2ª —1956— Miscel·lània 1956 del Club dels Novel·listes (Ed. Aymà).
3ª —1973— Relacions (Ed. Selecta).
4ª —1979— Els altres (Col·lecció Ramon Llull, Ed. Planeta).
En la nota preliminar de la primera versió (la xilena) vaig creure tan necessari com legítim confessar-me al lector amb aquestes paraules:
«Traduir un poema de Valéry i assajar de respectar-ne les mateixes exigències retòriques que ell tenaçment i gairebé màgicament s’imposava, comprenc que és d’una audàcia extrema. Hi ha, en la majoria dels seus versos, espais d’una subtilesa tal, combinacions verbals tan precises i unides al subjecte, que són –i potser en rigor cal que siguin– intraduïbles.
»Puc dir només en defensa de la meva versió que m’he acostat al poema amb fervor i amb tot l’increment de severitat de què em sentia capaç, que he lluitat durant llarg temps per trobar solucions viables i, al capdavall, lleials, és a dir, que als meus ulls no traïssin ni tan sols la intenció formal de l’autor; que he debatut amb amics caríssims moments difícils del poema i que he escoltat consells assenyats sobre modificacions que se’m proposaven; que no m’he cansat, finalment, de discutir amb mi mateix, i en certa manera d’interrogar l’autor, sobre termes que, en català, podrien reputar-se valerians.
»La meva “idea” en traduir aquest poema ha estat en principi entrar dins una poesia que revela encara menys bellesa que la que conté. Pocs poetes com Paul Valéry hauran posseït tan a fons aquest do rar de no exhaurir mai l’atenció del lector, de no distreure’l amb preciosismes retòrics evitables, vull dir, independents del contingut, tot i cultivar l’estructura del poema amb un tacte i una elegància summes, de saber conlligar amb tanta profunda finor el que la ment proposava al seu domini de la tècnica.
»Tanmateix, aquesta traducció ha estat, per a mi, una lliçó que no haurà de prescriure i, el fet de publicar-la, és un homenatge que modestament però amb creixent admiració em permeto dedicar a un dels nostres poetes mediterranis que han sentit amb més intensitat “el desig d’una substància més sòlida i d’una forma més sàvia i més pura”.»
En publicar la tercera versió d’El cementiri marí a Relacions em va semblar que calia encapçalar-la amb una declaració de principis de la qual em sento obligat a transcriure aquestes paraules: «Traduir és robar, apropiar-se uns béns en certa manera públics però alienables. Dret de propietat o dret natural no faculten l’entrada en casa particular o del comú i, amb l’excusa de procedir moguts per bones intencions, de furgar, d’escorcollar, d’“alterar-ho” tot i, menys encara, si l’acció és comesa per barroeres mans capaces d’armar un irreparable saqueig. Val a dir-ho, tampoc en traduir no es roba impunement, i qui sap si, a major competència, els remordiments són més inquietants a l’hora de confrontar originals i traduccions.»
A Relacions vaig dedicar unes pàgines a les que havia sostingut amb l’autor de La Jeune Parque. Inèdites, doncs, no ho són, però si és té een compte que han estat mínimament divulgades i que, al capdavall, jo en sóc l’autor, entenc que puc i, en certa manera, dec córrer el risc de plagiar-me perquè, a més, considero que tot el que podria fer, si no dissimular, és esbravar una evocació “històrica” que, sincerament, a hores d’ara, crec que fóra incapaç de millorar en cap aspecte.
«Afortunadament –declarava–, a les acaballes de 1927 vaig convertir-me en assidu a les sessions literàrio-musicals organitzades amb extraordinària sensibilitat per Ramon Sastre (Ramon de Curell). L’ingrés al nucli reduït de la confraria de l’arquitecte i poeta va atorgar-me, gràcies a la seva generositat, drets d’usdefruit sobre tots els llibres que atapeïen les prestatgeries que donaven la volta al gran estudi del meu amic.
»D’aquella època data la meva coneixença de Paul Valéry. Paul-Ambroise Valéry Grassi, llenguadocià, nascut a Cette (més tard, Sète) l’any 1871, mort a París en 19454, l’endemà de l’alliberació de la capital de la república. En Ramon Sastre traduïa Le Cimetière marin, primer intent de versió catalana publicada al fascicle núm. 5 de Joia, juliol de 1928. El meu amic Sastre, director d’aquesta revista, va fixar la meva atenció sobre Charmes, La soirée avec monsieur Teste i qui sap si Variété I, tres obres fonamentals per a la comprensió de Valéry. A la lectura de les primeres pàgines vaig tenir la immediata sensació del progrés que em proporcionaria el simple accés a l’obra d’un escriptor que sabia tan ben coordinar idea-sentiment-llenguatge. La difícil interpretació de Charmes, en lloc de descoratjar-me, m’estimulava; procurava de llegir més en intensitat que en extensió, contenint-me l’alè quan, al moment desitjat, creia captar la justa intenció del poeta. M’obligava contínuament a transcendirm-me en el curs de la lectura o relectura, i aquest estat d’aguda atenció em produïa la il·lusió que el suplement d’alçada que aconseguia posant-me de puntetes ja formava part de la meva normal estatura. Era inevitable que la personalitat de Paul Valéry escapés a les meves unitats de mesura. El llegia: em deturava enlluernat. Necessitava veure’l de prop i, a la meva manera, comprendre’l, reduir-lo a les meves capacitats de dimensió, desmitificar-lo per tal de poder-hi “dialogar”, ni que fos, ell, instal·lat en la seva senyorial residència i, jo, en la meva suburbana mansarda.
»Des del meu romàntic sentiment de la literatura i en una elemental anàlisi, vaig descobrir que en la substància d’aquesta admiració preliminar per Valéry, s’hi havia incorporat (probablement per reacció de la meva naturalesa) un excipient que contenia a més d’enveja una mal dissimulada dosi de rancor; per massa encastellat, altiu, menyspreador, justament massa “pur”, com intocable. A tenir-ho en compte, em deia: Paul Valéery pretanyia a la rara casta dels orgullosos que, per sentir-se rigorosament sols, per assolir les extremes dimensions del seu pensament i recórrer els més obscurs laberints de la seva intel·ligència, es lleven a trenc d’alba, quan tot calla i l’ombra aclareix els silencis, encenen l’íntim llum de la taula de treball, seuen i es lliuren a lentes especulacions, a fondes prospeccions mentals, recelant d’allò que s’aconsegueix sense control, sense esforç, “en estat de gràcia”, no cessant d’impetrar la intel·ligència perquè els defensi contra les temptacions que solen provocar inspiració i entusiasme, sobretot perquè els exclogui del comerç amb l’estupidesa (la bêtise). Tampoc no són els resultats tangibles o l’obra aparentment acabada allò que realment interessa a Valéry sinó les motivacions, la gènesi, el procés que precedeix i acompanya treballosament l’obra de creació, l’esforç constant i tentacular per desentranyar i transformar en concret l’abstracte. No, Paul Valéry no era dels qui sospiren o confessen haver perdut la vida per delicadesa, ni cultivava místics embadaliments en espera de misterioses ràfegues que l’elevessin sense esforç ni contribució personal per damunt del seu propi nivell. Els “no sé qué que quedan balbuciendo” en el fons l’irritaven si, com a mínim, no arribava a desentranyar-ne la naturalesa. Sorprès en una “noche oscura del alma”, devia córrer a encendre tots els llums, a examinar sense precipitar-se aquell fenomen, mena de monstre de torbament i de tenebres.
»El meu exemplar de Poésies de Paul Valéry –nrf. tríade, trinitat discretament realçada per la cua arrogant de la f: distintiu d’una garantia que perdura, com el “Gallimard” del peu de la coberta i de la portadella– també procedia d’una d’aquelles adorables barraques de la rambla de Santa Mònica. Compra d’excepció, vespre feliç d’un dissabte, que no havia de repetir-se. Poésies contenia tots els poemes publicats per Valéry des d’Album de vers anciens fins a Sémiramis. Els versos antics dataven de 1891 a 1893, és a dir, havien estat escrits entre els dinou i els vint-i-dos anys del poeta.
»Suposo que, normalment, un no pot arribar-se a estimar de debò a si mateix. En canvi, és possible, potser freqüent, d’estimar en l’obra d’altri qualitats que un troba a faltar en la seva pròpia obra, les que voldria posseir sense, tanmateix, renunciar a la complaença de sentir-se en plenitud un mateix. Aquells primers poemes del joveníssim Valéry no era possible que ja participessin d’un drama intel·lectual que protagonitzaria més tard amb el concurs de Mallarmé i Poe (el d’Eureka) i que, durant vint anys, el mantindran allunyat, si més no, públicament, de la literatura. Les virtuts que “tan sols” el seduïen a ell devien ser les que em seduïen: la sintaxi clàssica, l’estil precís, polit, la màgia dels versos...
Le songe se dévide avec une paresse
Angélique, et sans cesses, au doux fuseau crédule,
La chevelure ondule au gré de la caresse...
»Vaig assajar-me, no amb La fileuse, a la qual pertanyen aquests tres versos, i que trobava pràcticament impossible de traduir, sinó amb el segon, Hélène, que semblava reclamar tan sols paper de calc, donat que existeix una exacta equivalència de les rimes entre els dos idiomes en no menys de dotze dels catorze versos del sonet valerià:
Azur! c’est moi... Je viens des grottes de la mort
Entendre l’onde se rompre aux degrés sonores,
Et je revois les galères dans les aurores
Ressusciter de l’ombre au fil des rames d’or.
Mes solitaires mains appellent les monarques
Dont la barbe de sel amusait mes doigts purs;
Je pleurais. Ils chantaient leurs triomphes obscurs
Et les golfes enfuis des poupes de leurs barques.
(Atzur! sóc jo... Arribo dels antres de la mort
per escoltar esberlar-se l’ona en fases sonores,
i reveig les galeres al fons de les aurores
ressuscitar de l’ombra al perfil dels rems d’or.
Les meves solitàries mans criden els monarques
de la barba de sal esplai dels meus dits purs;
jo plorava. Ells cantaven els seus triomfs obscurs
i els golfs escàpols de les popes de les barques.)
»Vingueren –i devia respectar probablement l’ordre del llibre– Naissance de Vénus, Au bois dormant, Les bois amical i Narcisse parle... Aquest ja representava per a mi un autèntic morceau de bravoure:
O frères! tristes lys, je languis de beauté
Pour m’être désiré dans votre nudité,
Et vers vous, Nymphe, nymphe, ô nymphe des fontaines,
Je viens au pur silence offrir mes larmes vaines.
(Oh germans! lliris tristos, llangueixo de beutat
perquè m’he desitjat dins vostra nuditat,
i vers tu, Nimfa, oh nimfa, nimfa de l’aigua pura,
vinc a oferir al silenci ma inútil desventura.)
»La transposició de “pur” no em semblava massa censurable, ni menys atribuïble a reble o falca si és té en compte que es tracta, tal com subratllà Gustave Cohen, d’un vocable-obsessió de Valéry –vocable que fa la seva aparició a partir del primer poema de Poésies, que es repeteix en el segon, Hélène, i en la majoria de poemes i, sovint, com si fos inevitable, en la seva prosa.
»Traduir aquest poeta va produir-me d’immediat la confortable sensació d’entrar a posseir un vocabulari i fins i tot un idioma summament superior al que jo solia manipular. En operar sobre textos valerians em veia obligat a ampliar el meu potencial expressiu a extrems que, en realitat, m’ultrapassaven. I és que, en la forma, em convertia en èmul de Paul Valéry en llengua catalana, passava, en certa manera, a ser Paul Valéry en tant que m’apropiava una matèria en principi irreductible i que jo devia acomodar a les meves personals maneres sintàctiques, si bé, en aquesta operació, enriquides pels incessants i progressius escreixos que Valéry m’obligava a conquistar.
»Afortunadament –o paradoxalment–, només com a música de fons rumorejava la idea que monsieur Teste classificaria entre els fets lamentables el sol propòsit de traduir, perquè un no deu ni pot deixar de ser mai, mai, un mateix, i, sobretot, perquè “estimar és perdre’s”.
»Per a fortificar la meva indiferència i prosseguir la meva feina sense intimidacions, em repetia que si el mateix Valéery potser valorava superlativament la seva condescència en declarar que cada lector “tindrà dret” a atribuir distint significat al text dels seus poemes, fins i tot a equivocar-se, perquè també “c’est mon erreur qui est auteur”, o bé encara: “Mes vers ont le sens qu’on leur prête”, amb més generositat hauiria d’acceptar els “errors” i les “interpretacions” d’un traductor.
»Ja als quinze anys, amb estil de profeta menor, Valéry havia escrit: “Loin du monde je vis tout seul comme un ermite”. Sol, aferrat a la roca del seu cantellut i precoç orgull intel·lectual, ja escorxant-se, persequint-se en els seus laberints sense fi, furgant implacable en el seu organisme mental fins a topar inevitablement amb les ombres, “mon ombre”, sinònim de no-res, “...seul comme un ermite”; en tot cas, segons confessava madame Teste en relació al seu marit, com un “místic sense Déu”. Però també la solitud pot ser una vocació, especialment per a un artista. Valéry, després d’haver estat distingit, celebrat en la seva extrema joventut pels seus germans grans en poesia i acollit per l’ídol, el Summe Pontífex Mallarmé, es confina per pròpia voluntat al més impenetrable silenci, es dedica a grises feines burocràtiques i es lliure a les matemàtiques pures apartat de tot comerç amb la literatura i els cenacles intel·lectuals... Quan, al cap d’aquestes dues dècades, André Gide, entre d’altres, va assetjar-lo, gairebé acorralar, fins a aconseguir d’arrencar-lo d’una monstruosa solitud de més de set mil dies, Paul Valéry es passà aleshores quatre anys de la seva rara existència per a escriure els cinc-cents i tants alexandrins de La Jeune Parque, que el reintegraria al món oficial de les lletres (1917). La seva reincorporació va ser assenyalada amb pedra blanca. Es van llançar les campanes al vol. Aquest poema arrencà un oh! d’admiració universal, produí la combustió de moltes celles. Cada matí, en despertar-se, tot de joves poetes es preguntaven amb incandescent tremolor quin apotegma, quina elocubració, quins nous versos Valéry hauria confiat al Logbook després d’haver passejat peu nu damunt la gespa a l’hora prima de l’alba...
»Com més m’aventurava jo a progressar en la traducció d’alguns poemes de l’autor de Palme, més cohibit em sentia per tot de sagrats respectes, d’infinits temors. Era com viatjar enlluernat però, tot d’una, trobar-se a les palpentes, descobrir ignorats sentits a les paraules, constatar que el tradicional rigor fatigant de l’alexandrí adquiria –és curiós, com en La Fontaine– textures que el transformaven, desarticulacions que l’enriquien, però que trasbalsaven també, per a mi, incomprensibles metàfores:
Qui pleure là, sinon le vent simple, à cette heure
Seule avec diamants extrêmes?... Mais qui pleure,
Si proche de moi-même au moment de pleurer?
»Jo també passava peu nu sobre aquests versos, però no com si ho fes sobre l’herba menuda i fosca sinó sobre carbons encesos i, cada vegada, amb la sensació d’avançar dins un clos hermètic amb comptades i somortes claredats intermèdies, capaces de mantenir la seva misteriosa atracció. Avançava penosament, m’extraviava en la lectura d’un poema de traducció impensable, fins que un dia, tanmateix després de fragmentàries temptatives de versió portades a l’extrem de la meva atenció, em va fer l’efecte que m’ofegava, que físicament m’ofegava, que m’havia submergit a l’interior d’una obra edificada dins una campana pneumàtica de la qual Valéry havia extret l’aire per temor d’impurs contactes, entre d’altres, els afectats per la desinteressada i espontània contemplació, pels de l’entusiasme, sobretot, pels de la inspiració. Perquè el poeta probablement més exigent, més inflexible amb ell mateix del seu temps, no tolerava que es pogués operar per delegació, que es confiés en la intervenció d’“imaginàries criatures”, d’“humiliants agents de transmissió”; l’escriptor havia de consagrar-se a consumir tan sols la “seva” pròpia substància, a deslliurar-se de tots els “seus” possibles, si és que no estava vergonyosament disposat a acceptar que “ce qui ne coûte rien est ce qui a le plus de valeur” i “se glorifier le plus de ce dont on est le moins responsable”...
»M’atrevia a escoltar-me, adoptava actituds de cadell que es revifa i vol fer prevaler els seus rancors d’incompetent. Les “veus exteriors”, em deia, havien estat definitivament escarmentades feia més de mig segle en una foguera. Si encara en subsistien algunes, no podien ser l’equivalència del mannà celeste, gangues de l’atzar que el poeta recull com el fruit prodigiós d’un arbre invisible però fidelment i periòdicament sol·lícit que algú ha plantat al costat mateix de la seva taula de treball. Aquestes veus, aquesta “humiliant inspiració”, estaven constituïdes pels mots més personals del seu vocabulari, per tot de girs i modismes que li són reconeguts com a propis: procedeixen d’ell, de qui sap quants i quins obscurs processos i llargues lixiviacions, de misterioses vigílies, de treballosos alens, de tot allò que pot considerar legítimament seu, del més íntimament seu...
»Tancava el llibre. Em desconnectava d’aquella sobirana veu que semblava superar, refusar per endavant tota rèplica per il·lògica o supérflua. Em quedava sol amb mi mateix, sord encara a la dramàtica biografia del seu autor revelada en aquest ansiós debat de La Jeune Parque, sostingut per diversos personatges antagònics que en ell mateix assumeixen la representació del seu Jo obscur i sensible, la d’una constant insatisfeta vida interior presidida per la més obstinada sobergueria intel·lectual i, al final, esmaperdut, entre ombres, les del sarcàstic no-res...
»Quan, l’any 1933, els Amics de la Poesia i la Universitat de Barcelona van organitzar unes conferències a càrrec de Paul Valéry, abans de l’hora anunciada jo ocupava un lloc estratègic a les “catacumbes” de la “Catalònia”. Tenia l’absurda sensació que, idèntics a dos germans siamesos, Paul Valéry existia com umbilicalment unit a monsieur Teste. Fins que, escortat per Carles Riba, no el vaig veure comparèixer des del fons de la sala, no vaig convèncer-me que Valéry realment existia sense mixtificacions, vull dir que, personalment, no desdeia els retrats que circulaven, sobretot d’ençà que havia entrat a l’Académie Française: cabell blanc desmaiant-se a banda i banda del front, evaint-ne certs dominis, aflotonant-se damunt les orelles de lòbul sumptuós: semblant a un delicat treball d’orfebreria; sorprenents ulls clars sota una cella poblada, vigorosa, bigoti ben estructurat, de blancor reforçada per unes dents irregulars tacades de nicotina; cara ossuda, de pell tibant, tot plegat avenint-se a compondre la imatge d’un sage. L’únic que va desorientar-me és que, fisicament, fos d’estatura per sota de la mitjana, tallat a la mida exacta de Carles Riba, el seu presentador, i, curiosa particularitat: tots dos pentinats al mateix estil: clenxa al mig, Valéry, en blanc; Riba, en negre.
»Paul Valéry parlà dels temes que havia exposat en diversos assaigs sobre poesia, especialment en els dos primers volums de Variété –els publicats fins aleshores. Veu inoblidable, segura, neta, sense vacil·lacions, ajudant-se de tenuíssims somriures tot just perceptibles sota el bigoti recremat de les puntes. Escàs en el gest, podia declamar com el seu Teste: “J’ai tué la marionette!” i, amb convicció dura, sense èmfasi, prescindint d’afectació, de gesticulacions, confiat en la profunda validesa dels seus mots...
»En aquella època –ho recordava en les meves Memòries–, la poesia catalana es trobava singularment apta per a rebre el missatge de Valéry: prevalien –i l’autor de Charmes n’era el més conspicu valedor– les especulacions de la intel·ligència sobre els desordres dels sentiments. Carles Riba, capdavanter d’aquella poesia que tampoc no deixava de petja el seu procés, posava en guàrdia les noves lleves i, de retop, les velles; i ho feia amb una crítica severa, intel·ligent, sense manifestos, és a dir, sense dramatisme.
»Després de la conferència, Valéry va beure uns glops d’aigua, va encendre un cigarret i baixà de l’entarimat amb aires de fatiga; passà pel meu costat sense reparar en la meva presència, sense ni tan sols pressentir que tenia a l’abast algú que havia saquejat una i altra vegada la seva emboscada, misteriosa hisenda. En un entresol de la “Catalònia”, més que assegut enfonsat en una butaca, voltat d’escriptors amatents com deixebles, Paul Valéry signà els llibres que li presentaven uns quants admiradors que esperaven del poeta qui sap quina frase immortal, quin pensament sublim. El cap –la Teste– inclinat sobre el pit, signava lentament. Com excusant-se de no satisfer la il·lusió del qui feien cua i augmentaven la pila d’exemplars que l’esperaven damunt una tauleta al costat de la seva butaca, Valéry escrivia idèntiques paraules a cada portadella: “Très fatigué, Paul Valéry”. Per què no? Sumit en una mena d’abandó físic que esqueia a la figura que componia la seva fatiga, produïa la impressió de sentir-se desemparat, potser inexpert, que allò que positivament li feia falta en aquella hora era el braç que la seva dona li oferia quan abandonaven tots dos el Jardí Botànic de Montpeller per tornar a casa... Signava llibres. Els resituïa amb gest incomplet, mà tremolosa; murmurava tímidament: “Pardon!”
»A Tolosa de Llenguadoc, el primer mes d’exili, em passava llargues hores a la cuina d’un dels pisos de l’edifici desafectat dels Pompiers que les autoritats franceses havien cedit per a l’alberg d’intel·lectuals catalans; l’havíem convertida en sala de treball i, damunt els fogons, jo em dedicava a revisar un projecte de llibre que mancomunaria els meus quatre simbolistes (els quatre evangelistes del Simbolisme), que ja havia començat a traduir abans de la nostra guerra. Urgia defensar-se d’un present aclaparador i sense perspectives.
»En aquella cuina de clàssiques rajoles vermelles i fogons engraellats que encara tufejaven a fregall i sopa de ceba, jo castigava i ampliava els meus textos. Amb la secreta esperança d’aconseguir Déu sap quina classe d’ajut, vaig escriure a Paul Valéry per fer-li arribar les meves versions d’alguns dels seus poemes i explicar-li objectivament la meva situació de refugiat. No tenia la seva adreça. Vaig enviar carta i poemes al Pen Club de París. Ignoro si van arribar a les seves mans. Suposo que sí. No vaig obtenir resposta. No em queixo. Gens. Jo havia rebut d’ell molt més del que tenia dret a obtenir-ne.
»Fins al cap d’uns quants anys de viure a Santiago de Xile, ja instal·lat en una casa amb dues grans finestres encarades amb els primers contraforts dels Andes –els dels incomparables, excitants, luxuriants crepuscles–, no vaig substituir el vell exemplar de Poésies adquirit al mercat de Santa Mònica per un exemplar de la reedició de 1943 a la Llibreria Francesa de la capital xilena. La relectura va reviscolar la meva passió de jove. Vaig córrer a adquirir totes les obres de Valéry publicades fins aleshores.
»Abans he confessat que, un dia, després d’una llarga temporada de “relacions” amb l’autor de Charmes, va semblar-me que em faltava aire. Tot de mal dissimulats redreçaments de “la vipère que je vêtis”, filla natural del seu mètode, del seu orgull de creador, m’havien insensiblement apartat de la seva lectura. Però l’havia estimat massa per a no sentir al capdavall del temps l’insidiós corcó del remordiment. Era fatal i just: sense saber com –de tant com impensadament ho sabia–, vaig trobar-me un dia abocat a traduir el seu gran poema Le Cimetière marin com si es tractés de rescabalar-me, jo, i de rescatar-lo a ell, als meus ulls, d’una altra nit de Gènova.
»La vitalitat biològica, còsmica, d’aquest poema, sobretot de les tres darreres estrofes, sovint detectada, entre les quals aquesta conté una força exultant, lluminosa:
Non, non!... Debout! Dans l’ère successive!
Brisez, mon corps, cette forme pensive!
Buvez, mon sein, la naissance du vent!
Une fraîcheur, de la mer exhalée,
Me rend mon âme... O puissance salée!
Courons à l’onde en rejaillir vivant!
exercia damunt meu un doble i saludable efecte: reconciliar-me amb el “meu” Valéry i obrir-me de bat a bat una finestra a través de la qual la nostra “mar de deliris dotada” substituïa amb sentimentals avantatges la serralada andina. La crònica de la meva traducció d’aquest poema és, a partir d’aleshores, “molt llarga de contar”, com la de la galera de la cançó popular.
»Deia Valéry que un poema s’interromp, no acaba; una traducció, també. ¿Per què, al cap d’una trentena d’anys, he tornat a reprendre aquesta versió d’El cementiri marí, després d’haver-hi treballat en d’altres successives etapes? ¿I què em mou a publicar-ne una versió que ara jutjo definitiva? De sempre he entès que únicament un indefallent afany de superació pot jusitificar la pràctica d’un ofici que, per naturalesa, ha d’aspirar a “allò que és possible dins l’ordre de l’impossible”, segons feliç expressió del mateix Valéry. El sobrepuig d’afectuosa atenció que un és capaç de dedicar a una obra que havia donat per acabada escarneix, de fet, el seu orgull, honora la seva modèstia.
»En el meu cas, aquesta fidel dedicació, gairebé cíclica, a una part de l’obra valeriana, sovint m’ha sorprès, m’ha obligat a interrogar-me, a investigar quins podien ser els motius d’aquesta rara submissió, i si no haig de relacionar-la amb el fet d’haver-me finalment “obligat” a renunciar del tot a la pràctica de la poesia escrita.
»Paul Valéry exercia l’oifici amb una competència tan enlluernadora, portava la temperatura dels seus versos a nivells tan elevats, la sensació de poder que es desprenia de la seva obra en vers i en prosa era tan constant, tan evident o insolent als meus ulls, i aquestes qualitats tan manifestes, tan verificables en traduir-lo, que era forçós sentir-me més que disminuït en la meva capacitat creadora, encegat, pobre, reduït al silenci. Que cada u es valgui dels seus mitjans segons naturalesa, i que es conformi amb la seva estatura: d’acord. Sensat, humaníssim consell, però és possible que un no es rebel·li a causa de la seva inferioritat sinó que desisteixi a conseqüència de sentir-se desvalgut si no incòmode en la seva insignificança, o que es resigni a una senzilla però honesta existència de llec, profés fins a cert punt, però sense opció als ordes sagrats. No estic pas del tot segur que, com si es tractés de predestinació en sentit teològic, una vocació s’ha de realitzar a ulls clucs sense considerar-ne l’escalf, la intensitat, sobretot, la categoria; però sí que estic convençut que, una vegada assumida, s’han de sobrepujar dia a dia els seus graus de combustió. Traduir, en el meu cas, pot haver estat una astuta fórmula, un derivatiu que m’ha permès de participar activament en importants obres alienes –el trasllat d’un idioma a l’altre contribuint-hi poderosament– com si es tractés gairebé d’obres meves. Qui sap si, en general, per a posar en servei, fatigar, usar una certa personal capacitat d’energia creadora, m’he dedicat a traduir poetes “difícils”, és a dir, dels que al marge del seu valor estrictament poètic reuneixen excepcionals dots per a realitzar-se en formes prou exigents perquè, de retop, m’exigissin el màxim d’esforç d’aportació, de vigilància. També deu resultar lícit preguntar-me si no és l’art de la narració el que em desplaçà del de la poesia, i que les traduccions poètiques són simples, naturals, periòdics rebrots d’una obscura frustració: la del novici que no arriba a professar. També em pregunto si no sóc més devot del temple que de la imatge. O si abans, des del començament, ja em dedicava a la poesia mogut per difusos entusiasmes propis de l’adolescència, fins i tot per un ingenu mimetisme; al capdavall, escriure versos –versos– no em resultava pràcticament difícil, i, comptat i debatut, vaig renunciar-hi perquè em faltava l’autèntic, l’inevitable alè secret que arbora una tan misteriosa i inflamable matèria.
Són de darrera hora, i ara deixen de ser inèdites, les traduccions d’“Hélène”, “L’amateur de poèmes”, “Le Sylphe”, “Le vin perdu”, “la Distraite” i 121 versos de “Cantate du Narcisse”. (“La Distreta” va ser publicada fa anys a la revista Urogallo.) Crec que acabaria de fixar la meva ja tradicional predilecció per la poesia valeriana, recordar que pel novembre de 1980 vaig publicar a “Els llibres de l’Escorpí”, d’Edicions 62, la versió de La Jeune Parque, en edició bilingüe, pròleg d’Alain Verjat.
Vaig dir, ho repeteixo, i no simplement a títol d’excusa o amb pudor d’aprenent inexpert: Si algun dia algú s’entretingués a compulsar i considerar les meves esmenes –incessants, periòdiques esmenes–, crec que a més de ser pacient acabaria per ser prou indulgent per a fer-se càrrec dels meus escrúpols de consciència literària, i per comprendre’m... De totes maneres, no podria pas assegurar-li que, si algun error o debilitat expressiva em saltés a la vista, no tornés a ser relapse.
Barcelona, desembre de 1983.