. Una que ara especialment interessa de consignar, era l'entretallament de la nostra parla. Res no emocionava tant com uns Jocs Florals en els quals es revelés un nou dialecte; i Maragall arribava a sostenir que convé que cada home sigui un autànom dialecte vivent. Hom no imaginava la parla catalana sinó com una federació infinita i lil·liputiana de diversitats artificialment accentuades, de voluptats comarcals, que computaven i tot com a riqueses específiques les particulars deformacions grolleres d'una pura paraula general. A fretures d'un ordre elevadíssim imposaven la consciència una i l'ordenació per a l'escola, per a la tribuna, per al diari, per als primers assaigs de cultura nostrada, de la llengua literària, i hom encara es lliurava a la recerca de totes les possibles modalitats del pintoresc en morfologia i ortografia i en estranyes desfilades lòxiques. Honor eterna serà aquell exemplaríssim guiador abatut en plena sal de la vida- immolat diríem- per un mal concret en una presò, el redreç de la parla, la seva total senyoria, la seva noble i desentelada ambició. -atenyement més que cap altre essencial i trascendental, orientat, per fortuna, per un mestre il·lustre (no n'hi ha avui entre nosaltres, puc escriure amb goig, de més venerat); d'haver servit obscurament al qual en alguna hora crítica, als començaments de la Batalla Normista, tinc més plaer que de tota la meva provatura literària.
Llengua literària, llengua normada, fou, però, en memorable divinació i prefiguració, quan Prat de la Riba era encara un estudiantent amb vel·leitats de poeta guimerista, la de Costa i Llobera. Persistia purament en el poeta pollensà (tan generalment oblidada o pol·luída com era arreu) la nostra aristocràcia, la nostra gentilitat racial. Li vagava de conversar en la seva històrica badia amb les divines fantasmes de gràcia i Doma; i una vegada em va dar una vella moneda local d'argent amb una quadriga, trobada gratant un poc la terra. Mallorca, de l'indret romàntic, recerat, medievalista de Quadrado i Aguiló, esdevenia, per gràcia del poeta de "Pi de Formentor", l'illa visitada per Melesigeni, l'encerclada per ones virgilianes, l'estatge delités de la mesura, l'illa enyorívola (com si mai, com una nau, hi fos estat viatjera) de les ribes tirrèniques i egees. La mateixa clàssica testa del poeta semblava d'una escultura del vell museu de Raixa. Ell donà carta de naturalesa en el nostre parlar (que abans hom s'havia complagut a presentar com a abrupte) a la melangia, aquest sentiment tan clàssic, tant avinent a la dolcesa i a la música: caldrà repetir que "Cala gentil" és un dels més bells poemes de la nostra renaixença? Ell assolí aquella transfusió divina que és el sublim, en escriure: "Mon cor estima un arbre...".
"Un gran esperit - diu Coleridge- ha d'ésser andrògin." No menys cal que en sigui una llengua perfecta. Verdaguer, naturalment, aportà, imposà el nostre català bàsic; i fet i fet jo el tinc pel poeta més viril de Catalunya. és natural i colpidor en la força, factici i acromat en la tendresa. Ramon Picó em contava un dia que el poeta de Folgueroles, ran de la seva ordenació, dubtava si tanmateix no li hauria valgut més de fer-se soldat. Guimerà, al meu parer, era força més femení, i mai no l'interessà sinó algun ex-terrible Hèrcul filant al peu d'una Omfala; la seva tendresa permanent s'afirmà, en un dels bells moments de la seva vida,* enfront de la depravació anarquista, que atuía la ciutat i no suggeria als seus habitants sinó un pínic infecte, amb contracops d'inhumanitat. però el seu verb era certament influït per la convicció que el català pertocava de romandre impressionantment baronívol al costat de la mollesa de l'espanyol. (Anotem, tot passant, que aquest sembla dur a orelles estrangeres, i és palesament menys apte a la fluïdesa musical: Joan Alcover el trobava irrevocablement tribunici). Crec que aquella contraposició, tota artificial en els seus termes, va ésser la deu primera de l'anomenat català "mascle", que va morir als Jocs Florals de Can Prosa, després d'haver començat en els altres. He sentit contar, també per Ramon Picó, que en el temps del "trobadors" de paraigües i copaltes, Antoni de Bofarull li deia un dia, radiant de felicitat: -Se m'ha acudit una traducció incomparable, única de l'"Ei fu" (els mots inicials del Cinque maggio de Manzoni). Vejam si l'endevineu. Picó va assajar finà o algun equivalent, però Bofarull, amb una grossa complaença fonètica a les jj, ben del Camp, exclamà ressonantment:
-Ja jau!
La flama singularíssima de Maragall és la més estrànua exaltació de l’individual en la nostra literatura. Glorificador de l'emoció nua, repetint com el profeta, si calgués, una vocal extòtica, Maragall era devot de la intensitat com Costa i Llobera de l'ordre, o si voleu de splendor ordinis. Costa i Llobera era un gran hereu i Maragall, místicament, cap i fi de nissaga. L'emoció no pot consentir-se l'autocrítica, I Maragall (com deia Mn. Clascar d'un altre alt esperit, Torras i Bages) va dar flors i fulles i exsudoracions gomoses. Altrament, Costa, mogut per anecdòtiques finalitats acadèmiques o d'edificació, embolcallà algun cop en simple retòrica emocions estantisses.
Maragall tinguè molts d'enamorats. A part del seu nobilíssim i incomparable encés personal, a la seva iniciativa alliberadora, reacció contra l'amanerada pobresa del verbalisme, congrià vora d'ell noms valuosos. L'emoció genuïna és apassionant i, encara, els més la creuen fàcil. però tot amb tot la literatura catalana, de la primera voga sonetista ençà, reaccionà cap a l'esperit d'estructura, substituint el filtre de vegades enganyés de la puresa pel sedés més objectiu de l'exigència.
Qui podrà, si reviu en sa pròpia memòria, pagar-se de l'equivalència de la seva il·lusió i el seu assoliment? El més afavorit potser ultrapassa aquella: la munió dels altres endarreregem. Quan vaig escriure aquest llibret, hauria volgut amistar-hi l'íntima gràcia misteriosa que exemplificà Maragall i la venustat formal en serenor de llengua fixa que inaugurà Costa i Llobera. I veu's aquí, Els fruits saborosos no són sinó innocents idil·lis, fets al "pastel" per un enllaminit de la vida com a espectacle i de l'idioma com a exercici d'entretocs. Foren acollits amb benevolença. Costa els consagrà una de les seves "Horacianes", Joan Alcover, que m'havia proposat de prologar-ne la segona edició, m'envià en record d'ells un poema; i jo, per agraïment, encara confús, enriqueixo aquesta segona eixida amb els dos generosos encoratjaments. El primer a escriure dels Fruits -d'una part d'ells, perquè eren encara inèdits -fou, em recordo, M.S. Oliver en una correspondència enviada al "Brusi", de Mallorca estant. Maragall triï com la flor d'aquest llibret Les cireres ingènues. Guerau de Liost, encara no batejat aleshores amb aquest nom estrenu, penso que va escriure, amb excuses d'aquests poemes, el seu primer article a "La Veu de Catalunya".
és hora d'acabar aquestes ratlles...... Seria interminable si evoqués, al volt d'aquest llibret, íntimes recordances, mal pogués atenuar la llibertat el meu esplai el fet d'haver estat aquests poemes una mena de formal bateig meu en literatura. Brogit cordial d'amistats jovençanes, iniciacions en amors de coses belles, primaveral il·lusió catalana, encés barceloní persistent i distret com una melopea en sordina, potser un altre dia em vagarà de refer en paraules noves la vostra vella empremta. però no vull posar el darrer punt a aquesta expansió prefacial sense dir que aquests Fruits, abastats per una mà gosada i maldrestra, tingueren -com a més dolç i inoblidable dels addictes- el delicat somriure matern, que sabè trobar-hi, ben segur, amb més encert que no cap perfecció literària, una mica d'aquella patètica indefensa gentilesa humana del fill únic emmarat.
*(A "La festa del blat")
Josep Carner: Els fruits saborosos (pròleg), 2a edició, col·leció La Mirada, Sabadell, 1928.