El Glosador ha sostingut alguna vegada que a la nostra terra tot el mal ha vingut de què, en la sortida que va fer un dia de juny, el de les festes Vestals. Pantagruel, fill de Gargantua, partint tot el Talàssic, en la companyia dels seus, dins una gran i mestressa nau, cap català s'afegés a la nova companyia. El toisó d'or de tal navegació era res menys que l’Humanisme. Però a nosaltres, restats a platja, no ens va tocar cap part del botó. Vol dir que d'ésser arribats a l'edat contemporània sense haver passat per l'esperit del Renaixement, encara n’anem geperuts; i que és avui empresa heroica la de guarir-nos d'aquest gep.
Empresa heroica, però indispensable. Molt en ella poden ajudar les traduccions dels humanistes, la popularització, de les obres i de les figures d'aquella amable primavera de les edats. Fa algunes setmanes que es va parlar aquí mateix d'una traducció catalana d’eErasme. També sobre Miquel Àngel i son art se preparava a Terrassa quelcom. Però de lo primer, el Glosador no n'ha tingut cap més notícia; i de lo segon, notícies poc grates, les de que no sembla pas que la cosa avenci pel bon camí... Més aquestes petites desil·lusions ens seran consolades, només amb posar-nos davant dels ulls l'edició deliciosa del Prognòstic Pantangruèlic que ha vertit saladament a la nostra llengua don Lluis Deztany; el qual se proposa anar-nos donant així i no sabrem mai com pagar-li, tota obra rabelesiana.
Mestre François Rabelais és, dels homes de la Renaixença, el més Renaixença; el qui ha reunit més opulenta suma de sensualitat i de curiositat o, millor dit, perquè es tracta d'una cosa única, de sensualitat-curiositat. En aquell temps ditxós, la Vida i la Ciència foren tot u; i ho foren de gran i generosa sabor... Les coses s'esguerraren més tard. La Ciència caigué en la superstició d'ella mateixa, fins arribar a l'abjecció antivital del positivisme... Fins ara de poc no havem comprés el mal que això ens ha dut. I, al voler posar-hi remei, girem els ulls enyoradissos vers els vells Mestres. Des d'enllà dels sigles, Mestre François Rabelais ens somriu...
I nosaltres li preguem, com a homes, que ens torni, per damunt la pedanteria de l'escientisme, la joia viva de la fresca curiositat; i, com a catalans que, parlant amb ell en la nostra parla, ens ajudi a suplir, en lo que encara sia possible, l'absència d'uns quants sigles de vida neo-clàssica, dins la nostra nació.
Eugeni d'ors: “Rabelais”, Glosari, 21-V-1907.